Richard Charles Rodgers (Nova York, 28 de juny de 1902 – Nova York, 30 de desembre de 1979) va ser un compositor nord-americà que va treballar principalment en el teatre musical. Amb 43 musicals de Broadway i més de 900 cançons al seu crèdit, Rodgers va ser un dels compositors nord-americans més coneguts del , i les seves composicions van tenir una influència significativa en la música popular.
Rodgers és conegut per les seves col·laboracions com a compositor, primer amb el lletrista Lorenz Hart i després amb Oscar Hammerstein II. Amb Hart va escriure musicals durant les dècades de 1920 i 1930, com Pal Joey, A Connecticut Yankee, On Your Toes i Babes in Arms. Amb Hammerstein va escriure musicals durant les dècades de 1940 i 1950, com ara as Oklahoma!, Flower Drum Song, Carousel, South Pacific, The King and I i The Sound of Music. Les seves col·laboracions amb Hammerstein, en particular, es celebren per portar el musical de Broadway a una nova maduresa explicant històries centrades en personatges i drama en lloc de l'entreteniment alegre del gènere anterior. És considerat el successor de Jerome Kern, al que iguala en facilitat i inventiva.
Rodgers va ser la primera persona a guanyar els quatre premis d'entreteniment nord-americans més importants en teatre, cinema, gravació i televisió: un Tony, un Oscar, un Grammy i un Emmy, el que ara es coneix com a EGOT. A més, va rebre un premi Pulitzer, fet que el va convertir en una de les dues úniques persones que va rebre els cinc premis (Marvin Hamlisch és l'altre). El 1978, Rodgers va formar part del grup inaugural dels homenatjats del Kennedy Center per la seva trajectòria artística.
Biografia Primers anys i educació miniatura|El cartell de Fly With Me, l' spectacle universitari de la Universitat de Colúmbia de 1920. La música va ser coescrita per Rodgers i Lorenz Hart, i també incloïa cançons d'Oscar Hammerstein II, fent de l'espectacle una de les primeres col·laboracions entre els dos homes.
Nascut en una família jueva a Queens, Nova York, Rodgers era fill de Mamie (Levy) i del doctor William Abrahams Rodgers, un metge destacat que havia canviat el nom de la família de Rogazinsky. Rodgers va començar a tocar el piano als sis anys. Va assistir a PS 166, Townsend Harris Hall i al DeWitt Clinton High School. Rodgers va passar els seus primers estius adolescents a Camp Wigwam (Waterford, Maine) on va compondre algunes de les seves primeres cançons.Hyland, William G: Richard Rodgers The New York Times, Chapter 1. Yale University Press, 1998,
Als 14 anys va compondre les seves primeres cançons. El 1919, es matriculà en la Universitat de Colúmbia, on es va fer amic de Lorenz Hart, el qual fou el seu llibretista, des de llavors. Desitjós d'adquirir una sòlida formació musical, el 1921 abandonà la Universitat per ingressar en l'Institut de Música de Nova York (ara Juilliard School), on estudià durant dos anys.Richard Rodgers, Musical Stages: An Autobiography (2002 Reissue), p. 12,20–21,44, DaCapo Press, Rodgers va ser influenciat per compositors com Victor Herbert i Jerome Kern, així com per les operetes que els seus pares el van portar a veure a Broadway quan era petit. Continua la seva col·laboració amb Hart, però tardaria encara cert temps en imposar-se. Molts anys més tard reprengué els estudis universitaris, ja que el 1949 es doctorà en Lleis, en el Drury College, i el 1954 aconseguí la llicenciatura en Llengua i Literatura Hebrea, en la Universitat de Massachusetts. El 1962 va obtenir, també, el doctorat en Música, en la Universitat de Bridgeport.
Carrera Rodgers & Hart miniatura|esquerra|Richard Rodgers (assegut) amb Lorenz Hart el 1936 El 1919, Richard va conèixer a Lorenz Hart, gràcies a Phillip Levitt, un amic del germà gran de Richard. Rodgers i Hart van lluitar durant anys en el camp de la comèdia musical, escrivint diversos espectacles d'aficionats. Van fer el seu debut professional amb la cançó "Any Old Place With You", presentada a la comèdia musical de Broadway de 1919 A Lonely Romeo. La seva primera producció professional va ser Poor Little Ritz Girl, de 1920, que també tenia música de Sigmund Romberg. El seu següent espectacle professional, The Melody Man, no es va estrenar fins al 1924.
