Lindividualisme és una teoria o doctrina que determina que l'única realitat és la pròpia de l'individu i en aquesta realitat regeixen les normes que li són pròpies. L'individualisme propugna l'autonomia i la facultat de cada individu de governar-se per les seves pròpies lleis i és antagònic a la servitud, a l'esclavatge, a la submissió i altres formes de dependència i de sotmetiment.
A causa de les diferents concepcions de partida, no s'ha de confondre l'individualisme amb l'egoisme, amb l'utilitarisme, amb el liberalisme, el narcisisme, el personalisme, etc. encara que aquests ismes tenen tots components individualistes. L'individualisme és el contrari del col·lectivisme mentre que el contrari de l'egoisme és l'altruisme. L'egoisme se centra en benefici propi i es pot manifestar utilitzant normes socials alienes al subjecte.
Per l'individualista la individualitat té el concepte de valor suprem. Els defensors de l'individualisme sovint abonen l'egoisme ètic i el liberalisme econòmic.
El terme individualisme comporta una gran confusió. En totes les situacions on es presenta l'individualisme es poden trobar opinions que en altres situacions poden ser contràries, de favorable a desfavorable. En termes econòmics, l'individualisme pot tenir opinions favorables de les mateixes entitats que s'hi oposen en, per exemple, la religió.
Actualment l'individualisme es tracta majoritàriament en estudis de sociologia i economia tot i que la seva influència es fa notar en qualsevol activitat humana.
Generalitats miniatura|Dimonis assaltant l'anacoreta Sant Antoni Abat L'individualisme forma part de la posició de l'home en la societat, així com ho fa el seu complementari, el col·lectivisme. Tant en l'individualisme com en el col·lectivisme la societat hi formula aproximacions en filosofia, en l'ensenyament, en l'economia, la política, l'arquitectura, en l'Art, que promouen en major o menor mesura tant l'un com l'altre.
També es reconeix l'existència de l'individualisme en el regne animal on es contraposa al gregarisme de determinades espècies. L'individualisme de l'ésser humà no té uns límits estrictament definits en la majoria de casos. També hi ha diverses incorporacions més o menys graduals com en el cas dels col·lectius anarquistes o dels defensors de l'individualisme en l'economia de la societat en la qual viuen. L'anacoreta és en un extrem de l'individualisme.
Un estudi sobre l'individualisme ofereix profusió de peculiaritats segons la seva implicació en la filosofia (com teoria i com doctrina), en la política (com sistema), en l'art, en l'economia (com mètode, sistema), en l'educació, l'arquitectura i l'urbanisme, la religió, la sociologia i en l'estat de la tècnica actual. Les societats es veuen alterades per diverses circumstàncies en el transcurs del temps i cal tenir en compte l'efecte que exerceix cada geografia i clima en les societats i els individus que la integren. Un altre condicionament en la intensitat en l'exercici de l'individualisme és la proximitat de l'individu a lleis o normes socials, estatals, religioses que l'individu percep, com per exemple les normes habituals en l'entorn familiar, més properes, i les lleis del dret internacional o de religions alienes, més remotes.
L'ètica de l'autenticitat assenyala com a «cert» que cada individu té una forma original de ser (ser humà) i ho viu a la seva manera. Per Jacques Lacan, l'única cosa de la qual un se'n ha de penedir és trair el seu propi desig. L'individualisme només es pot establir si hi ha condicions psíquiques que permetin l'alliberament del condicionament que es percebi de l'exterior i el poder de disposar de recursos per aconseguir els fins proposats.
En totes les activitats humanes són presents uns límits que segons el caràcter individualista es consideren impediments per l'acció. Aquests límits són de moltes naturaleses diferents: les lleis, la ignorància, la reputació, el parentiu, el cos propi, el pecat, la maternitat, «els altres», la geografia, el temps, el deute, l'empresonament, etc., etc., etc. mentre que els límits pel col·lectivisme, tots o en part, poden percebre’s com una utilitat que doni punts de referència per construir els itineraris en els quals el col·lectivista es proposi discórrer. L'individualista lluitarà per vèncer els límits i així progressar per aconseguir els seus objectius.
Temes relacionats Solipsisme
En filosofia (solus ipse, només jo) el solipsisme ens dona una visió radical idealista, immaterial, que només reconeix la realitat del propi jo i que deriva en una manifestació social d'arrogància i moral d'egoisme sense entrar en l'acció material de l'individu com és el cas de l'individualista. El solipsisme arriba a dubtar de l'existència d'altres éssers. L'existencialisme declara com indubtable l'ésser del propi individu però també el de «l'altre», com a subjecte, amb qui es relaciona i es limita, recíprocament. El filòsof i economista escocès Stuart Mill fixa com únic límit de la llibertat de cada individu la llibertat dels altres i defensa com a bones les accions que donin resultats beneficiosos; l'existencialisme manifesta la crítica que aquest límit no es respecta mai doncs les relacions amb «l'altre» són de conflicte.
