Les musaranyes (Soricidae) són alguns dels mamífers més petits i es troben gairebé arreu del món. Es caracteritzen pels ulls menuts i un musell llarg i puntegut amb bigotis molt sensibles. Són similars als ratolins, però estan emparentades amb els talps. Tanmateix, estudis filogenètics recents indiquen que estan més estretament emparentats amb els eriçons i, per això, els soricomorfs i els eriçons es classifiquen en l'ordre Eulipotyphla.
Morfologia Totes les musaranyes són relativament petites, i moltes amb prou feines arriben a la mida d'un ratolí. Les musaranyes tenen un aspecte similar al d'un ratolí, però el seu musell és allargat i punxegut. Les extremitats són curtes, els peus acaben en cinc dits cadascun i no estan especialitzats. Tanmateix, en algunes espècies aquàtiques, els dits tenen un marge de cerres que actua d'una manera similar a una membrana interdigital.
Les musaranyes són mamífers relativament petits, que arriben a longituds de cap i cos de 3 a 18 centímetres, principalment d'entre 6 i 10 centímetres. La longitud de la cua és variable; especialment algunes espècies subterrànies tenen una cua notablement curta. El pes sol variar entre 3 i 18 grams, i en casos excepcionals pot arribar fins als 65 grams. La musaranya comuna fa entre 5,4 i 8,45 cm, als quals cal afegir la cua, que va entre els 2,8 i els 5 cm. El pes pot anar des dels 4,7 fins als 12 grams. L'espècie més gran d'aquest grup és la musaranya de casa (Suncus murinus) de l'Àsia tropical, la qual fa uns 100 cm de llargada i té un pes proper als 100 grams. D'altra banda, la musaranya etrusca (Suncus etruscus), que fa entre 3,5 i 5 cm i pesa entre 1,8 i 3 g, podria ser el mamífer més petit que existeix. Moltes espècies tenen glàndules odoríferes amb les quals marquen el seu territori.
El pelatge sol ser dens i curt, i la seva coloració varia des del marró groguenc passant per diverses tonalitats de gris i marró fins al negre. La part inferior sol ser més clara, tot i que en algunes espècies hi ha una transició abrupta entre la part superior fosca i la part inferior clara. El cor d'una musaranya batega entre 800 i 1000 vegades per minut.
Tenen ulls petits i generalment una dolenta percepció visual, però tenen uns sentits excel·lents de l'oïda i l'olfacte.
No fan la hibernació, però algunes espècies són capaces d'entrar en estat de letargia. A l'hivern, moltes espècies experimenten canvis morfològics que redueixen dràsticament el seu pes corporal. Les musaranyes poden perdre entre un 30% i un 50% del seu pes corporal, reduint la mida dels ossos, el crani i els òrgans interns.
Mentre que els rosegadors tenen incisives desgastables de creixement continu, les dents de les musaranyes es desgasten al llarg de la seva vida, un problema que s'agreuja pel fet que perden les dents de llet abans de néixer, per la qual cosa només tenen un joc de dents durant tota la seva vida. En algunes espècies, les àrees exposades de les dents contenen ferro i són de color vermell fosc. El ferro reforça les superfícies exposades a un desgast més elevat, la qual cosa ajuda a perllongar la vida útil de les dents. Aquesta adaptació no es troba en espècies amb un metabolisme més baix, les quals no han de menjar tant i, per tant, no desgasten l'esmalt en la mateixa mesura. Els únics altres mamífers amb esmalt pigmentat a les dents són les incisives dels rosegadors. A banda del primer parell d'incisives, que són llargs i afilats, i dels queixals mastegadors de la part posterior de la boca, les dents de les musaranyes són petites i en forma de clau, i el seu nombre pot estar reduït. La fórmula dentària de les musaranyes és:
Alimentació Són els mamífers més actius que existeixen. Les musaranyes són carnívores que s'alimenten principalment d'insectes i les seves larves, cucs de terra, cargols i altres invertebrats. A vegades també consumeixen petits vertebrats, i la seva saliva verinosa les ajuda a dominar preses més grans. Si es presenta l'oportunitat, al menú també s'hi troben preses del doble de la seva mida, com ara talps, gripaus o petites serpents. En conseqüència, a més del seu aliment principal, larves d'escarabats i caragols d'aigua, les musaranyes d'aigua també cacen i mengen peixos petits. A vegades poden aprofitar la carronya i poden arribar a caçar i menjar petits vertebrats com ara ratolins de bosc, sargantanes, i fins i tot (en casos excepcionals) rates. En menor mesura, també consumeixen material vegetal com ara llavors i fruits secs.
Cacen els aliments tant de dia com de nit, només s'aturen breument per reposar o dormir. Moltes de les espècies, especialment les europees es mengen el seu propi pes, o més, en insectes diàriament, i arriben a morir si passen més de quatre hores sense menjar. La raó del seu apetit insaciable és que les musaranyes, en ser tan petites, perden la calor corporal amb molta facilitat. Per tal de mantenir-la, processen l'aliment de manera molt ràpida just després de menjar. Les musaranyes en captivitat poden arribar a consumir diàriament de a 2 vegades el seu propi pes corporal en aliment.