Quan acabava de sortir de la universitat, Rodgers va treballar com a director musical per a Lew Fields. Entre les estrelles que va acompanyar hi havia Nora Bayes i Fred Allen.Rodgers & Hammerstein as mystery guests on What's My Line?, February 19, 1956, video on YouTube Rodgers estava considerant deixar el negoci de l'espectacle per vendre roba interior per a nens, quan ell i Hart finalment van sortir el 1925. Van escriure les cançons per a un espectacle benèfic presentat pel prestigiós Theatre Guild, anomenat The Garrick Gaieties, i els crítics van trobar el mostra fresca i deliciosa. Tot i que només havia de funcionar un dia, el Guild sabia que tenien un èxit i va permetre que es tornés a obrir més tard. L'èxit més gran del programa, la cançó que Rodgers creia que "va fer" Rodgers i Hart, va ser "Manhattan". Els dos eren ara una força de composició de cançons de Broadway.
Durant la resta de la dècada, el duet va escriure diversos espectacles d'èxit tant per a Broadway com per a Londres, com ara Dearest Enemy (1925), The Girl Friend (1926), Peggy-Ann (1926), A Connecticut Yankee (1927) i Present Arms (1928). Els seus espectacles de la dècada de 1920 van produir estàndards com "Here in My Arms", "Mountain Greenery", "Blue Room", "My Heart Stood Still" i "You Took Advantage of Me". El 1926, a Broadway, arribaren a representar-se al mateix temps tres obres de Rodgers-Hart en tres teatres diferents.
Amb la Depressió en ple apogeu durant la primera meitat de la dècada de 1930, l'equip va buscar pastures més verdes a Hollywood. El treballador Rodgers es va penedir més tard d'aquests anys relativament en guaret, però ell i Hart van escriure algunes cançons clàssiques i partitures de pel·lícules a l'oest, inclosa Love Me Tonight (1932) (dirigida per Rouben Mamoulian, que més tard dirigiria Oklahoma! de Rodgers a Broadway). que va introduir tres estàndards: "Lover", "Mimi" i "Isn't It Romantic?". Rodgers també va escriure una melodia per a la qual Hart va escriure tres lletres consecutives que van ser tallades, no gravades o no van ser un èxit. La quarta lletra va donar lloc a una de les seves cançons més famoses, "Blue Moon". Altres treballs cinematogràfics inclouen les partitures de The Phantom President (1932), protagonitzada per George M. Cohan, Hallelujah, I’m a Bum (1933), protagonitzada per Al Jolson, i, en un ràpid retorn després d'haver deixat Hollywood, Mississippi (1935), protagonitzada per Bing Crosby i W. C. Fields.
El 1935, van tornar a Broadway i van escriure una sèrie gairebé ininterrompuda d'espectacles d'èxit que van acabar poc abans de la mort de Hart el 1943. Entre les més destacades destaquen are Jumbo (1935), On Your Toes (1936), que incloïa el ballet "Slaughter on Tenth Avenue", coreografiada per George Balanchine), Babes in Arms (1937), I Married an Angel (1938), The Boys from Syracuse (1938), Pal Joey (1940), i el seu darrer treball original, By Jupiter (1942). Rodgers també va contribuir al llibre en diversos d'aquests espectacles.
Moltes de les cançons d'aquests espectacles encara es canten i es recorden, com ara including "The Most Beautiful Girl in the World", "My Romance", "Little Girl Blue", "I'll Tell the Man in the Street", "There's a Small Hotel", "Where or When", "My Funny Valentine", "The Lady Is a Tramp", "Falling in Love with Love", "Bewitched, Bothered and Bewildered" i "Wait till You See Her".
El 1939, Rodgers va escriure el ballet Ghost Town per al Ballet Russe de Monte Carlo, amb coreografia de Marc Platoff.Anna Kisselgoff, "DANCE REVIEW; Rodgers As Ideal Dance Partner", The New York Times, October 23, 2002.
