El Regne de les Dues Sicílies -Regno delle Due Sicilie - fou un regne situat als territoris de la Itàlia meridional ocupats pel Regne de Nàpols i el Regne de Sicília, així com diverses illes menors. La seva existència es remunta a la conquesta d'aquests territoris per part d'Alfons el Magnànim, comte de Barcelona i rei d'Aragó, el 1442. Aquest regne va estar en poder d'Aragó, Espanya, Savoia i Àustria i finalment fou independent des de 1816 fins al 1860, any en què es va produir la unificació d'Itàlia.
Orígens El nom de Dues Sicílies té l'origen en l'arribada al poder de Carles I d'Anjou, el qual va rebre de part del papa Climent IV l'any 1266 el títol de Re d'amendue le Sicilie (en català: 'rei de les Dues Sicílies').
Després de la revolta de les Vespres sicilianes l'any 1282, el regne va ser dividit en dues parts: el territori insular sota domini de la corona catalanoaragonesa i el territori peninsular sota domini de la dinastia d'Anjou. Durant l'ocupació catalana i castellana dels següents segles els monarques que ocuparen els dos territoris no utilitzaren mai el títol de "rei de les Dues Sicílies", i es feren coronar reis dels dos territoris per separat.
El 1816 el congrés de Viena oficialitza la unió del Regne de Sicília i del Regne de Nàpols, i utilitzant a partir d'aquell moment Ferran I el nom de "rei de les Dues Sicílies".
Dinastia Trastàmara Alfons el Magnànim, comte de Barcelona i rei d'Aragó, va conquerir el 1442 el Regne de Nàpols i el va unificar amb el Regne de Sicília, del qual ell n'era titular des de 1416, creant per primera vegada, tot i que de manera efímera, el Regne de les Dues Sicílies.
A la mort del comte rei català els regnes tornaran a ser dividits: el seu germà Joan II d'Aragó va rebre el Regne de Sicília, mentre que el seu fill natural Ferran I rebé l'herència de Nàpols. Les dues línies catalanoaragoneses van seguir regnant en cada un dels regnes fins que el 1504 Ferran el Catòlic torna a unificar ambdós regnes.
Dinastia Habsburg esquerra|miniatura|Palau Reial de Nàpols, fet construir el 1603 pel virrei Fernando Ruiz de Castro Des de 1504 fins a 1713 el Regne de les Dues Sicílies està efectivament unit al Regne de Castella. A la mort de Ferran el Catòlic es va coronar rei Carles I, que el 1519 va esdevenir emperador del Sacre Imperi Romanogermànic amb el títol de Carles V. Des d'aquell moment tots els monarques hispans fins al 1713 seran reis de Sicília i de Nàpols, tot i que aquests territoris foren governats per virreis.
En morir el 1700 Carles II sense fills, nomena successor seu a Felip d'Anjou, net de Lluís XIV de França, en comptes de Carles VI d'Àustria, al qual li donaren suport Gran Bretanya, el Sacre Imperi Romanogermànic i els regnes d'Aragó, Catalunya, Mallorca, València i tant Sicília com Nàpols, la qual cosa desencadenà la Guerra de Successió espanyola (1700-1713).
Dinastia Borbó, primer període miniatura|Arribada de Carles III a la ciutat de Nàpols En acabar la guerra, i amb Felip V victoriós, aquest va haver de renunciar als regnes italians. Així el Regne de Sicília passa a la dinastia Savoia mentre que el Regne de Nàpols va anar a parar a mans de Carles VI d'Àustria. Per una permuta entre els Savoia i els Habsburg l'any 1720 bescanviaren el Regne de Sardenya (el qual havia recaigut després de la Guerra de Successió espanyola en mans austríaques) pel Regne de Sicília, cosa que tornà a unir els dos regnes en un de sol.
