La República Popular de Polònia (polonès: Polska Rzeczpospolita Ludowa, PRL) va ser el nom oficial de Polònia entre 1952 i 1990. http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/1/1f/100%2C000_zloty_note.jpg Encara que els comunistes van prendre el control del país immediatament després de l'alliberament de l'Alemanya Nazi el 1944, el nom de l'estat no va canviar fins a 8 anys després.
Tot i que la República Popular de Polònia era un estat sobirà tal com es defineix en el dret internacional, els seus líders eren aprovats en darrera instància pel Kremlim. Alineaven les seves polítiques amb les de Moscou, fent de la República Popular de Polònia un estat satèl·lit membre del Bloc Oriental, pràcticament subordinat a la Unió Soviètica. Els soviètics tenien una gran influència tant en els afers interiors com exteriors, i les tropes de l'Exèrcit Roig van estar sempre estacionades a Polònia (500.000 homes el 1945; entre 120.000 i 150.000 fins al 1955 i només 40.000 fins al 1989). El 1945, els generals i els consellers soviètics formaven el 80% del quadre oficial del Wojsko Polskie. El Partit Obrer Unificat Polonès esdevingué el partit polític dominant, fent de la República Popular de Polònia un estat socialista.
Història
miniatura|Manifest del "Comitè Polonès d'Alliberament Nacional", el "certificat de naixement" de la República Popular de Polònia A la Conferència de Ialta al febrer de 1945, Stalin va ser capaç de presentar-se als seus aliats occidentals, Franklin Roosevelt i Winston Churchill amb un fet consumat a Polònia. L'Exèrcit Roig havia ocupat el país, i els seus agents comunistes controlaven l'administració. La Unió Soviètica estava en procés d'incorporar les zones de la Polònia Oriental que havia ocupat entre 1939 i 1941. En compensació, l'URSS cediria a Polònia tots els territoris alemanys de Pomerània, Silèsia i Brandenburg a l'est de la Línia Oder-Neisse, a més de la meitat meridional de la Prússia Oriental. Stalin estava decidit que el nou govern polonès esdevingués una eina per a ell per fer de Polònia un estat titella controlat pels comunistes. Stalin tenia una difícil relació amb el govern polonès a l'exili de Londres, però per apaivagar a Roosevelt i a Churchill acorda a Ialta que es formaria un govern de coalició. Els comunistes mantenien una majoria en els llocs clau d'aquest nou govern, i amb el suport soviètic ben aviat van adquirir el control total de tot el país, guanyant totes les eleccions. Els seus adversaris, encapçalats per Stanisław Mikołajczyk, només van aconseguir una victòria, però va ser substancial: Polònia mantindria el seu status com a estat independent, contrariant el plans d'alguns comunistes influents com Wanda Wasilewska, que es mostraven a favor que Polònia esdevingués una nova república de la Unió Soviètica. Aquesta important victòria, això no obstant, va ser la darrera, car els comunistes, per tal d'assegurar-se el poder, començaren una persecució política de tota l'oposició. Molts dels seus adversaris van decidir abandonar el país, i els que es van quedar van haver de fer front a judicis preparats i a sentències de molts anys de presó o a ser executats.
El juny de 1946, se celebrà el referèndum «3 cops SÍ»Curp, David, A Clean Sweep?: The Politics of Ethnic Cleansing in Western Poland, 1945-1960, Boydell & Brewer, 2006, , pages 66-69 sobre diverses qüestions (l'abolició del Senat de Polònia, una reforma de la terra i fer de la Línia Oder-Neisse la frontera occidental de Polònia. El Ministeri de l'Interior controlat pels comunistes presentà uns resultats segons els quals totes tres consultes havien estat aprovades majoritàriament. Entre el referèndum i les eleccions parlamentàries celebrades el gener de 1947, l'oposició va ser objecte d'una persecució despietada; i s'evità que diversos candidats de l'oposició poguessin fer campanya. El partit Polskie Stronnictwo Ludowe (PSL) va ser objecte d'una dura persecució, car s'havia oposat a l'abolició del Senat com a prova de força contra el govern. Tot i que havia recolzat les altres dos consultes, el govern dominat pels comunistes titllà el PSL de "traïdors".
