miniatura|Antígona i Electra de Sòfocles, traducció catalana de Carles Riba publicada a Barcelona l'any 1920 per Editorial Catalana Sòfocles (grec antic: Σοφοκλῆς, circa 496 – hivern del 406 o 405 aC)Sommerstein (2002), p. 41. va ser un dels tres grans dramaturgs tràgics de l'antiga Atenes, juntament amb Èsquil i Eurípides. Cronològicament, va viure entre els dos i, segons la Suda romana d'Orient, va ser autor d'unes 123 obres, entre les quals hi ha tragèdies de la importància i influència d'Èdip rei i Antígona. De tota la seva producció literària, només es conserven set tragèdies completes, les quals són d'importància cabdal per al gènere.Suda (ed. Finkel et al.): s.v. . Sòfocles competí en uns 30 concursos literaris. En va guanyar 24 i potser mai va quedar per sota del segon lloc; en comparació, Èsquil va guanyar 14 competicions i va ser derrotat per Sòfocles algunes vegades, mentre que Eurípides en va guanyar només 4.Encyclopaedia Britannica, Inc. Va tenir una llarga vida, ja que va morir quan comptava gairebé noranta anys, i la seva existència va coincidir amb el període d'esplendor d'Atenes. Entre els seus amics, figuraven l'historiador Heròdot i l'estadista Pèricles.
Sòfocles influí en el desenvolupament del drama, sobretot mitjançant l'addició d'un tercer actor i reduí, així, la importància del cor en la presentació de la trama. També va incrementar l'aparició de personatges si es compara amb dramaturgs anteriors com Èsquil.Freeman, p. 247. Amb ell, la poesia tràgica grega assolí la màxima perfecció formal.
Sòfocles és considerat avui per molts estudiosos com el major dels dramaturgs grecs, per haver arribat a un equilibri expressiu que està absent tant en el simbolisme d'Èsquil com en el realisme teòric d'Eurípides. Se li atribueixen nombroses aportacions a la tècnica dramàtica, i dues importants innovacions: la introducció d'un tercer actor en escena, la qual cosa permet complicar notablement la trama i realçar el contrast entre els diferents personatges, i la ruptura amb la moda de les trilogies, imposada per Èsquil, que converteix cada obra en una unitat dramàtica i psicològica independent, i no en part d'un mite o tema central. Sòfocles també va transformar l'esperit i la importància de la tragèdia; en endavant, encara que la religió i la moral van continuar sent els principals temes dramàtics, la voluntat, les decisions i el destí dels individus van passar a ocupar el centre d'interès de la tragèdia grega.
Sòfocles fou el creador del mite d'Èdip que, en el , utilitzà Sigmund Freud com a paràbola per a la comprensió de la gènesi de l'ego en el pensament psicoanalític.
Biografia Sòfocles, probablement, va néixer a Colona Hípica (avui una part d'Atenes),Sommerstein (2007): xi al voltant de l'any 496 aC. El seu naixement va tenir lloc pocs anys abans de la batalla de Marató (490 aC), i l'any exacte no és clar, tot i que el 497 o el 496 són les dates més probables.Lloyd-Jones 1994: 7 Era fill d'un ric armer anomenat Sòfil, un fabricant d'armadures benestant. Als setze anys, va ser elegit director d'un cor de nois per celebrar la victòria naval de Salamina (480 aC).
El 468 aC, a l'edat de 28 anys, es va donar a conèixer com a autor tràgic en vèncer Èsquil en el concurs teatral que se celebrava anualment a Atenes durant les festes de Dionisis.Freeman, p. 246 Triptolemus seria probablement una de les obres que Sòfocles va presentar en aquest festival. La preeminència d'Èsquil com a poeta tràgic havia estat indiscutible fins llavors, ja que en va ser el dominador en els anys anteriors. A partir del 468 aC, Sòfocles va guanyar el primer premi en vint ocasions, i va obtenir en moltes altres el segon premi. Més endavant, el 441 aC, seria derrotat al seu torn per Eurípides.