El 1734, l'infant Carles de Borbó, fill del rei Felip V d'Espanya i duc de Toscana, i posterior rei Carles III d'Espanya, després de vèncer als austríacs en la batalla de Bitonto s'apoderà de Nàpols i Sicília, i crea novament el Regne de les Dues Sicílies. El 10 de maig d'aquell any Carles de Borbó entrà a Nàpols i el 1735 fou coronat rei a Sicília. Ràpidament aquest estat fou reconegut per França, mentre que els Estats Pontificis ho feren el 1737 i posteriorment la resta d'estats italians. El regne no estigué totalment sota domini espanyol fins al pacte de Viena de 1737, amb el qual s'acabà la Guerra de Successió polonesa, una guerra en la qual participava el gruix de l'exèrcit austríac. El 1744 l'exèrcit espanyol encara hagué d'enfrontar-se als atacs austríacs que pretenien recuperar el regne. Al cap de poc de ser proclamat rei va introduir reformes així com va modernitzar el nou país, i aconseguí la unitat del poble sicilià i napolità a l'entorn d'un mateix rei. Aquestes reformes permeteren un desenvolupament notable de l'economia gràcies a l'augment de la producció agrícola.
miniatura|esquerra|Ferran III de Sicília i IV de Nàpols i la seva esposa Maria Carolina d'Àustria El 1759 en ser proclamat rei d'Espanya a la mort del seu germà Ferran VI, Carles III renuncià a la corona de les Dues Sicílies en favor del seu fill segon Ferran III de Sicília i IV de Nàpols, i s'inicia així un regne independent de qualsevol altre estat. El 1768 Ferran I es casà amb Maria Carolina d'Àustria, filla de l'emperadriu Maria Teresa I d'Àustria i germana de la reina de França Maria Antonieta d'Àustria. Maria Carolina va participar activament, a diferència del seu marit, en el govern del regne. Ferran tan sols es va ocupar de les relacions amb l'Església i de la construcció d'obres públiques: l'Acadèmia d'Arquitectura de Nàpols i la Casa Vanvitelliana, entre d'altres.
En els primers anys de govern Maria Carolina es va mostrar tolerant amb els moviments republicans, però després de la caiguda de Lluís XVI per la Revolució francesa, va decidir formar part de la Primera Coalició juntament amb altres estats europeus en contra de França, i instituí severes persecucions contra tots els que mostraven simpaties amb les idees revolucionàries franceses.
Invasió napoleònica Els francesos van entrar a Itàlia el 1796 amb Napoleó Bonaparte, el qual va poder vèncer fàcilment les tropes austríaques del nord i els febles governs locals. El 1798 els francesos ocupen Roma i els jacobins creen la República Romana. Ferran I envià un exèrcit per frenar els francesos; aconseguí la retirada inicial de les tropes i permeté al rei Ferran entrar triomfalment en la ciutat. El contraatac francès fou devastador i Ferran hagué de retirar-se a Nàpols: lliurà als francesos totes les fortaleses dels territoris septentrionals del regne, incloent Gaeta.
miniatura|Imatge del cardenal Fabrizio Ruffo, responsable de la restauració monàrquica a Nàpols El 8 de desembre de 1798 Ferran, des de la ciutat de L'Aquila, va realitzar una proclama demanant als ciutadans defensar el regne. Les tropes de Jean Étienne Championnet en marxar cap a Nàpols troben la resistència de camperols als Abruços i el Laci, en què destacà l'organitzada per Fra Diavolo. El 22 de desembre de 1798 els francesos arribaren a les portes de la ciutat de Nàpols, i obligaren així el rei a abandonar la capital i traslladar-se a Sicília, deixant la ciutat a mercè dels francesos.
El 22 de gener de 1799 un grup de napolitans jacobites van proclamar la República Partenopea o República Napolitana. Aquest nou estat es caracteritzà per un control ferm per part dels francesos i el rebuig popular. El cardenal Fabrizio Ruffo redactà un pla pel retorn del rei, viatjà fins a Palerm per convèncer Ferran del seu retorn i creà l'Armada Catòlica Reial que el 13 de juny de 1799 aconseguí restaurar la monarquia borbònica.
Després de la victòria en la batalla d'Austerlitz el 2 de desembre de 1805, Napoleó entra a Itàlia i va poder dominar definitivament Nàpols; declara la fi de la dinastia Borbònica i nomena el seu germà Josep Bonaparte nou rei de Nàpols el 1806. La fugida de Ferran a Sicília li va permetre realitzar un protectorat amb el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda que li feu conservar la part insular del regne.
