miniatura|Capítol de les Constitucions catalanes dedicat a la Pau i Treva
La Pau i Treva de Déu fou una institució medieval de pacificació destinada a limitar la violència feudal mitjançant la pau, entesa com la protecció de determinades persones, béns i espais, i la treva, que es concretava en la prohibició de les lluites armades durant determinats dies i períodes. Impulsada inicialment per l'Església, als comtats catalans adquirí des de la primera meitat del un notable desenvolupament jurídic i assembleari i fou progressivament assumida pels comtes i, posteriorment, pels reis de la Corona d'Aragó.
Les assemblees de Pau i Treva, juntament amb la Cort Comtal, són considerades un dels principals antecedents de les Corts Catalanes i, per tant, de la tradició parlamentària catalana. Aquesta relació, però, no fou una transformació directa d'una institució en una altra: durant els segles i les assemblees de Pau i Treva van anar confluint amb la cort del sobirà, alhora que s'ampliava la representació política fins a la progressiva configuració de la Cort General de Catalunya.
Història Orígens La Pau i Treva s'inscrivia en un moviment de pacificació promogut per l'Església a diferents territoris de l'Europa occidental des de finals del . La pau de Déu cercava sobretot protegir persones desarmades, edificis religiosos i determinats béns, mentre que la treva de Déu limitava temporalment l'exercici de la violència.
Als comtats catalans el moviment es desenvolupà en el context de les transformacions feudals dels segles X i XI. L'afebliment dels mecanismes públics de control i l'augment de les guerres privades i de la violència senyorial afectaven especialment els pagesos, els clergues, els monestirs i els béns eclesiàstics. En una primera fase, les assemblees tingueren un component popular important; a partir de mitjan segle XI, en canvi, hi adquiriren un protagonisme creixent els bisbes, els comtes i els magnats.
Una figura central en aquesta primera etapa fou l'abat Oliba, abat de Ripoll i bisbe de Vic. Ja vers el 1022 ell i el bisbe Berenguer de Gurb d'Elna haurien proclamat disposicions de pau, tot i que la primera gran assemblea catalana conservada documentalment és la celebrada a Toluges, al comtat de Rosselló, el 16 de maig de 1027.
Les primeres assemblees
A l'assemblea de Toluges de 1027, presidida per Oliba en absència del bisbe d'Elna, hi participaren clergues i nombrosos fidels, tant homes com dones. S'hi establí la inviolabilitat de les esglésies i de les sagreres, l'espai protegit habitualment de trenta passes al voltant dels temples, i es prohibí atacar clergues desarmats i persones que anessin a l'església o en tornessin. També s'ordenà una treva des de la tarda del dissabte fins al matí del dilluns.
Les disposicions es van ampliar als sínodes de Vic de 1030 i 1033. La treva s'estengué progressivament a més dies de la setmana i a períodes del calendari litúrgic, i la protecció abraçà els qui acudien als mercats, els pagesos, els seus habitatges i els seus béns.
Durant les dècades següents les normes de pau i treva es difongueren i es reformularen en concilis i assemblees. El Concili de Narbona del 1054 en confirmà i amplià les disposicions, mentre que Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca assumiren activament la seva aplicació en els dominis barcelonins. Se celebraren noves assemblees a Barcelona i Vic durant la dècada de 1060, a Toluges entre 1062 i 1066 i a Girona el 1068.
miniatura|Monument dedicat a la Pau i Treva davant del campanar de la catedral de Vic
De la iniciativa eclesiàstica al poder del sobirà A partir de la segona meitat del segle XI, la Pau i Treva deixà progressivament de ser només una iniciativa episcopal. Els comtes hi participaren cada vegada més i incorporaren els seus principis als mecanismes de govern. Una part de les disposicions fou integrada als Usatges de Barcelona, de manera que normes sorgides originàriament de les assemblees de pacificació passaren a formar part del dret general del país.
Al disminuí el nombre d'assemblees de Pau i Treva independents i molts dels seus acords començaren a adoptar-se dins la mateixa cort del príncep. Aquesta confluència és especialment important per entendre l'evolució institucional posterior: la tradició assembleària de la Pau i Treva entrava en contacte amb la Cort Comtal i, després de la unió dinàstica amb Aragó, amb la cúria règia.
Una fita destacada fou l'assemblea de Fondarella de 1173. Alfons el Cast, rei d'Aragó i comte de Barcelona, hi promulgà unes constitucions de Pau i Treva aplicables al territori «de Salses fins a Tortosa i Lleida», assistit per l'arquebisbe de Tarragona, els bisbes sufraganis i nombrosos magnats i barons. El text presentava ja la conservació de la pau com una potestat pròpia del príncep i donava protecció a esglésies, sagreres, clergues, pagesos, vídues, camins i altres persones i béns.
Durant els regnats d'Alfons el Cast i Pere el Catòlic continuaren promulgant-se constitucions de Pau i Treva en reunions celebrades, entre altres llocs, a Girona (1188), Barbastre (1192), Barcelona (1198 i 1200), Cervera (1202) i Puigcerdà (1207).
