La diabetis mellitus de tipus 2 o diabetis de tipus 2 (antigament anomenada diabetis de l'adult o diabetis no-insulinodependent, per tal de diferenciar-la de la diabetis mellitus insulinodepenent o diabetis tipus 1), habitualment abreviada com a DM2, és una malaltia caracteritzada pels alts nivells de glucosa en sang (és per tant una diabetis mellitus) en un context de resistència a la insulina i deficiència relativa d'insulina.Robbins and Cotran, Pathologic Basis of Disease. Saunders, 7th Ed. 2004 Ag; pp: 1194-1195. Tot i que inicialment sovint es controla només incrementant l'exercici i amb una modificació de la dieta, quan la malaltia progressa els medicaments són necessaris.
S'estima que als Estats Units hi ha uns 23.6 milions de persones (el 10,2% de la població) que pateixen diabetis, sent 34,2 milions els casos diagnosticats, el 90% dels quals són DM2.Inzucchi SE, Sherwin RS, The Prevention of Type 2 Diabetes Mellitus. Endocrinol Metab Clin N Am 34 (2205) 199-219. Amb els nivells de prevalença duplicats entre el 1990 i el 2005, els CDC (Centers for Disease Control and Prevention) ha qualificat aquest augment com a epidèmia. Segons el resultat de l'estudi [email protected], la incidència de la DM2 a l'Estat espanyol és de 11,6 casos/1000 persones-any (període d'observació: 7,5 anys).
Tot i que tradicionalment era considerada una malaltia d'adults, la DM2 es diagnostica cada vegada més en nens de forma paral·lela a les creixents taxes d'obesitatDiabetes rates are increasing among youth NIH, November 13, 2007 a causa de les alteracions en els hàbits alimentaris, així com en els estils de vida durant la infància.Steinberger J, Moran A, Hong CP, Jacobs DR Jr, Sinaiko AR: Adiposity in childhood predicts obesity and insulin resistance in young adulthood. J Pediatr 2001 Abr; 138 (4), pp: 469–473
A diferència de la diabetis tipus 1, a la tipus 2 hi ha molt poca tendència cap a la cetoacidosi, encara que no és impossible que aparegui.Brian J. Welch, MD and Ivana Zib, MD: Case Study: Diabetic Ketoacidosis in Type 2 Diabetes: “Look Under the Sheets”, Clinical Diabetes, October 2004, vol. 22 no. 4, 198-200 També és possible que es doni una hiperglucèmia no cetònica, la qual cosa també és molt perillosa. Ambdues formes de diabetis provoquen canvis metabòlics complexos i multifactorials que molt sovint donen lloc a danys i impediments en la funció de nombrosos òrgans, sobretot del sistema cardiovascular. Tot això comporta un augment de la morbiditat i la mortalitat tant en individus amb DM1 com amb DM2, però cada tipus de diabetis té un origen i un tractament diferents malgrat la similitud de les complicacions.
Signes i símptomes Els primers símptomes poden ser fatiga crònica, debilitat i malestar general. Excessiva producció d'orina. Set excessiva i augment de la ingesta de líquids. Visió borrosa (en general com a conseqüència d'alteracions a la forma del cristal·lí, degut a efectes osmòtics, com per exemple, nivells elevats de glucosa en sang). Pèrdua de pes inexplicable Letargia Coïssor dels genitals externs
Causes Condicions mèdiques La DM2 sovint és associada amb l'obesitat, la hipertensió arterial, nivells elevats de colesterol i/o triglicèrids (hiperlipidèmia combinada) i amb la síndrome metabòlica.
Causes secundàries de la DM2 són: acromegàlia, síndrome de Cushing, hipertiroïdisme, feocromocitoma, pancreatitis crònica, càncer i prendre alguns medicaments. També s'han trobat alguns factors que contribueixen a augmentar el risc de contraure DM2 com l'edat, les dietes altes en greixos i un estil de vida poc actiu.