Quan, l'any 1808, Napoleó va aconseguir l'abdicació dels últims reis borbons regnants a Europa, Carles IV d'Espanya i el seu fill Ferran VII, se li encarregà a Josep Bonaparte fer-se càrrec del Regne d'Espanya. Així Bonaparte fou succeït en el govern de Nàpols; rebé també el títol de rei de Nàpols Joachim Murat, cunyat de Napoleó, que n'ocupà el govern fins al maig de 1815.
Naixement del nou estat Congrés de Viena
miniatura|Imatge del congrés de Viena Després de 20 anys de guerres entre la França napoleònica i la resta de les nacions europees el congrés de Viena, iniciat l'any 1814 i acabat en el 1815, va basar la reorganització del vell continent en el principi de legitimitat. Es van retornar les terres als seus antics monarques, encara que això a Itàlia s'aplicà amb molta elasticitat: la República de Gènova fou agregada, en contra de la seva voluntat, al Regne de Piemont-Sardenya per formar un estat més fort que frenés els francesos; i la República de Venècia no es restaurà. El Regne de Nàpols meridional, a pesar d'haver contribuït a vèncer Napoleó, va perdre l'illa de Malta, que passà a mans del Regne Unit. El regne tampoc va obtenir els enclavaments papals en territori napolità com són el Benevent i Pontecorvo.
El rei napolità hagué de signar el 12 de juny de 1815 un tractat secret amb l'Imperi d'Àustria pel qual es comprometia a no canviar les institucions polítiques del regne i atorgar-li 25.000 soldats (reduïts a 13.000 el 4 de febrer de 1819) en cas de guerra. El rei va pagar un car preu per recuperar el regne: hagué de renunciar a l'illa de Malta, la qual cosa també imposava una reducció del 10% sobre els drets duaners d'importació dels seus productes.
Per acord del congrés de Viena Ferran IV de Nàpols va emetre un decret pel qual unificava els regnes de Nàpols i Sicília en el Regne de les Dues Sicílies, adoptant el nom de Ferran I de les Dues Sicílies.
El problema sicilià miniatura|Mapa del Regne de les Dues Sicílies al La creació del Regne de les Dues Sicílies, o sigui, la pèrdua d'independència de Sicília, va caure molt malament als sicilians. Des dels temps de la dominació catalanoaragonesa s'havien negat a la submissió enfront de governs napolitans; així mateix Sicília va perdre la constitució aprovada el 1812, inspirada en el model anglès. Aquest fet exacerbà els ànims contra els napolitans, perquè en realitat l'organisme parlamentari es remuntava al temps d'ocupació normanda, fet del qual els sicilians n'estaven orgullosos i al qual també tots els reis que havien governat l'illa havien jurat fidelitat, encara que en realitat aquest parlament no tenia esperit democràtic, representava la voluntat de la noblesa i generalment era manipulat pels sobirans.
Les relacions entre els borbons i els barons sicilians van ser cordials fins al 1780, quan amb l'embranzida de l'absolutisme reformador amb els ideals de la Il·lustració, el rei de Nàpols Ferran IV va enviar a l'illa al marquès Domenico Caracciolo per reduir el poder de Sicília. Siciliaonline.it. A partir de llavors van augmentar les desconfiances recíproques entre napolitans i sicilians, així el 1778 es limitaren els drets de transmissió hereditària dels feus, el 4 de maig de 1789 es va abolir el vassallatge personal i el 1790 s'aprovà un projecte d'un nou cadastre, que havia de ser la base d'un sistema fiscal que reduïa els privilegis dels barons.
miniatura|esquerra|Retrat de Joachim Murat, pintat per François Gérard el 1801. Durant l'ocupació francesa del Regne de Nàpols el sobirà es refugià a Sicília gràcies a la protecció del Regne Unit. El 1812 s'hi abolí el feudalisme i va ser promulgada una nova constitució, amb el model anglès. El Regne Unit, promotor de la transformació de monarquia absoluta a monarquia constitucional, desitjava apoderar-se de l'illa. L'enviat anglès lord Bentinck negocià amb un enviat de Joachim Murat a l'illa de Ponça que el sobirà francès es mantindria en el poder encara que caigués Napoleó, a canvi que Sicília fos cedida al Regne Unit.Silverio Corvisieri, "All'isola di Ponza", Il Mare, 1985.