El concepte filosòfic de causalitat es refereix a les relacions causa-efecte. És a dir, és la relació establerta entre els esdeveniments, objectes, variables, o estats de l'assumpte de què es tracti. La causa precedeix cronològicament l'efecte. Sempre que es tornin a repetir les mateixes causes, es tornaran a produir els mateixos efectes; no obstant això, no implica que sempre que es produeixi un efecte B, hagi estat la mateixa causa A la qual l'ha 'causat'.
David Hume va negar el concepte de causalitat, ja que segons ell només per associació de dos esdeveniments que acostumen a succeir alhora la ment infereix la idea de causa, que no té cap prova real (no hi ha impressió o captació de la causa, solament dels dos fets). L'ésser humà, però, accepta que existeix aquest concepte abstracte per poder fer inferències i prediccions tant en la seva vida quotidiana com en la ciència, suposant una connexió de motiu, lògica, entre diferents aspectes de la realitat. Tot i que el mateix Hume criticà la causalitat, és un mètode típic dels empiristes. Ja que és l'observació de l'experiència (nombre n de casos d'estudi) que porta a una conclusió per generalització, principi que s'aplica tant en relació causa-efecte com en d'altres.
Concepte Metafísica La naturalesa de la causa i l'efecte és una preocupació de la matèria coneguda com a metafísica. L'influent filòsof alemany del , Immanuel Kant, pensava que el temps i l'espai eren nocions prèvies a la comprensió humana del progrés o l'evolució del món, i també reconeixia la prioritat de la causalitat. Però no tenia la comprensió que venia amb el coneixement de la geometria de Minkowski i la teoria especial de la relativitat, que la noció de causalitat es pot utilitzar com a fonament previ a partir del qual construir nocions de temps i espai.
Ontologia Una pregunta metafísica general sobre la causa i l'efecte és: «quin tipus d'entitat pot ser una causa i quin tipus d'entitat pot ser un efecte?»
Un punt de vista sobre aquesta qüestió és que la causa i l'efecte són d'un mateix tipus d'entitat, sent la causalitat una relació asimètrica entre ells. És a dir, tindria sentit gramaticalment dir «A és la causa i B l'efecte" o B és la causa i A l'efecte», tot i que només un d'aquests dos pot ser realment cert. Segons aquest punt de vista, una opinió, proposada com a principi metafísic en la filosofia del procés, és que cada causa i cada efecte és respectivament algun procés, esdeveniment, esdeveniment o esdeveniment. Un exemple és la seva ensopegada amb l'esglaó va ser la causa, i el fet de trencar-se el turmell l'efecte. Un altre punt de vista és que les causes i els efectes són estats de coses, i les naturaleses exactes d'aquestes entitats es defineixen de manera més laxa que en la filosofia del procés.David Malet Armstrong (1997). A World of States of Affairs, Cambridge University Press, Cambridge UK, , pàgines 89, 265.
Un altre punt de vista sobre aquesta qüestió és el més clàssic, que una causa i el seu efecte poden ser de diferents tipus d'entitat. Per exemple, en l'explicació causal eficient d'Aristòtil, una acció pot ser una causa mentre que un objecte durador és el seu efecte. Per exemple, les accions generatives dels seus pares es poden considerar com la causa eficient, amb Sòcrates com l'efecte, i Sòcrates és considerat un objecte durador, en la tradició filosòfica anomenat substància, a diferència d'una acció.