Va començar, així, una carrera literària sense parangó. Sòfocles va arribar a escriure fins a 123 tragèdies per als festivals, en els quals es va adjudicar, s'estima, unes 24 victòries, enfront de les 13 que havia aconseguit Èsquil. Es va convertir en una figura important a Atenes, i la seva vida es va desenvolupar en el període de màxima esplendor de la ciutat. Malgrat no comprometre's activament en la vida política i mancar d'aspiracions militars, va ser triat pels atenesos en dues ocasions per ocupar un important càrrec militar; tot i així, no va mostrar massa interès per la política. Va ser elegit dues vegades com a estrateg, un càrrec que representava un alt comandant de les forces armades, i va participar en l'expedició dels atenencs contra Samos (440 aC), esdeveniment que recull Plutarc en les seves Vides paral·leles.Beer 2004, p. 67. Com a estrateg, va ser un jove col·lega de Pèricles, de qui va ser amic.
Darrers anys i mort Sòfocles va morir a l'edat de noranta o noranta-un anys, l'hivern de 406 o 405 aC, després d'haver vist en vida tant el triomf grec en les guerres perses com el terrible vessament de sang de la Guerra del Peloponès. La seva mort va coincidir amb la guerra amb Esparta, que hauria de significar el principi de la fi del domini d'Atenes, i es diu que l'exèrcit atacant va concertar una treva perquè es poguessin celebrar degudament els seus funerals. Igual que succeí amb altres personalitats famoses de l'antiguitat clàssica, la mort de Sòfocles inspirà una sèrie d'històries apòcrifes. Potser la més famosa és el suggeriment que va morir en tractar de recitar una llarga cita de la seva Antígona sense recuperar l'alè. Un altre relat suggereix que es va ennuegar mentre menjava raïm durant l'Antesteria, el festival d'Atenes. Una tercera versió afirma que va morir de felicitat després d'aconseguir la victòria final a la ciutat de Dionís.Schultz 1835, p. 150-151.
El poeta va escriure aquest elogi en la seva obra titulada Les muses:Lucas 1964, p. 128.
Això deuria ser un comentari irònic, ja que segons algunes observacions, els seus propis fills van intentar declarar-lo incompetent al capaltard de la seva vida. Es diu que va refutar el seu càrrec a la cort per realitzar la lectura de la seva obra encara no produïda, Èdip a Colonos.Ciceró narra aquesta història a De senectute 7,22. Tant Iophon, un dels seus fills, com un net també anomenat Sòfocles, seguiren els seus passos per a convertir-se en dramaturgs.Sommerstein (2002), p. 41-42.
Obra miniatura|esquerra|Sòfocles Sòfocles va escriure unes 123 peces dramàtiques, de les quals es conserven set tragèdies completes i fragments d'unes altres vuitanta o noranta. Les set obres conservades són Antígona, Èdip rei, Electra, Àiax, Les traquínies, Filoctetes i Èdip a Colonos (produïda pòstumament l'any 401 aC). També es conserva un gran fragment del drama satíric Els conillers, descobert en un papir egipci al voltant del . D'aquestes set tragèdies, la més antiga és probablement Àiax (c. 451 - 444 aC). La segueixen Antígona i Les traquínies (posteriors a 441 aC). Èdip rei i Electra daten del 430 al 415 aC. Aquestes set tragèdies es consideren excel·lents per la força i la complexitat de la seva trama i el seu estil dramàtic, i almenys tres d'aquestes, Antígona, Èdip rei i Èdip a Colonos, són considerades unànimement obres mestres, i se solen agrupar en l'anomenat "Cicle tebà".
Antígona proposa un dels principals temes de l'autor: el caràcter dels protagonistes, les decisions que prenen i les conseqüències, sovint doloroses, d'aquests dictats de la voluntat personal. Antígona relata el ritu funerari del seu germà Polinices, mort en combat en desobeir l'edicte de Creont, governador de Tebes. El soterrament del germà implica per a Antígona la seva pròpia mort, la mort del seu amant, Hemó, que no és altre que el fill de Creont, i la mort d'Eurídice, esposa de Creont.
