miniatura|El mes de maig. Pàgina del calendari del llibre Les molt riques hores del duc de Berry, dels germans de Limburg (1411-1416). Museu Condé, Chantilly, França
miniatura|Llibre de les Hores, Borgonya, s.XV
Miniatura és el nom que es donava, inicialment, a les il·lustracions realitzades manualment, amb les quals es complementava amb imatges la informació dels llibres. Amb el desenvolupament de l'art del retrat durant el , els retrats de mida reduïda varen rebre també aquesta denominació.
La il·lustració de llibres és una pràctica molt antiga; de fet, el Llibre dels morts de l'antic Egipte, fou compost vers l'any 1900 aC, i constitueix l'exemple més antic tant de llibre com de llibre il·lustrat. Les miniatures en llibres podien ser només decoracions dels marges de la pàgina, o de les lletres o ser composicions que ajudaven a comprendre una narració. Els artistes de les miniatures de l'antiguitat són autors desconeguts, mentre que en l'època que la miniatura-retrat va estar de moda, els autors van ser artistes molt valorats i coneguts.
Amb l'aparició de la tècnica de la impremta i de les imatges per estampació l'ús de miniatures va caure en desús.
Origen del terme El terme miniatura deriva de mini, un òxid de plom de color vermell que s'utilitzava com a component de la tinta fonamental que es va començar a emprar per a la il·luminació dels còdexs manuscrits en lletres capitals, marges i, posteriorment, amb l'evolució de la il·lustració medieval, en representacions de gran colorit i complexes composicions. Un altre material emprat per fixar el color era una sal d'alumini, en llatí alūmen, terme del qual es creu que deriva la paraula alluminare d'on va sorgir il·luminar referit a afegir imatges als llibres i també l'expressió manuscrit il·luminat.
Els manuscrits il·lustrats Evolució històrica La il·lustració de manuscrits es va iniciar en l'antic Egipte, cap al 2000 aC, amb el denominat Llibre dels morts, que consisteix en uns rotlles de fulls de papirs amb escriptura jeroglífica i figures o escenes pintades al·lusives al tema de la vida després de la mort. En aquesta època es tractava de miniatures realitzades per encàrrec de faraons, nobles o sacerdots, i contenien oracions i instruccions sobre com haurien de comportar-se els difunts en el més enllà. S'hi representaven els moments més importants del ritual d'enterrament, embalsamament, la pesada simbòlica de l'ànima, i la presentació davant Osiris.
Els mestres d'Alexandria, probablement s'inspiraren en la tècnica d'aquests rotllos il·lustrats en copiar els manuscrits destinats a la gran biblioteca, fins i tot per a la possible versió miniada de l'Antic Testament, traduït a Alexandria, de l'hebreu al grec, així com els redactors de manuscrits miniats romans d'Orient posteriors.
Altres autors consideren que l'autèntic desenvolupament de l'art de les miniatures es va iniciar entre els segles II i IV, amb l'aparició dels llibres de pergamí, ja que la superfície plana dels fulls d'un llibre, a diferència de la superfície corba d'un rotllo de papir, afavoria la perdurabilitat dels pigments que deixaven de patir les esquerdes del plegament del rotllo.El gruix de les pàgines d'aquests primers llibres era superior al dels actuals de paper i depenia del tipus d'animal del qual s'havien extret. El llibre manuscrit amb miniatures fet en pergamí més gros que es coneix és el Còdex Gigas fet el 1229 a Bohèmia, pesa 75 kg, té 92 cm d'alçada, 50 cm d'ample i 22 cm de gruix.
