El setge d'Acre també anomenat caiguda d'Acre del 1291 resultà en la pèrdua del control de la ciutat d'Acre per part dels cristians. És considerada una de les batalles més importants del període, i sovint és esmentada pels historiadors com l'esdeveniment que va marcar la fi de les croades. Quan Acre va caure, els croats van perdre la seva última gran fortalesa al Regne de Jerusalem, tot i que van mantenir sota el seu control la fortalesa de Tartus, i van realitzar diverses incursions costaneres i un intent de reconquesta des de la petita illa d'Arwad, que van perdre el 1302.
Antecedents El punt d'inflexió de les Croades de 1187 amb la batalla de Hattin, significà que el Regne de Jerusalem va perdre Jerusalem i la majoria del territori contra les forces de Saladí R. C. Smail, Crusading warfare, 1097-1193, p.37 La base d'operacions dels croats va ser instal·lada al nord, a Acre, on els Ordes militars tenien dins o prop les seves casernes. Quan els mongols van atacar Palestina, els cristians els van veure com aliats potencials, però van mantenir una cautelosa neutralitat amb les forces musulmanes del Soldanat Mameluc. En 1260, els comandants d'Acre van permetre als mamelucs passar pel seu territori sense obstaculitzar el pas, perquè aconseguissin una victòria decisiva contra els mongols en la crucial Batalla d'Ain Jalut, a Galilea.David Morgan, The Mongols, p. 137. Oxford: Blackwell
Les relacions amb els mamelucs no eren cordials i després de la fundació del Soldanat mameluc del Caire l'any de 1250, la destrucció dels restants territoris croats era l'única via per aconseguir la pau. Després de la batalla d'Ain Jalut, les forces dels mamelucs van començar a atacar les possessions cristianes, iniciada el 1261 i sent comandades pel soldà Bàybars I. Cesarea de Palestina i Arsuf van caure en 1265 i el 1266 totes les ciutats importants de Galilea. En 1268 Bàybars es va apoderar de Jaffa i del castell de Beaufort defensat per l'Orde del Temple i després va pujar en direcció nord cap al Principat d'Antioquia i li va posar setge. El 18 de maig les tropes del soldà van obrir bretxa en les muralles per on es van colar els mamelucs en massa. La gran ciutat havia perdurat per més de 160 anys com a capital franca i Bohemon VI d'Antioquia va veure el seu títol rebaixat a comte.
Per ajudar a reposar les pèrdues, Gregori X es va esforçar a excitar l'entusiasme general per aconseguir una altra gran croada, en va, per la ganduleria i vicis de la noblesa europea, la corrupció dels clergues i la pèrdua de la importància de l'esperit de les Croades, a més, l'ús dels predecessors de Gregori X dels permisos i privilegis de la Croada per reclutar exèrcits per lluitar contra els enemics europeus del papat va desacreditar el moviment sencer.
Diverses expedicions croades van marxar cap a l'Est, com la fracassada Croada de Jaume IArcadi García i Sanz, Història de la marina catalana, p.212 del 1269, la frustrada Vuitena Croada a Tunísia de Lluís IX de França el 1270,George Procter, History of the crusades: their rise, progress, and results, p.429 o la insignificant Novena Croada d'Eduard d'Anglaterra de 1271 i 1272, que no foren capaces de donar suport als assetjats estats llatins doncs les forces expedicionàries eren molt petites, la durada molt curta, i els interessos dels participants molt diversos.
Tan aviat com Eduard d'Anglaterra va arribar a Acre, va fer alguns intents de refer l'Aliança Franco-Mongol, enviant una ambaixada dirigida per Reginald Rossell, Godofred de Waus i John of Parker, i la seva missió era obtenir suport militar dels mongols, Rene Grousset, Histoire des Croisades III, p.653 enemics dels musulmans. Abāqā, l'Il-kan de Pèrsia, va acceptar la cooperació el 4 de setembre de 1271 demanant un atac concertat contra els mamelucs.
