miniatura|Ricaurte en San Mateo, d'Antonio Herrera Toro (1883), representa l'ideal del sacrifici per la pàtria: segons el relat tradicional, Antonio Ricaurte va fer esclatar el polvorí que defensava el 1814, morint-hi per impedir que caigués en mans de les tropes reialistes. miniatura|Expressions de patriotisme als Estats Units d'Amèrica durant una desfilada del Dia de la Independència.
El patriotisme és el sentiment d'estima, identificació i lleialtat envers la pròpia pàtria o el propi país. Pot incloure la preocupació pel benestar de la comunitat i la disposició a fer sacrificis en benefici seu. El significat de la pàtria i les formes d'aquest vincle varien segons el context històric, social i polític.
Està relacionat amb el nacionalisme, però els dos conceptes no són equivalents en tots els usos. Sovint es distingeix l'afecció al país de les reivindicacions sobre la nació i el seu autogovern. La delimitació, tanmateix, és discutida, perquè el patriotisme també pot tenir per objecte els habitants, la cultura, la història i les institucions d'una comunitat.
Terminologia El mot patriota prové del grec antic πατριώτης (patriṓtēs), que designava una persona del mateix país o un compatriota, i es relaciona amb πατρίς (patrís, «pàtria» o «terra dels pares»).
En la definició del filòsof Stephen Nathanson, el patriotisme comprèn quatre elements: l'afecció especial pel propi país, la identificació personal amb aquest, l'interès pel seu benestar i la disposició a sacrificar-se per promoure'l.
Història Edat antiga i mitjana Les formes d'afecció a la comunitat política tenen precedents en el món antic. A l'Antiga Grècia i a l'Antiga Roma es manifestaren com a lleialtat cívica, orgull i amor a la pròpia comunitat. Els relats sobre figures com Leònides I o Gai Muci Escèvola proporcionaren models d'heroisme que posteriorment es reinterpretaren en discursos patriòtics.
Durant l'edat mitjana, aquestes lleialtats podien adreçar-se al rei o al senyor, però també a comunitats territorials i urbanes. Les ciutats i els estats regionals italians constituïren algunes d'aquestes «petites pàtries». Les formes medievals de pertinença, per tant, no coincidien necessàriament amb les fronteres dels estats contemporanis.
Edat moderna i contemporània A l'Europa de l'Antic Règim, la pàtria podia designar comunitats de dimensions diferents. Xavier Torres i Sans ha estudiat aquestes formes de patriotisme anteriors al nacionalisme contemporani. El llenguatge cívic dels humanistes, vinculat a la res publica, podia tenir un contingut socialment restrictiu, associat als grups que participaven en el govern de la comunitat.
L'afecció a la pàtria podia entrar en conflicte amb la fidelitat dinàstica. Entre els segles XVI i XVIII, diversos moviments de resistència als monarques apel·laren a la seva defensa, com les revoltes catalana i portuguesa de 1640, la Revolució Americana i la Revolució Francesa.
Al segle XIX, el patriotisme tingué una expansió destacada en relació amb la idea de nació i les lluites per la independència. Es vinculà a projectes polítics diversos i a la mobilització col·lectiva entorn de la pàtria. L'exaltació patriòtica també pogué adoptar formes xovinistes i associar-se a projectes imperialistes.
Durant els segles XIX i XX, els estats nacionals utilitzaren el patriotisme per reforçar la identificació dels ciutadans amb la nació i promoure l'homogeneïtzació cultural i lingüística. Aquesta instrumentalització adquirí una rellevància especial en els règims totalitaris. Posteriorment, els debats sobre l'estat nació també donaren lloc a propostes que cercaven altres bases per a la lleialtat col·lectiva, com els principis constitucionals o la idea d'una pàtria europea.
