miniatura|Retrat ideal d'una dona, de Bartolommeo Veneto, suposadament Lucrècia Borja Lucrècia Borja (Roma, Estats Pontificis, 18 d'abril de 1480 - 24 de juny de Ferrara, ducat de Ferrara, 1519), també anomenada Lucrècia Borgia, fou una donzella provinent de la dinastia valenciana dels Borja que va esdevenir duquessa consort del ducat de Mòdena i Ferrara.
Lucrècia es convertí, a mans del seu pare, en una peça del seu joc polític a Itàlia, i a la qual facultà per exercir càrrecs administratius, com el de governadora de Spoleto. Lucrècia apareixia sovint al costat del seu pare en cerimònies públiques i, cosa que escandalitzava el mestre de cerimònies i dietarista Burckard, en la seva absència residia a les habitacions pontifícies i se li permetia obrir-li la correspondència i convocar els cardenals en cas de necessitat.
Orígens familiars miniatura|esquerra|Imatge d'Alexandre VI Va néixer el 18 d'abril de 1480 a la ciutat de RomaSarah Bradford: Lucrezia Borgia, Penguin Group, 2004, p. 16 sent filla il·legítima de Roderic de Borja, el qual arribaria a ser el papa Alexandre VI, i de Vannozza Cattanei. Descendent de la dinastia dels Borja, originària de Xàtiva (País Valencià), fou germana de Joan i Cèsar Borja.
Va ser criada a Roma sota la tutela de la seva parenta Adriana del Milà, en companyia, entre d'altres, de Giulia Farnese, amant d'Alexandre VI. Els seus matrimonis, així com les negociacions per a unions que no van arribar a bon port, reflecteixen els contextos i els objectius polítics del seu pare. El febrer de 1491, l'aleshores encara vicecanceller pensa entroncar a través d'ella amb l'alta noblesa valenciana. Ferdinand Gregorovius, a qui es deu l'aportació més important de documents sobre Lucrècia, va descobrir entre els protocols del notari romà Camillo Beneimbene els capítols matrimonials de la noia, aleshores menor d'edat, amb Querubí Joan de Centelles, unió que finalment no es va realitzar; al document es considerava que més endavant seria enviada a València, una terra que mai no arribà a visitar. Pocs mesos després, el ja papa Alexandre la destinava a casar-se amb el comte d'Almenara, Gaspar de Pròixida; el novembre de 1492 s'anul·len els capítols.
Núpcies i descendents Primeres núpcies Es casà el 12 de juny de 1493 a la basílica de Sant Pere del Vaticà, en una missa oficiada pel papa Alexandre VI, amb Joan Sforza, senyor de Pesaro i descendent de la dinastia Sforza. Aquest enllaç va revelar les aliances entre el papat i el ducat de Milà, en aquells moments sota control de Lluís Sforza, Il Moro. La unió va durar tant com l'aliança política que la justificava, i quan la política papal es decantà a favor de la dinastia aragonesa de Nàpols el matrimoni fou anul·lat adduint que no havia estat consumat el 1497.
Estranyes relacions miniatura|Imatge de Cèsar Borja Mentre es portava a terme la separació amb Joan Sforza, Lucrècia fou reclosa en un monestir i la seva única relació amb l'exterior era mitjançant missatges que li enviava el seu pare per mitjà d'un tal Perotto. Just abans de les noces amb el seu següent marit, Alfons d'Aragó, als 17 anys, va donar llum a Joan de Borja, anomenat Infans Romanus (el nen de Roma), futur duc de Nepi. El papa Alexandre VI va emetre l'any 1501 dues butlles: en la primera va reconèixer el nen com a fill de Cèsar Borja i, en la segona, que es va mantenir secreta durant anys, el va reconèixer com a fill d'ell mateix. Les butlles no esmenten Lucrècia, encara que, al cap de poc de temps, Perotto va assegurar que l'infant era fill seu. El 1502, per donar veracitat a la idea de ser fill de Cèsar, aquest infant fou nomenat duc de Camerino, títol que pertanyia al mateix Cèsar Borja.
Nombrosos historiadors sostenen fins a tres teories diferents sobre aquest infant, el qual és considerat fill de Lucrècia i d'Alfons d'Aragó, el seu següent marit; fill de les seves suposades relacions del seu germà Cèsar o el seu pare amb una dona anònima (com indiquen les butlles de 1501); o bé un fill incestuós de Lucrècia i el seu pare.