Epistemologia Com que la causalitat és una noció metafísica subtil, cal un esforç intel·lectual considerable, juntament amb l'exposició de proves, per establir el coneixement d'aquesta en circumstàncies empíriques particulars. Segons David Hume, la ment humana és incapaç de percebre les relacions causals directament. Per aquest motiu, l'estudiós va distingir entre la visió de la regularitat de la causalitat i la noció contrafactual. Segons la visió contrafactual, «X causa Y si i només si, sense X, Y no existiria». Hume va interpretar aquesta última com una visió ontològica, és a dir, com una descripció de la naturalesa de la causalitat; però, ateses les limitacions de la ment humana, va aconsellar utilitzar la primera (afirmant, aproximadament, que «X causa Y si i només si els dos esdeveniments estan units espaciotemporalment, i X precedeix Y») com una definició epistèmica de la causalitat. Necessitem un concepte epistèmic de causalitat per distingir entre relacions causals i no causals. La literatura filosòfica contemporània sobre la causalitat es pot dividir en cinc enfocaments principals de la causalitat. Aquests inclouen els punts de vista (esmentats anteriorment) de la regularitat, probabilístics, contrafactuals, mecanicistes i manipulacionistes. Es pot demostrar que els cinc enfocaments són reduccionistes, és a dir, defineixen la causalitat en termes de relacions d'altres tipus. Segons aquesta lectura, defineixen la causalitat en termes de, respectivament, regularitats empíriques (conjuncions constants d'esdeveniments), canvis en les probabilitats condicionals, condicions contrafactuals, mecanismes subjacents a les relacions causals i invariància sota intervenció.
Significació geomètrica La causalitat té les propietats d'antecedència i contigüitat. Aquestes són topològiques i són ingredients de la geometria espai-temps. Tal com les va desenvolupar Alfred Robb, aquestes propietats permeten derivar les nocions de temps i espai. Max Jammer escriu que «el postulat d'Einstein... obre el camí a una construcció senzilla de la topologia causal... de l'espai de Minkowski». L'eficàcia causal no es propaga més ràpid que la llum.Naber, G.L. (1992). The Geometry of Minkowski Spacetime: An Introduction to the Mathematics of the Special Theory of Relativity, Springer, New York, , pàgines 4–5.
Així doncs, la noció de causalitat és metafísicament anterior a les nocions de temps i espai. En termes pràctics, això es deu al fet que l'ús de la relació de causalitat és necessari per a la interpretació d'experiments empírics. La interpretació dels experiments és necessària per establir les nocions físiques i geomètriques de temps i espai.
Voluntat La cosmovisió determinista sosté que la història de l'univers es pot representar exhaustivament com una progressió d'esdeveniments que se succeeixen un darrere l'altre com a causa i efecte. L'incompatibilisme sosté que el determinisme és incompatible amb el lliure albir, de manera que si el determinisme és cert, el lliure albir no existeix. El compatibilisme, en canvi, sosté que el determinisme és compatible amb, o fins i tot necessari per, el lliure albir.
Història del concepte El concepte de causalitat ha estat al cor de la tradició filosòfica durant segles. Tanmateix, els filòsofs antics no van plantejar aquesta qüestió en els mateixos termes que els filòsofs moderns; per tant, cal evitar diversos anacronismes.
Antiguitat grega Plató [Plató] torna sovint al principi de causalitat. Critica Anaxàgores que, després d'esmentar el Esperit Universal, es queda amb les causes materials, .Fedó 98 c Al Filèb (27 b)Plató, Obres completes, 2008, 1317. i El sofista (254-256),Plató, Obres completes, 2008, pàgines 1857-1860. distingeix quatre tipus: la causa de la descomposició (l'Altre), la causa de la mescla (el Mateix i el Repòs), l'il·limitat (moviment), el límit (ésser). En el Timeu (46 e),Plató, Obres completes, 2008, p. 2005. desenvolupa el seu pensament:
Aristòtil En el sistema aristotèlic, el principi de causalitat és central. Conèixer és conèixer la causa (aitia). .Analítica posterior, I, 3, 71 b 10
Per a Aristòtil, les causes ( / ) i els efectes són simultanis. Per a cada ésser o cosa, distingeix quatre causes que actuen conjuntament. El capítol 3 del llibre II de la seva Física (Aristòtil)|Física hi està completament dedicat.
