|miniatura|250x250px|Planta Nuclear d'Arak El programa nuclear de l'Iran és un esforç iranià per desenvolupar tecnologia nuclear. Va començar sota el mandat del xa d'Iran a la dècada del 1950, amb l'ajuda dels Estats Units d'Amèrica.
Després de la Revolució islàmica de 1979 el programa va ser temporalment detingut. Aviat va ser reprès, encara que sense tanta assistència occidental com a l'època pre-revolucionària. El programa nuclear de l'Iran, a principis del , consistia en diversos llocs de recerca, una mina d'urani, un reactor nuclear, i algunes plantes de processament d'urani que incloïen una planta d'enriquiment. El Govern iranià va assegurar que l'únic objectiu del programa era desenvolupar la capacitat de generar energia nuclear amb finalitats pacífiques, i planejava generar 6.000 MW d'electricitat per mitjà de centrals d'energia nuclear per a l'any 2010. El 2010 van ser assassinats a Teheran dos científics iranians del programa nuclear, Massud Alí Mohamadi el 12 de gener de 2010 i Mayid Shahriyarí el 29 de novembre.Muere un científico nuclear y otro resulta herido en dos atentados en Teherán por El País Iran va acusar Israel i els EUA de ser-ne els autors.
A principis de la dècada del 2020, el programa nuclear de l'Iran té més instal·lacions de processament d'urani, plantes d'enriquiment, reactors nuclears i mines d'urani. Segons el laboratori d'idees estatunidenc Institut per a la Ciència i la Seguretat Internacional (ISIS, per les inicials en anglès), l'Iran no trigaria massa en construir armes nuclears si decidís fer-ho. A 13 de maig del 2023, l'Iran disposava de 114,1 kg d'urani altament enriquit al 60 % i 470,9 kg al 20 %, i estava enriquint un 20 % d'urani a un ritme de 0,406 kg/dia. L'ISIS va assegurar que "amb una taxa de producció mitjana mensual de 9 kg (massa U) per mes, podria acumular urani suficient per a tres armes nuclears a mitjans de juny."
Algunes persones expertes creuen que la tendència d'enriquiment d'urani continuarà fins a arribar al 90%, quan és apte per a usos militars. L'Iran té ogives amb detonadors convencionals en abundància. La data de finalització programada per a les ogives iranianes que tenen detonadors nuclears en funcionament és imprecisa i no es coneix públicament amb certesa. Israel va assegurar el 2023 que prendria mesures si l'Iran arribava a enriquir al 90 % o més d'urani.
Història Cooperació entre Estats Units i l'Iran en les dècades dels 50 i 60 El Programa nuclear de l'Iran té els seus orígens a la Guerra Freda, a finals de la dècada de 1950 sota l'auspici dels Estats Units en el marc d'acords bilaterals entre ambdós països. Específicament l'any 1957, quan sota el programa Àtoms per la Pau es va signar un acord de cooperació nuclear civil. El xa Mohammad Reza Pahlavi governava Iran llavors, i després del Cop d'estat recolzat per la Agència Central d'Intel·ligència (CIA) de Mohammed Mossadeq el 1953, el seu règim semblava prou estable i amistós cap a Occident perquè els EUA. es preocupessin pel fet de Iran eventualment pogués tenir armes nuclears.
El 1959 es va establir el Centre de Recerca Nuclear de Teheran (CINT), manejat per l'Organització d'Energia Atòmica de l'Iran (OEAI). El CINT va ser equipat amb un reactor de recerca nuclear de 5 megawatts, donat per Estats Units i que va entrar en operació en 1967, sent alimentat amb urani altament enriquit. Iran va signar el Tractat de No Proliferació Nuclear (NPT en anglès) el 1968 i el va ratificar el 1970. Amb la creació de l'agència atòmica de l'Iran i amb la signatura de l'NPT, Mohammad Pahlevi va planejar la construcció de fins a 23 estacions d'energia nuclear per tot el país en conjunt amb els EUA per a l'any 2000.
Cooperació entre Estats Units i l'Iran en la dècada del 70 El març de 1974, el Xa va preveure que les reserves de petroli del món algun dia s'acabarien, i va declarar que "El petroli és un material noble, massa valuós com per cremar... Tenim previst produir, el més aviat possible, 23 000 megawatts d'electricitat utilitzant plantes nuclears. " En Bushehr es construiria la primera planta, i subministraria energia a la ciutat interior de Shiraz. En 1975 l'empresa de Bonn Kraftwerk Union AG, una empresa col·lectiva formada per Siemens AG i AEG Telefunken, va signar un contracte valorat entre quatre i sis mil milions de dòlars per construir la planta de energia, de reactor d'aigua a pressió. Per a la construcció de les unitats de generació nuclear de 1,196 megawatts es subcontractar a ThyssenKrupp; l'obra havia de ser completada en 1981.
Per a l'any 1975, el secretari d'Estat nord-americà, Henry Kissinger, havia signat un memoràndum titulat US-Iran Nuclear Co-operation, en el qual s'esmentava que la venda d'equips d'energia nuclear a l'Iran portaria a les corporacions nord-americanes guanys de més de sis mil milions de dòlars. En aquest llavors, l'Iran extreia sis milions de barrils (950.000 m³) de cru al dia, en l'actualitat l'Iran extreu quatre milions de barrils (640.000 m³) diaris de cru.
En 1976 el president Gerald R. Ford, amb desconfiança, va signar una ordre que permetia l'Iran comprar i operar una planta de processament, de fabricació nord-americà, per extreure plutoni de combustible de reactor nuclear, amb tots els riscos de proliferació que això portaria. Entre altres coses, el document deia que la "introducció d'energia nuclear proveirà tant per a les necessitats de creixement de l'economia iraniana com per crear reserves lliures de cru per a l'exportació o la conversió a petroquímics."
L'equip del president Ford no només va donar suport els plans iranians per iniciar una indústria massiva d'energia nuclear, sinó també es va esforçar per tancar un acord multimilionari que li hauria permès a l'Iran controlar grans quantitats de plutoni i urani enriquit, materials que poden usar-se per crear una bomba atòmica. Cal recordar que l'Iran en aquest llavors era un aliat pròxim dels EUA, que comptava amb molts diners i llaços estrets amb Washington. Companyies nord-americanes, entre les quals estaven Westinghouse Electric i General Electric riñieron per fer negocis en aquest país. Respecte d'això, en una entrevista, el 27 de març de 2005 Henry Kissinger va declarar "no crec que l'assumpte de la proliferació hagi sorgit [durant les negociacions]."
Fins al canvi d'administració, en 1977, Dick Cheney, el Secretari de Defensa Donald Rumsfeld i Paul Wolfowitz, que actualment estan entre els grans opositors al programa nuclear iranià, van estar involucrats en la promoció d'un programa nuclear iranià que permetés extreure plutoni del combustible de reactor nuclear per al seu ús en armes nuclears.
Després de la Revolució de 1979 Després de la Revolució de 1979, Iran va informar el Organisme Internacional d'Energia Atòmica (OIEA) dels seus plans per reiniciar el seu programa nuclear utilitzant combustible nuclear de fabricació domèstica, i el 1983 l'OIEA fins i tot va planejar ajudar a l'Iran sota el seu Programa d'Assistència Tècnica per tal de produir urani enriquit. Un informe de l'OIEA enunciava clarament que l'objectiu del Organisme era "contribuir amb la formació d'experts locals i mà d'obra necessitada per a sustentar un programa ambiciós en el camp de la tecnologia de reactor d'energia nuclear i de la tecnologia de cicle de combustible ". No obstant això, l'OIEA va ser obligada a acabar el programa per pressió dels EUA.