Segones núpcies Com a resultat de l'apropament del papat vers el Regne de Nàpols, el juny de 1498 se signen els capítols matrimonials de Lucrècia amb Alfons d'Aragó, fill del difunt rei Alfons II de Nàpols i la seva amistançada Troggia Gazela, i germanastre de Ferran II de Nàpols. La cerimònia es realitzà al Vaticà el dia 21 de juliol d'aquell any, i d'aquesta relació nasqué: Roderic d'Aragó (1499-1512), príncep de Biscaglia i duc de Sermoneta
Amb el temps, aquesta aliança es va tornar políticament adversa, entre altres motius per les intrigues maquiavèl·liques dels Borja. Cèsar ordenà matar Alfons, el qual fou atacat una nit de juliol de 1500 i quedà ferit. En venjança, els homes d'Alfons disparen a Cèsar amb els seus arcs quan caminava pel jardí, jurant aquest novament venjança. Lucrècia, sabent el mal que volia fer el seu germà, no se separà dia i nit del costat d'Alfons, fins que enganyada per Cèsar abandonà la seva cambra, moment en el qual un home de confiança dels Borja assassinà Alfons.
Terceres núpcies miniatura|Imatge d'Alfons I d'Este El gir de la política napolitana del papa, davant la nova amenaça d'incursió francesa, posà en perill la vida del duc de Bisceglie a Roma, i aquest serà finalment assassinat el 1501, seguint ordres de Cèsar. El desembre d'aquell matei any s'acordà el matrimoni de Lucrècia amb l'hereu del ducat de Ferrara, el futur Alfons I d'Este, enllaç que es realitzà el 2 de febrer de 1502 a la basílica de Sant Pere del Vaticà.Roberto Gervaso, I Borgia, Milano, Rizzoli, 1977, p. 362, pàgines 375–380. Aquesta unió aporta als Borja el prestigi aristocràtic de la família, i sembla que fou arran d'aquest fet que va caldre forjar una llegenda sobre els seus orígens que els remuntava fins a Hèrcules. D'aquesta unió nasqueren: Hèrcules II d'Este (1508-1559), 'duc de Ferrara i Mòdena Hipòlit d'Este (1509-1572), cardenal Alexandre d'Este (1514-1516) Francesc d'Este (1516-1578), marquès de Massalombarda Elionor d'Este (1515-1575), religiosa Isabel Maria d'Este (1519-1521)
Duquessa consort Durant els primers anys a Ferrara, un nucli important del Renaixement italià impulsat pel duc Hèrcules, Lucrècia s'envoltà d'un petit grup de familiars i d'algun servidor borgià, d'humanistes locals com els Strozzi, Celio Calcagnini i Antonio Tebaldeo, i entrà en contacte amb Pietro Bembo, secretari papal, que li va dedicar Gli Asolani; la relació de la duquessa tant amb aquest com amb el menor dels Strozzi, mort en tràgiques circumstàncies, alimentarà la llegenda sobre el personatge.
miniatura|Tomba d'Alfons I d'Este i de la seva esposa, Lucrècia Borja, a Ferrara Lucrècia havia sortit de Roma el 1502 per instal·lar-se a la cort ducal dels Este i ja no va tornar mai més a la ciutat. La historiografia d'arrel romàntica ha interpretat els anys a Ferrara com un retir aburgesat que la salva de la caiguda dels Borja. La mort d'Alexandre deixa Lucrècia en una situació delicada, davant de la campanya de descrèdit contra la família, tot i que la relació amb els Este la manté relativament al marge. Un cop Cèsar iniciï el període que el durà de presó en presó a Itàlia i a la península Ibèrica, Lucrècia intercedirà a favor seu davant de diverses autoritats, entre les quals hi ha el seu sogre, que considera la possibilitat d'una tornada de Cèsar a la Romanya.
En heretar el seu marit el ducat de Ferrara i Mòdena el juny de 1505 esdevé duquessa consort d'aquests territoris, i observà les tenses relacions entre el seu espòs i els seus germans per l'herència familiar. L'ambició de la República de Venècia i del papat (Juli II i Lleó X) d'incorporar-lo als Estats Pontificis fa que el duc es vegi immers en contínues guerres, durant les quals Lucrècia exerceix com a lloctinenta, i en les quals perdé el ducat de Ferrara, que fou incorporat temporalment als Estats Pontificis.
