Lexpedició de Carlemany del 778 fou un fracassat intent de sotmetre els territoris al sud dels Pirineus per crear una marca fronterera defensiva.
Vers el 774 l'emir omeia de Còrdova, Abd-ar-Rahman I (756–788), va tenir notícies que el valí de Saragossa, Hussayn ibn Yahya al-Abdarí (o al-Ansarí) ibn Saad ibn Ubada,Ibn al-Athir l'esmenta com Al-Ansori o potser Al-Ansari. conspirava per a restablir la sobirania del califa abbàssida a l'Àndalus probablement en col·laboració amb l'aristocràcia iemenita de la Frontera Superior. L'emir va ordenar la seva destitució, i Hussayn, a l'assabentar-se d'això, es va rebel·lar obertament. Va ser enviat llavors com a governador de la Frontera Superior i presumiblement també valí de Saragossa el general Abd-al-Màlik ibn Úmar. Aquest es va presentar amb forces importants i va rebre la submissió d'Abu-Thawr, valí d'Osca i còmplice de Hussayn en la conspiració pro-abbàssida, i del valí de Tudela, que també havia col·laborat amb al-Abdarí. Les tropes d'ambdós van reforçar les forces de Abd-al-Màlik, que va posar setge a Saragossa. Els fets següents no són coneguts, però es pot sospitar que la ciutat no va poder ser presa, doncs Husayn apareix àdhuc com valí en l'any 778, i no és probable que hagués estat restablit després d'haver estat destituït i nomenat un successor. Sembla que mentre les tropes omeies s'ocupaven de la revolta a Saragossa, al-Fatimí, un líder rebel, va reprendre les seves activitats.
L'emir va optar per dirigir les operacions militars més importants contra al-Fatimí, la direcció del qual va encomanar a dos mawles de nom Abu-Uthman Ubayd i Tammam ibn Àlkama. La fortalesa de Sopetran, un dels centres principals d'al-Fatimí, va ser assetjada, encara que sense èxit (776). No obstant això no es va descuidar la revolta cesaragustana, i sembla que un exèrcit va ser enviat de nou a assetjar la ciutat, encara que no ha pogut determinar-se si es tracta de l'exèrcit manat per Tsalaba ben Obaid del que es tenen notícies indirectes.Ibn al-Athir dona notícies d'una expedició de l'emir omeia a Saragossa l'any 781, i fa referència que anteriorment, ell mateix havia enviat un poderós exèrcit a combatre els rebels d'al-Huseyn ibn Yahya i de Sulayman ibn Ioctan al-Arabí. Aquest exèrcit estava sota el comandament del general Tsalaba ben Obaid qui va combatre durament als rebels. Però un dia, al retornar al seu campament, va ser sorprès en un descuit per Sulayman al-Arabí (el que indicaria la presència del valí de Barceloní a Saragossa quan arribava l'hora de combatre) i va caure pres. El seu exèrcit va ser dispersat. Tsalaba va ser enviat com a ostatge a Carlemany
Mentre els abbàssides no romanien impassibles, i l'emir d'Ifríqiya va enviar a Hispània a Abd-ar-Rahman ibn Habib al-Fihrí, parent de l'últim emir de l'Àndalus dependent del califat abbàssida, Yússuf ibn Abd-ar-Rahman al-Fihrí. Abd-ar-Rahman era conegut com a as-Siqlabí (l'Eslau) i duia l'encàrrec de revoltar algunes regions contra la dinastia omeia. As-Siqlabí va desembarcar a la costa murciana, la més propera al port de sortida de l'Àfrica, i va recórrer la zona costanera fins a Barcelona, on governava com valí Sulayman ibn Yaqdhan al-Kalbí al-Arabí (el nom apareix transcrit amb diverses variacions segons les fonts), amb qui probablement ja havia entrat en contacte amb anterioritat. Probablement Sulayman preparava la seva rebel·lió, potser encoratjat per l'èxit de Hussayn de Saragossa, i aprofità la presència d'as-Siqlabí para prendre partit pels abbàssides. En aquestes circumstàncies és normal que entressin en contacte amb Hussayn al-Abdarí, de Saragossa, la rebel·lió del qual s'havia fet en nom del califa abbàssida. A través de Hussayn, el valí d'Osca, Abu-Thawr, es va unir de nou a la causa (en la qual probablement creia encara que s'hagués sotmès a l'emir omeia).