L'art de pintar miniatures i d'il·lustrar els llibres va tenir una funció rellevant en el desenvolupament de la pintura romànica i gòtica, així com en altres etapes de la història de la pintura. A la segona meitat del per primera vegada van aparèixer les decoracions geomètriquesEn el manuscrit anomenat Vergilius Augusteus, que es conserva a la Biblioteca Vaticana (amb núm. de referència lat. 3256) i la còpia del manuscrit que es guarda a la Staatsbibliothek de Berlín, (referència lat. fol. 416) i des del les figures animals i es van començar a destacar les lletres inicials.El manuscrit de Plutarc, LXV. 1, conservat a la Biblioteca Laurenziana de Florència. Els textos més miniats van ser llibres de la Bíblia: el Gènesi, lEvangeliari i el Llibre dels Salms. LApocalipsi no va ser acceptat com a llibre sagrat fins al i a partir de llavors també va ser un dels textos preferits per il·lustrar. Un altre tipus de textos van ser els bestiaris que, amb finalitat científica, incloïen imatges d'animals; el més antic és el Physiologus. Un altre tipus de textos eren els d'astronomia i astrologia que acostumaven a anar amb miniatures; els textos alquímics, els tractats de medicina i els herbolaris. Un altre tema que va atreure els creadors de llibres il·lustrats va ser la història; el més antic d'aquest tipus es creu que és el Liber ad honorem Augusti (1196) de Pietro d'Eboli, que tracta sobre la conquesta del sud d'Itàlia i Sicília per part d'Enric VI. miniatura|Beatus d'Urgell, Assetjament i presa de Jerusalem per Nabucodonosor, pergamí il·luminat del Llibre de Jeremies, vers 975. La Seu d'Urgell, Catalunya Mentre que a l'edat mitjana els monestirs tenien l'exclusivitat de la creació de miniatures i els seus autors n'eren anònims, a partir de l'època carolíngia alguns autors comencen a ser coneguts i, més endavant, les universitats de París i Bolonya comencen a crear artistes seculars, però és a partir del que es dona importància al nom de l'autor, i en el renaixement esdevé ja imprescindible saber qui eren. Cal esmentar: Jan van Eyck i Andrea Mantegna. Els grans noms de l'art de les miniatures i els llibres il·lustrats estan vinculats als tallers d'il·lustradors francesos o flamencs com Jean de Poucelle, Jaquemart d'Hesdin o els germans de Limburg; i a pintors toscans com Simone Martini i d'altres. Durant l'etapa de la pintura gòtica, els llibres són obres que faciliten l'intercanvi cultural i, conseqüentment, la difusió dels corrents artístics per les corts i altres centres artístics de tot Europa. Són justament destacats llibres com el Breviari de Felip el Bell, el Saltiri de sant Lluís, el Saltiri de la reina Maria i molt especialment el llibre de Les molt riques hores del duc de Berry, dels germans de Limburg, conservat al Museu Condé de Chantilly (França).
A l'estat espanyol, els manuscrits il·lustrats més antics daten del en el primer romànic: són la Bíblia de Ripoll, procedent del monestir de Ripoll i la Bíblia de Sant Pere de Roda, procedent de l'antic monestir de Sant Pere de Rodes. Ambdós monestirs es troben a Catalunya, però els llibres actualment estan: el primer a la Biblioteca Vaticana i el segon a la Biblioteca Nacional de París. Un dels principals estudiosos de la miniatura hispànica fou el bibliotecari Jesús Domínguez Bordona.
Altres llibres il·lustrats procedents dels antics regnes de la península Ibèrica són:
Liber Testamentorum, de la catedral d'Oviedo, realitzat al per encàrrec del bisbe Pelayo, amb extraordinàries miniatures executades ocupant l'extensió de tota la pàgina, amb una completa gamma de color i abundants afegits d'or i plata.
La col·lecció de còdexs de les obres d'Alfons el Savi, plenes d'escenes narratives sobre temes variats, constitueix un valuós testimoni de la seva època.
