La guerra dels Trenta Anys (1618 - 1648) fou un conflicte europeu que modificà contínuament les fronteres de nombrosos estats i que es prolongà entre França i la monarquia hispànica fins al 1659. Es considera un dels conflictes més mortífers de l'edat moderna.
Causes de la guerra
La Reforma Protestant fou una sèrie de moviments religiosos que van sorgir el , amb la intenció de renovar l'Església Catòlica a l'Europa Occidental. Tot i que la intenció inicial era la renovació, els moviments van acabar amb l'escissió dels grups reformistes i amb l'establiment de noves institucions, principalment, el luteranisme, el calvinisme i l'anabaptisme. La crisi del protestantisme s'allargà fins a principis del .
L'emperador Rodolf II va ser educat en la cort espanyola i en el seu castell de Praga, on va traslladar la cort i on va viure envoltat d'alquimistes i astrònoms, com Johanes Kepler, lliurant les tasques de govern als funcionaris de la cort. Sense descendència, va deixar el govern de l'Arxiducat d'Àustria al seu germà Mateu, el forjador de la Contrareforma, que es va anar fent amb tot el poder a poc a poc.
Els hongaresos es revoltaren a Hongria i Bohèmia contra Rodolf II amb el suport de l'Imperi Otomà, i aquest va demanar al seu germà que signés el Tractat de Viena el 1606, cosa que va suposar l'augment de poder de la noblesa hongaresa i la llibertat de culte en l'Hongria protestant. Els càrrecs públics i el control de les finances deixaren d'estar en mans dels alemanys, i els nobles aconseguiren una legislació anticamperola i una submissió total dels camperols. Després de la signatura de pau, Mateu va aconseguir el 1608 que la Dieta destituís Rodolf com a rei, per ser-ho ell. Rodolf II va ser obligat a cedir Hongria, Àustria i Moràvia i les terres austríaques, tot i que conservava Bohèmia, l'Alta i la Baixa Lusàcia i Silèsia al seu germà Mateu.
La petita ciutat de Donauwörth es rebel·là el 1608 i es produïren enfrontaments entre catòlics i protestants fins que el Maximilià I de Baviera entrà a la ciutat amb les seves tropes i hi restablí el culte catòlic. En aquest mateix any es va celebrar a Ratisbona la Dieta General per a recaptar diners, car l'imperi s'havia vist minvat amb tantes revoltes, i els protestants es negaren a donar diners i abandonaren la Dieta. Dies després els sis prínceps protestants signaran la Unió Protestant, liderada per Frederic V, Príncep elector del Palatinat. Enfront de la Lliga protestant es va crear la lliga catòlica, liderada per Maximilià I, elector de Baviera.
Buscant el suport dels txecs va concedir la Carta de Majestat el 1609 per la qual el rei dona una sèrie de concessions com llibertat religiosa, càrrecs públics per als bohemis, control de les finances i legislar que la Dieta podrà reclutar tropes i declarar la guerra. A més en les terres de la corona es podien edificar esglésies protestants. Perquè això es complís es va crear una comissió permanent de la Dieta per a fer complir la Carta de Majestat. Sis mesos abans de morir Rodolf, Mateu envià Leopold V d'Habsburg amb un exèrcit i va ocupar part de Praga el 1611, i li arrabassà la corona de Bohèmia, tot i que els prínceps electors van evitar que Mateu fos declarat emperador i Rodolf va haver d'abandonar el país el maig per morir el gener de 1612.