Setge de Saragossa de 777
Però en els següents mesos les coses no van evolucionar molt bé per als rebels. Sembla que les forces omeies van prosseguir el setge de Saragossa, i la flota de l'emir va destruir les naus d'as-Siqlabí ancorades en la costa de Todmir (Múrcia) el 777. As-Siqlabí, que des de Barcelona tornava cap al sud, va quedar assetjat a València, en unes muntanyes properes a la ciutat (777). Molts autors opinen que van ser aquests revessos els que van induir a Sulayman a sol·licitar l'ajuda dels francs, únic poder accessible que semblava podia evitar l'enfonsament de la revolta, encara que en aquesta opció és possible que no participés Husayn. En tot cas Sulayman i Abu-Thawr, almenys, van acordar demanar ajuda a Carlemany, per a això Sulayman (potser acompanyat d'Abu-Thawr) viatjarien a la cort d'aquest.
Les causes de l'opció abbàssida de Sulayman són incertes. Abadal el suposa independentista i Salrach francòfil, però cal dubtar d'aquests qualificatius dissenyats en altres èpoques. Encara que van poder jugar múltiples factors, l'essencial havia de ser les ambicions personals de Sulayman. Desgraciadament la personalitat d'aquest no ha estat prou estudiada a la llum de les fonts que es posseïxen, i probablement seria necessària l'aparició d'altres documents per a fixar amb major seguretat el seu pensament polític.
El 777 Carlemany va convocar la gran assemblea anual a Paderborn, amb l'objecte que els saxons li presentessin la seva submissió. En el transcurs d'aquesta assemblea es va presentar Sulayman al-Arabí,La presència de Sulayman al-Arabí a Paderborn està acreditada per fonts musulmanes i franques. Els Annals Reials l'esmenten: “Llavors el nostre senyor el rei Carles tenia una reunió pública per primera vegada a Paderborn. Allí prenien els seus acords tots els francs, i tots els saxons de tota Saxònia s'hi van adherir. També amb el plau reial van arribar sarraïns procedents d'Hispània, concretament Ibn al-Arabi i el seu fill Yusuf (Deiuzefi), que en llatí vol dir Josep, així com el seu gendre.” Els Annales Metenses fan referència al fet en la següent forma: “També amb la seva aprovació van arribar prínceps sarraïns procedents d'Hispània, Ibin al-Ardiy i Withseui, que en llatí volia dir Josep; allí es van sotmetre davant els abundants cortesans del nostre senyor Carles”. També Ibn al-Athir esmenta el fet de passada al afirmar que Sulayman ibn Yaqdhan al-Kalbí al-Arabí induí a Carlemany, rei d'Ifrandj (França) a marxar al territori dels musulmans hispans. El historiador àrab esmenta que Sulayman va sortir a la trobada de Carlemany i es va dirigir amb ell a Saragossa (referència segurament inexacta doncs per fonts franques suposem que Sulayman va sortir a la trobada d'un grup de l'exèrcit de Carlemany, però el rei no anava en el mateix. La versió de Ibn al-Athir suposaria que Sulayman va acudir a rebre a Carlemany tal vegada a Pamplona o a la Baixa Navarra. qui va oferir al rei la seva submissió i la de les ciutats i territoris que governava (Barcelona i Girona)Els Annales Metenses atribuïxen a Sulayman el govern de Barcelona i Girona ("Solinoan quoque dux sarracenorum, qui Barchilonam Gerumdamque civitatem regebat”, és a dir: “Sulayman, era el duc dels sarraïns, que governava les ciutats de Barcelona i Girona”) a canvi de la seva ajuda contra els omeies. Va oferir a més la submissió de Saragossa i d'Osca.
