Detroit Pistons és una franquícia de bàsquet de l'NBA amb seu a Detroit a l'estat de Michigan. Participa en la Divisió Central de la Conferència Est de l'NBA. Els Pistons es van fundar el 1941. Primer van jugar a l'NBL fins a la seva entrada a l'NBA el 1948. Fins al 1957 l'equip va jugar a Fort Wayne a l'estat d'Indiana. Entre les reeixides de la franquícia hi ha dos campionats de l'NBL i altres tres de l'NBA, dos d'ells consecutius el 1989 i el 1990, i el tercer el 2004. També compten amb set títols de conferència i 15 de divisió (quatre d'ells pertanyen a l'NBL). Els seus partits locals es juguen al pavelló Little Caesars Arena.
Història de la franquícia Fort Wayne Zollner Pistons (1941–1948) Fort Wayne Pistons (1948–1957) Detroit Pistons (1957–present)
Fundada el 1941 a Fort Wayne, per Fred Zollner, és la franquícia més antiga de l'NBA.
En la dècada dels 80, van formar un equip amb: Isiah Thomas, Bill Laimbeer, Vinnie Johnson, Joe Dumars, Rick Mahorn i Dennis Rodman. Pel seu estil de joc físic, i la intensitat amb la que s'enfrontaven als seus rivals, els Pistons es van guanyar el sobrenom de «Bad Boys». Així, van arribar a les finals dels playoffs, que van perdre contra els Lakers. Un any més tard es va repetir la final de l'NBA, però aquesta vegada els «Bad Boys» van guanyar el títol. L'any següent, el 1990, van guanyar un segon campionat derrotant els Blazers.
El 2000, després d'uns anys de transició mentre les estrelles de la dècada dels 80 es jublilaven, els Pistons van protagonitzar un traspàs amb els Magic, en el qual van canviar dos jugadors pel que encara era jugador franquícia, Grant Hill. Un d'ells va ser Ben Wallace (Big Ben), que va ser la primera pedra dels nous Pistons. Des de llavors, han envoltat Ben d'estrelles emergents, com Chauncey Billups, Richard Hamilton, Tayshaun Prince i Rasheed Wallace. Entrenats per Larry Brown van guanyar el títol de 2004 contra els Lakers, en una final que semblava que la guanyarien els de Los Angeles.
De Fort Wayne a Detroit La franquícia va ser fundada sota el nom de Fort Wayne Zollner Pistons, un equip de l'NBL que jugava al North Side High School Gym, a Fort Wayne. Zollner Corporation, el propietari del qual era Fred Zollner, era una factoria que manufacturava pistons per a cotxes i camions. El 1948 l'equip es va convertir en Fort Wayne Pistons, i competeix a la Basketball Association of America. Zollner va reeixir que l'NBL i l'BAA s'unissin i formessin l'NBA. Des d'aquell moment, els Pistons van començar a jugar a l'NBA. Liderats per la seva estrella George Yardley, Fort Wayne Pistons va ser una franquícia molt popular a la lliga i va arribar a les finals el 1954 i el 1955, que ambdues va perdre.
A l'equip la ciutat de Fort Wayne se li estava començant a quedar petita, per la qual cosa el 1957 Zollner va portar als Pistons a Detroit, una ciutat molt més gran que no havia tingut cap equip professional de bàsquet en una dècada. El 1947 la ciutat va perdre els Detroit Gems de l'NBL, que es va mudar a Minneapolis i prendre el nou nom de Minneapolis Lakers (ara a Los Angeles) i els Detroit Falcons de l'BAA, que van desaparèixer. Els nous Detroit Pistons van jugar a l'Olympia Stadium (en aquells dies el pavelló dels Detroit Red Wings de l'NHL) durant les quatre primeres temporades, fins que es van mudar al Cobo Arena. L'equip era una decepció constant, tant en l'esportiu com en el financer.