Transcurs de la guerra Revolta de Bohèmia miniatura|Ferran II, Sacre emperador romà i rei de Bohèmia. La seva intolerància de la causa protestant va ser la primera causa de la guerra Mateu I tancà la cort de Praga, on deixà un consell format per 10 representants, dels quals 7 d'ells eren catòlics, i la traslladà a Viena, limitant l'autonomia de Praga i posant més funcionaris alemanys. Però el que més molestà als bohemis fou que el rei deixés terreny als catòlics per construir-ne esglésies. La comissió permanent de la Dieta va enviar delegats a Viena, però Mateu no els va fer cas i a Praga els deu representants del Consell insistiren a dissoldre la comissió de la Dieta. Ferran, fill de Carles II d'Àustria Interior, educat pels jesuïtes, fou un dels més ferms partidaris de la contrareforma antiprotestant i un dels caps de la lliga alemanya catòlica que suprimí tota mostra de fe no catòlica als seus territoris des que en 1617 va ser escollit rei de Bohèmia i el 1618 rei d'Hongria. El nombre relativament gran de protestants en el regne, incloent alguns dels nobles aviat va provocar la revolta de Bohèmia
En 1618 la destrucció de dues esglésies protestants, ordenada pels representants de l'emperador a Praga, va provocar la rebel·lió dels nobles txecs, que s'apoderaren del Palau Reial i va tenir lloc la defenestració de Praga, en la qual dos ministres imperials i el seu secretari van ser llançats per una finestra del palau, tot i que sense greus danys per a ells. Després els nobles revoltats es van apoderar de la ciutat amb el suport de la població, van expulsar els jesuïtes i van iniciar converses amb l'emperador amb la intenció de salvaguardar els seus privilegis. Després de la revolta de Praga, van seguir mesos de tibants negociacions i preparatius militars entre els nobles txecs i el vell emperador Mateu. La mort d'aquest va precipitar els esdeveniments. La revolta txeca passà de ser un incident local a convertir-se en un problema que va aixecar en armes tot Europa: la guerra dels Trenta Anys va començar el 1618.MATA, Jordi. «La primera guerra moderna». Sàpiens [Barcelona], núm. 72 (octubre 2008), p. 22-23. ISSN 1695-2014
Els territoris que formaven la corona de Bohèmia van constituir una confederació que trià com rei a Frederic V, elector del Palatinat del Rin, calvinista i líder de la Unió Protestant, cosa que suposava incomplir els pactes a què s'havien arribat dos anys abans quan els nobles txecs van acceptar Ferran com a successor del difunt Mateu, i aquest es disposà a recuperar l'autoritat sobre Àustria i Bohèmia. Els bohemis buscaran l'ajut dels enemics tradicionals dels Habsburg: les Províncies Unides, la República de Venècia i Hongria, però només van trobar el suport de l'Electorat del Palatinat, i la participació en la revolta va suposar que el 1621 l'escó de l'elector palatí fos conferit al duc de Baviera, el cap d'una branca menor de la seva família.
L'emperador, que va prometre que les terres secularitzades no serien reclamades, comptava amb el suport dels membres de la lliga alemanya catòlica i de la seva poderosa dinastia, de la qual formava part Felip III de Castella. La monarquia hispànica actuà com a aliada de l'imperi en defensa de la fe catòlica i per a demostrar que tenia un lloc destacat a Europa, i per ordre de Felip III de Castella, els Terços de Flandes, a les ordres d'Ambrosi Spinola, van envair el Palatinat. Les Províncies Unides no van prendre part en el conflicte per a no trencar la Treva dels Dotze Anys que havia signat amb Espanya el 1609 per interrompre temporalment la guerra dels Vuitanta Anys, però quan aquesta va concloure un canvi de poder en les Províncies Unides va propiciar que Holanda reprengués la guerra contra Espanya.
Al mateix temps que els Terços de Spinola provinents de Flandes envaïen el Baix Palatinat, altres dos contingents de tropes obrien dos fronts, un a Lusàcia i altre al sud de Bohèmia, intentant obrir-se camí cap a Praga. En la batalla de la Muntanya Blanca, el novembre de 1620, les tropes imperials van obtenir una ràpida victòria sobre l'exèrcit del rei de Bohèmia, que va fugir davant l'atac enemic. Les conseqüències de la victòria imperial foren molt importants: els nobles txecs a més de perdre els seus privilegis polítics i part de les seves possessions van sofrir una dura repressió, ja que calvinistes i luterans foren obligats a abjurar de la seva fe o exiliar-se i els territoris de la Corona de Bohèmia van passar a la Casa d'Àustria. Espanya, a canvi de la seva ajuda, va obtenir una part del Palatinat i ocupà la Valtellina, al Camí dels espanyols entre les possessions italianes i els territoris d'Àustria, a través de Suïssa.