Les complicacions del darrer part porten Lucrècia a la mort el 24 de juny de 1519 a la ciutat de Ferrara, i fou enterrada al costat del seu espòs.
Aparença miniatura|Retrat de dona de Bartolommeo Veneto, tradicionalment presumpta Lucrècia Borja. miniatura|Signatura de Lucrèca Borja en una carta a la seva cunyada Isabella Gonzaga, març de 1519 Es descriu amb un cabell ros pesat que li queia per sobre dels genolls, una complexió preciosa, ulls color avellana que canviaven de color, un pit ple i alt i una gràcia natural que la feia semblar caminar per l'aire. Aquests atributs físics eren molt apreciats, a Itàlia per les seves descripcions paral·leles de la deessa romana de les arts, Minerva. Una altra descripció deia: «La seva boca és bastant gran, les dents d'un blanc brillant, el seu coll és esvelt i clar, i el bust és admirablement proporcionat».
Un quadre, Retrat d'una jove de Dosso Dossi a la National Gallery of Victoria, va ser identificat com un retrat de Lucrècia el novembre de 2008. Aquesta pintura pot ser l'únic retrat formal que es conserva de Lucrècia Borja; tanmateix, hi ha dubtes sobre aquesta atribució. També s'ha dit que diverses altres pintures, com el retrat fantasiós de Veneto, la representen, però cap ha estat acceptada pels estudiosos, actualment.
Segons Mandell Creighton a la seva Història del papat:
Llegenda negra miniatura|La tomba conjunta d'Alfons I d'Este i Lucrècia Borja, Ferrara.
Al llarg dels anys han persistit diversos rumors, principalment especulant sobre la naturalesa de les festes extravagants organitzades per la família Borja. Un exemple és el Banquet de les Castanyes. Moltes d'aquestes denúncies es refereixen a les acusacions de la participació de Lucrècia en l'incest, l'enverinament i l'assassinat. Per exemple, es rumorejava que Lucrècia tenia un anell buit que utilitzava per enverinar les begudes. Tanmateix, no existeix cap base històrica per a aquestes acusacions, més enllà dels atacs dels seus enemics.
Una pintura britànica moderna del segle XX de Frank Cadogan Cowper que es troba a la galeria d'art Tate Britain de Londres representa Lucrècia substituint el seu pare, el papa Alexandre VI, en una reunió oficial del Vaticà. Sembla que això documenta un esdeveniment, encara que el moment representat (un frare franciscà besant els peus de Lucrècia) va ser inventat per l'artista.
En la cultura popular Literatura i òpera La novel·la de 1791 de FM Klinger Fausts Leben, Thaten und Höllenfahrt inclou un episodi en què apareixen els Borja, inclosa una aventura entre Faust i Lucrècia. L'autor francès Victor Hugo va escriure el 1833 l'obra teatral Lucrèce Borgia. L'obra de Victor Hugo va ser transformada en un llibret de Felice Romani per a l'òpera de Donizetti, Lucrezia Borgia (1834), representada per primera vegada a La Scala, Milà, el 26 de desembre de 1833. L'escriptor holandès Louis Couperus va publicar l'any 1920 una història anomenada Lucrezia que té lloc entre la mort del seu segon marit i el matrimoni del seu tercer. La novel·la històrica de 1947 Prince of Foxes de Samuel Shellabarger descriu les aventures de la fictícia Andrea Orsini, un capità al servei de Cèsar Borja, durant la seva conquesta de la Romanya; es va convertir en una pel·lícula del mateix nom el 1949, protagonitzada per Orson Welles i Tyrone Power. Les dues novel·les de Jean Plaidy de 1958, Madonna of the Seven Hills i Light on Lucrezia, segueixen la història de Lucrècia i la seva relació amb el seu pare i els seus germans. Lucrèca, Cèsar i Alexandre juguen un paper clau a la novel·la històrica de 1979 de Cecelia Holland City of God: A Novel of the Borgia. A la novel·la de 2003 de Roberta Gellis Lucrècia Borja i la mare dels verins (), Alfons d'Este de Ferrara acusa Lucrècia d'assassinat, i ella ha de resoldre el crim i exposar el veritable assassí.
En la ficció