Aquesta repressió va ser supervisada pel cap del Partit Obrer Polonès, Władysław Gomułka. Va ser recolzat pel president provisional, Bolesław Bierut, però Gomułka mai no recolzà el control de Stalin sobre els socialistes polonesos, i ben aviat va ser reemplaçar com a líder del Partit pel més flexible Bierut.
Llavors, Bierut va prendre avantatge d'una fuga al Partit Socialista Polonès. Una facció, que incloïa al Primer Ministre Edward Osóbka-Morawski, volia unir forces amb el Partit dels Camperols i formar un front unit contra els comunistes. Una altra facció, encapçalada per Józef Cyrankiewicz, va proclamar que els socialistes recolzarien als comunistes per portar a terme un programa socialista, mentre que s'oposaven a la imposició d'un mandat d'un únic partit. Les hostilitats polítiques de preguerra van continuar influenciant les decisions, i Mikołajczyk no va poder formar un front unit amb els socialistes; mentre que els comunistes seguien jugant amb aquestes divisions acomiadant a Osóbka-Morawski i fent a Cyrankiewicz Primer Ministre.
Els resultats de les eleccions donar al Bloc Democràtic, dominat pels comunistes (el PPR, la facció de Cyrankiewicz del PPS; i el Partit Democràtic) amb un 80,1% dels volts, un resultat excessivament alt que només podrien haver obtingut mitjançant un frau massiu. Els Comunistes i els seus aliats van obtenir 394 escons, per només 28 del PSL. Mikołajczyk dimití immediatament i fugí al Regne Unit a l'abril abans d'haver d'encarar la detenció. A partir d'aquest moment, Polònia es va convertir de-facto en un satèl·lit soviètic, si bé no va transformar-se en la República Popular de Polònia fins a l'adopció de la Constitució de 1952.
El 1948, els Comunistes van consolidar el seu poder, fusionant-se amb la facció del PPS de Cyrankiewicz per formar el Partit Obrer Unificat Polonès (conegut a Polònia com "el Partit"), que monopolitzaria el poder polític polonès fins al 1989. El 1949, el Mariscal soviètic Konstantin Rokossovsky esdevingué el Ministre de Defensa Nacional polonès, amb el títol afegit de Mariscal de Polònia, i al 195 va ser vicepresident del Consell de Ministres. En els anys següents, la indústria privada va ser nacionalitzada, la terra va ser requisada als terratinents de preguerra i redistribuïda entre els camperols, i milions de polonesos van ser transferits dels territoris perduts a l'est a les noves regions adquirides d'Alemanya. Polònia havia de ser construïda en un model soviètic de "democràcia popular" i en una economia socialista planificada centralment. El govern també s'embarcà en la col·lectivització de l'agricultura, si bé el ritme va ser més lent que en altres satèl·lits soviètics. Polònia restà com l'únic país del bloc soviètic on els camperols dominaven individualment l'agricultura.
Bierut va morir al maig de 1956, sent reemplaçat per Edward Ochab. Al juny, els treballadors de la ciutat de Poznań (Posen) van declarar-se en vaga. Van començar a escoltar-se veus al Partit i entre els intel·lectuals exigint una reforma del sistema estalinista. De manera eventual, el poder passà a Gomułka, que havia substituït a Bierut com a líder del Partit. La línia dura estalinista va ser retirada del poder, i molts oficials soviètics que servien a l'Exèrcit Polonès van ser retirats. Tots aquests fets van marcar el final de l'era estalinista. En canvi, devers 1965, el vel reformista de Gomułka feia temps que havia caigut, i Polònia començà a tenir dificultats econòmiques, a més de les polítiques.