Els anys 60 i 70: dècades pobres Durant les dècades dels 60 i 70, els Pistons es van caracteritzar per plantilles individualistes i febles. Algunes de les estrelles que van jugar en aquests equips van ser Dave DeBusschere, Dave Bing, Jimmy Walker i Bob Lanier. DeBusschere després va ser l'entrenador més jove de la història de l'NBA amb 24 anys, dirigint l'equip des de la temporada 1964-65 fins a la temporada 1966-67, alhora que jugava amb els Pistons (fent d'entrenador-jugador). A la fi de 1968, DeBusschere va ser traspassat als New York Knicks a canvi de Howard Komives i Walt Bellamy, on va guanyar dos campionats. L'era de Bing i Lanier va tenir bons anys, però eren frenats pels Milwaukee Bucks del jove Lew Alcindor i pels Chicago Bulls, equips més forts que jugaven en la seva pròpia divisió. En els anys 70 del l'equip només va arribar als playoffs en quatre temporades i en tres van ser eliminats tot just començar. El 1976 van aconseguir arribar a les Semifinals de Conferència, però van caure amb Golden State Warriors en sis partits.
El 1974 Zollner va vendre l'equip a Bill Davidson, que es va quedar com el propietari principal del club. Disgustat amb la localització de l'equip al centre de Detroit, Davidson els va mudar al suburbi de Pontiac el 1978. Hi van jugar al Pontiac Silverdome, una estructura construïda pel futbol americà professional i la seu dels Detroit Lions en aquells dies.
Els anys 80: L'era dels «Bad Boys» L'equip va tocar fons a la fi dels anys setanta i principi dels vuitanta. Va completar desastroses temporades el 1979-80 (16 victòries i 66 derrotes) i el 1980-81 (5 victòries més). En la temporada 1979-80 els Pistons van perdre els catorze últims partits, en ajuntar-hi les set derrotes amb les quals van començar la següent campanya sumaven en aquells dies el rècord de vint-i-u partits consecutius perduts.
La sort va començar a somriure al club el 1981, quan van seleccionar en el Draft el base Isiah Thomas de la Universitat d'Indiana. Al principi de 1982 van adquirir el pivot Bill Laimbeer procedent de Cleveland Cavaliers i el base Vinnie Johnson de Seattle SuperSonics.
miniatura|Chuck Daly, ànima dels «Bad Boys» amb els quals va guanyar dos campionats el 1989 i el 1990. En la temporada 1984-85 la teulada del Silverdome es va esfondrar durant una tempesta. A causa d'això, els Pistons van jugar els seus partits com a locals al Joe Louis Arena, al centre de Detroit. En els playoffs van caure en primera ronda davant dels New York Knicks en cinc partits. A les Semifinals de Conferència de 1985 van ser eliminats en una competida eliminatòria contra els Boston Celtics. Això va deixar clar que encara que van caure eliminats de la postemporada, havia començat una bonica rivalitat entre tots dos.Nba.com 1985 Playoff Results (consultat el maig de 2008) L'any següent, van adquirir Joe Dumars al Draft i Rick Mahorn procedent d'un traspàs amb els Washington Bullets. No obstant això, Atlanta Hawks els va deixar fora en primera ronda.Nba.com 1986 Playoff Results (consultat el maig de 2008) Després d'això, l'entrenador Chuck Daly i l'estrella Isiah Thomas van comprendre que calia crear un equip competitiu i un estil més agressiu.
El 1987 van adoptar un estil molt intens, orientat a la defensa, que ràpidament es va guanyar el sobrenom de «Bad Boys». Van arribar jugadors posteriorment claus en l'equip com van ser John Salley (seleccionat en l'11a posició del Draft), Dennis Rodman (triat en la 27a posició de la segona ronda) i Adrian Dantley (traspassat dels Utah Jazz). L'equip va arribar a les Finals de Conferència, el més lluny que havia avançat des que eren a Forth Wayne, contra els Celtics. Després de quatre disputadíssimes trobades, l'eliminatòria es trobava empatada a dos i amb el cinquè partit gairebé guanyada mancant pocs segons. Després d'una pèrdua de pilota dels Celtics en mans de Thomas, Daly va demanar un temps mort. Larry Bird va robar la passada de banda i l'hi va passar a Dennis Johnson per guanyar el partit.youtube.com Video del robatori de Larry Bird (consultat el maig de 2008) Els Pistons no baixarien els braços, i van guanyar el sisè partit però van perdre en la setena i definitiva trobada a Boston.
