miniatura|La iubarta (Megaptera novaeangliae), un artiodàctil de l'ordre dels cetacis miniatura|La foca lleopard (Hydrurga leptonyx), un carnívor de l'infraordre dels pinnípedes Els mamífers marins són mamífers aquàtics que depenen dels oceans o altres ecosistemes marins per sobreviure. Inclouen animals com ara les foques, les balenes, els manatís, les llúdries marines i els ossos polars. No formen un grup d'organismes emparentats que descendeixen d'un avantpassat comú, sinó que la seva semblança és deguda a l'evolució convergent. Una altra característica comuna és la seva dependència del medi marí per alimentar-se.
El grau d'adaptació a la vida marina varia considerablement d'una espècie a l'altra. Tant els cetacis com els sirenis són animals estrictament aquàtics. Les foques i els lleons marins són animals semiaquàtics que passen gran part del temps a l'aigua, però han de tornar a terra per a activitats importants com ara l'aparellament, la cria i la muda. Les llúdries i els ossos polars, en canvi, estan molt menys adaptats a la vida aquàtica. La seva dieta també varia considerablement. Alguns s'alimenten de zooplàncton, d'altres mengen peix, calamars, marisc o herba marina i alguns fins i tot cacen altres mamífers. Hi ha força menys mamífers marins que mamífers terrestres, però tenen un paper important en el manteniment dels ecosistemes marins, per exemple, mitjançant la regulació de les poblacions de les seves preses. Aquest fet és particularment important, tenint en compte que un 36% de les espècies de mamífers marins estan amenaçades.
Els pobles indígenes foren els primers a caçar mamífers marins per la seva carn i altres recursos. Molts d'aquests mamífers també es convertiren en objectiu de la caça comercial, fet que conduí a un fort declivi de moltes espècies afectades i l'extinció de la vaca marina de Steller, el visó marí, el lleó marí del Japó i la foca monjo del Carib. Algunes espècies, com ara la balena grisa i l'elefant marí septentrional, s'han recuperat des de la fi de la caça comercial, mentre que d'altres, com la balena franca comuna, encara estan en perill crític. A banda de la caça, els mamífers marins poden morir com a resultat de la captura accessòria quan queden atrapats en xarxes fixes i s'ofeguen o acaben morint de gana. L'augment del trànsit marítim provoca col·lisions entre naus ràpides i mamífers marins de grans dimensions. La degradació del seu hàbitat també és una amenaça per als mamífers marins i afecta la seva capacitat de trobar aliment. La contaminació acústica, per exemple, afecta els mamífers que fan servir l'ecolocalització, mentre que els efectes del canvi climàtic tenen un impacte negatiu sobre els ecosistemes àrtics. En total, es consideren amenaçades més d'un terç de les espècies de mamífers marins.
Taxonomia Classificació de les espècies vivents
Ordre Artiodactyla
Subordre Whippomorpha Família Balaenidae (balenes franques i de Groenlàndia): 4 espècies Família Neobalaenidae (balena franca pigmea): 1 espècie Família Balaenopteridae (rorquals i iubartes): 9 espècies Família Eschrichtiidae (balena grisa): 1 espècie Família Physeteridae (catxalot): 1 espècie Família Kogiidae (catxalots pigmeus i nans): 2 espècies Família Monodontidae (narvals i belugues): 2 espècies Família Ziphiidae (zífids): 24 espècies Família Platanistidae (dofins de riu del sud d'Àsia): 2 espècies Família Iniidae (dofí de l'Amazones): 1 espècie Família Lipotidae (dofí de riu xinès): 1 espècie Família Pontoporiidae (dofí del Plata): 1 espècie Família Delphinidae (dofins oceànics): 38 espècies Família Phocoenidae (marsopes): 7 espècies Ordre Sirenia (manatís, dugongs i vaques marines) Família Trichechidae (manatís): 3 espècies Família Dugongidae (dugongs): 1 espècie Ordre Carnivora (carnívors) Subordre Caniformia Família Mustelidae, 2 espècies Família Ursidae (ossos), 1 espècie Subordre Pinnipedia (lleons marins, morses i foques) Família Otariidae, 15 espècies Família Odobenidae (morsa), 1 espècie Família Phocidae, 19 espècies
El concepte de mamífer marí abasta tots els mamífers que depenen totalment, o gairebé, dels oceans i que han desenvolupat adaptacions especialitzades a la vida aquàtica. A més a més, hi ha diversos mamífers que, sense arribar a tenir aquesta mena d'adaptacions, tenen una dependència considerable del mar. Es coneixen com a mamífers quasimarins i en són exemples el ratpenat pescador gros; el rater pescador; la guineu àrtica, que sol aprofitar la carronya que deixen els ossos polars; les poblacions costaneres de llop que es nodreixen majoritàriament de salmó i carcasses d'animals marins; l'ovella de North Ronaldsay, que consumeix habitualment algues marines fora de la temporada de naixement dels xais; i la llúdria comuna.