Àiax, Filoctetes, Electra i Les traquínies repeteixen, en major o menor grau, els temes ja exposats en Antígona. Èdip rei, famosa de manera ben merescuda per la seva impecable construcció, la seva força dramàtica i la seva eficaç ironia, va ser considerada per Aristòtil en la seva Poètica, com la més representativa, i en molts aspectes la més perfecta, de les tragèdies gregues. La trama gira a l'entorn de l'heroi mitològic Èdip, que a poc a poc descobreix la terrible veritat d'haver ascendit al càrrec de governador de Tebas després d'haver assassinat involuntàriament el seu pare, primer, i casar-se amb la seva mare, la reina Jocasta, després. Èdip a Colonos descriu la reconciliació del cec i ancià Èdip amb el seu destí, i la seva sublim i misteriosa mort a Colona, després de vagar durant anys en l'exili, on arriba gràcies al suport de la seva filla Antígona.
A Sòfocles, se li atribueix la introducció d'un tercer actor en l'escena, fet que donava més joc al diàleg i, a més a més, dotava l'heroi de l'obra d'una major complexitat psicològica. En Antígona, oposa dues lleis: la de la ciutat i la de la sang. Antígona vol donar sepultura al seu germà mort, que s'havia aixecat contra la ciutat, davant l'oposició del tirà Creont,Tirà és la paraula grega de càrrec i és equivalent a rei; mai s'ha d'entendre despectivament en el sentit que s'utilitza actualment. qui en negar-li sepultura pretén donar exemple a la ciutat. La tensió de l'enfrontament manté en tot moment la complexitat i l'equilibri de l'obra, i el destí tràgic s'abat sobre els dos, car també a ambdós correspon la «hybris», el pecat de supèrbia, d'un orgull excessiu.
Èdip rei és la més cèlebre de les seves tragèdies, aquella en què el mecanisme catàrtic final assoleix el seu millor clímax. També és una immillorable mostra de l'anomenada ironia tràgica, per la qual cosa les expressions dels protagonistes adquireixen un sentit diferent del que ells pretenen. Així succeeix amb Èdip, entestat a trobar el culpable de la seva desgràcia i la de la seva ciutat, i abocat a descobrir que aquest culpable és ell mateix, per haver transgredit, una altra vegada, la llei de la naturalesa i de la sang en matar el seu pare i jeure amb la seva mare, fins i tot a pesar seu.
L'enfrontament entre la llei humana i la llei natural és central en l'obra de Sòfocles, de la qual probablement és cert el comentari que afirma que representa la més equilibrada formulació dels conflictes culturals de fons als quals donava sortida la tragèdia grega.
Èdip rei
Èdip rei és una tragèdia grega de data desconeguda. Alguns indicis suggereixen que va poder ser escrita en els anys posteriors al 430 aC. La tetralogia de la qual forma part té fama d'haver aconseguit només el segon lloc a l'Agon dramàtic, tot i que Èdip rei és considerada per molts l'obra mestra de Sòfocles, i era admirada especialment per Aristòtil (en la Poètica). Tracta de la part de la història d'Èdip en la qual és rei de Tebes i espòs de Jocasta. Quan es descobreix la veritat, que és l'assassí del seu pare i el marit de la seva mare, Jocasta se suïcida i Èdip se cega a si mateix, i demana el seu desterrament a Creont, germà de Jocasta.
De l'obra, s'extreuen quatre temes principals: El més important és el tema de la força del destí. És impossible escapar d'aquest i totes les profecies dels oracles acaben fent-se realitat. En el cas de Laios, encara que ha pres totes les mesures possibles perquè no mati el seu fill, al final ho fa pràcticament per casualitat. En el cas d'Èdip, el que succeeix és que, intentant fugir del seu destí, marxa de Corint per no haver de matar el que creu que és el seu pare; en una cruïlla de camins, es topa amb el seu veritable progenitor, fet que ell desconeix, i li dona mort, ja que aquest, amb altres persones amb què viatjava, van atacar Èdip i provocaren que aquest es defensés amb massa ira i el matés.