La llei de Bartsch () en lingüística de les llengües d'oïl determina un canvi de so que es produí en l'evolució primigènia, per exemple en el desenvolupament del francès antic. Se l'anomena pel nom de lingüista que la va descriure en primer lloc, Karl Bartsch.
Descripció La llei de Bartsch defineix un canvi fonètic que afecta la vocal central oberta en els dialectes gal·loromànics septentrionals entre els segles V i VI. Aquesta vocal, herència del llatí vulgar, se sotmeté a un tancament en una síl·laba tònica oberta quan és precedida per palatal o consonant palatalitzada. El resultat d'aquest procés en francès antic fou el diftong : Llatí = > = francès antic laissier (francès actual laisser, 'deixar') Llatí = > = francès antic chier (francès actual cher, 'estimat') Repareu que també és el producte de la diftongació de en síl·laba oberta i tònica: Llatí = > > > = francès antic pie (francès actual pied, 'peu')
La cronologia de la llei de Bartsch amb relació a la molt generalitzada diftongació de a (responsable, a tall d'exemple, de les vocals finals a > mer, 'mar' o > porter, 'portar') no ha estat establerta de manera concloent.Laborderie (1994), p. 37
Referències
Bibliografia
Bartsch Categoria:Llengües d'oïl Categoria:Romanística