Els Budes de Bamian (Bamian o Bamiyan) eren unes estàtues monumentals de Buda considerades una meravella del món; actualment, però, ja no existeixen. Van ser tallades a la roca d'un penya-segat fa 1.400 anys a la regió de Bamiyan, a l'Afganistan, i pel seu aspecte únic captivaven els visitants. Durant els segles i , la zona de Bamiyan tenia molta estabilitat i era famosa comercialment, fet que va propiciar la implantació del budisme i la necessitat de crear noves imatges-representacions per a la veneració de Buda. Al , l'islam va substituir aquesta religió pròsperament establerta, fins a l'arribada de Genguis Kan el 1221, que va portar un poble nou a Bamiyan. Els colossos i les roques constituïren un lloc de referència per a un altre grup ètnic afgà: els hazares, procedents de la ciutat més important anomenada Hazarajat. Durant el , la zona era molt visitada pels aventurers i estudiosos, portadors d'altres cultures, provinents de l'Índia britànica.
Durant el febrer i març del 2001, els Budes van ser destruïts per ordre del Mullah Muhammad Omar, líder dels talibans. El grup havia aconseguit apoderar-se d'una bona part d'Afganistan i concediren un santuari dedicat a Osama bin Laden. El 9 de novembre del mateix any, Al-Qaida va suprimir el règim talibà en terres afganes. Avui en dia, la vall de Bamiyan constitueix un lloc magnífic, però els dos Budes ja no formen part del paisatge.
La destrucció dels Budes Al març del 2001, a Bamiyan, el nínxol es va il·luminar amb una llum taronja acompanyada d'un fort estrèpit. La dinamita havien fet explotar el Buda més petit mentre ho gravava una càmera i de fons se sentien crits de celebració dels talibans. El Buda més gros fou destruït poc després, també per la part de baix i el tronc. Les imatges foren registrades per un periodista àrab, Taisir Alluni, que va ser empresonat a l'estat espanyol per col·laboració amb l'Al-Qaida. Segons Christian Frey, en el seu documental The Giant Buddhas (2005), explica que el protagonista va admetre part de la seva culpa, però també confessà que volia imatges sensacionalistes per a la seva carrera.
Motius La intensificació de les sancions dels Estats Units contra Afganistan va fer que els talibans pensessin que el món els havia abandonat. Els islamistes retreien que la gent donava més importància a les dues escultures de la roca que a la fam que passaven els nens afgans durant l'hivern 2000-2001. Occident no volia entendre la complexitat del món islàmic i aquest va ser un dels moments clau que van incrementar el creixement de l'odi. Aquest tipus d'atemptats deliberats són comentats arreu del món per gent com Alluni i Frey. El 1997, l'ambaixador dels talibans va insistir que el Consell Suprem refusava la destrucció de les escultures perquè no tenien la culpa de res. El 2000, Mullah Omar afirmava que el govern considerava les estàtues exemple d'un gran període fructífer per a l'Afganistan i els estats concloïen que s'havien de preservar i no destruir. Després de la demolició, el comandant dels talibans, Ghulam Muhammad Hutak, va dir que les accions de Mullah Omar foren pura maldat i vandalisme. Avui encara podem dir que la motivació que hi ha darrere d'aquesta destrucció continua sent un interrogant.
miniatura|El nínxol del Buda gros buit Va ser la mida dels Budes la que en provocà la destrucció. El 26 de febrer del 2001, Mullah Omar havia escrit un edicte pel qual decretava que totes les estàtues no islàmiques, localitzades en territori dels Emirats islàmics de l'Afganistan, havien de ser destruïdes. Abans d'aquest decret, el 12 de febrer, els talibans havien entrat al Museu de Kabul per trencar estàtues i hi volien tornar el 17 de març quan els mitjans començaven a inspeccionar la seva obra. En aquesta temptativa, també havien destrossat el Buda tombat de 15 m, trobat pels arqueòlegs italians a Ghanzi. Era qüestió de dies que la campanya de destruccions arribés als Budes de Bamiyan.