Setge de Saragossa de 778
A principis de l'any 778 Carlemany estava en plens preparatius per a l'expedició. La noblesa va acudir a la convocatòria, creient-se que el punt de reunió va ser la ciutat aquitana de Poitiers. La reina Hildegarda s'hauria quedat al palau de Casseuil, al Bordelès a quatre km de la Reula a la desembocadura del Dropt a la Garona. Componien l'expedició nombrosos comtes i altres nobles acompanyats d'alguns dels seus familiars i dels seus servidors; també hi havia nombrosos clergues. Els membres estrictament militars estaven integrats pels oficials dels nobles i els soldats. Per part del rei van acudir diversos oficials de l'administració (senescals, vescomtes, comtes palatins, jutges i altres) que al seu torn disposaven d'algunes tropes. Cada noble ostentava la seva pròpia ensenya distintiva, i procedien de Nèustria i d'Aquitània. El mateix Carlemany ostentava el comandament suprem. El rei va escriure al papa Adrià I per explicar-li els motius de l'expedició, perquè se suposa que havia despertat alguns recels en efectuar-se en col·laboració amb caps musulmans. La carta del rei franc s'ha perdut, però coneixem en canvi la resposta, i d'ella podem suposar el contingut: probablement Carlemany es referia a mòbils polítics i de seguretat de les seves fronteres meridionals, i tal vegada a desitjos d'expansió i de glòria, però en cap cas s'albiren motius religiosos. Això no ha de sorprendre'ns, perquè l'"alliberament" dels cristians no podia ser esgrimida, doncs sabem que els cristians al sud dels Pirineus no eren perseguits, encara que més tard (en el Concili de Frankfurt, any 794) es va al·legar tal motiu.
Mentre l'exèrcit real es concentrava a Aquitània, un altre exèrcit format per nobles borgonyons, austrasians, bavaresos, llombards, provençals i gals o gots de Septimània, es va concentrar en algun punt de la província Narbonense (la Septimània), tal vegada a Nimes. Les fonts són precises en afirmar que l'exèrcit era molt nombrós,"Hispaniam quam maximo poterat belli aparatu adgreditur”. La cita correspon als Anals Reials i la traducció podria ser una mica així com: “un grandiós aparell militar va avançar cap a Hispania”. També els Annales Metenses fan referència a la importància de l'exèrcit: “His innumerabilibus legionibus tota Hispania contremuit” (“innombrables soldats van fer estremir Hispània”) encara que resulta difícil quantificar-lo. En aquella època els exèrcits eren sovint unes desenes, a tot estirar uns centenars d'homes. Els dos exèrcits reunits pel rei franc havien de ser uns quants milers (potser prop d'uns quinze mil homes) el que realment podia considerar-se una força molt poderosa.
La concentració, com era habitual, hagué de realitzar-se amb el començament de la primavera. Els dos exèrcits no van creuar els Pirineus (cadascun per la zona assignada) fins al mes de maig. Es creu que l'exèrcit al comandament del mateix rei va poder creuar les muntanyes pel pas o Serral de Ibañeta, per a seguir després al sud en direcció a Pamplona. Els Annals Reials diuen: "Llavors el nostre senyor el rei Carles va recórrer Hispània per dos camins: un per Pamplona per la qual el susdit gran rei es va encaminar cap a Saragossa. Uns altres venien de Burgúndia, Austràsia, Baviera, Provença, Septimània i Llombardia i es van reunir en l'abans dita ciutat amb l'altra part de l'exèrcit". Els Annales Metenses fan una lleu referència a motius religiosos en afirmar el qual rei Carles "mogut pels laments dels cristians d'Hispània que estaven sota el jou dels sarraïns, dugué un exèrcit a aquesta regió; ell mateix evidentment va dur el contingent més fort per Aquitània, va continuar creuant els Pirineus i va arribar a la ciutat de Pamplona". Així, els mateixos annales coincideixen que l'altre exèrcit amb austrasians, burgundis, bavaresos, provençals i llombards, des de Septimània, va arribar Barcelona i que ambdós exèrcits havien de trobar-se després a Saragossa.
L'exèrcit de Carlemany va arribar Pamplona, que va ser ocupada. Se sap per la cita a diversos annales que les forces franceses van sotmetre als vascons hispans, que no podien ser altres que els vascons sotmesos a l'emir d'Hispània i, per tant, hem de suposar que el 778 els àrabs tornaven a dominar Pamplona i els seus habitants vascons, així com els de la regió circumdant, serien els "vascons hispans" en oposició a la resta de vascons francs (i als lliures o navarresos).