Intervenció danesa miniatura|lang=ca|Campanyes de la Guerra dels Trenta Anys miniatura|El rei Cristià IV de Dinamarca, general de l'exèrcit luterà L'aliança entre els Habsburg alemanys i els Habsburg hispànics, la Lliga Catòlica, va provocar l'aliança de tots els seus potencials enemics i rivals a Europa: el Regne de Suècia i el seu rei Gustau II Adolf, el Regne de Dinamarca amb Cristià IV, les Províncies Unides dels Països Baixos i, sobretot, el Regne de França amb Lluís XIII. El primer capdavanter protestant, Frederic del Palatinat, voldrà ocupar les terres ocupades pels hongaresos i hispànics, a més de recuperar el títol d'elector; no ho aconseguirà i la seva dinastia desapareixerà amb ell. El segon capdavanter protestant, Cristià IV de Dinamarca, que també era un rei elector (duc de Holstein), s'avançà al rei de Regne de Suècia per temor que aquest dominés el mar Bàltic després de la guerra i feu participar el seu regne en la guerra contradient les opinions dels seus nobles.
El Regne de Suècia i el de Dinamarca ja s'havien enfrontat en la guerra de Kalmar pel domini del Bàltic, en què els danesos van ser els guanyadors, i els suecs van haver de pagar uns imposts duaners. Els danesos van entrar en un mal moment en la guerra, ja que l'emperador Ferran va aconseguir un exèrcit de 30.000 soldats, i al comandament de les tropes imperials hi situà un noble catòlic de Bohèmia, Albrecht von Wallenstein, a més de comptar amb l'exèrcit hispànic i el de Baviera. L'exèrcit de Wallestein era molt nombrós, saquejava i robava tant en els territoris enemics com en els amics i, a més, cobrava impostos, i els mateixos catòlics n'estaven farts.
Mentre l'emperador Ferran estava ocupat amb la invasió danesa, les Províncies Unides van passar a l'ofensiva gràcies al tractat de subvencions de 1624 pel qual va rebre el suport financer de França i el tractat de Southampton de 1625, que va fer entrar al Regne Unit en guerra amb Espanya. Frederic Enric d'Orange-Nassau i el seu cosí Ernest Casimir, que havia succeït el seu germà difunt Willem Lodewijk el 1620, van decidir el 1626 conquerir Oldenzaal perquè Twente ja no pogués ser cremat, i el 1627 va conquerir Groenlo, i com que Espanya no va poder fer front a les seves obligacions de pagament, va fer fallida.
La batalla de Lutter de 1626 va ser un desastre per als protestants; els catòlics acabaran per entrar en el Regne de Dinamarca i s'apoderaran dels regnes independents de Mecklenburg, la Pomerània i Jutlàndia. Els imperials no van marxar d'aquesta zona fins que no se signà el Tractat de Lübeck de 1629. A Cristià IV li va costar recuperar les seves possessions, ja que va haver de pagar un gran impost de guerra. Aquesta multa suposà l'endeutament del país, a més de la pèrdua de prestigi de Dinamarca en la seva intenció de dominar el Bàltic. Signat el Tractat de Lübeck, l'emperador disposava de tropes i proporcionà un exèrcit liderat per Ernesto Montecuccoli, i els exèrcits reial i imperial van creuar l'IJssel, però sense aixecar el setge de 's-Hertogenbosch que havien iniciat els republicans, i després de la sobtada captura de Wesel els exèrcits reial i imperial es van retirar.
La victòria de l'emperador Ferran sobre Cristià IV de Dinamarca serà total, tot i que començarà tot un seguit de victòries dels protestants a nivell intern. Hi haurà una violenta recatolització per part de l'emperador. En el 1629 l'Edicte de Restitució suposà una dura repressió a la població protestant i la devolució a l'Església de tots els territoris que havien passat a poder dels protestants a partir de l'edicte de Nassau (1552). Aquest edicte serà el gran error de l'emperador, ja que posarà en peu de guerra els principats alemanys més importants.
Intervenció sueca