La temptativa La massiva operació de demolició dels Budes es feu durant setmanes. El 26 de març (un mes després del decret), vint periodistes estrangers havien aterrat a Bamiyan per veure els nínxols buits. Els detalls del procés són incerts, però per enderrocar els colossos, es van necessitar dinamita, artilleria i armes antiaèries. N'hi ha versions que conten que el grup responsable de la demolició havia trobat un magatzem antic d‘armes o que els enginyers pakistanesos i àrabs van fer forats en les escultures per inserir-hi explosius. Però sí que se sap amb seguretat que els habitants locals van ser obligats a participar en la destrucció. Després de l'explosió, molts arqueòlegs van anar a la zona i hi van trobar material que no havia arribat a explotar. Al mateix temps, altres actes vandàlics van tenir-hi lloc: el Buda assegut, amb una sèrie de pintures especials al sostre del nínxol, havia sobreviscut, i es trobava a cent metres de distància del Buda més petit.
Per remarcar encara més el vandalisme, en una de les conferències que es va dur a terme el 18 de març, un dels ajudants d'Omar es va referir als Budes de Bamiyan com “unes estàtues de pedra”. Aquestes grans estàtues de pedra havien sobreviscut a més d'un mil·lenni de terratrèmols regulars i hiverns molt crus. El 1992, l'arqueòleg francès Albert Foucher havia escrit que eren part de la muntanya molt sòlids i molt difícils d'enderrocar.
Conseqüències La destrucció dels Budes de Bamiyan va tenir efecte en un petit grup de simpatitzants, amb un sentit especial en els estats budistes com Japó o Sri Lanka. A nivell mundial, va tocar més el tema de la preservació del patrimoni mundial promogut pel Congrés de la Haia de la UNESCO (1954): “El dany produït a la propietat cultural que no pertany a ningú suposa un dany a l'herència cultural de la humanitat”. Bamiyan fou inscrit en la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO l'any 2003, i simultàniament, en la Llista del Patrimoni Mundial en Perill. Avui en dia, la vall de Bamiyan és un indret magnífic, però els dos Budes ja no formen part del paisatge. Irònicament, després de la gran crítica mundial, fou la Societat de la Protecció del Patrimoni Cultural d'Afganistan (SPACH) la que va cridar per la protecció dels Budes i altres vestigis preislàmics de l'estat. Aquesta mateixa societat, que havia format els líders talibans conciliant-los amb el paisatge dels Budes, fins i tot va prevaler sobre Hizb-i Wahdat (oponents dels talibans en la lluita per Bamiyan). També havien aconseguit reobrir el Museu Nacional de Kabul durant sis dies durant l'agost del 2000 mostrant la gran importància que tenen les antiguitats afganes per a Occident.
Una de les crítiques més dures que va aparèixer el 8 de març del 2001 n'era de The Economist i deia que el món donava massa importància a la destrucció de dues estàtues de pedra sense preocupar-se dels 100.000 refugiats afamats i congelats fins a la mort a Herat. Altre fet que s'ha observat és que, a la zona on es van destruir els Budes, sempre hi ha hagut tendència d'anar renovant la seva atenció (període budista, període islàmic, mitjans del ) i sempre ha existit un irresistible impuls de posseir-los. La paradoxa de la seva destrucció el 2001 és que han inaugurat una gran època per a Bamiyan de celebritat i apoteosi per als altres monuments afgans.
Context geogràfic i històric La zona miniatura|La vall de Bamiyan miniatura|Vista de Bamiyan des del nínxol buit Com era esperable, la posició estratègica de Bamiyan, entre Balkh i Kabul, ha fet que estigui en una permanent batalla pel control de la zona.
La seva ruta comercial assegurava la rebuda de dos tipus de visitants: els karavan, comerciants perses, i els exèrcits. El 1838, Josies Harlan va passar-hi dues vegades en una expedició punitiva contra els traficants d'esclaus. Al nord de Hindu Kush, Harlan va brindar-hi protecció a Mazar-i Sharif, que el va ajudar comercialment. Mesos després, però, anant en direcció contrària, havia trobat tot un altre món: la gent no tenia suficient bestiar per subsistir fins a la primavera i amagava el gra, perquè no s'hi aturaven els robatoris.