Dècada de 1970 La nova etapa de la història polonesa començà al desembre de 1970. El govern de Gomułka havia decidit apuntalar l'economia anunciant de sobte uns increments massius en els preus dels productes bàsic. Les protestes violentes resultants van acabar amb diversos morts. També forçà un altre gran canvi al govern, amb Gomułka sent substituït per Edward Gierek com a nou Primer Secretari. El pla de Gierek per a la recuperació estava centrat en una importació massiva, principalment des dels Estats Units i Alemanya Occidental, per reequipar i modernitzat la indústria polonesa, així com importa béns de consum per donar als treballadors algun incentiu. miniatura|200|Cua esperant per entrar en una botiga, una imatge típica de la Polònia a les dècades de 1950 i 1980. Si bé aquestes mesures van impulsar l'economia polonesa, i encara avui són recordades com "l'Era d'Or" de la Polònia Socialista, la repercussió òbvia en forma d'un gran deute encara és percebut en la Polònia actual. Aquesta Era d'Or acabà amb la Crisi del petroli del 1973. El fracàs del govern de Gierek, tant en el camp econòmic com polític, va comportar ben aviat la creació d'una oposició en forma de sindicats, grups d'estudiants, diaris i publicacions clandestines, la importació de llibres i diaris i, fins i tot, una universitat volant.
Enmig d'aquesta situació, el 16 d'octubre de 1978, Polònia experimentà el que molts polonesos van creure que era literalment un miracle. L'Arquebisbe de Cracòvia, Cardenal Karol Wojtyła, va ser elegit papa, prenent el nom de Joan Pau II. L'elecció d'un Papa polonès va tenir un efecte electrificant en la que havia estat, fins i tot sota el mandat comunista, una de les nacions d'Europa més devotament catòliques. Quan el nou papa va visitar Polònia al juny de 1979, mig milió de persones el van escoltar a Varsòvia. Joan Pau II no va fer una crida a la revolta, sinó que encoratja la creació d'una Polònia alternativa d'institucions socials independents del govern, per tal que, quan arribés la nova crisi, la nació pogués presentar un front unit.
Dècada de 1980 Una nova onada de vagues va afeblir el govern de Gierek, i al setembre Gierek, amb estat fràgil de salut, va ser finalment retirat del seu càrrec i substituït per Stanisław Kania com a líder del Partit. Però Kania va ser incapaç de trobar una resposta a la ràpida erosió del suport al comunisme a Polònia. L'agitació dels treballadors va fer que es formés el sindicat independent Solidarność (Solidaritat) al setembre de 1980, originalment encapçalat per Lech Wałęsa. De fet, Solidaritat es convertí en un ampli moviment anticomunista que comprenia gent associada a l'Església Catòlica a membres de l'esquerra anti-socialista. Cap a la fi de l'any 1981, Solidaritat tenia 9 milions de membres (un quart de la població polonesa i 3 vegades els membres del POUP). Kania dimití a causa de la pressió soviètica a l'octubre, sent substituït per Wojciech Jaruzelski, que havia estat ministre de defensa des de 1968 i Premier des de febrer.
El 13 de desembre de 1981, Jaruzelski proclamà la llei marcial, suspengué Solidaritat i empresonà temporalment a la majoria dels seus líders. Aquesta persecució de Solidaritat va ser vista causada per la por a una intervenció soviètica (veure Reacció soviètica a la crisi polonesa de 1980-1981) i, finalment, el govern prohibí Solidaritat el 8 d'octubre de 1982. El juliol de 1983 s'aixecà formalment la llei marcial, encara que els controls sobre les llibertats civils i la vida política o el racionament del menjar continuarien vigents durant tota la dècada. Jaruzalski abandonà el càrrec de primer ministre el 1985 i esdevingué President del Consell d'Estat.
Aquestes accions no van evitar que Solidaritat guanyés més suport i poder. Erosionà el domini del POUP, que el 1981 perdé aproximadament 85.000 dels seus 3 milions de membres. Encara que durant la primera meitat de la dècada de 1980 Solidaritat només era una organització clandestina, al final de la dècada era suficientment forta com per frustrar les temptatives de reforma portades a terme per Jaruzelski, i la vaga de 1988 va ser un dels factors que forçà al govern a obrir un diàleg amb Solidaritat.