Incerta glòria és una novel·la de l'escriptor i editor Joan Sales publicada per primer cop el desembre de 1956 i ampliada en les successives edicions posteriors fins a l'edició definitiva l'any 1971. Escrita per un testimoni del bàndol dels vençuts, l'obra no conté cap missatge polític ni s'abandona a una fàcil exaltació partidista. L'obra agafa el títol d'un vers de William Shakespeare de l'obra Els dos cavallers de Verona, on es diu: «incerta glòria d'un matí d'abril» en referència al 14 d'abril de 1931.
Història Sales va voler escriure aquesta novel·la per deixar un testimoni verídic del que hi havia viscut, contra la mentida del negre —els falangistes— i també la del roig —els falangistes primer i els comunistes després. La redacció de la novel·la completa va durar vint-i-tres anys.
Primers esborranys i Premi Martorell Sales va començar a escriure la novel·la quan tenia 36 anys, el 1948, a les acaballes de l'exili, havent recuperat la fe. Va acabar-la a la casa que s'havien comprat en tornar de Mèxic al carrer Mare de Déu del Pilar de Barcelona. Va presentar el primer esborrany al Premi Joanot Martorell 1955. Aquest esborrany constava només de la primera de les tres parts que havia de tenir la novel·la. El jurat va atorgar-li el premi, i va començar tota una lluita per intentar publicar-la.
Primera edició Quan va intentar publicar-la per primera vegada el 1955, l'obra va ser rebutjada per la censura del règim franquista, al·legant immoralisme religiós. Sales, que era un catòlic practicant, va recórrer al bisbat de Barcelona. Gràcies a la intervenció d'Alexandre Pech. Pvre, canceller-secretari del bisbat, el 25 de setembre de 1956 l'obra va rebre el nihil obstat i el vist-i-plau del censor, Joan Roig Gironella, que va permetre finalment l'edició. L'obra es va imprimir el desembre de 1956 als tallers de Rafael Salvà de Barcelona, sent el cinquè volum d'El Club dels Novel·listes, col·lecció dirigida per Joan Oliver a l'Editorial Aymà. Va ser finançada gràcies al mecenatge de Fèlix Escales. També es va fer un tiratge limitat amb imposició especial de cinquanta exemplars amb paper de fil Guarro, numerats de l'1 al L, i de deu exemplars reservats als col·laboradors, numerats de l'1 al 10, signats tots per l'autor. L'edició està dedicada als seus «amics, lectors i consellers» Xavier Benguerel, Domènec Casanovas, Juan Goytisolo, Jaume Gras, Joan Oliver i Joan Roig Gironella.
Segons el mateix Sales la censura va deixar gairebé intacta la primera part de la novel·la, però la segona i la tercera part van quedar força disminuïdes. Anys després la seva dona Núria Folch desmentiria aquest fet, argumentant que Sales deia que havia hagut d'acatar la censura com una estratègia per evitar-la.
Primera edició en francès El 1956 Juan Goytisolo treballava a París com a lector d'originals per a l'editorial Gallimard. Aquest fet va fer possible la traducció al francès de diversos autors espanyols de postguerra com Ana María Matute, Camilo José Cela o Rafel Sánchez Ferlosio, entre d'altres. També va obrir la porta a novel·les en català com Incerta Glòria o La Plaça del Diamant. Josep Palau i Fabre va fer un informe de lectura i Goytisolo va aconsellar la traducció de l'obra de Sales. Inicialment estava previst que es publiqués la primavera de 1958, però els constants canvis en l'obra fets per l'autor, així com la lentitud en les traduccions, van endarrerir la publicació fins al 1962. Aquesta edició no es pot considerar com una versió "no censurada" de la primera edició en català, sinó una nova versió de la novel·la, redactada entre 1957 i 1959.
Inicialment Sales només volia retocar algunes pàgines per millorar la coherència de les parts més censurades, però es va anar animant progressivament fins que va acabar refent pràcticament tota l'obra. Va demanar-li al traductor, Bernard Lesfargues, que en guardés els originals que li anava enviant en català, amb l'objectiu d'una propera reedició. La versió de l'obra en francès es publicaria finalment el febrer de 1962, i va rebre molt bones crítiques, comparant Sales amb Dostoievski, Bernanos o Green.
