Els sirenis (Sirenia) o vaques marines són un ordre de mamífers placentaris del superordre dels afroteris. Es tracta d'animals herbívors que viuen en aiguamolls, rius, estuaris, zones humides marines i aigües litorals. N'hi ha quatre espècies vivents repartides entre dues famílies: els dugòngids (el dugong i la vaca marina de Steller, ja extinta) i els triquèquids (el manatí amazònic, el manatí del Carib i el manatí africà). Se'n coneixen dues famílies extintes: els prorastòmids (sirenis parcialment terrestres de l'Eocè) i els protosirènids (de la mateixa època). Els sirenis, que formen el clade dels penungulats juntament amb els proboscidis i els hiracoïdeus, evolucionaren durant l'Eocè, fa 50 milions d'anys. Els dugòngids i els triquèquids se separaren a l'Eocè superior o l'Oligocè inferior (fa 30-35 milions d'anys).
Atenyen una llargada de 2,5-4 m i un pes de 1.500 kg. La vaca marina de Steller, desapareguda al , és el sireni més gros que es coneix, amb una llargada de com a mínim 7,6 m i un pes de 4-10 t. Els sirenis tenen el cos llarg i fusiforme, cosa que redueix la resistència de l'aigua, i ossos pesants que fan de llast i contraresten la flotabilitat del seu greix. La finor de la capa de greix fa que siguin animals sensibles a les fluctuacions de temperatura, així que emprenen migracions massives quan l'aigua es refreda massa. Si bé se solen moure a uns 8 km/h, poden arribar a mantenir una velocitat de 24 km/h durant períodes breus. Fan servir els seus llavis poderosos per arrancar herba marina, que consumeixen en quantitats equivalents a un 10-15% del seu propi pes cada dia.
Etimologia El nom dels sirenis ve del grec antic Σειρήνες, Seirenes, que significa ‘sirenes’. El nom ve del fet que suposadament s'assemblen a sirenes quan estan alletant les cries. Es creu que les observacions de sirenis es troben a l'origen del mite de les dones-peix. Per algun motiu, la majoria de civilitzacions que estaven en contacte amb els sirenis els donaven noms i epítets femenins; a Egipte se'ls donava el nom de «formosa donzella del mar»; a Kenya, se'ls anomenava «reina del mar»; a Indonèsia rebien el nom de «princesa dugong» i a la conca de l'Amazones se'ls coneixia pel nom de «peix-dona». El dugong rep el seu nom de la paraula tagalog dugong, que és un manlleu del malai duyung. Ambdós volen dir ‘senyora del mar’. D'altra banda, manatí és una paraula d'origen taíno que significa ‘pit’, en referència a les mamelles que tenen les femelles d'aquests animals a prop de les aixelles.
Antigament, els mariners confonien la paraula «manatí» amb l'expressió llatina manati (‘dotats de mans’), cosa que els feia pensar que les aletes d'aquests animals eren mans.Winger, Jennifer (2000). What's in a Name: Manatees and Dugongs . Smithsonian National Zoological Park. Consultat el 22 juliol 2007.
Anatomia exterior miniatura|esquerra|Dugong Els sirenis són animals de gran mida amb un cos cilíndric. Les espècies modernes assoleixen una longitud d'entre dos metres i mig i quatre metres. La vaca marina de Steller (Hydrodamalis gigas), que s'extingí al , només 27 anys després del seu descobriment, podia arribar fins a gairebé vuit metres de longitud. El pes de les espècies modernes varia entre 250 i 1.500 kg. Les potes anteriors d'aquests animals s'han transformat en aletes i les potes posteriors han quedat molt reduïdes. A diferència de la majoria de cetacis, no tenen aleta dorsal i la cua ha quedat transformada en una aleta horitzontal. Un múscul cutani modificat, el musculus panniculus carnosus, forma el múscul principal de propulsió de l'aleta caudal. La forma de l'aleta caudal és la característica diferenciadora més important entre les dues famílies modernes. Mentre que els dugongs presenten una aleta en forma de mitja lluna, els manatís en tenen una en forma de cercle o de pala.