Rodgers & Hammerstein miniatura|Rodgers (assegut) amb Hammerstein, 1945 L'associació de Rodgers amb Hart va començar a tenir problemes a causa de la falta de fiabilitat del lletrista i de la salut deteriorada. Rodgers va començar a treballar amb Oscar Hammerstein II, amb qui havia escrit cançons anteriorment (abans de treballar amb Lorenz Hart). El seu primer musical, l'èxit innovador dOklahoma! (1943), és un exemple notable de "llibre musical", una obra musical en què les cançons i els balls s'integren plenament a l'argument. El que abans era una col·lecció de cançons, danses i girs còmics units per una tènue trama es va convertir en una narració totalment integrada. Tot i que Show Boat es considera el primer exemple d'un llibre musical, Oklahoma! representava les innovacions per a les quals Show Boat havia posat les bases i es considera la primera producció de la història nord-americana que es comercialitza intencionadament com un musical totalment integrat.O'Leary, J. (2014). Oklahoma!, "lousy publicity," and the politics of formal integration in the American Musical Theater. Journal of Musicology, 31(1), 139–182. https://doi.org/10.1525/jm.2014.31.1.139
L'equip va crear quatre èxits més que es troben entre els més populars de la història musical. Cadascun es va convertir en una pel·lícula d'èxit: Carousel (1945), South Pacific (1949, guanyador del Premi Pulitzer de Drama 1950),), The King and I (1951), i The Sound of Music (1959). Altres espectacles inclouen l'èxit menor Flower Drum Song (1958), així com els relatius fracassos failures Allegro (1947), Me and Juliet (1953), i Pipe Dream (1955). També van escriure la partitura de la pel·lícula State Fair r (1945) (que va ser refet el 1962 amb Pat Boone) i un musical especial de televisió de Cinderella (1957).
La seva col·laboració va produir moltes cançons conegudes, com ara "Oh, What a Beautiful Mornin'", "People Will Say We're in Love", "Oklahoma" (que també es va convertir en la cançó estatal d'Oklahoma),), "It's A Grand Night For Singing", "If I Loved You", "You'll Never Walk Alone", "It Might as Well Be Spring", "Some Enchanted Evening", "Younger Than Springtime", "Bali Hai", "Getting to Know You", "My Favorite Things", "The Sound of Music", "Sixteen Going on Seventeen", "Climb Ev'ry Mountain", "Do-Re-Mi", i "Edelweiss", l'última cançó de Hammerstein.
miniatura|Rodgers va ser objecte d'un especial de dues parts al programa de televisió Toast of the Town d'Ed Sullivan el 1952. Gran part del treball de Rodgers amb Hart i Hammerstein va ser orquestrat per Robert Russell Bennett. Rodgers va compondre dotze temes, que Bennett va utilitzar per preparar la partitura de l'orquestra per al documental de televisió de 26 episodis de la Segona Guerra Mundial Victory at Sea (1952–53). Aquesta producció de la NBC va ser pionera en el "documental recopilatori" —programació basada en metratges preexistents— i finalment es va emetre a desenes de països. La melodia de la cançó popular "No Other Love" es va extreure posteriorment del tema Victory at Sea titulat "Beneath the Southern Cross". Rodgers va guanyar un Emmy per la música del documental de l'ABC Winston Churchill: The Valiant Years, anotat per Eddie Sauter, Hershy Kay, and Robert Emmett Dolan. Rodgers va compondre el tema musical, "March of the Clowns", per a la sèrie de televisió de 1963–64 The Greatest Show on Earth, que va durar 30 episodis. També va contribuir amb el tema principal de la sèrie de televisió d'antologia històrica de 1963–64 The Great Adventure.
El 1950, Rodgers i Hammerstein van rebre la Medalla d'Or de l'Associació Cent Anys de Nova York "en reconeixement de les contribucions destacades a la ciutat de Nova York". Rodgers, Hammerstein i Joshua Logan van guanyar el Premi Pulitzer de Teatre per South Pacific."Drama" . The Pulitzer Prizes. Retrieved December 3, 2013. Rodgers i Hammerstein havien guanyat un premi Pulitzer especial el 1944 per Oklahoma!"Special Awards and Citations" . The Pulitzer Prizes. Retrieved December 3, 2013.