Les bones crítiques a França van fer que se li retirés el passaport a Joan Sales, i que ell sentís «mutilada» la primera edició. Per això, tot i estar exhaurida, no la va voler reeditar.
Primera edició en castellà i sencera en català El 1968 l'obra va rebre un premi de novel·la catalana convocat per l'editorial Planeta. Estava destinat a novel·les ja publicades en català però encara no en castellà. Sales el va guanyar i Carlos Pujol, treballador de Planeta, va ser l'encarregat de traduir l'obra al castellà. La traducció va ser progressiva, feta a mesura que Joan Sales li anava lliurant els fragments de la novel·la que anava reescrivint, tot pensant també en una futura edició catalana no censurada. Sales pensava que Lara, el director de Planeta, tenia molta influència a Madrid, i que aquest fet podria ajudar a esquivar la censura. Des del 1966 ja no existia oficialment la censura, tot i que Franco va establir una Llei de premsa que incorporava la figura de la Consulta Voluntària. Sales i Pujols van treballar conjuntament per presentar una edició amb retocs que passés la censura. Finalment la versió en castellà i una nova versió sense censura es van publicar el 1970. Sales va aprofitar l'ocasió per a fer-ne per fi una edició sencera i en català al Club del Novel·listes. En fer l'edició de 1969 Sales va declarar que la donava per definitiva, però encara en faria més modificacions en l'edició del 1971, encara més llarga.
Edicions posteriors Posteriorment, Sales continuaria ampliant i revisant l'obra constantment. L'ampliació de 1971 portava com a títol Últimes notícies. Durant totes aquestes edicions l'extensió de l'obra es va anar ampliant, va passar de les 315 pàgines a la primera edició; 843 a la segona i a la tercera, a 910 pàgines a la quarta edició, aquestes sí de text definitiu. La traducció alemanya es va publicar a finals del 2015 sota el títol Flüchtiger Glanz i va ser nominada al premi de traducció de la fira del llibre de Leipzig. El 2015 va ser adaptada al teatre i el 2017 al cinema. Fins i tot la Llibreria Calders de Barcelona el defensa com el seu "llibre més venut" des que van obrir la botiga.
Argument i estructura La novel·la es divideix en quatre parts que tenen com a teló de fons la guerra civil espanyola en el front i la rereguarda del bàndol republicà. Les dues primeres parts utilitzen la forma epistolar; la primera narra les vivències del tinent jove Lluís de Brocà al front d'Aragó; la segona, en canvi, pren el punt de vista de Trini Milmany, la companya de Lluís, que narra les seves vivències a Barcelona. La tercera part i la quarta són les memòries del seminarista Cruells, més tard, sacerdot, i estan ambientades en la Barcelona de postguerra, arribant al final dels anys 60. Es tracta d'una novel·la extensa, escrita durant una vintena d'anys sota la dictadura, que abraça un període històric que en comprèn més de trenta.
Les tres primeres parts se centren en el desenvolupament de la guerra civil, tot abastant una cronologia que comença el desembre del 1936 fins a la caiguda del front d'Aragó, l'abril del 1938. El fil narratiu ens ve contrapuntat pel testimoni de tres personatges. A la primera part són les cartes de Lluís Brocà al seu germà religiós, Ramon (19-VI-37 / 20-X-37). La segona part és la correspondència de Trini Milmany, companya de Lluís Brocà, amb Juli Soleràs (26-XII-36 / 15-IX-37). A la tercera part, la veu narrativa és la d'en Cruells, antic seminarista, ara capellà, company al front d'Aragó de Lluís Brocà i de Juli Soleràs. Cruells narra en primera persona durant la postguerra la continuació de la història, on el protagonista és Juli Soleràs, on es pot deduir la seva concepció angoixada i existencialista del món.
A la quarta part («Últimes notícies» / «El vent de la nit») l'escenari és la postguerra ja avançada, on Cruells comença la narració amb una referència-homenatge a la mort de Lluís Companys. El capítol desdibuixa o qüestiona parcialment el concepte mateix de la incerta glòria.