Evolució miniatura|esquerra|Il·lustració de Prorastomus, un sireni primitiu de fa 40 milions d'anys Els mamífers marins formen un grup divers d'unes 130 espècies que depenen dels oceans. No formen ni un tàxon ni cap altre tipus de grup sistemàtic, sinó que tenen una relació polifilètica. El seu ús del medi marí com a font d'aliment n'és el principal denominador comú. Tot i la seva gran diversitat morfològica, l'eficiència a l'hora de cercar aliment ha estat el factor que més ha influït en l'evolució de tots els mamífers marins. El grau de dependència del medi marí varia molt d'una espècie a l'altra. Per exemple, els dofins i les balenes es passen tota la vida al mar, mentre que les foques cacen a l'oceà i crien a terra i els ossos polars atrapen les seves preses a terra. Un 36% de les espècies de mamífers marins estan amenaçades.
Els cetacis es convertiren en animals aquàtics fa uns 50 milions d'anys (Ma). Segons els estudis moleculars i morfològics, les característiques genètiques i morfològiques dels cetacis els situen clarament entre els artiodàctils (ungulats amb un nombre parell de dits). El nom «Cetartiodactyla», que reflecteix la idea que els cetacis evolucionaren d'ungulats, ve de la fusió dels noms dels ordres Cetacea i Artiodactyla. Seguint aquesta definició, es creu que els parents terrestres més propers de les balenes i els dofins són els hipopòtams.
Els sirenis, o vaques marines, es convertiren en animals aquàtics fa aproximadament 40 milions d'anys. Els primers sirenis aparegueren en el registre fòssil durant l'Eocè inferior i cap a l'Eocè superior ja s'havien diversificat força. El fet de viure en rius, estuaris i aigües marines properes a la costa afavorí la seva ràpida expansió. El sireni més primitiu, Prorastomus, sorgí en allò que avui en dia és Jamaica, a diferència d'altres mamífers marins originaris del Vell Món (com ara els cetacis). El primer sireni quadrúpede conegut fou Pezosiren, de l'Eocè mitjà. Les primeres vaques marines conegudes, de les famílies dels prorastòmids i els protosirènids, eren animals amfibis, de quatre potes i de la mida d'un porc que s'extingiren abans del final de l'Eocè. Els primers dugòngids aparegueren cap a mitjans de l'Eocè. En aquell moment, les vaques marines ja tenien un estil de vida completament aquàtic.
Els pinnípedes se separaren de la resta de caniformes fa 50 milions d'anys, durant l'Eocè. El seu vincle evolutiu amb els mamífers terrestres romangué una incògnita fins que el 2007 es descobrí Puijila darwini en dipòsits del Miocè inferior a Nunavut (Canadà). Igual que les llúdries d'avui en dia, P. darwini tenia la cua llarga, les extremitats curtes i peus palmats en comptes d'aletes. Els llinatges dels otàrids (foques amb orelles) i dels odobènids (morses) divergiren fa gairebé 28 milions d'anys. Se sap que els fòcids (foques sense orelles) existeixen des de fa com a mínim 15 milions d'anys, mentre que les dades moleculars indiquen que els llinatges de les foques monjo i dels focins se separaren fa 22 milions d'anys.