El musell sobresurt del cap d'una manera força destacada i és obtús; està cobert de dures vibrisses. Els narius se situen a la part superior del musell. En comparació amb el tronc, el cap és relativament gran, però el cervell, amb un pes de només 250-300 g, és un dels més petits de tots els mamífers en proporció a la mida total del cos.
La pell és molt gruixuda i arrugada, però en les espècies actuals que viuen en aigües tropicals l'epidermis és molt prima. La vaca marina de Steller, que vivia en aigües polars, havia aconseguit adaptar-se gràcies a una gruixuda epidermis de fins a 7,5 centímetres de gruix, cosa que li donà el sobrenom d'«animal-escorça». Els pèls dels sirenis queden limitats a alguns quants situats a prop de la boca, així com alguns al tronc. En canvi, els embrions tenen un pelatge complet i els sirenis nounats tenen molt més pèl que els adults.
Esquelet miniatura|Els cranis de diversos sirenis (manatí del Carib, manatí africà i dugong). Il·lustracions de Johann Andreas Fleischmann. Igual que els cetacis, els sirenis passaren per un procés de paquiostosi, és a dir, un engruiximent dels ossos dels esquelets, així com un espessiment de la matèria òssia a causa d'una reducció dels canals haversians i els porus medul·lars. L'esquelet i, per tant, l'animal en general, són més pesants i tenen una menor sustentació a l'aigua, però els ossos són menys flexibles i es trenquen més fàcilment. El crani presenta un rostre molt allargat format per l'os incisiu, que en el dugong es corba cap endavant i cap avall. Els ossos jugals són molt amples i se situen a una posició relativament alta del crani. S'hi insereix la musculatura masticatòria amb el gran múscul masseter. Els narius es troben bastant cap enrere, a la vora dorsal del crani. La part posterior del crani, formada pel neurocrani i les temples, és relativament petita.
La dentadura és diferent en cada grup de sirenis. En els manatís, les incisives estan atrofiades. En els dugongs, la primera incisiva forma un petit ullal en el cas dels mascles, mentre que en les femelles no sobresurt de la mandíbula. Les canines estan totalment absents en totes les espècies recents. El canvi de dents té lloc de la mateixa manera que en els elefants (canvi de dents horitzontal); es tracta d'una característica que es desenvolupà en cada ordre de manera independent. Així doncs, les dents posteriors (premolars i molars) creixen unes després de les altres i a la vora anterior estan desgastades. En els grups fòssils basals, la dentadura encara es conservava completa i, per tant, era possible un canvi de dents normal. La part anterior de la geniva està dotada d'unes plaques que probablement tenen un paper en l'alimentació. La curta llengua també en té.
El nombre de vèrtebres també varia segons l'espècie. Els manatís són l'únic grup de mamífers, juntament amb el peresós didàctil de Hoffmann (Choloepus hoffmanni), que només té sis vèrtebres cervicals, mentre que el dugong i l'extinta vaca marina de Steller en tenen set. Hi ha 17 vèrtebres dorsals en Trichechus i Hydrodamalis i 19 en Dugong. Les vèrtebres lumbars poden ser dues (Trichechus), quatre, o cinc (Dugong). Els vestigis de la pelvis o bé no estan units amb la columna vertebral o bé hi estan units únicament per un lligament, de manera que només hi ha una vèrtebra sacra. La cua es compon d'entre 22 i 24 vèrtebres caudals en els manatís i 28 o 29 en els dugongs.
La pelvis està reduïda a un simple vestigi i es limita a una porció de l'isqui encaixada en teixit muscular. Les extremitats posteriors estan totalment absents i les anteriors s'han transformat en unes aletes. A l'espatlla, la clavícula està reduïda i l'omòplat pot tenir una forma amb tres cantons (Trichechus) o en forma de falç (Dugong). Les mans presenten cinc falanges encaixades en teixit muscular i, a diferència dels cetacis, totes les articulacions de les aletes són mòbils.
