El Poblenou és un dels deu barris que formen el districte barceloní de Sant Martí, el districte número 10 de Barcelona.
L'origen està en un dels nuclis habitats de Sant Martí de Provençals, que va créixer aviat en indústria i habitants. A final del va arribar a ser l'àrea amb més concentració industrial de Catalunya.
El barri està limitat entre els carrers de Pere IV i l'avinguda Diagonal a l'oest, el carrer de Bac de Roda al nord, el Passeig de Taulat i el carrer de Taulat i l'avinguda d'Icària a la banda del mar, a l'est, i el carrer d'Ávila al sud. El seu eix cívic principal i més popular és la Rambla del Poblenou. Els límits actuals els va establir l'any 2006 la divisió administrativa en barris de Barcelona, que va retallar l'extensió tradicional i va crear nous barris, avui adjacents, amb el topònim "Poblenou" al nom: El Parc i la Llacuna del Poblenou, La Vila Olímpica del Poblenou, Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou, i Provençals del Poblenou.
Actualment és una zona en constant transformació, on s'ubica el districte tecnològic de Barcelona, el 22@, convivint amb les façanes d'antigues fàbriques i una vida veïnal que intenta conservar l'esperit familiar i popular tradicional.
Història Topònims com Llacuna, Joncar o La Granota, aquest últim situat a la vora del Camí Antic de València segons escrits del setge que patí Barcelona el 1714 durant la Guerra de Successió Espanyola,d. a. Enciclopèdia, El Poblenou en 135 veus. Arxiu Històric del Poblenou, 2005, p. 66 recorden que el territori del barri va ser una zona humida pantanosa prop del desembocament del riu Besòs. L'aprofitament econòmic va començar entre els i , amb pastures per al bestiar destinat a abastir a Barcelona. Amb elles comencen a aparèixer masies, com la de Can Canals o la de El Taulat d'en Llimona. La vida exclusivament agrària va durar fins al .
A partir d'aquesta època la zona comença a ser considerada com la que hi havia al darrere de la Ciutadella, construïda després de 1714. En aquest segle es va construir la Casa de la Quarentena, on eren revisats els viatgers sospitosos de portar malalties epidèmiques. També es va crear el primer cementiri fora muralles, i sobretot van començar a instal·lar-se les fàbriques d'indianes, uns teixits de cotó estampats. Amb les fàbriques la població va anar augmentant de forma important.
La industrialització La revolució industrial a Sant Martí va començar el primer terç del . El conjunt de factors com la proximitat a Barcelona, l'abundància d'aigua i el preu baix dels terrenys van fer del pla martinenc un lloc adequat perquè sobretot els industrials de Barcelona hi veiessin possibilitats d'expansió. S'hi van establir unes indústries tèxtils que es van distingir en activitats com el blanqueig, estampat i tintoreria. La mecanització de la fabricació va dur a implantar el vapor. Fàbriques pioneres foren Achon i Ricart, a la dècada dels 40.
Aquestes indústries necessitaven mà d'obra, per tant hi va haver creixement demogràfic i construcció d'habitatges. Cap a la dècada de 1840-50, la concentració sorgida al sud del terme de Sant Martí fou batejada popularment com a Taulat o "Pueblo Nuevo". El 1855, Ildefons Cerdà es refereix al barri dient-ne Icària, influït com estava per les idees del socialisme utòpic. Des de Barcelona, l'accés principal al nou barri era el passeig del Cementiri, obert el 1839. El passeig, la futura Avinguda d'Icària, va servir per fer entrar a Barcelona els vins i aiguardents que venien de fora, i a més va esdevenir el lloc de pas del ferrocarril. El 1848 la primera línia de ferrocarril de Catalunya, entre Barcelona i Mataró, travessava la platja deserta del Poblenou.
El 1854 es va obrir el carrer de Sant Joan de Malta, que era el camí natural de Sant Martí cap a la platja. I per la mateixa època es va fer, al sector del Taulat, la plaça Isabel o, des del 1868, Prim. A partir dels anys 1870, lligat a la desaparació de la Ciutadella militar i el canvi polític, es va accelerar la construcció de fàbriques i el creixement la població. Al costat de les noves fàbriques es van formar nous nuclis urbans, com ara el barri de la Plata, entre els carrers de Wad-Ras i Badajoz, i el d'Icària, al sud de l'Avinguda d'Icària. Els nous nuclis s'anaven sumant al nucli central del Poblenou, articulat al voltant de la Rambla i del carrer Marià Aguiló, entre el carrer Pere IV i el Taulat. El 1886 s'urbanitzà com a rambla el passeig del Triomf, nucli urbanístic però també social i associatiu del barri.
D'entre les indústries que es van instal·lar al barri cap a la fi del , destacaven la Teneria Barcelonesa, prop del Bogatell, i el Gas Lebon. S'hi ubicaren també magatzems de dipòsit, com Crédito y Docks, magatzems de vins, fabricants d'aiguardents, com ara Martini & Rossi i Can Bardina, i farineres, com El Progreso, Folch i Albiñana, La Perfección i Can Gili. Sant Martí va esdevenir la capital de la moderna indústria farinera espanyola. Més tard, al voltant de l'Avinguda d'Icària s'aixecaren Can Rocamora, una fàbrica de sabó i espelmes, i la fàbrica de mosaics Escofet.
En el conjunt del barri destacava la indústria tèxtil dedicada a les filatures i ram de l'aigua. És el cas de Ca l'Aranyó, Can Felipa, Can Saladrigas, l'Escocesa, El Cànem, Torelló, Can Janas, Muntadas, Casas i Jover, Can Forasté, Juncadella o Ferrer i Vidal. Al ram del metall destacaren Can Girona, Can Torras i Rivière. D'altres rams foren els de les adoberies, el químic i el de l'alimentació; en aquest darrer cal esmentar Xocolates Amatller i Olis Basseda. El paisatge industrial el completaven nombrosos petits tallers i fàbriques mitjanes. Per exemple, els boters abundaven al barri de la Plata, habitat especialment per immigrants valencians i aragonesos.
Obrerisme i associacionisme L'acumulació humana provocada per la industrialització va dur a l'aparició d'un moviment obrer centrat a millorar les dures condicions de vida dels obrers. D'entrada, tendien a viure en habitatges mal construïts i amb males condicions higièniques, cosa que afavoria epidèmies freqüents de còlera, tifus o verola, causa d'una alta mortalitat fins ben entrat el .
Aquelles condicions laborals i de vida incloïen una difícil coexistència en la proximitat immediata de les fàbriques, amb llargues jornades de treball, àpats insuficients, falta d'higiene, sous baixos, treball de dones i infants, inexistència de pensions de jubilació i d'ajuts per malaltia o invalidesa. A això cal afegir els pous negres, les latrines, la contaminació de les fàbriques, l'absència d'una regulació dels residus. Faltava enllumenat de gas als carrers, transport públic, escoles i serveis en general.
A partir dels anys 1870, els obrers més conscienciats es van anar organitzant en ateneus i associacions diverses. El cooperativisme tingué forta implantació. El 1876 va néixer L'Artesana i el 1890 La Flor de Maig, que arribaria a ser una de les cooperatives més importants del país, fins i tot amb granges pròpies a Cerdanyola. Les cooperatives de consum eren muntades i gestionades pels obrers mateixos, que intentaven ajudar-se comprant menjar a preu més econòmic, i també en el camp cultural i social.
La resta de la població la conformaven la classe mitjana de comerciants, empleats qualificats, propietaris i petits industrials, i una classe acomodada d'industrials que vivia a la Rambla. Aquesta societat complexa va anar generant entitats i una rica vida associativa de caràcter recreatiu, cultural i polític.
Per exemple, la Societat Recreativa i Cultural l'Aliança es va fundar el 1869. La primera seu va estar al carrer Wad-Ras. El 1905 va iniciar les projeccions de cinema. Anys després, fruit de les diferències polítiques entre els socis, s'acorda la construcció d'un de nou, el Casino l'Aliança, del 1929, obra de l'arquitecte Amadeu Llopart.
L'Ateneu Colón fou fundat el 1889 per una penya d'amics. El 1910 es va fundar el Centre Moral i Cultural que, al principi, es deia Centre Social. Sent un barri essencialment obrer, el Poblenou va rebre el missatge de Clavé i les seves corals: l'agrupació més antiga fou "El Sabre de Plata", fundada el 1896.
Molt aviat es van fundar entitats esportives. El 1909 va néixer el Júpiter, dedicat al futbol. El camp del Júpiter es trobava a la cruïlla de Lope de Vega i Llull. El 1931 el club va fer un homenatge a Francesc Macià, president de la Generalitat. Altres formacions esportives foren la Penya Ciclista i el Club Atlètic Poble Nou, ambdues del 1929, i el Gladiador, del 1932. Arran d'una escissió del Júpiter, el 1916 es creà l'Agrupació Excursionista Icària.
El 1930 es va constituir el primer club de natació, el Club Natació Poble Nou. Sense constituir cap entitat, el 1912 s'obrí la Societat de Banys de la Mar Bella amb l'esperit de fomentar les activitats a l'aire lliure. Presumia de ser "la platja més neta de la zona marítima de Barcelona".
Pel que fa al món polític, els republicans havien tingut de sempre un gran predicament a Sant Martí. Els vells republicans i els nous - els radicals d'en Lerroux - arribaren a tenir força locals arreu del barri. El 1912, una CNT acabada de crear tingué al barri alguns dels seus nuclis primerencs.
L'esclat revolucionari que es va estendre per Barcelona al llarg de l'anomenada Setmana Tràgica, el 1909, al barri es va traduir en la crema del convent de les Franciscanes, una escola per a filles de famílies benestants, a la Rambla, i la comissaria de policia. Durant els anys del pistolerisme hi va haver vagues i atemptats a Barcelona i també a Sant Martí. El cop d'estat de Primo de Rivera va dividir els veïns: a l'Aliança vella, quan una part dels socis va fer costat al dictador, un altres es van separar i van crear una nova seu a la vora.
Entre els veïns oposats a la política antiobrera i anticatalanista del nou règim hi havia el jove escriptor Xavier Benguerel i Llobet, el qual juntament amb Salvador Roca va fundar la revista "Poblenou" el 1924, per a la defensa de les postures catalanistes del barri durant la dictadura.
La Segona República i la Guerra Civil El 1931, durant la Segona República, el Poblenou era alhora un barri republicà i anarquista. En les fàbriques i tallers el sindicat majoritari era la CNT. Els oficinistes eren del CADCI i de la UGT. La crisi social i econòmica d'aquest període ocasionà nombrosos conflictes laborals. Els fets d'octubre de 1934 també tenen el seu ressò al barri. A les eleccions del 1936, els candidats del Front d'Esquerres aconseguiren a Sant Martí 23 mil vots. Al Poblenou, juntament amb els nuclis tradicionals republicans i llibertaris, hi apareix un nou partit: el Bloc Obrer i Camperol. Pocs mesos després, el 18 de juliol, una part dels militars es rebel·la contra el govern republicà. Al Poblenou, líders de l'anarquisme com García Oliver Durruti i altres instal·len el seu quarter general perquè la majoria viu o treballa al barri. Els carrers estan vigilats per obrers armats.