El Mauna Loa és un dels volcans més actius a les Illes hawaianes i un dels cinc volcans que formen l'illa de Hawaii juntament amb Mauna Kea, Hualalai, Kohala i Kilauea.
En hawaià, Mauna Loa significa 'muntanya alta', un nom bastant adequat, ja que és el volcà més gran de la Terra, amb un volum estimat aproximat de 75.000 km³ (Kaye, 2002) i una alçada de 5.000 m des de la seva base fins a la superfície de l'oceà, i altres 4.170 m sobre el nivell del mar, és a dir, més de 9.000 m d'altitud total. El Mauna Loa és uns 36 m més baix que el Mauna Kea. La xemeneia del volcà es diu Moku`aweoweo.
S'han produït unes 33 erupcions del Mauna Loa en temps històrics, i l'última fou el març-abril del 1984 (Lockwood, 1995). Cap erupció recent ha causat morts, però les erupcions del 1926 i del 1959 van destruir diverses aldees, i la ciutat d'Hilo està parcialment construïda sobre els corrents de lava de finals del . En vista dels perills que corren els assentaments humans, el Mauna Loa forma part del programa Decade Volcanoes, que motiva l'estudi dels volcans més perillosos. El Mauna Loa ha estat intensament monitorat per l'Observatori Hawaià de Volcans (HVO per les seves sigles en anglès) des del 1912. Les observacions atmosfèriques són recollides per l'observatori Mauna Loa, i les terrestres a l'Observatori Solar Mauna Loa, ambdós localitzats a prop del cim del volcà. El Parc Nacional Volcànic de Hawaii abasta el cim i el flanc sud-est del volcà.
Aquest volcà entrà erupció fa 700.000 anys i va poder haver emergit de l'oceà fa 400.000 d'anys, tot i que les roques més antigues que es tenen registrades no van més enllà de 200.000 anys. El seu magma prové d'un punt calent del mantell terrestre sota de l'illa, el qual és el responsable de la creació de la cadena d'illes hawaianes per desenes de milions d'anys. El lent flux de la placa del Pacífic eventualment portarà el volcà lluny d'aquest punt calent i s'extingirà en 500.000 a 1.000.000 milions d'anys.
Geologia Context Com tots els volcans hawaians, el Mauna Loa es va crear quan la placa tectònica del Pacífic es va desplaçar sobre el punt calent de Hawaii al mantell subjacent de la Terra. Els volcans de les illes de Hawaii són la prova més recent d'aquest procés que, al llarg de 70 milions d'anys, ha creat la cadena de muntanyes submarines Hawaii-Emperador de 6.000 km de longitud. L'opinió predominant és que el punt calent ha estat en gran manera immòbil dins del mantell del planeta durant gran part, si no tota l'Era Cenozoica. No obstant això, encara que el plomall de mantell hawaià es coneix bé i ha estat àmpliament estudiat, la naturalesa dels punts calents en si continua sent força enigmàtica.
El Mauna Loa és un dels cinc volcans subaeris que componen l'illa d'Hawaii. El volcà més antic de l'illa, el Kohala, té més d'un milió d'anys, i el Kīlauea, el més jove, es creu que té entre 210.000 i 280.000 anys. Kamaʻehuakanaloa (abans Lōʻihi), al flanc de l'illa, és encara més jove, però encara no ha sortit a la superfície de l'oceà Pacífic. Amb una edat d'entre 1 milió i 600.000 anys, el Mauna Loa és el segon més jove dels cinc volcans de l'illa, la qual cosa el converteix en el tercer volcà més jove de la cadena de muntanyes submarines Hawaii–Emperador, una cadena de volcans en escut i muntanyes submarines que s'estén des de Hawaii fins a la fossa de les Kurils-Kamchatka a Rússia.
Seguint el patró de formació dels volcans hawaians, el Mauna Loa hauria començat com un volcà submarí, construint-se gradualment mitjançant erupcions submarines de basalt àlcali abans d'emergir del mar mitjançant una sèrie d'erupcions surtseyanas fa uns 400.000 anys. Des de llavors, el volcà ha estat actiu, amb un historial d'erupcions efusives i explosives, incloent 33 erupcions des de la primera erupció ben documentada el 1843. Tot i que el Mauna Loa no ha entrat en erupció des del 1984, el Servei Geològic dels EUA afirma que és segur que el volcà tornarà a entrar en erupció.