Segons Núria Folch i Pi, esposa de Sales i posterior editora al Club Editor, les diferències de les edicions anteriors a la cinquena eren degudes a l'evolució de la situació política: «del fet que aleshores no es podia dir tot, però sí alguna cosa més a cada nova edició, ja que el règim anava canviant». Això afectà la creixent extensió del text i l'existència i acumulació de preàmbuls a cada edició. El mateix Sales hi intentà explicar en la cinquena edició:
Personatges Els personatges evolucionen al llarg de l'obra. Lluís de Brocà i de Ruscalleda: És, almenys oficialment, el protagonista de l'obra, és un burgès anarquista, amb una personalitat complexa, on es barreja l'idealisme amb l'egoisme. Està casat amb la Trini, amb qui tenen un fill, però viu fascinat per la figura de la Carlana. Juli Soleràs, és, tot i no ser el protagonista, el personatge central de la novel·la. Es tracta d'un personatge enigmàtic, excèntric i original, una mena d'anti-heroi dostoievskià, amb ideals molt marcats. Actua com a personatge complement i contraposició del protagonista. Soleràs es presenta només a través de la visió dels altres personatges, que d'una o altra manera estan obsessionats amb ell. Com diu Xavier Pla, les inicials del personatge coincideixen amb les de l'autor i amb les de Julien Sorel, protagonista de Le Rouge et le Noir de Stendhal. S'interessa per «l'obscè i el macabre», i les seves intervencions es mouen entre els comentaris filosòfics i el cinisme, entre l'absurd i l'absolut. Cita diversos autors i filòsofs, entre els quals s'inclouen Baudelaire, Nietszche, Schopenhauer, Kierkegaard i Sartre. Soleràs accepta la derrota i el fracàs com a components essencials de la vida humana. Enric Sòria el compara amb els protagonistes rebels del cinema americà dels anys cinquanta, i també amb gent com Zbigniew Cybulski i Oskar Werner, intrèpids i desvalguts a l'hora. Carlana: Dona misteriosa i de passat complex, té dos fills. És una de les figures centrals de la novel·la, que dona joc argumental i conflicte. No es pronuncia clarament en l'àmbit polític i és difícil veure les seves intencionalitats reals. Trini Milmany: Nascuda al carrer Hospital de Barcelona en el si d'una família d'anarquistes idealistes. Està casada amb en Lluís, inicialment sembla una dona vulgar, tot i que al llarg de la novel·la va mostrant la seva autoritat, a mesura que es va separant d'en Lluís i que s'acosta a en Soleràs. Durant la Guerra Civil viu al barri de Pedralbes. Cruells: Jove seminarista que en la part final de l'obra s'ha convertit, passats vint anys, en un capellà heterodox de la diòcesi de Barcelona. Entre els personatges secundaris a destacar, es poden mencionar l'oficial de la neteja; la dona on s'allotja en Lluís i la dona del moliner.
Temes El tema principal que fa d'escenari és la Guerra Civil Espanyola, que és presentada d'una manera crua i sense cap maniqueisme. Tracta el conflicte vist des del punt de vista del front i de la rereguarda, així com la col·lisió entre comunisme i anarquisme. L'autor evita una visió simplista de lluita entre bons i dolents, intentant mostrar la guerra en tota la seva complexitat. L'obra fa servir la guerra per a parlar de la vida. Tracta de l'amor, encarnat en les dues figures femenines. La novel·la es pot considerar una reflexió profunda sobre quin és el sentit i sobre les dificultats de la vida, il·luminades només per l'amor humà i l'amor diví. També tracta el pas del temps i com aquest afecta a la creació de la sensació de soledat entre els homes, que mitifiquen la joventut, aquesta fugaç incerta glòria. Com diu Enric Sòria, l'obra reflecteix l'evolució d'una generació sacrificada en altars d'ídols falsos i, a més a més, vençuda. L'obra es converteix en una interrogació metafísica, social i psicològica, del món al cor humà, mentre el temps corre i ho extermina tot.