Països Catalans miniatura|El Fossar de les Moreres, a Barcelona, durant la Diada Nacional de Catalunya de 2006. A Catalunya, l'estudi del patriotisme de l'edat moderna s'ha relacionat amb la defensa de les institucions i de les Constitucions catalanes. En la seva interpretació de la Guerra dels Segadors, Xavier Torres destaca el component constitucional del patriotisme i la seva vinculació amb el dret de resistència davant les vulneracions de l'ordenament polític. Aquesta mobilització s'inscrivia en una societat estamental i en les tensions entre el pactisme català i les exigències de la monarquia hispànica.
Per al període de 1700 a 1714, l'historiador Cristian Palomo Reina ha analitzat els usos del concepte de pàtria en relació amb el dret públic català. El seu estudi subratlla l'estreta vinculació entre aquest concepte i l'ordenament jurídic del Principat, i situa en aquest marc el llenguatge polític dels defensors de Barcelona durant el setge de 1713–1714.
En el seu estudi sobre el patriotisme al Regne de València durant l'edat moderna, James Casey situa la identitat col·lectiva en una tradició compartida de dret, religió i memòria històrica. En aquest marc, el bon govern i la preservació de la tradició de la comunitat ocupaven un lloc central. Aquestes adhesions coexistien amb altres lleialtats religioses, socials i polítiques dins d'una monarquia composta.
Interpretacions Patriotisme i nacionalisme miniatura|Jürgen Habermas, un dels principals teòrics del patriotisme constitucional, durant un debat a Munic. Una de les dificultats de distingir patriotisme i nacionalisme és que la paraula país pot incloure elements territorials, culturals i polítics. A més, el nacionalisme pot formular-se en termes cívics, sense limitar la nació a una comunitat de descendència. Per això, identificar automàticament el patriotisme amb una lleialtat inclusiva i el nacionalisme amb una actitud excloent simplifica la diversitat de tots dos conceptes. Una altra distinció se centra en l'autodeterminació: el patriotisme no comporta necessàriament una doctrina sobre el dret de les nacions a governar-se.
Valor moral i límits de la lleialtat El valor moral del patriotisme és objecte de debat. Alasdair MacIntyre el vincula a la comunitat en què es forma la vida moral. En canvi, Lev Tolstoi en criticà la parcialitat i la relació amb la guerra. Autors com Marcia Baron i Stephen Nathanson defensen formes moderades de patriotisme, sotmeses a límits morals i compatibles amb la preocupació pels altres pobles. En aquestes interpretacions, la lleialtat al país permet criticar-ne els governants i les actuacions.
Patriotisme i cosmopolitisme El cosmopolitisme moral afirma que totes les persones formen part d'una mateixa comunitat moral, amb independència de la seva nacionalitat. Les seves versions més estrictes qüestionen que la condició de compatriota justifiqui una prioritat especial en el compliment dels deures envers els altres. Altres versions admeten obligacions particulars envers els conciutadans, sempre que siguin compatibles amb les obligacions universals. Per tant, el cosmopolitisme no implica necessàriament el rebuig de qualsevol afecció patriòtica.
Patriotisme constitucional El patriotisme constitucional situa els principis democràtics i constitucionals al centre de la identificació política compartida. El terme fou popularitzat pel politòleg Dolf Sternberger el 1979 i desenvolupat posteriorment per Jürgen Habermas. En la interpretació d'aquest darrer, la solidaritat cívica pot construir-se mitjançant la participació dels ciutadans en l'elaboració i la interpretació de les normes comunes.
Habermas entén aquesta adhesió com un vincle crític amb els principis de la democràcia i els drets humans, interpretats a partir de l'experiència històrica de cada societat. Entre les objeccions a aquesta proposta hi ha que els principis abstractes poden ser insuficients per generar solidaritat i que la seva interpretació pot reproduir els valors de la cultura majoritària.