El registre fòssil indica que el llinatge de la llúdria marina quedà aïllat al Pacífic nord fa uns 2 milions d'anys. En sorgiren dues espècies: Enhydra macrodonta, actualment extinta, i la llúdria marina d'avui en dia, E. lutris. Després de sorgir al nord de Hokkaido (Japó) i Rússia, la llúdria marina s'estengué cap a l'est fins a les Illes Aleutianes, la terra ferma d'Alaska i la costa nord-americana. En comparació amb els cetacis, els sirenis i els pinnípedes, que es llançaren a l'aigua fa aproximadament 50, 40 i 20 milions d'anys, respectivament, la llúdria marina és un mamífer marí des de fa relativament poc. Tanmateix, en alguns aspectes, la llúdria marina està més adaptada a la vida aquàtica que els pinnípedes, que encara han de tornar a terra o pujar al gel per parir.
Es creu que els ossos polars divergiren d'una població d'ossos bruns (Ursus arctos) que quedà aïllada a la part oriental de Sibèria (Kamtxatka i península de Kolimà) durant un període de glaciació al Plistocè. El fòssil d'os polar més antic conegut és un maxil·lar inferior que data de fa 110.000-130.000 anys i fou trobat a Prins Karls Forland (Noruega). L'ADN mitocondrial (ADNmt) de l'os polar divergí del de l'os bru fa aproximadament 150.000 anys. A més a més, basant-se en el seu ADNmt, alguns clades d'os bru tenen una relació més propera amb els ossos polars que amb altres poblacions d'ossos bruns, fet que implicaria que l'os polar no seria una espècie a part segons algunes definicions del concepte d'espècie.
En general, els amniotes s'han llançat al mar més vegades durant el Cenozoic que durant el Mesozoic. Entre els factors que han afavorit aquesta tendència hi ha l'augment de la productivitat dels medis marins propers a la costa i l'endotèrmia com a facilitadora de la transició.
Distribució i hàbitat miniatura|Diversitat de mamífers marins: A) Totes les espècies (n = 115), B) odontocets (n = 69), C) misticets (n = 14), D) pinnípedes (n = 32), a partir de dades del 1990-1999 Els mamífers marins tenen una àmplia distribució arreu del món, però aquesta distribució és irregular i coincideix amb les regions més productives dels oceans. Assoleixen el seu pic de diversitat a latituds properes al paral·lel 40, tant a l'hemisferi nord com a l'hemisferi sud, que corresponen als nivells més alts de producció primària al voltant de les Amèriques, Àfrica, Àsia i Austràlia. La distribució total varia molt d'una espècie a l'altra. En general, la majoria de mamífers marins tenen un àmbit de distribució igual o més petit que una cinquena part de l'oceà Índic. Aquesta variació en la mida de l'àmbit de distribució és deguda a les diferents necessitats ecològiques de cada espècie i la seva capacitat d'enfrontar-se a un ampli ventall de condicions ambientals. L'alt grau de coincidència entre les regions de major diversitat de mamífers marins i les parts del món més afectades per l'impacte dels éssers humans sobre el medi ambient és motiu de preocupació.
La majoria de mamífers marins habiten aigües litorals. Tanmateix, les foques també tenen una sèrie d'hàbitats terrestres, tant a les illes com a terra ferma. A les regions temperades i tropicals, surten de l'aigua i s'arrosseguen a platges sorrenques o codoloses, les costes rocalloses, els bancs de sorra, les planes de marea, les basses de marea i les coves marines. Algunes espècies també reposen en estructures artificials, com ara molls, espigons, boies i plataformes petrolieres. Les foques també poden aventurar-se terra endins per descansar entre les dunes o la vegetació i fins i tot poden escalar penya-segats. La majoria de cetacis viuen a mar obert. Algunes espècies, com ara el catxalot, poden baixar a cercar aliment a profunditats d'entre 300 i 760 m. Els sirenis habiten aigües litorals de poca fondària, on solen romandre uns 9 m sota la superfície. Tanmateix, se n'han observat exemplars baixant a 37 m de profunditat per arribar a herba marina situada en aquest nivell. Les llúdries marines viuen en zones protegides, com ara costes rocalloses, els boscos de varec i esculls de corall, tot i que també se'n pot trobar entre gel a la deriva i fins i tot en zones sorrenques, fangoses o llimoses.