Estructura El Mauna Loa és el volcà en escut més gran del món. Té forma d'escut perquè la seva lava és extremadament fluida (baixa viscositat) i els seus pendents no són costeruts. Les erupcions rarament són violentes i la seva forma més comuna és l'estil hawaià, que implica fonts de lava que alimenten els seus corrents. Al principi de l'erupció, és típic que s'obri una falla de diversos quilòmetres de llarg, amb corrents de lava traslladant-se per tota la seva longitud anomenada cortina de foc. Després de pocs dies, l'activitat es concentra en una sola obertura.
Història eruptiva Erupcions prehistòriques miniatura|Un Con d'escòria i fluxos circumdants a Mauna Loa
Per haver assolit la seva enorme mida dins dels seus relativament curts (geològicament parlant) de 600.000 a 1.000.000 d'anys de vida, Mauna Loa hauria d'haver hagut de créixer molt ràpidament al llarg de la seva història de desenvolupament, i una extensa datació per radiocarboni basada en carbó vegetal (potser el La datació eruptiva prehistòrica més extensa de la Terra) ha acumulat un registre de gairebé dos-cents fluxos existents datats de manera fiable que confirma aquesta hipòtesi.
Les mostres de lava, incloses les obtingudes per projectes de perforació, s'han datat com a mínim fa 470.000 anys. Per raons tècniques les edats més antigues obtingudes per les tècniques modernes són 657.000 anys enrere, però tenen grans errors de l'ordre de 200.000 anys, igual que alguns intents històrics de cites amb laves més joves que les van fer més grans del que era el cas.: Conclusions Alguns dels fluxos més antics exposats a Mauna Loa són els turons de Ninole al seu flanc sud, roques basàltiques subaèries que es remunten aproximadament a entre 100 i 200 mil anys. Formen una terrassa contra la qual els fluxos més joves s'han inclinat des d'aleshores, molt erosionats i incisos contra el seu pendent en termes de direcció; Es creu que això és el resultat d'un període d'erosió a causa d'un canvi en la direcció del flux de lava provocat per la caiguda prehistòrica del volcà. Els segueixen dues unitats de colades de lava separades per una capa de cendres intermèdia coneguda com a capa de cendres de Pāhala: el basalt Kahuka més antic, poc exposat a la part inferior del rift sud-oest, i el basalt Kaʻu més jove i molt més estès, que apareix més àmpliament a el volcà. Les mateixes cendres de Pāhala es van produir durant un llarg període fa entre 13 i 30 mil anys, tot i que la gran vitrificació i les interaccions amb els fluxos posteriors i previs a la creació han dificultat la datació exacta. La seva edat correspon aproximadament a la glaciació del Mauna Loa durant l'última edat glacial, cosa que planteja la clara possibilitat que sigui el producte de la interacció freatomagmàtica entre les glaceres desaparegudes i les activitats eruptives del Mauna Loa.
Els estudis han demostrat que es produeix un cicle en el qual l'activitat volcànica al cim és dominant durant diversos centenars d'anys, després del qual l'activitat es desplaça a les zones d'esquerda durant diversos segles més, i després de nou al cim. S'han identificat clarament dos cicles, cadascun d'entre 1.500 i 2.000 anys. Aquest comportament cíclic és exclusiu de Mauna Loa entre els volcans hawaians.Lockwood J.P. (1995), "Mauna Loa eruptive history – the preliminary radiocarbon record", in Rhodes, J.M. and Lockwood, J.P. (eds.), Mauna Loa revealed: structure, composition, history, and hazards, Washington D.C., American Geophysical Union Monograph 92, p. 81–94. Entre fa uns 7.000 i 6.000 anys, Mauna Loa estava en gran part inactiu. Es desconeix la causa d'aquest cessament d'activitat i no s'ha trobat cap fet similar conegut en altres volcans hawaians, excepte els que actualment es troben en l'etapa posterior a l'escut. Entre fa 11.000 i 8.000 anys, l'activitat era més intensa que avui. Tanmateix, la taxa de creixement global de Mauna Loa probablement ha començat a disminuir durant els darrers 100.000 anys, i, de fet, el volcà pot estar a prop del final de la seva fase de construcció d'escut basalt toleític.