«En un sentit, una causa és la matèria immanent [la causa material] de la qual està feta una cosa: el bronze és la causa de l'estàtua... En un altre sentit, la causa és la forma i el paradigma [la causa formal], és a dir, la definició de la quidditat [l'essència que s'havia de realitzar]... La causa és també el [primer principi] del canvi o del repòs [la causa eficient o la causa motriu]: l'autor d'una decisió és la causa de l'acció, i el pare és la causa del fill... La causa és també la fi, és a dir, la [causa final]; per exemple, la salut és la causa de caminar» (Aristòtil, Metafísica, Llibre Δ (Delta), 2, 1013 a 24).
La causa material i la causa formal són immanents; el motor i la fi són causes externes. Per exemple, per a una casa: Causa material: la fusta i les pedres o els maons; Causa formal: la disposició específica d'aquests materials, el pla; Causa eficient (o causa mòbil): l'arquitecte i els treballadors que la van construir; Causa final: la funció que aquesta casa ha de complir. Però la fi és la forma (la casa que s'ha de construir i la idea de casa), i també és el que actua en la força motriu (la idea de casa a la ment de l'arquitecte).Léon Robin, Aristòtil, P.U.F., 1944, 150. A l'Ètica a Nicòmac i a la Física (Aristòtil), Aristòtil emfatitza la causa final i mostra com totes les altres es poden reduir a ella: la finalitat és assolir la seva veritable essència (la seva forma), i les causes eficients serveixen per fer real aquest propòsit. Només la causa material no es pot reduir a la finalitat. Sovint es critica Aristòtil per confondre causa en el sentit físic (que la noció de causa eficient només abasta parcialment) amb raó en el sentit ètic i metafísic, que correspon a la causa final.
L'escolàstica accepta les quatre causes d'Aristòtil, agrupant-les en causes intrínseques (materials, formals) i causes extrínseques (eficients, finals). També n'afegeix d'altres. «primera causa» i «segona causa». Tomàs d'AquinoPhilippe-Marie Margelidon i Yves Floucat, Diccionari de filosofia i teologia tomistes, Parole et Silence, 2011, . distingeix: tota causa creada és secundària en relació amb Déu, la primera causa (prima causa) i universal, perquè «la primera causa és Déu». «Causa universal» i «causa particular». Una causa particular (per exemple, un planeta) està subordinada a una causa universal (per exemple, el cel).Thomas Litt, Els cossos celestes a l'univers de Sant Tomàs d'Aquino, Lovaina, 1963. «Causa principal» i «causa instrumental»: La causa instrumental («causa instrumentalis») actua només a través i sota el concepte de la causa principal («causa principalis»), l'eficàcia de la qual transmet a l'efecte produït. El treballador és la causa principal, l'eina la causa instrumental. «Causa en si mateixa» i «causa per accident». La «causa per se» produeix l'efecte propi al qual està ordenada, mentre que la «causa per accidens» produeix un efecte que s'afegeix incidentalment. Les causes són o bé causes en si mateixes o bé causes per accident. La causa en si mateixa és la causa de l'efecte com a tal: l'arquitecte és la causa eficient de la casa, la fusta és la causa material de l'escala de mà. La causa accidental és un accident de la causa mateixa: si un gramàtic construeix una casa, el gramàtic és, de fet, la causa eficient de la casa, però una causa accidental, perquè no construeix la casa com a gramàtic: la construeix com el constructor que és, per accident, un gramàtic.Tomàs d'Aquino, "Principis de la realitat natural", cap. V: "Diverses maneres de ser de les causes", trad., New Latin Editions, 1963. Causa actual i causa potencial. Causa de proximitat i causa remota. En la causa de proximitat, l'efecte produït és immediat, mentre que en la causa remota hi ha una cadena causal. causa fiendi i causa essendi. La causa fiendi (causa de l'esdevenir) fa que una cosa esdevingui el que és, sense produir l'ésser per si mateixa; i la causa essendi (causa de l'ésser) és allò l'efecte del qual no pot subsistir quan la causa desapareix. Gilson assenyala: