va ser un polític català.

Joventut Fill de Francesc Pons i Aujé, el seu pare el va enviar a Arecibo (Puerto Rico) el 1833, on ja hi tenia dos germans exiliats, per tal d'evitar que es barregés amb els aldarulls polítics de l'època, donat el caràcter fogós del noi. Va tornar malalt a Reus l'any 1843, i influenciat pels liberals demòcrates, va participar en els avalots de Reus d'aquell any, coincidint la seva arribada amb el bombardeig de la ciutat pel general Zurbano. Als anys 1847 i 1848 va col·laborar en el periòdic reusenc El Mercado, amb articles d'influència cabetiana.

Durant el bienni progressista militava al Partit Progressista i es va mostrar partidari dels plantejaments d'Espartero i després d'O'Donnell. El 1854 va fundar el diari El Liberal reusense i el 1856 El Deseo del pueblo. També va presidir l'Ateneu Liberal de Reus i el «Montepío de la Clase Obrera de Reus». Era amic personal d'Estanislau Figueras i de Roque Barcia. A la caiguda d'O'Donnell va publicar un opuscle: Breves apuntes sobre el pasado, el presente y el porvenir de la democracia española.

Maduresa Es va allistar a l'exèrcit espanyol i el 1859 es troba al Marroc com a oficial de l'Estat Major de Prim a la campanya d'Àfrica. L'any 1860 va fundar a Tetuan l'agència colonial «La Catalana», i el 1868 va dirigir el Banc de Reus i La Industrial Harinera. El 1862 havia llogat l'edifici de l'Hospital Vell al Centre de Lectura de Reus.

La seva amistat amb Prim el va fer exiliar quan es va produir l'intent de cop d'estat d'Aranjuez, el 2 de gener de 1866. El triomf de La Gloriosa el va fer tornar a Reus i va ser membre de la Junta Revolucionària, on amb Francesc Subirà va organitzar patrulles per reinstaurar l'ordre públic. La seva militància al Partit Liberal Monàrquic, lligat a Prim, el va enfrontar amb força gent, sobretot amb Güell i Mercader, secretari de la Junta Revolucionària. Va fundar i dirigir els diaris El Crepúsculo i El Canta claro, de tendència monàrquica. Va ser candidat a diputat a les eleccions generals espanyoles de 1869, però el candidat republicà el va derrotar, i a les de 1871 ho va ser pel candidat carlí.

Inicialment era republicà unitari, i es va mostrar totalment contrari al federalisme, de tal manera que una carta a Víctor Balaguer i Cirera afirmava que «abans de votar a favor de la República preferia proclamar la independència de Catalunya».«Epistolari de Víctor Balaguer», carta de 17-2-1873 Després del cop del general Pavía el gener de 1874 va ser designat per la autoritat militar, alcalde de Reus i cap de la Milícia Nacional com a membre del Partit Constitucional. Va prendre possessió del càrrec però el buit ciutadà el va fer dimitir. A l'acte de presa de possessió només hi van assistir ell i Eusebi Folguera, vell col·laborador de Pons. A la següent convocatòria només es van presentar catorze regidors dels trenta existents. Finalment va poder ser nomenat alcalde, però els republicans, que ocupaven bona part de les regidories i càrrecs clau de l'administració municipal, van presentar la dimissió. Va iniciar les dimissions Pere Pelfort, que ocupava el càrrec de secretari municipal, cosa que va permetre que retornés a l'ajuntament amb aquest càrrec l'escriptor Marià Fonts Fortuny. Van dimitir altres membres de la secretaria municipal i els caps de la Milícia, cosa que feia perillar la seguretat de la ciutat davant d'algun possible atac carlí. Davant d'aquest boicot, l'equip municipal va reconèixer el dia 20 de gener que han estat col·locats a l'ajuntament per voluntat superior, i que les circumstàncies anormals van aconsellar que intentessin mantenir l'ordre públic i combatre el mal. El buit social al voltant de Pons es va anar eixamplant al llarg dels dies, i segons La Redención del Pueblo, era una persona antipàtica en política i el seu nomenament havia revifat «odios y rencores» i havia portat a la desorganització de la Milícia. El 23 de febrer van presentar la dimissió, ell i el seu consistori, davant del governador civil i van ocupar breument l'alcaldia Felip Font i Antoni Soler i Clariana. El gener de 1875 va poder prendre definitivament possessió del càrrec. El 1874 se li havia concedit la Comanadoria de Carles III per la seva col·laboració en la tasca de pacificació de Catalunya.

Després del cop d'estat d'Arsenio Martínez-Campos Antón va ser confirmat en el seu càrrec d'alcalde i es va convertir en un dels caps locals del Partit Conservador. La seva tasca com a alcalde va ser durament criticada pels possibilistes, que l'acusaven de nepotisme i de ser un reaccionari. Tot i així, va ser elegit diputat com a independent pel districte de Reus a les eleccions generals espanyoles de 1876, i el 1878 va ser nomenat governador civil de Múrcia. El 1878 va formar part de la comissió permanent de diputats catalans creada arran de la crisi industrial a Catalunya. Va col·laborar en el periòdic El Reusense, va ser director del Diario de Reus i el 1882 va fundar i dirigir Crónica de Reus. Els periòdics que va fundar i dirigir tenien tots com a característica el desprestigi dels republicans federals i dels liberals i la defensa del partit conservador.

Va ser elegit diputat conservador per Tarragona a les eleccions generals espanyoles de 1879 i 1884, i el 1885 va ser nomenat governador civil de la província de Granada, quan ningú no ho volia ser perquè hi havia pesta a la ciutat. La ciutat de Reus li ha dedicat un carrer a la urbanització Juncosa amb el nom d'Alcalde Marià Pons.

Referències

Enllaços externs Joan Palomas i Moncholi, El rerefons econòmic de l'activitat dels parlamentaris catalans (1876-1885) , p. 536-537 Fitxa del Congrés dels Diputats

Categoria:Diputats al Congrés de la 2a legislatura de la restauració Categoria:Diputats al Congrés de la 4a legislatura de la restauració Categoria:Diputats catalans al Congrés dels Diputats pel Partit Liberal Conservador Categoria:Fundadors de periòdics Categoria:Governadors civils de Granada Categoria:Polítics reusencs Categoria:Governadors civils de Múrcia Categoria:Periodistes reusencs Categoria:Morts a Reus Categoria:Polítics catalans del sud morts al segle XIX Categoria:Polítics catalans del sud nascuts al segle XIX