Aquestes dues escenes són característiques de la història de Bamiyan i les incursions violentes que sempre hi ha hagut. Geogràficament i política, Bamiyan ha tingut vincles més forts amb el nord, Balkh. Aquesta gran ciutat va esdevenir un important centre budista: era una ciutat molt important per a Bamiyan. Una mostra n'és que per aquesta ruta passaven els camins dels tres viatgers medievals més importants: Battuta, Marco Polo i Xuanzang. Molt abans, al 329 aC, Alexandre el Gran havia conquistat Balkh i s'havia casat amb la famosa Roxana. En els últims anys, Bamiyan ha tingut més tendència a caure en mans de Kabul (actual capital d'Afganistan).
Gràcies a la seva posició entre muntanyes altes, i a una autonomia efectiva malgrat que vulnerable, el budisme hi ha sobreviscut. Com ha dit l'antropòleg Thomas Barfield, les terres altes són llocs desunits. I en època budista, també els monjos es devien queixar de les heretgies no santes que es donaven a les muntanyes.
Mostres d'una gran època L'autor de la Beishi, Història Xinesa de les Dinasties del Nord, escrita al , parla de tots els períodes de la història afgana, però els segles III-VI són desconeguts. Fa referència que durant el primer mil·lenni, gràcies a la seva posició central, Bamiyan era un lloc d'interès. Gràcies al cronista xinès, veiem que a partir del , Bamiyan guanya protagonisme i confiança com per construir els Budes. Aquesta ruta sempre havia tingut una importància local, però es desviava de la ruta que creuava Pakistan cap a l'oest, a Bamiyan. Aquest desviament no representa gens de comoditat per un viatger de la Xina; el més probable, però, és que es fes per una sèrie de moviments sísmics.
Paral·lelament, va sorgir una potència regional, els anomenats “turcs de l'oest”. Probablement hagi estat per la seva influència: el comerç turc obligava a passar per les muntanyes de Bamiyan. Un document de l'any 718, escrit per Puluo, un turc de sang reial, germà del governador de la zona d'Afganistan, ens explica la complexitat de l'estructura política de Bamiyan. Puluo havia escrit sobre molts reis i governadors: els més poderosos havien estat Zubulistan i Kapisa, podien arribar a tenir un exèrcit de 200.000 soldats. Puluo es trobava en el rang quart de la descendència i els fills del seu germà, en el rang tercer. L'apogeu que experimentà Bamiyan fou gràcies a l'interès que va desenvolupar Xina sobre el comerç turc.
Un altre element decisiu per a la importància de Bamiyan és el budisme pròpiament dit. Els monjos budistes eren bons en els negocis. Segons Xuanzang, al 629, els monjos de la zona de Hadda a prop de Jalalabad, tenien moltes relíquies i cobraven als visitants. A banda de fer diners d'aquesta manera, comerciaven amb els clergues cristians medievals.
El budisme va tenir una relació molt estreta amb la classe mercantil. El mite fundador del budisme, la història de Tapussa i Bhallika, parla d'aquests dos comerciants que esdevingueren deixebles de Buda sota l'arbre de Bodhi. Aquests germans sembla que foren els fundadors de la Pagoda Shwedagon de Myanmar, i Bhallika va donar nom a Balkh. El mite explica que la seva religió s'havia difós per les rutes comercials de l'Índia. Es va establir una forta relació entre els missioners budistes i els mercaders, i els monestirs oferien molt més que consol espiritual: eren albergs, hospitals, basars i bancs. Els fonaments budistes s'involucraren en l'economia local, invertien en agricultura i indústria. La mineria, sobretot del coure, era molt important ja des de l'antiguitat a la zona de Mes Ainak, on l'any 2001 Osama bin Laden construí un camp d'entrenament.
Però les arrels budistes de Bamiyan es van perdre amb l'aparició de l'islam.
Creació dels Budes miniatura|Dones hazara davant del nínxol buit budista