Genètica També hi ha una forta connexió genètica heretable en aquest tipus de diabetis: tenir familiars (especialment de primer grau) que pateixen DM2 augmenta de forma considerable el risc de desenvolupar aquest tipus de diabetis. A més a més, també hi ha una mutació del gen del polipèptid amiloide dels illots (IAPP) que té com a resultat una forma d'aparició de la diabetis més primerenca i severa.
Al voltant del 55% dels DM2 són obesos. L'obesitat crònica condueix cap a un augment de la resistència a la insulina, la qual cosa pot desenvolupar diabetis, probablement perquè el teixit adipós, especialment a la zona de l'abdomen al voltant dels òrgans interns, és una font de diversos senyals químics cap a altres teixits (hormones i citosines).
Altres investigacions mostren que la DM2 provoca obesitat com a conseqüència dels canvis en el metabolisme de la glucosa i un comportament alterat de les cèl·lules encarregades de la resistència a la insulina.
No obstant això, la genètica té un paper relativament petit en l'estesa incidència de la DM2. Això pot ser lògicament deduït de l'enorme increment en la incidència de la DM2 que s'ha correlacionat amb el canvi significatiu en l'estil de vida occidental.Cotran, Kumar, Collins; Robbins Pathologic Basis of Disease, Saunders Sixth Edition, 1999; 913-926.
Medicaments Medicaments que indueixen la hiperglucèmia:
Antipsicòtics atípics – Alterar les característiques d'unió del receptor, la qual cosa comporta un increment a la resistència a la insulina. Blocadors adrenèrgics beta – Inhibeixen la secreció d'insulina. Blocadors dels canals de calci – Inhibeixen la secreció d'insulina a l'interferir amb l'alliberament del calci citosòlic. Corticoesteroides – Causen resistència a la insulina perifèrica i gluconeogènesi. Fluoroquinolones – Inhibeixen la secreció d'insulina mitjançant el bloqueig dels canals de potassi sensibles a l'ATP. Niacina (vitamina B3) – Provoquen una major resistència a la insulina degut a la major mobilització d'àcids grassos lliures. Fenotiazines – Inhibeixen la secreció d'insulina. Inhibidors de proteases – Inhibeixen la conversió de proinsulina a insulina. Diürètics tiazídics – Inhibeix la secreció d'insulina degut a la hipopotassèmia. També causen un augment a la resistència a la insulina degut a la major mobilització d'àcids grassos lliures.
Fisiopatologia Resistència a la insulina significa que les cèl·lules del cos no responen adequadament en presència de la insulina. A diferència de la diabetis tipus 1, la resistència a la insulina és generalment "post-receptor" la qual cosa significa que es tracta d'un problema amb les cèl·lules que responen a la insulina més que no pas un problema amb la producció d'insulina. Altres factors importants que contribueixen:
Increment en la producció de glucosa hepàtica (per exemple, la conversió de glicogen a glucosa), especialment en moments inadequats (una causa típica és la pertorbació dels nivells d'insulina, ja que aquests nivells controlen aquesta funció a les cèl·lules del fetge). Disminució del transport de glucosa mediat per insulina, al múscul (principalment) i al teixit adipós (defectes de receptor i post-receptor). Alteració de la funció de les cèl·lules beta dels illots de Langerhans; pèrdua de la primera fase d'alliberació d'insulina com a resposta a estímuls hiperglucèmics.
La DM2 es tracta d'un problema més complex que la tipus 1, però a vegades és més fàcil de tractar, sobretot els primers anys, quan sovint la insulina encara és produïda internament. La DM2 pot passar desapercebuda durant anys abans de ser diagnosticada, ja que els símptomes solen ser més lleus (no cetoacidosi, no coma, etc.) i pot ser esporàdica. Això no obstant, poden aparèixer complicacions severes degut a un tractament inapropiat d'aquest tipus 2, incloent insuficiència renal, disfunció erèctil, ceguesa, ferides de lenta curació (com incisions quirúrgiques) i malaltia arterial, incloent la malaltia de les artèries coronàries.
Fins fa poc, l'inici de la DM2 era més comú en edats avançades, tot i que cada vegada esdevé més freqüent en adolescents i adults joves a conseqüència de l'augment de l'obesitat infantil i la inactivitat. Un altre mena de diabetis típica per a adolescents, és l'anomenada maturity onset diabetes of the young (MODY), però és una diabetis deguda a una causa específica i no com a DM2.