Patriotisme i religió En la doctrina de l'Església Catòlica, els deures envers la pàtria es relacionen amb el quart dels Deu manaments, que prescriu honorar el pare i la mare. El Catecisme de l'Església Catòlica, al número 2199, estén l'abast d'aquest manament als deures dels ciutadans envers la pàtria i les autoritats que la governen. Al número 2239, situa l'amor i el servei a la pàtria dins dels deures de gratitud i de la caritat.
El mateix catecisme estableix límits a aquesta lleialtat. El número 2238 reconeix el dret, i en ocasions el deure, de criticar allò que perjudica la dignitat de les persones o el bé de la comunitat. El número 2242 afirma l'obligació de no obeir les disposicions de les autoritats civils contràries a l'ordre moral, als drets fonamentals o als ensenyaments de l'Evangeli.
Dimensió social Compromís cívic i militar miniatura|Escolars de Washington DC fent el jurament de lleialtat a la bandera dels Estats Units el 1899. Fotografia de Frances Benjamin Johnston. El patriotisme té una dimensió emocional i pot comportar un sentit del deure envers l'estat, la nació o l'ordre polític. Gordon Schochet el tracta com un compromís diferenciat de les obligacions polítiques generals i assenyala que el rebuig d'aquest compromís pot ser interpretat pels seus defensors com una deslleialtat.
En l'àmbit militar, el patriotisme pot actuar com a motivació per al servei i el sacrifici personal. La instrucció militar pot recórrer a la història, les tradicions i l'orgull patriòtic per reforçar el compromís dels membres de l'exèrcit amb la comunitat que defensen.
A Espanya, l'any 2011 el Tribunal Suprem confirmà l'expulsió de Miguel Limia, alumne de l'Acadèmia de la Guàrdia Civil de Baeza. Segons la sentència recollida per Europa Press, Limia havia manifestat que s'identificava com a gallec i que no tenia intenció de jurar la bandera espanyola. L'expedient disciplinari incloïa també expressions despectives sobre la pàtria i altres conductes que el tribunal considerà provades. Limia recorregué la sanció perquè la considerava desproporcionada, però el recurs fou desestimat.
Patriotisme cec i constructiu En psicologia política, Robert T. Schatz, Ervin Staub i Howard Lavine distingiren entre patriotisme cec i patriotisme constructiu. El primer es caracteritza per una valoració positiva incondicional del país i per la intolerància envers les crítiques. El segon entén la crítica de les pràctiques de la comunitat com una via per millorar-la.
En dos estudis amb estudiants universitaris, aquests investigadors observaren que el patriotisme constructiu s'associava amb diversos indicadors d'interès, coneixement i participació política. El patriotisme cec, en canvi, s'associava amb la percepció d'amenaces exteriors, una major importància atribuïda als comportaments simbòlics i una exposició selectiva a informació favorable als Estats Units.
Educació patriòtica L'educació patriòtica planteja qüestions sobre la relació entre els sentiments de pertinença, la llibertat de consciència i el pensament crític. Martha Nussbaum ha defensat una educació capaç de combinar l'estima pel país amb el respecte al desacord. Entre els riscos que identifica hi ha la imposició de pràctiques patriòtiques contràries a la consciència dels alumnes, l'exclusió de les minories i la debilitació de la capacitat crítica.
Un exemple d'educació patriòtica institucionalitzada fou la incorporació de rituals nacionals a l'escola durant el franquisme. A la província de Barcelona, una circular de la Inspecció de Primera Ensenyança del 6 de maig de 1939 establia l'obligatorietat d'hissar la bandera d'Espanya al començament de la jornada escolar i d'arriar-la en acabar, amb l'acompanyament de l'himne nacional. La mateixa circular disposava que el crucifix de l'aula tingués la bandera espanyola com a fons i que hi hagués un retrat de Francisco Franco i una imatge religiosa, vinculant els símbols patriòtics, polítics i religiosos en l'espai escolar.
Referències
Vegeu també
Comunitarisme Cosmopolitisme Estat nació Identitat nacional Màtria Nacionalisme Romanticisme Xovinisme
Categoria:Nacionalisme