Els aborígens australians són els habitants originaris d'Austràlia, tot i que ells prefereixen que els anomenin kooris. Aquesta nomenclatura inclou els indígenes del continent i Tasmània, però no els illencs de l'estret de Torres, que viuen entre la punta del cap de York a Queensland i les illes de Nova Guinea i que tant lingüísticament com culturalment i física se semblen més als melanesis de Nova Guinea. Des del 1988, en la diada del bicentenari d'Austràlia, molts d'ells rebutgen el mot aborigen (del llatí ab origen, 'en l'origen', que defineix els autòctons en el poblament) i preferixen el de kooris ('el nostre poble', en moltes de les llengües australianes). Per referir-se a tots els habitants d'Austràlia anteriors a la colonització britànica es fa servir el terme indígenes australians.
Localització Actualment, hom els troba arreu del país, però controlen un 29,7% del Territori del Nord (reserves d'Arnheim Land, Tanami i Uluru), part de Queensland (Cape York) i part d'Austràlia Occidental i d'Austràlia Meridional (Mosgrave).
Història Orígens Es creu que uns 40.000-50.000 anys enrere, en el Plistocè, van arribar els primers australians procedents del sud-est d'Àsia. Aquells primers pobladors haurien viatjat d'illa en illa, utilitzant els ponts continentals que unien moltes d'aquestes en aquella època, i recorrent curts trams marítims fins a arribar a l'extrem oriental de les Illes Petites de la Sonda i l'illa de Nova Guinea, per després desplaçar-se per la plataforma continental australiana, en aquells dies sobre el nivell dels mars. Les restes humanes més antigues trobades fins a la data, l'humà de Mungo,Sobre el Parc Nacional de Mungo (en anglès) daten de fa 40.000 anys, però els experts consideren que les primeres migracions humanes podrien remuntar fins fa 125.000 anys, encara que aquesta data sigui controvertida. Les restes de l'humà de Mungo van ser trobades a la Regió dels llacs de Willandra Nova Gal·les del Sud, a uns 3.000 km de la costa nord d'Austràlia, on es creu que es van realitzar els primers assentaments humans.
Orígens africans Segons un estudi del biòleg molecular de genètica forense de la Universitat de la Laguna (Tenerife), Juan J. Sánchez, els aborígens australians van arribar directament d'Àfrica fa uns 45.000 anys. Aquests tenen unes línies genètiques coincidents amb els primers colons que van sortir d'Àfrica. Aquesta teoria contradiu la més general que, fins ara, afirmava que aquests van arribar a Austràlia en diverses onades des d'Índia fa entre uns 50.000 i 75.000 anys, ja que Sánchez afirma que "no hubo un proceso de migraciones sucesivas desde La India a Australia" ("No existí un procés de migracions successives des de l'Índia fins a Austràlia"). Aquesta investigació es basa en l'anàlisi de 500 mostres del cromosoma Y i unes 100 mostres de l'ADN mitocondrial d'aborígens contemporanis en què no hi havia variacions específiques índies. Tot i això, al nord de l'illa hi ha detectades certes migracions des de Nova Guinea d'una època en què les dues illes estaven unides abans de la fi de l'última glaciació. Un altre fet que donaria suport a aquesta teoria és que els aborígens van desenvolupar la seva pròpia tecnologia.
Austràlia aborigen Quan els anglesos van arribar a Austràlia, a finals del , s'estima que hi havia entre 300.000 i 750.000 aborígens, repartits en unes 250 nacions concentrades sobretot al sud i a l'est del país. La major densitat de població aborigen es trobava a la vall del riu Murray. Aquestes nacions estaven unides per aliances, i cadascuna tenia els seus propis costums i la seva pròpia llengua. Cada nació es componia de diversos clans el nombre dels quals podia variar d'entre 5 o 6 a 30 o 40.
Segle i : la colonització britànica El 1770, el capità James Cook va prendre possessió de les dues terceres parts d'Austràlia en nom de la corona d'Anglaterra, a partir del principi de Terra nullius, que pressuposava que la terra no tenia amo.
El 1788, es va iniciar la colonització britànica amb el desembarcament a l'actual Nova Gal·les del Sud de la First Fleet ('primera flota'), una flota d'onze vaixells amb gairebé 1.500 persones a bord. Eren presos deportats que havien estat autoritzats a fundar una primera colònia penitenciària.
Davant l'arribada sobtada dels colons britànics, els aborígens van tenir reaccions diverses, però es van tornar inevitablement hostils quan van haver de competir per conservar els seus recursos vitals, i quan van assistir a l'ocupació i segrest dels seus territoris segons anava avançant la "frontera" cap a l'interior del continent. Per als colons, es podia expulsar els aborígens de les terres que volien destinar a l'agricultura i a la ramaderia, perquè eren nòmades i ignoraven el concepte de possessió de la terra. Però la cultura aborigen estava intrínsecament relacionada amb la terra en què vivien, de manera que en haver d'abandonar els seus territoris tradicionals no podien mantenir les pràctiques socials i espirituals que asseguraven la cohesió dels clans i les interrelacions entre els grups. A més de la desestructuració de la societat aborigen, la pèrdua dels seus territoris de caça i de collita va provocar una greu fam.
Malalties L'any següent de l'arribada dels primers colons, una epidèmia de verola va posar fi a la vida del 90% del poble aborigen darug que habitava la regió. Els britànics van atribuir més endavant l'epidèmia a pescadors macasars procedents de les illes Cèlebes, encara que no es van veure embarcacions macasars més enllà de les regions del nord d'Austràlia fins al 1869.