La diabetis mellitus amb una etiologia coneguda, com ara si és secundària a altres malalties, defectes genètics coneguts, traumatisme o cirurgia, o pels efectes dels medicaments, és anomenada, més apropiadament, diabetis mellitus secundària o diabetis deguda a una causa específica. Alguns exemples són les diabetis mellitus com la MODY o aquelles causades per hemocromatosi, insuficiències pancreàtiques, o determinats tipus de medicacions, com per exemple la utilització prolongada d'esteroides.
Diagnòstic El diagnòstic de la diabetis mellitus s'estableix mitjançant la mesura de les glicèmies plasmàtiques, d'acord amb algun dels següents criteris estrictes:
Símptomes de diabetis (poliúria, polidípsia, pèrdua de pes inexplicable o un augment de pes segons la persona) associada a una glicèmia presa a l'atzar major de 200 mg/dl. Glicèmia plasmàtica en dejú > 126 ml/dl. Glicèmia plasmàtica 2 hores després de la càrrega de 75g de glucosa > 200 mg/dl.
En absència de símptomes, aquests resultats s'han de confirmar en un segon examen. La prova de tolerància oral a la glucosa no és recomanable per a ús rutinari.
Amb relació a aquests criteris existeixen condicions intermèdies com la glicèmia anormal en dejú (entre 110 i 125 mg/dl) i la intolerància a la glucosa (glicèmia 2h postcàrrega entre 140 i 199 mg/dl). Ambdues situacions s'associen a un major risc de diabetis i de patologia cardiovascular.
Els valors de glicèmia mesurats amb cintes reactives en sang capil·lar, o la mesura d'hemoglobina glicosilada A1c (HbA1c) no són acceptables per a la confirmació del diagnòstic de diabetis.
Detecció i prevenció Prevenció L'inici de la DM2 sovint es pot retardar a través d'una nutrició adequada i practicant exercici regularment.
L'interès en la prevenció de la diabetis ha sorgit a causa de la investigació sobre els beneficis de tractar els pacients abans que la diabetis es manifesti. Encara que US Preventive Services Task Force (USPSTF) va concloure que "l'evidència és insuficient per inclinar-nos a favor o en contra de la detecció automàtica d'adults asimptomàtics per a la DM2, intolerància a la glucosa o glucosa en dejú alterada", aquesta va ser una recomanació de grau I quan es va publicar el 2003. No obstant això, la USPSTF recomana la detecció de diabetis en adults amb hipertensió o hiperlipidèmia (recomanació de grau B).
El 2005, un informe elaborat per Agency for Healthcare Research and Quality va concloure que "hi ha proves que mostren que el fet de combinar la dieta amb l'exercici, així com la teràpia amb fàrmacs (metformina, acarbosa), pot ser eficaç per prevenir la progressió cap a diabetis mellitus (DM) en pacients amb intolerància a la glucosa (IGT)"".
La llet també ha estat associada amb la prevenció de la diabetis. Un estudi qüestionari realitzat per Choi et al. a 41.254 homes amb 12 anys de seguiment va mostrar aquesta associació. En aquest estudi es va trobar que les dietes altes en productes làctis baixos en greix podien reduir el risc de DM2 en homes. Malgrat que aquests beneficis estan sent considerats com a vinculats al consum de llet, la dieta és només un dels factors que està afectant la salut general del cos.
Exactitud de les proves per a la detecció primerenca Si un nivell de glucosa 2 hores després de la càrrega d'almenys 11,1 mmol / L (≥ 200 mg / dL) s'utilitza com a patró de referència, els nivells de glucosa plasmàtica en dejú> 7,0 mmol / L (126 mg / dL) diagnostiquen diabetis amb:
Sensibilitat al voltant del 50% Especificitat major del 95%
Un nivell aleatori de glucosa en sang capil·lar > 6.7 mmol/L (120 mg/dL) diagnostica diabetis amb:
Sensibilitat = 75% Especificitat = 88%