Tipologia segons els espais miniatura|Exemple de miniatures decorant la lletra majúscula inicial d'un text i els marges al seu voltant, en un llibre de salms del . Les miniatures en llibres es poden trobar en diferents llocs: Escenes il·lustrades: pàgines interiors, inserida entre dos paràgrafs o per separar capítols, als marges del text. Composicions decoratives Bandes laterals En cartutx: ornament en forma de caixa amb les vores arrodonides, destinada a acollir una inscripció en el seu interior. Frontispici: composició que està a la primera pàgina d'un llibre. Fi de línia: motiu ornamental de la mateixa llargada i alçada que les lletres, destinat a omplir l'espai buit fins al final de la línia. Senyal de paràgraf: quan el text està ininterromput es ficava un dibuix per omplir l'espai, que havia de ser senzill i estereotipat, entre dos paràgrafs o dues estrofes del text original. Grotescs: als marges dels textos i a peu de pàgina dels manuscrits del gòtics tardà, entre plantes i criatures de somni, potser menys monstruoses que còmiques. El terme grotesc va sorgir al a Roma quan uns nois es van escolar entre les runes de la Domus Aurea, el palau de Neró, i van trobar fragments de pintures al fresc dels seus murs, que representaven éssers mitològics i entorns naturals. El palau estava tan deteriorat pel pas dels anys que més semblava una cova que la residència d'un emperador i la gent va començar a dir que allò eren pintures grotesques, derivat de la paraula italiana grotta que vol dir «cova». Inicials: Lletres simples: el seu estudi és compartit per esteticistes i paleògrafs. Lletres grans: ocupant un espai ample, la majoria pintades en or, sobre un fons de color, amb motius de decoració estereotipats Lletres habitades: lletres majúscules entre les quals s'ha inserit el dibuix de plantes i personatges, fins i tot en alguns casos es tracta d'escenes pròpiament dites. Lletres de síntesi, quan és la decoració la que dissenya la lletra. Lletres històriques: escenes narratives ocupant els espais lliures de la lletra. Símbols diversos: no són miniatures pròpiament dites, però tenen un valor estètic que es mereix un lloc en la classificació per la seva funció estètica. Símbols de la paginació
Cal esmentar els esborranys incomplets que s'han conservat, pintats només amb tinta diluïda al o amb carbonet, abans de passar pel moment de la coloració.
L'art dels retrats en miniatura miniatura|Retrat en miniatura sobre porcellana d'Enric comte de Portugal i la seva esposa Teresa. Els retrats en miniatura, així com altres gèneres en miniatura (escenes cortesanes, paisatges...), es van desenvolupar a partir del . Consistien en retrats o petits quadres encaixats en diversos objectes com ara medallons, rellotges de sobretaula, joiers o altres objectes similars. El marc dels retrats, sovint és un medalló ovalat.
Aquest nou tipus de pintura en miniatura es realitzava amb una gran varietat de tècniques pictòriques com: oli sobre coure, estany, esmalt vori, aquarel·la sobre pergamí o cartolina o, des del , sobre vori i vitel·la.
Grans pintors com Goya i Fragonard van fer dels retrats en miniatura una faceta més de la seva activitat. Hi va haver pintors que es van dedicar a aquest art gairebé en exclusivitat. Al , amb el desenvolupament de la fotografia, es va iniciar la decadència d'aquest art.
A Anglaterra, es va desenvolupar com una forma o tècnica independent de la resta de la pintura, a partir de l'obra de pintors com Holbein el Jove, Isaac Oliver i S. Cooper, el qual va aconseguir, en aquest art, la perfecció.
A França, hi van tenir rellevància pintors com J. Petitot, que retratà en forma exquisida el rei Lluís XIV i els personatges de la cort, així com Jacques Augustin o J.-B. Isabey en l'etapa de Napoleó.
El retrat ovalat de l'arxiduc Carles d'Àustria (pretendent al tron d'Espanya quan la Guerra de Successió), obra de Pere Crosells, destaca en la producció del Regne de València, que va ser un dels que van prendre partit per ell.
Tècniques