Així doncs, la Revolució iranià va ser un moment crític en la relació entre l'Iran i els països estrangers en termes de cooperació per obtenir energia nuclear. Després 1979, França es va negar a lliurar urani enriquit a l'Iran. A més, l'Iran no va poder recuperar de Eurodif la seva inversió. La societat anònima Eurodif va ser formada el 1973 per França, Bèlgica, Espanya i Suècia. El 1975, el 10% de les accions de Eurodif, pertanyents a Suècia, van anar a l'Iran com a resultat d'un acord entre França i l'Iran. La companyia subsidiària del govern francès Cogema (ara Areva NC) i el govern iranià establir l'empresa Sofidif (Société franc-iranienne pour l'enrichissement de l'Uranium par Diffusion gazeuse) amb un repartiment del 60% i 40% de les accions, respectivament. A canvi, Sofidif va adquirir el 25% de les accions de Eurodif, el que li va donar a l'Iran el 10% adquirit de Eurodif. El Xa Reza Pahlevi va prestar mil milions de dòlars (i altres 180 milions de dòlars el 1977) per a la construcció de la fàbrica de Eurodif, per així tenir el dret de comprar el 10% de la producció del lloc.
També se'ls va pagar als EUA per lliurar combustible nou d'acord amb el contracte signat amb l'Iran abans de la Revolució. No obstant això els EUA no van lliurar el combustible ni van retornar el pagament de milers de milions de dòlars que havien rebut. Alemanya també va rebre un pagament de milers de milions de dòlars per les dues plantes nuclears a Bushehr, però després de tres dècades, no ha exportat cap tipus d'equip i tampoc ha reemborsat els diners. El govern iranià va suspendre els seus pagaments i va tractar de recuperar els seus diners pressionant a França a través del maneig de grups militants, incloent el Hezbolà, que va prendre ciutadans francesos com a ostatges a la dècada de 1980.
En 1982, el president François Mitterrand es va refusar a lliurar urani a l'Iran, que també reclamava el deute de mil milions de dòlars. En 1986 Georges Besse, gerent de Eurodif, va ser assassinat, el acte va ser suposadament reivindicat per militants del grup Acció Directa, encara que ells van negar qualsevol responsabilitat durant el seu judici. En la seva recerca La République Atomique, France-Iran li pacti nucléaire , David Carr-Brown i Dominique Lorentz van assenyalar com a responsables als serveis d'intel·ligència iranians. Finalment es va arribar a un acord en 1991: França reemborsar els diners, i l'Iran es va mantenir l'accionariat de Eurodif a través d'Sofidif. No obstant això, l'Iran es va abstenir de reclamar pel urani produït.
Kraftwerk Union, l'empresa col·lectiva formada per Siemens AG i AEG Telefunken, es va retirar per complet del projecte nuclear de Bushehr el juliol de 1979, després de suspendre les seves operacions el gener de 1979, deixant un reactor complet en un 50%, i l'altre reactor en un 85% complet. Argumentar que la seva decisió es va basar en el fet que l'Iran no cancel·lar un deute 450 milions de dòlars en pagaments endarrerits. La companyia havia rebut més de dos i mig milers de milions de dòlars del contracte total. El seu retir va ser provocat per la certesa que el govern de l'Iran acabaria el contracte unilateralment, certesa a la qual van arribar després de la fi de la Revolució de 1979, que va paralitzar l'economia iraniana i que va portar a un punt crític les relacions de l'Iran amb Occident. La companyia francesa Framatome, subsidiària d'Areva, també es va retirar.
El 1984, Kraftwerk Union va fer una cotització per veure si podia reprendre seva participació en el projecte, encara que, òbviament, es va refusar a fer-ho mentre durés la Guerra Iran-Iraq. A l'abril del mateix any, el portaveu del Departament d'Estat dels EUA va declarar: "Creiem que prendria almenys de dos a tres anys completar la construcció dels reactors en Bushehr." El portaveu va afegir que els reactors d'aigua a pressió de Bushehr "no són particularment adequats per a un programa d'armaments" i que "A més, no tenim evidència de la construcció iraniana d'altres plantes necessàries per separar plutoni de combustible de reactor consumit."
Els reactors nuclears de Bushehr van ser danyats per diversos atacs aeris iraquians entre el 24 de març de 1984 i 1988, raó per la qual el programa nuclear es va aturar. En 1990, l'Iran va començar a buscar nous socis per al seu programa nuclear, però, a causa d'un clima polític diferent i per les sancions punitives nord-americans, l'Iran va comptar amb pocs candidats.
Segons la portaveu de l'OIEA, Melissa Fleming, els inspectors d'aquesta entitat van visitar les mines d'urani de l'Iran a 1992.