Les malalties europees que els colons portaven amb si (com la verola, la varicel·la, el xarampió, la grip i la tuberculosi) van posar fi a la vida de milers d'aborígens. A les regions on cohabitaven ambdues comunitats, les malalties venèries van reduir greument la taxa de fertilitat i la taxa de natalitat aborígens. Amb els colons, els aborígens van descobrir també l'alcohol, el tabac i l'opi, l'abús de substàncies tòxiques que es va generalitzar al llarg del continua sent un problema molt estès entre les comunitats indígenes australianes del .
Els efectes combinats de les malalties, de la pèrdua de les seves terres i de la violència directa va reduir la població aborigen en un 90% entre 1788 i 1900.
La resistència aborigen A diferència de Nova Zelanda, on el tractat de Waitangi va ser percebut com una legitimació de la colonització, a Austràlia no es va signar cap tractat amb els pobles autòctons, i aquests mai van permetre ni acceptar la colonització del seu país. L'únic cas documentat de pacte amb les poblacions autòctones va ser el conegut com tractat de Batman, pel qual el granger i negociant John Batman va comprar 2.000 km² al poble Wurundjeri el 1835, a la regió de Port Phillip. El governador de Nova Gal·les del Sud va anul·lar aquest tracte per contravenir la doctrina Terra nullius.
Si no hi va haver guerra de conquesta pròpiament dita, els britànics, però, van haver-se d'enfrontar a molts episodis de resistència. Entre 1790 i 1802, Pemulwuy, un aborigen d'ètnia Bidjigal o Bediagal, va dur a terme repetits atacs contra assentaments britànics, generalment en resposta a assassinats d'aborígens o segrestos de nens. Va ser abatut el 1802, i és considerat com el primer heroi de la resistència aborigen.
Entre les lluites de les moltes comunitats aborígens que es van oposar a l'avanç dels colons, destaca també la dels noongar liderada per Yagan, que va ser abatut el 1833.
A partir de 1813, quan els britànics van franquejar les muntanyes Blaves de Nova Gal·les del Sud per endinsar-se al territori dels Wiradjuri, aquests els van oposar una forta resistència, fins que Windradyne, el seu cap, acabà pactant amb el governador anglès.
miniatura|Truganini, asseguda a la dreta, amb els quatre últims aborígens de Tasmània La conquesta de l'illa de Tasmània, a partir de 1803, va ser també motiu de greus i prolongats conflictes als quals es va donar el nom de Black War (Guerra negra). El 1830, després de gairebé 20 anys de guerra, un defensor dels aborígens, George Augustus Robinson, va intervenir per salvar el centenar d'habitants aborígens (dels 6.000 habitants inicials) que havien sobreviscut a la massacre, i els va traslladar a l'Illa Flinders fins que acabés la guerra. Desterrats i abandonats a la seva sort, molts van morir d'epidèmies i els escassos supervivents mai van poder tornar a la seva terra. Robinson va recórrer en un principi a l'ajuda d'una mediadora aborigen de Tasmània, Truganini, per traslladar els seus congèneres i intentar després crear un campament al continent australià on allotjar els refugiats de Tasmània. La Guerra negra és considerada com un genocidi, ja que va portar a la total extinció dels aborígens de l'illa. Truganini, morta el 1876, va ser l'última supervivent.
Els conflictes van continuar fins al . El 1884, es va posar fi a la resistència del poble Kalkadoon de Queensland amb una massacre de més de 200 persones a Battle Mountain. Una altra massacre d'aborígens va tenir lloc el 1928 a Coniston, al Territori del Nord.
Les xifres de morts violentes d'aborígens a mà de colons blancs és encara tema de debat. Alguns historiadors com Henry Reynolds avancen que van poder ascendir a 10.000 o 20.000 persones. També estimen que les lluites a la frontera van fer unes 3.000 víctimes entre els colons blancs.
Primers indicis d'integració D'altra banda, des dels primers anys de la colonització, diversos aborígens es van fer cèlebres actuant com a intermediaris amb els britànics: Baneelon o Bennelong (1764-1813), un eora que va ser el primer aborigen que va aprendre a escriure en anglès, Bungaree, un diplomàtic i explorador de la tribu de Broken Bay mort el 1830, i Mokare, un noongar mort el 1831.
A partir del 1834, els colons van començar a recórrer a guies aborígens per explorar i orientar-se en l'interior d'Austràlia. Se'ls utilitzava també per a rastrejar els nombrosos bandits, anomenats bushrangers, que escapaven a la justícia refugiant-se en l'interior de les terres.
miniatura|Treballadors d'una granja del protectorat de Victòria, el 1858 El 1838, a conseqüència d'un informe elaborat a petició de la Cambra dels Comuns del Regne Unit sobre la greu situació dels aborígens, el secretari britànic de la Guerra i les Colònies recomanà el nomenament de "protectors dels aborígens" (Protector of Aborigines), que governarien unes zones anomenades protectorats. El primer cap protector dels aborígens va ser George Augustus Robinson. Els protectors havien d'aprendre l'idioma dels aborígens vivint en el seu protectorat, i havien de vetllar perquè no es violessin els seus pocs drets ni se'ls espoliés. Exercien també un paper crucial en la integració dels aborígens en la societat colonial. Aquesta figura, que va existir fins al 1970, ha estat molt controvertida a causa de l'excessiu control que han exercit sobre els aborígens i els seus béns, i a causa de la seva poca efectivitat. A partir de la dècada de 1860, amb l'auge dels estudis antropològics, es van donar molts casos d'investigadors internacionals que van desenterrar cranis i esquelets aborígens, particularment a l'illa de Tasmània, per al seu estudi i posterior exhibició en museus europeus. Des de finals del , s'estan duent a terme campanyes reclamant la devolució d'aquests cossos al seu lloc d'origen per donar-los una sepultura digna. miniatura|El primer equip de criquet australià que va viatjar a l'estranger era exclusivament aborigen. Aquí el 1867