Lespasa de Vilardell és una de les espases de virtut o folklòriques més famoses de Catalunya, tal com reflecteix Martí de Riquer al seu llibre Llegendes històriques catalanes. La llegenda que l'envolta és potser la més potent i ben girada de l'imaginari català, equivalent a la famosa Excàlibur de la llegenda del Rei Artús.

La llegenda A Sant Celoni (Vallès Oriental) hi ha la llegenda de Soler de Vilardell, relacionada amb l'espasa en qüestió, en què s'explica que a prop de Sant Celoni, concretament a La Roca del Drac, hi vivia un drac que tenia espantada la gent de la comarca i els viatgers que passaven pel camí reial de Barcelona a Girona, tot resseguint la Tordera entre el Montseny i el Montnegre. Un dia, Sant Martí de Tours, amb l'aparença d'un pobre que demanava caritat, va anar al Castell de Vilardell, que estava a la part baixa dels boscos del Montnegre. Quan en Soler, el cavaller i senyor de Vilardell, va sortir amb el pa i l'almoina, ja no hi havia ningú, però es va trobar una espasa com no n'havia vist mai cap. La va provar en un roure monumental i en una roca, i els va partir sense cap esforç, llavors va encomanar-se a Déu i va decidir que mataria el drac. De bon matí, es va guarnir la seva millor armadura, va protegir el seu cavall i va empunyar l'espasa de virtut.

Acompanyat d'amics i fidels va anar a cercar el drac al seu cau. El drac, amenaçador, va sortir llançat contra la seva pròpia imatge reflectida a l'escut de Soler de Vilardell, moment que aquest va aprofitar per travessar la seva gruixuda pell amb l'espasa. Un cop ferit el drac, el cavaller va alçar el braç victoriós tot clamant davant del poble que l'observava:

En aquell moment d'emocions es va equivocar en recitar el conjur màgic, que era en realitat:

Com que Soler de Vilardell va donar més importància al braç que a l'espasa de virtut, aquesta el desprotegí i quan la sang, regalimant, li tocà la pell, l'emmetzinà i caigué mort.

Mencions històriques Tot i que la llegenda del drac de Vilardell té uns orígens molt més antics, procedents de la tradició oral, la primera notícia escrita que confirma la seva existència data del : segons algunes fonts, l'espasa en qüestió és l'«Espasa Vilardella» que es conserva al Musée de l'Armée de París, segons unes altres es tracta de l'espasa dita «Tisó», conservada al Museu de l'Exèrcit de Toledo i de la qual es diu que va pertànyer al Cid amb el nom de Tizona. Aquesta espasa té una història gloriosa deguda al mite que faria invencible el seu posseïdor i està vinculada a la dinastia comtal catalana.

La primera menció històrica de l'espasa és en una sentència de Jaume el Conqueridor, l'any 1274, sobre un duel que havia tingut lloc poc abans entre Bernat de Centelles i Bernat de Cabrera. Tot i que havia vençut el primer, Arnau de Cabrera va demanar que fos anul·lat amb l'argument que Bernat de Centelles havia fet servir l'espasa de Vilardell, que entre altres moltes virtuts té la d'impedir que fos vençut qui la portava en combat. El rei va donar la raó als Cabrera basant-se en que s'havia fet servir una arma de virtut segons el principi jurídic Nullus sucumbere vel superari possit qui illum in bello detulerit.

Hi ha qui fins i tot relaciona l'espasa amb el llegendari Otger Cataló, que l'hauria transmès a Guifré el Pilós i als seus descendents, fins a Jaume II el Dissortat. Segons una seva carta, Jaume II hauria posseït quatre espases màgiques més (la Sancti Martini, la Tisó, la Triveta i la Clareta). També és una de les cinc espases que s'esmenta al testament de Pere el Cerimoniós, a part de la Tisó, datat del 14 de maig de 1370. Posteriorment també la va esmentar Francesc Eiximenis en el seu llibre Dotze del Chrestia (1385-1386). Es tracta d'una referència, molt sintètica, en la qual ens parla d'una «gran serp» morta a mans d'un «famós cavaller». El fet que no s'estengui més en les explicacions fa pensar que era una llegenda prou popular i ben sabuda.

La Vilardella de Sant Martí figura al catàleg de l'armeria dels Comtes de Barcelona i està documentat que participà en diverses batalles i conquestes a l'època medieval. La primera versió escrita extensiva és força tardana, del 1596.

L'infant Pere, fill de Jaume el Conqueridor i conegut posteriorment com a Pere el Gran, feia temps que volia l'espasa. Va ofrir fins i tot per a ella quatre sous barcelonins sense que el propietari la volgués vendre; posteriorment és possible que la va aconseguir, ja que quatre mesos després de la seva mort, el seu fill Alfons el Benigne pagava a Berenguer de Vilardell els dos mil trenta sous barcelonins que encara faltaven per pagar l'espasa. Regnant Jaume el Just, el seu fill, el futur Alfons el Magnànim, l'empunyava en la victòria a la batalla de Lucocisterna.

Vegeu també Cronologia de l'espasa Espasa de Sant Martí

Notes

Referències

Bibliografia

Categoria:Espases de virtut Categoria:Història militar de Catalunya Categoria:Llegendes catalanes Categoria:Cultura del Vallès Oriental Categoria:Sant Celoni