De la Pau i Treva a la Cort General La importància de les assemblees de Pau i Treva en la història del parlamentarisme català no rau en el fet que fossin ja parlaments en el sentit posterior, sinó en algunes de les característiques que aportaren al procés de formació de la Cort General: el caràcter assembleari, una participació social més àmplia que la de la cort feudal restringida i l'adopció de normes generals mitjançant formes d'acord entre els participants. Per això la historiografia institucional considera que la Cort General baixmedieval fou el resultat de la confluència de dues tradicions: la cort del sobirà i les assemblees de Pau i Treva.
Una fita especialment discutida és la reunió de Lleida de 1214, celebrada durant la minoria de Jaume I el Conqueridor i sota una forta intervenció del legat pontifici Pere de Benevento. S'hi promulgaren constitucions de Pau i Treva i hi participaren membres del clergat, de la noblesa i representants de ciutats i viles. Alguns historiadors hi situen l'inici de la Cort General catalana per la presència de l'estament ciutadà, mentre que d'altres prefereixen considerar-la una assemblea excepcional dins un procés d'institucionalització encara obert.
Durant el regnat de Jaume I, aquesta evolució continuà. Segons Pere Ripoll Sastre, la Cort General anà consolidant els seus elements essencials especialment a partir de 1228, encara mantenint característiques procedents tant de la cort feudal com de la Pau i Treva. Aquesta darrera deixà de ser tractada habitualment a la Cort cap al 1264.
El procés culminà institucionalment en les Corts de Barcelona de 1283, durant el regnat de Pere el Gran. La constitució Volem, estatuïm establí la necessitat de l'acord entre el rei i els estaments per aprovar les normes generals i consolidà el sistema de pactisme característic del dret públic català medieval i modern.
Així, no hi hagué una transformació directa de la Pau i Treva en les Corts Catalanes. Les assemblees de Pau i Treva constituïren, juntament amb la Cort Comtal i la posterior cúria règia, una de les tradicions institucionals que convergiren en la formació de la Cort General durant els segles i .
Importància jurídica i social Les constitucions de Pau i Treva contribuïren a limitar jurídicament determinades formes de violència privada i ampliaren progressivament la protecció concedida a les persones que quedaven al marge de la guerra feudal. A més dels clergues i els edificis religiosos, les normes arribaren a protegir pagesos, habitatges, bestiar, eines agrícoles, mercaders i vies de comunicació.
La protecció de les sagreres afavorí en alguns territoris la concentració d'habitatges, cellers i activitats econòmiques al voltant de les esglésies. Les garanties concedides als mercats i als camins facilitaren també els intercanvis comercials.
La seva eficàcia pràctica no fou absoluta i les normes de pau no eliminaren les guerres privades ni la violència feudal. Tanmateix, la seva transcendència jurídica fou duradora: diverses disposicions passaren als Usatges i posteriorment a les compilacions del dret català.
Principals fites Data Lloc Significat c. 1022 Elna Primera promulgació coneguda de Pau i Treva als comtats catalans, atribuïda als bisbes Abat Oliba de Vic i Berenguer de Gurb d'Elna i coneguda indirectament per documentació posterior. 1027 Toluges Primera gran assemblea de Pau i Treva catalana conservada documentalment; establí la inviolabilitat de les esglésies i les sagreres i una treva des del dissabte a la tarda fins al dilluns al matí. 1030 i 1033 Vic Ampliació dels dies de treva i de les persones i activitats protegides: el 1030 s'estengué la treva de dijous a dilluns i es protegiren els qui acudien als mercats; el 1033 la protecció s'amplià als pagesos, les seves cases i els seus béns. 1068 Girona Ratificació i ampliació de la Pau i Treva en un concili presidit pel legat papal Hug Candi, amb aplicació als bisbats de Girona, Barcelona i Vic. 1173 Fondarella Constitucions de Pau i Treva promulgades per Alfons el Cast amb un abast territorial definit de Salses fins a Tortosa i Lleida, i amb participació de l'arquebisbe, els bisbes, magnats i barons. 1200 Barcelona Constitucions de Pau i Treva promulgades per Pere el Catòlic en una reunió de la cort del sobirà, exemple de la progressiva integració de la Pau i Treva en la cúria reial. 1214 Lleida Confluència especialment significativa entre la cúria règia, la Pau i Treva i una representació política més àmplia, amb presència de prohoms de ciutats i viles; una part de la historiografia hi situa l'inici del procés d'institucionalització de la Cort General de Catalunya. 1228 Barcelona La Cort General mostra ja bona part dels seus elements institucionals bàsics; s'hi promulgaren noves constitucions de Pau i Treva amb participació de prelats, magnats i prohoms de ciutats i viles. 1264 Segons la historiografia recent, la Pau i Treva deixa de ser tractada com a matèria habitual de Cort, en un moment en què la Cort General ja havia assumit progressivament funcions polítiques i legislatives més àmplies. 1283 Barcelona Les Corts de Barcelona (1283) representaren la institucionalització jurídica de la Cort General: la constitució Volem, estatuïm establí la participació col·legisladora dels estaments amb el rei i consolidà el pactisme jurídic català.
Vegeu també Sínodes de Toluges Cort Comtal de Barcelona Cúria règia de la Corona d'Aragó Corts Catalanes Usatges de Barcelona Sagrera Dret d'asil
Referències
Bibliografia
Enllaços externs Mil·lenari de les Assemblees de Pau i Treva (1027-2027), Parlament de Catalunya
Categoria:Història del dret català Categoria:Alta edat mitjana de Catalunya Categoria:Segle XI