Història recent miniatura|Fonts de lava i un flux de canal de Mauna Loa, 1984
Els antics hawaians han estat presents a l'illa de Hawaii durant uns 1.500 anys, però gairebé no van conservar registres sobre l'activitat volcànica a l'illa, més enllà d'alguns relats fragmentaris que daten a finals del i principis del XIX. Les possibles erupcions es van produir al voltant de 1730 i 1750 i en algun moment durant 1780 i 1803. Un missioner va presenciar una erupció de juny de 1832 a Maui, però el 190 km |0 entre les dues illes i la manca d'evidències geològiques aparents han posat en dubte aquest testimoni. Així, la primera erupció històricament testimoniada completament confirmada va ser un esdeveniment de gener de 1843; des d'aquell moment, el Mauna Loa ha esclatat 32 vegades.
Les erupcions històriques a Mauna Loa són de caràcter típicament hawaià i rarament són violentes, començant amb l'aparició de fonts de lava en una escletxa de diversos quilòmetres de llarg coneguda col·loquialment com la cortina de foc (sovint, però no sempre, propagant-se des del cim de Mauna Loa) i finalment concentrant-se en un sol vent, el seu centre eruptiu a llarg termini. L'activitat centrada al seu cim sol anar seguida d'erupcions de flanc fins uns mesos més tard, i encara que Mauna Loa és històricament menys activa que la del seu veí Kilauea, tendeix a produir majors volums de lava durant períodes més curts. La majoria de les erupcions es centren en el cim o en qualsevol de les seves dues zones de rift principals; en els darrers dos-cents anys, el 38 % de les erupcions es van produir al cim, el 31 % a la zona del rift nord-est, el 25 % a la zona del rift sud-oest i el 6 % restant de les respiracions del nord-oest. El 40 % de la superfície del volcà està format per laves de menys de mil anys d'antiguitat, i el 98 % de laves de menys de 10.000 anys d'antiguitat. A més de les zones de cim i rift, el flanc nord-oest de Mauna Loa també ha estat la font de tres erupcions històriques.
L'esdeveniment de 1843 va ser seguit per erupcions el 1849, 1851, 1852 i 1855, i els fluxos de 1855 van ser especialment extensos. El 1859 va marcar el més gran dels tres fluxos històrics que s'han centrat al flanc nord-oest de Mauna Loa, produint un llarg flux de lava que va arribar a l'oceà a la costa oest de l'illa de Hawaii, al nord de la badia de Kīholo. Una erupció el 1868 es va produir al costat de l'enorme terratrèmol de Hawaii de 1868, un esdeveniment de magnitud vuit que va cobrar 77 vides i segueix sent el terratrèmol més gran que s'ha produït mai a l'illa. Després de més activitat el 1871, Mauna Loa va experimentar una activitat gairebé contínua des d'agost de 1872 fins a 1877, una erupció de llarga durada i voluminosa que va durar aproximadament 1.200 dies i que no es va moure mai més enllà del seu cim. Una breu erupció d'un sol dia el 1877 va ser inusual ja que va tenir lloc sota l'aigua, a la badia de Kealakekua ia menys d'una milla de la costa; els curiosos espectadors que s'acostaven a la zona en vaixells van informar d'aigua inusualment turbulenta i, ocasionalment, de blocs flotants de lava endurida. Més erupcions es van produir el 1879 i després dues vegades el 1880, la darrera de les quals es va estendre fins al 1881 i va entrar dins dels límits actuals de la ciutat més gran de l'illa, Hilo; tanmateix, en aquell moment, l'assentament era un poble costaner situat més avall del vessant del volcà i, per tant, no es va veure afectat.