Anatomia interior En els sirenis, com en els altres mamífers, els pulmons ocupen tot l'espai que hi ha per sobre el diafragma. El diafragma, tanmateix, té una gran extensió horitzontal i arriba fins poc abans dels vestigis de la pelvis, de manera que els pulmons queden a la regió dorsal. Amb aquesta configuració, la sustentació creada pels pulmons plens d'aire queda repartida per tot el pla horitzontal de l'animal, cosa que li permet moure's i nedar de manera estable dins l'aigua. El cor és a prop del cap, entre els dos pulmons i, com en els elefants, presenta una profunda incisió entre ambdós ventricles, a l'àpex del cor. Així doncs, els sirenis tenen un cor amb dos flancs, una característica que només s'observa en ells i en els proboscidis i que en demostra la relació (autapomorfia).
L'aparell digestiu es compon d'un estómac unicameral amb un duodè que presenta una gran protuberància, el bulb del duodè, així com un intestí que mesura unes vint vegades la longitud corporal de l'animal. L'estómac i el bulb serveixen sobretot per emmagatzemar l'aliment molt ben masticat, mentre que la digestió pròpiament dita té lloc a l'intestí. L'aliment triga una mitjana de cinc dies des que és ingerit fins que és digerit i expulsat.
Els ovaris de les femelles són a prop de les parets de l'estómac. L'úter té dues banyes i les dues meitats queden separades per un septe. Els testicles dels mascles també són a la cavitat abdominal; el penis se situa sota les parets de l'estómac, en una funda del penis. La musculatura del penis se situa als vestigis de l'isqui de la pelvis.
Distribució i hàbitat Les regions que ocupen les espècies vivents de sireni no s'encavalquen i a més estan bastant distants les unes de les altres. Així doncs, l'única espècie encara vivent de dugòngid, el dugong (Dugon dugon), es troba exclusivament a les aigües costaneres de l'oceà Índic i de l'oest del Pacífic, incloent-hi la mar Roja.Marsh 2002. Dugong: status reports and action plans for countries and territories . IUCN. Les espècies de triquèquids es reparteixen per: una regió del Golf de Mèxic davant la costa de Florida i el sud-est dels Estats Units, així com la costa septentrional de Sud-amèrica (manatí del Carib); a la regió del riu Amazones a Sud-amèrica (manatí amazònic); i, finalment, als sistemes fluvials del riu Níger i altres rius d'Àfrica occidental, entre el Senegal i el nord d'Angola (manatí africà).
Mentre que totes les espècies vivents habiten en aigües tropicals, l'hàbitat de l'extinta vaca marina de Steller es trobava a les aigües polars de la mar de Bering.
Comportament Pel que fa tant al mode de vida com al comportament social dels sirenis, encara hi ha molt per conèixer. Solen viure en solitari o en petits grups familiars, però en rares ocasions es formen grups més grans amb diversos centenars d'animals. Així doncs, gairebé no hi ha interaccions socials, amb l'excepció del vincle mare-cria, que dura un parell d'anys. No se'n pot definir un mode de vida nocturn o diürn, car aquests afroteris poden ser actius tant de dia com de nit. La comunicació és sobretot per mitjans acústics i tàctils. Entre les mares i les cries es pot escoltar el que s'anomena «duets mare-cria», que s'emeten en una freqüència d'entre 600 i 6.000 hertzs.
Els sirenis es mouen flotant i nedant. Els adults surten cada entre un i cinc minuts a la superfície per respirar, però les immersions més llargues poden durar fins a aproximadament vint minuts.
A part dels humans, els sirenis tenen molt pocs predadors naturals. Als hàbitats marins, hi ha els taurons més grossos i les orques; als hàbitats fluvials hi ha sobretot els cocodrils i a Sud-amèrica també els jaguars.
Dieta miniatura|esquerra|Manatí del Carib