Personalisme
Entenem com «persona» un individu amb els atributs i qualitats que el distingeixen de les altres persones i des del moment que té les capacitats de sobreviure. El Personalisme és la doctrina que manté el valor superior de la persona per sobre del de l'individu. Per Castilla del Pino l'individu és dintre de la realitat, però ell no és la realitat; a la persona li corresponen les actituds i la conducta per establir una dialèctica amb els altres però a l'individualista la conducta no li estableix cap diàleg amb l'entorn. Els atributs i característiques de la persona faciliten la seva classificació i accés. El «sotmetiment» és un vincle que correspon en primer lloc a la persona, mentre que a l'individu li correspon el vincle de «dependència». Submissió És l'extrem oposat a l'individualisme que Shakespeare presenta en l'obra Antoni i Cleòpatra i en múltiples altres situacions. Les dones tenen retallat l'individualisme estant en situació de dependència. Individualisme metodològic L'individualisme metodològic és una formulació en les ciències socials que vol explicar els fenòmens col·lectius com a resultat de l'agregació de les accions de tots els individus que componen la col·lectivitat de referència. Estructuralisme Segons aquest pensament, iniciat per Ferdinand de Saussure (Curs de lingüística general) i continuat per Claude Lévi-Strauss, Louis Althusser i Michel Foucault, el que dona realitat a un individu és el fet de formar part d'un sistema. Aquest sistema, consistent, cohesionat, es regula autonòmicament i l'individu que n'és part se'l considera tant com a subjecte com a objecte. Holisme Segons Jan Smuts, autor d'una monografia política sobre l'holisme (del grec ὅλος / hólos total, sencer), la natura té la tendència a constituir conjunts que arriben a ser de valor superior a la suma de les seves parts mitjançant una evolució creadora. Aquesta concepció és contraposada al reduccionisme. La por La família és la primera societat en la qual l'individu es relaciona (excepte casos desgraciats o estructures socials modificades com els Quibuts) i és la font de dependència, d'aprenentatge i del sentiment de seguretat. L'infant aprèn a desconfiar de l'entorn exterior desconegut. La por que es crea dins el món reprimeix les llibertats individuals, pertorbant els sentits. És una «mà invisible» que anul·la la valentia i l'audàcia. L'individualisme necessita la valentia per alliberar-se de la por que prové del món exterior, valentia que també prové de la societat.
Art Una al·legoria que mostra el concepte que té l'artista de què és la «realitat» es veu en un conte xinès sobre la fugida que un pintor, que és empresonat, fa quan es posa a córrer i desapareix dins del seu propi quadre escapant-se del seu captiveri.Per Oscar Wilde, l'Art és la forma més intensa d'individualisme que ha conegut el món.
La paraula art comporta un sentit de fer o produir alguna cosa amb una habilitat particular o les eines i materials com les «arts de pesca».
Aquí es mencionen les 5 disciplines clàssiques de l'Art de les moltes altres existents en l'Art. El concepte que han de seguir qualsevulla obra d'Art són atribuïbles a un individu, que realitza una obra, forma significativa, concreta, feta amb intuïció, expressiva, utilitzant símbols o no, entre altres característiques.
L'invent individual de la impremta de tipus mòbils, de Gutemberg, va permetre l'expansió per tot Europa de l'Art del Renaixement que s'inicià a Florència (Itàlia) i que s'estengué a altres esferes del coneixement.
La percepció de les obres d'art pot ser seqüencial (escriptura, veu, música), en paral·lel (pintura, arquitectura, escultura) o en combinació (arts dramàtiques.) Com més seqüencial és la percepció més fàcil és per l'individu fer-ne atenció i comprensió o gaudi.
La Pintura Començant amb les pintures prehistòriques de les coves d'Altamira, de Cogul i de Lascaux entre d'altres, que demostren l'existència d'una activitat dins la societat que valorava prou l'art per a tenir pobladors que amb les seves capacitats, habilitats i coneixement, quedaven lliures d'altres feines també necessàries per a la comunitat i així poder dedicar el seu temps a l'Art.
L'època clàssica dels grecs i dels romans
Era la continuació de la pintura anterior a Egipte i Mesopotàmia. La funció de la pintura en aquesta època era decorativa i s'aplicava sobre murs i parets de temples i habitatges, que en l'actualitat mostren una forta degradació. Es conserven millor les que es varen fer per decorar vasos i àmfores i altres objectes en argila. La pintura de l'Edat Mitjana també és bàsicament sobre parets i els temes són religiosos. Fins al Renaixement, les pintures tenien el «punt de vista» col·lectiu.
El Renaixement
La individualitat d'alguns artistes, entre ells i de forma rellevant en Giotto di Bondone, va propiciar el Renaixement, on es va potenciar l'ús de la perspectiva en la pintura amb el qual entra en la pintura la importància d'«el punt de vista» d'un sol individu. Les tècniques de la perspectiva en la pintura varen ser utilitzades per Giotto, Masaccio, Veronese i Pinturiccio principalment. Accions destacades d'individualisme en la pintura del Renaixement són les de Leonardo da Vinci (1452-1519), creador de l'sfumato.
Les possibilitats que la llibertat i la independència en la creació dels artistes a Venècia durant va permetre la successió de noves escoles i estils com el Manierisme, el Barroc, etc.
Filippo Brunelleschi (1377-1446) va aplicar els seus coneixements en matemàtica per implantar la perspectiva lineal en la pintura, tot i que ell és reconegut principalment per les seves obres d'escultura i arquitectura.
El moviment romàntic va reforçar l'individualisme de l'artista ja anteriorment a l'aparició de l'impressionisme i altres disciplines que sorgiren posteriorment, com el realisme, el modernisme, el fauvisme, el cubisme, el pop-art, Arts and Crafts i molts altres, estenent l'individualisme seguint les concepcions de la postmodernitat.
Per Marshall McLuhan la pintura de cavallet, amb obres portables, com en el cas dels llibres impresos, va contribuir molt al culte a l'individualisme. El procés de la humanitat en sortir de l'estructura social tribal, quan sorgiren homes amb característiques que els feien destacar de la resta de la seva comunitat, McLuhan ho considera que, juntament amb la creació de representacions pictòriques i l'individualisme formen la mateixa entitat: destribalització, individualisme i representació pictòrica.
L'escultura