Defensa Es defensen dels seus depredadors mitjançant unes glàndules odoríferes que produeixen una olor desagradable que les converteix en un plat poc atractiu per a animals amb bon olfacte com els gossos i els ossos rentadors, tot i que són depredades principalment per ocells que tenen un sentit de l'olfacte feble, com els xoriguers, òlibes o aus rapaces. Algunes espècies de musaranya tenen saliva verinosa que utilitzen per paralitzar preses petites com insectes i cucs de terra, igual que els talps.
Hàbits Encara que n'hi ha de semiaquàtiques, la majoria de les 264 espècies de musaranyes són terrestres. Prefereixen els indrets amb certa humitat, com també els terrenys pedregosos amb abundant vegetació. Són presents en boscos de fulla caduca, límits de camps de conreu i basses, marges de camins, graners, pastures amb herba segada, camps i deserts.
Les musaranyes són fermament territorials, expulsant els seus rivals i trobant-se únicament per a l'aparellament. Moltes espècies conreen o excaven caus per a capturar aliment i amagar-se dels depredadors, tot i que això no és universal.
Excaven els seus caus que entapissen amb vegetació i hi tenen les seves cries, unes sis per part, les quals neixen sense pèl. La gestació té una durada d'entre 27 i 33 dies, normalment menys de 30. La seva vida és breu, de tan sols un any, sent els mamífers amb menor longevitat, tot i que en captivitat poden viure fins a quatre anys.
Reproducció Les musaranyes femella poden tenir fins a 10 camades a l'any; als tròpics es reprodueixen durant tot l'any, mentre que a les zones temperades només deixen de reproduir-se a l'hivern. Les musaranyes tenen períodes de gestació de 17 a 32 dies. La femella sovint pot quedar prenyada en un dia o dos després de parir, i lacta durant l'embaràs, desmamant una camada quan neix la següent. Les musaranyes viuen entre 12 i 30 mesos.
Un comportament característic observat en moltes espècies de musaranya es coneix com a «caravana». Consisteix en el fet que la camada de joves musaranyes forma una línia darrere de la mare, on cadascuna agafa la musaranya del davant pel pelatge de la base de la cua.
Ecolocalització miniatura|La musaranya septentrional de cua curta és coneguda per la seva ecolocalització.
Els únics mamífers terrestres coneguts per la seva ecolocalització són dos gèneres (Sorex i Blarina) de musaranyes, els tenrecs de Madagascar, els ratpenats i els solenodonts. Aquests inclouen la musaranya cua-quadrada (Sorex araneus), la musaranya vagabunda (Sorex vagrans) i la musaranya septentrional de cua curta (Blarina brevicauda). Aquestes musaranyes emeten una sèrie de xiulets ultrasònics. Per naturalesa, els sons de les musaranyes, a diferència dels dels ratpenats, són de baixa amplitud, de banda ampla, multiharmònics i modulats en freqüència. No contenen "clics d'ecolocalització" amb reverberació i sembla que s'utilitzen per a una orientació espacial simple i de curt abast. A diferència dels ratpenats, les musaranyes utilitzen l'ecolocalització només per investigar els seus hàbitats en lloc de buscar aliment. A excepció dels objectes grans i, per tant, fortament reflectants, com una pedra gran o el tronc d'un arbre, probablement no puguin desentranyar escenes d'eco, sinó obtenir informació sobre el tipus d'hàbitat a partir de les reverberacions generals de la crida. Això podria ser comparable a l'oïda humana, ja sigui amb un crit en un bosc de faigs o en un celler reverberant.
Evolució El seu historial evolutiu es remunta a l'Eocè mitjà de Mongòlia. L'espècie Cretasorex arkhangelskyi, trobada en estrats del Cretaci superior de l'Uzbekistan, és segurament un exemple de fòssil ressedimentat. Es calcula que data, a tot estirar, del Miocè superior.
Taxonomia Taxonomia dels membres vivents de Soricidae:
Família Soricidae Subfamília Crocidurinae Gènere Crocidura Gènere Diplomesodon Gènere Feroculus Gènere Palawanosorex Gènere Paracrocidura Gènere Ruwenzorisorex Gènere Scutisorex Gènere Solisorex Gènere Suncus Gènere Sylvisorex Subfamília Myosoricinae Gènere Congosorex Gènere Myosorex Gènere Surdisorex Subfamília Soricinae Tribu Anourosoricini Gènere Anourosorex Tribu Blarinellini Gènere Blarinella Tribu Blarinini Gènere Blarina Gènere Cryptotis Tribu Nectogalini Gènere Chimarrogale Gènere Chodsigoa Gènere Episoriculus Gènere Nectogale Gènere Neomys Gènere Nesiotites Gènere Soriculus Tribu Notiosoricini Gènere Megasorex Gènere Notiosorex Tribu Soricini Gènere Sorex
Espècies presents als Països Catalans Musaranya etrusca (Suncus etruscus) Musaranya comuna (Crocidura russula) Musaranya de jardí (Crocidura suaveolens) Musaranya aquàtica pirinenca (Neomys fodiens) Musaranya aquàtica mediterrània (Neomys anomalus) Musaranya cuaquadrada (Sorex araneus) Musaranya de Millet (Sorex coronatus) Musaranya menuda eurasiàtica (Sorex minutus)
Galeria de fotos
Referències
Bibliografia