Els atacs al Regne de Jerusalem van augmentar la seva freqüència i contundència i el 1276, la situació interna i externa, s'havia tornat tan perillosa que Enric II de Jerusalem, s'havia retirat de Palestina per anar-se'n a viure a Xipre i la desesperada situació del regne va empitjorar. En 1287, Latakia va caure, David Nicolle i Graham Turner, Acre 1291: Bloody Sunset of the Crusader States , p.15-16 i en 1289 Trípoli va caure en mans dels mamelucs. Christopher Tyerman, God's war, A new history of the Crusades,
Acre el 1291 Sant Joan d'Acre estava envoltada pel Mediterrani al sud, est i oest formant una petita península i dominava la badia que portava el seu nom. Tenia una doble fila de muralles i dotze torres R.G. Grant, Battle. A visual journey through 5.000 years of combat, p.87 Dorling Kindersley limited, Londres, 2005. que havien estat reforçades feia poc. A la part nord hi havia el barri de Montmusart i, al sud d'aquest, la muralla torçava bruscament en direcció oest i formava un angle recte baixant en direcció sud fins a trobar la mar. Tot aquest sortint era dominat per la Barbacana del Rei Hug.
El castell del rei, ocupat per l'Orde de l'Hospital, estava situat davant del barri de Montmusart i enganxat a la muralla interior. Acre només tenia tres portes terrestres, la de Maupas al nord donant accés al Montmusart, la de Sant Antoni a la part central al costat del castell i la de Sant Nicolau a la secció est. S'estima que la població d'Acre en l'època oscil·lava entre els 30,000 o 40,000 habitants.
Esforços defensius Després de la caiguda de Trípoli, Enric II de Xipre va signar una nova treva de deu anys amb Qalàwun el 1289 Peter W. Edbury, The kingdom of Cyprus and the Crusades, 1191-1374, p.98-99 però a l'hora va enviar al seu senescal Joan de Grailly a Europa per entrevistar-se amb Nicolau IV, qui va compartir les seves preocupacions i va proclamar una croada, va escrivint cartes a les potències europees instant a viatjar a Terra Santa, i negociant termes amb Arghun Khan, Aitó II del Regne d'Armènia Menor, els jacobites, els coptes i els gregorians.Laurent Dailliez, Les Templiers. Editions Perrin, 1972
Els predicadors van començar a reunir cristians que seguissin a Eduard d'Anglaterra en una Croada. Només un petit exèrcit de camperols i pobletans aturats i sense entrenament militar de la Toscana i Llombardia, es van unir a la causa, transportats en vint galeres de la República de Venècia capitanejades per Nicolau Tiepolo, fill de Lorenzo Tiepolo, dux de Venècia, que va comptar amb l'assistència de Joan de Grailly i Roux de Sully. Mentre viatjaven cap a l'est, a la flota es van unir a cinc galeres del rei Jaume el Just que desitjava ajudar malgrat els seus conflictes amb el papa i Venècia.
Massacre de musulmans La treva signada per Enric II de Xipre i Qalàwun havia restablert a Acre confiança i comerç. L'estiu de 1290 els mercaders de Damasc van començar a enviar de nou les seves caravanes a les ciutats franques de la costa. Aquell any es va recollir una bona collita a Galilea i els camperols musulmans van omplir amb els seus productes els mercats d'Acre, però l'agost de 1290, en plena prosperitat, van arribar els croats italians, convertint-se en un problema per a les autoritats en ser desordenats, borratxos i busca-raons, i els seus caps, que no els podien pagar amb regularitat, tenien escàs control sobre ells. Els nouvinguts, al·legant que havien anat a lluitar contra l'infidel, van començar a atacar mercaders, pagesos i ciutadans musulmans.Amin Maalouf, The crusades through Arab eyes Els cavallers de les ordes estaven horroritzats davant la carnisseria però tot el que van poder fer va ser salvaguardar alguns musulmans en els seus castells i arrestar els líders.