Motivats per aquella dura eliminació, els Pistons van ajustar encara més el seu estil «bad-boy» i van venjar les dues eliminacions anteriors davant dels Celtics en les Finals de Conferència de 1988. Els van derrotar en sis partits i van avançar a les Finals de l'NBA per primera vegada des que l'equip s'estava a Detroit. Prèviament van signar la millor temporada de la seva història guanyant 54 partits (rècord del club en aquells dies) i el seu primer títol de la Divisió Central.
La seva primera experiència en les Finals els va enfrontar a Los Angeles Lakers, liderats per Magic Johnson, James Worthy i Kareem Abdul-Jabbar. Després d'un avantatge de 3-2 per a Detroit, l'equip estava serè per guanyar el seu primer títol NBA en la sisena trobada a Los Angeles. En aquell partit, Thomas va anotar 25 punts al tercer quart (rècord en unes Finals) jugant amb una lesió en el turmell. No obstant això, els Lakers van guanyar el partit per 103-102 gràcies a uns tirs lliures finals d'Abdul-Jabbar després d'una falta de Laimbeer, anomenada per ell com a «falta fantasma». Amb un Thomas tocat, els Pistons no van ser capaços de guanyar el setè partit, perdent 108-105, i amb això, el campionat.Nba.com 1988 Playoff Results (consultat el maig de 2008)
Abans de la temporada 1988-89, la franquícia es va moure a Auburn Hills per jugar en un nou pavelló, The Palace of Auburn Hills. Els Pistons van retocar la seva plantilla traspassant Dantley per Mark Aguirre dels Dallas Mavericks. Aquest canvi en principi va ser criticat, però amb el temps lloat. L'equip va aconseguir un nou rècord, guanyant 63 partits i arribant de nou a les Finals amb els Lakers com a rivals. En aquesta ocasió, els Pistons es van venjar escombrant els californians en quatre partits, guanyant així el seu primer campionat i amb Joe Dumars com l'MVP de les Finals.Nba.com 1989 Playoff Results (consultat el maig de 2008)
Els 90: Campionat i ocàs miniatura|The Palace of Auburn Hills, pavelló dels Pistons a partir dels 90 i finals dels 80. Els Pistons van defensar reeixidament el seu títol de la temporada 1988-89. Després de guanyar 59 partits i el títol de divisió en la temporada regular, van avançar dues rondes de playoffs i es van jugar una plaça de les Finals de l'NBA davant dels Chicago Bulls de Michael Jordan a les Finals de Conferència. Detroit va guanyar en set partits i va arribar a les Finals de l'NBA per tercera vegada consecutiva, guanyant la decisiva trobada per 93-74. El rival era Portland Trail Blazers. Amb la sèrie empatada a 1, els Pistons viatjaven a Portland, on l'equip no guanyava des de 1974, i hi van guanyar els tres partits i van emportar-se el títol gràcies a una cistella de Vinnie Johnson al cinquè partit, quan mancaven 7 dècimes per al final.youtube.com Resum del 5è partit de les Finals de 1990 (consultat maig de 2008) Després d'aquest tir, es va guanyar el sobrenom de «007», juntament amb l'original «Microones». Isiah Thomas va ser nomenat l'MVP de les Finals.Nba.com 1990 Playoff Results (consultat maig de 2008)
Després del campionat, van perdre força en la temporada següent, caient eliminats per 4-0 en les Finals de Conferència davant dels Bulls. Després d'aquesta eliminació, l'equip es va sumir en un llarg període de transició. Jugadors clau com Laimbeer i Thomas es retiraven del bàsquet (el 1993 i el 1994 respectivament) i uns altres com Edwards, Johnson, Salley i Rodman eren traspassats. L'equip va disminuir ràpidament, tocant fons en la temporada 1993-94 amb un balanç de 20-62.