Qalàwun va demanar que els culpables de la massacre li fossin lliurats de manera que pogués aplicar justícia. Després de certes discussions sobre la possibilitat de tancar les masses assassines a les presons d'Acre, idea proposada per Guillaume de Beaujeu, el Concili d'Acre finalment es va refusar a lliurar a ningú a Qalàwun i en el seu setge van argumentar que la culpa la van tenir els musulmans, ja que, segons el Concili, aquests havien intentat revoltar.
Qalàwun va considerar que la treva havia estat trencada després de la massacre de musulmans, i a l'octubre va ordenar una mobilització general.
L'aliança amb els mongols
Arghun es va comprometre a realitzar una ofensiva l'hivern de 1290, amb idea d'entrar a Damasc la primavera de 1291, Steven Runciman, A history of the Crusades V3, p.373-374 Penguin Books, 1987 (1a edició de 1952-1954). però estava moribund i va morir el 10 de març de 1291, posant fi als esforços en favor d'un pla conjunt.
Preparatius bèl·lics El soldà va morir al novembre i va ser succeït pel seu fill Al-Àixraf Khalil, qui va jurar en el llit de mort acabar l'empresa inacabada, i posant-se al capdavant de les tropes va reiniciar la marxa, capturant al seu pas les caravanes que portaven subministraments i ajuda per a Acre. Durant la marxa va escriure al Gran Mestre de l'Orde del Temple, Guillem de Beaujeu anunciant que reconqueriria Acre per l'islam, Gerard de Montreal, Gestes des Chiprois: recueil de chroniques francaises ecrites en Orient au XIIIe & XIVe siecles Part 3, p.104 i es van presentar diverses escaramusses amb patrulles de templers, que foren fets presoners.
Guillem de Beaujeu i Jean de Villiers, el Gran Mestre de l'Orde de l'Hospital, havien fet venir als seus mariscals Pere de Sevrey, que havia substituït a Godofred de Vendac, i Mateu de Clermont i havien reunit totes les seves tropes disponibles. També estava present Conrad de Feutchwangen, el recentment nomenat Mestre de l'Orde Teutònic, i molts cavallers vinguts d'Europa. Enric II de Xipre, que havia estat coronat a Xipre el 1285 i reconegut com a senyor del regne de Jerusalem el 15 d'agost de 1286, va enviar un contingent al comandament del seu germà Amalric II de Lusignan. El rei de França mantenia tropes a la ciutat des de l'època de Lluís IX al comandament de Joan de Grailly i l'Eduard I d'Anglaterra també va enviar alguns cavallers manats per Otó de Grandson.
Forces contendents Les defenses de la ciutat estaven compostes per 14.000 soldats a peu i 800 cavallers. El Consell d'Acre va determinar que la part central de la muralla era la més vulnerable tot i comptar amb les torres de la Comtessa de Blois (la construcció va ser pagada per Alícia de Bretanya, comtessa vídua de Blois), Anglesa (finançada per Eduard I d'Anglaterra), del Rei Enric (construïda per Enric II), la torre Maleïda i la barbacana del Rei Hug on es va establir la defensa de les tropes enviades per Enric II.
Algunes fonts cristianes (les xifres són exorbitants) afirmen que Al-Àixraf Khalil tenia sota el seu comandament 160.000 soldats d'infanteria i uns 60.000 de cavalleria, que juntament amb les un centenar de màquines de setge. Charles Raymond Dillon, Templar Knights and the Crusades, p.81
Preparació de la batalla El 5 d'abril, a l'alba, l'exèrcit musulmà va ser albirat pels guàrdies de la muralla nord. Els soldats es van preparar i tots els camperols de viles properes es van establir intramurs. Els mamelucs per la seva banda van muntar les seves tendes davant els murs de la ciutat i van construir les màquines de setge, de les quals destacaven dues, l'anomenada la victòria (construïda per l'exèrcit de Hama) i l'anomenada La Furiosa (construïda pels homes de Damasc) i molts manganells lleugers d'un tipus molt eficaç anomenats Bous Negres.