La música de l'antiga Grècia un art que es trobava molt present en la societat, tant en celebracions com en funerals, al teatre, a través de la música popular o mitjançant les balades que presentaven els poemes èpics. Representava, per tant, un paper integral en les vides dels habitants de l'antiga Grècia.

En l'actualitat, es conserven fragments significatius sobre la notació musical utilitzada pels grecsHenderson, p. 327Ulrich, p. 16 i també moltes referències literàries a la música de l'antiga Grècia. A través de les fonts s'ha pogut investigar —o almenys fer-se una certa idea— sobre com sonava la música grega, el seu rol en la societat, les qüestions econòmiques relacionades amb aquest art o la importància social dels músics. La mateixa activitat de tocar instruments musicals és present sovint en els dibuixos trobats a les ceràmiques gregues. De fet, la pròpia paraula música procedeix de la denominació de les muses, les filles de Zeus que, segons la mitologia grega, inspiraven totes les activitats creatives i intel·lectuals.

So de la música de l'antiga Grècia En un moment donat, Plató va fer aquesta crítica sobre la música moderna de la seva època: miniatura|Fotografia de la pedra original de Delfos en què apareix el segon dels dos himnes en honor d'Apol·lo. La notació musical es representa en els símbols que apareixen de forma discontínua sobre de la principal línia ininterrompuda de signes alfabètics grecs.

Podem assumir a partir de les seves referències a les formes establertes ia les lleis de la música que, si més no part de la formalitat del sistema harmònic pitagòric havia calat en la música grega, com a mínim quan aquesta era tocada per músics professionals en públic. En el seu escrit, Plató estaria precisament queixant-se de l'allunyament d'aquests principis cap a l«esperit de ruptura de les lleis».

Entre els infractors estaria segurament inclòs Aristoxen de Tàrent, que mantenia que les notes de l'escala no s'havien de jutjar per la proporció matemàtica, com mantenien els pitagòrics, sinó pel sentit absolut. En essència, Aristoxen de Tàrent va dir que com que no podies sentir la «música de les esferes» en qualsevol cas, per què no simplement cantar i tocar els sons bons i raonables per a nosaltres? Aquesta filosofia tan simple subjau després del moviment posterior cap al sistema temperat i fins i tot és comparable a la divisió de la música del entre música tonal i música atonal. miniatura|Pan instrueix Dafnis en l'ús de la flauta.

Per això, jugar amb allò que «sonava bé» violava l'ús adequat de l'ethos dels modes. És a dir, els grecs havien desenvolupat un complex sistema que relacionava característiques particulars de caràcter emocional i espiritual amb certs modes. Els noms per als diversos modes derivaven dels noms de les tribus i pobles grecs, dels quals es deia que el seu temperament i les seves emocions estaven caracteritzats pel so únic de cada mode. Per tant, els modes doris eren "durs", els frigis "sensuals", i així en endavant. En altres llocs,Plató, La República, citat a Strunk, p. 4-12. Plató comenta sobre l'ús adequat dels diferents modes: el dòric, el frigi, el lidi, etc. És difícil per a un sentit modern relacionar el concepte d'ethos en la música excepte mitjançant la comparació amb la nostra pròpies percepcions. Així, una escala menor s'utilitza per a la malenconia i una escala major per a gairebé tota la resta, des de la música alegre a l'heroica. En realitat, avui en dia seria més comparable amb el sistema d'escales usat a l'Índia i conegut com a raga, que percep diferents escales com a més apropiades per al matí, altres per a la tarda, i així en endavant.

L'escala L'escala fonamental dels grecs de l'Antiguitat era la dòria:Segons la denominació grega, no la medieval re, mi, fa, sol, la, si, do, re. No obstant això, mentre que l'escala moderna és essencialment «ascendent», la dòria era «descendent»: pujar, era, a ulls dels grecs, emprar l'inrevés. El lloc dels semitons en les dues escales és el mateix, si es considera cada escala en el seu sentit directe, i no en l'invers. No oblidem que una escala és un moviment melòdic, i que la direcció d'aquest moviment depèn de les atraccions entre les notes, i després per la determinació del lloc dels semitons.

La nostra escala té una tònica que està al primer grau. Però la noció de la tònica no té sentit més que des del punt de vista modern de l'harmonia, concepte que, tal com l'entenem, era ignorat pels grecs. La seva escala no tenia tònica però hi havia una nota que tenia un paper preponderant: era la mediant. En l'escala dòria, la mediant era el la. El seu nom es devia a la seva posició gairebé central, i la seva importància es devia al fet que la majoria de les relacions melòdiques es percebien directament o indirectament en relació amb ella.

La dòria era l'escala fixa en la música grega, però es transformava en una sèrie de diverses escales o modes, segons es desplacés el punt de partida i la mitjana.

Els modes grecs eren: dòric, hipodori, frigi, hipofrigi, lidi, hipolidi, mixolidi, hipomixolidi. (=dòric). miniatura|Aulet (instrumentista d'aulos), Lecite àtic de fons blanc, c. 480 aC, Museu arqueològic regional de Palerm. Igual com transposa la nostra escala major i la nostra escala menor de la nota la, sense dolces tonalitats diferents a través d'alteracions ascendents o descendents, els grecs usaven transposicions anàlogues. Sabien fins i tot modular a la quinta inferior per mitjans purament melòdics. Fins aquí l'exposició del sistema musical grec acord amb la seva forma més antiga, que els grecs anomenaven «gènere diatònic», pel fet que era aquell en què les cordes de la lira arribaven la màxima tensió, i que es caracteritzava per la disposició següent dels intervals al tetracordi inferior de l'escala: la-sol-fa-mi.

Les complicacions, sens dubte d'origen oriental, es van introduir després en la música grega, sota els noms d'escala cromàtica i d'escala enharmònica. La cromàtica es definia per la disposició següent del tetracordi inferior de l'escala: la-fa #-fa (b)-mi.

Quant a l'escala enharmònica, molt diferent de la moderna, va introduir en l'escala el quart de to. A falta de signes més apropiats es representa per un fa seguit d'un bemoll ♭ utilitzat per baixar la nota fa un quart de to al tetracordi inferior de l'escala enharmònica la-fa-fa (b/)-mi.

La música grega era essencialment homòfona, com totes les músiques de l'antiguitat. Els grecs no consideraven musical la producció simultània de dues melodies diferents. A més, no coneixien l'harmonia en el sentit modern de la paraula.

Quan cantaven els cors, sempre era a l'uníson o a l'octava, i l'augment d'un cant a l'octava, tal com es produïa quan s'associaven veus infantils amb veus d'adults, els semblava una complicació audaç. Els instruments que acompanyaven les veus s'acontentaven amb augmentar la seva part, de vegades, però, afegien una «nota cambiata». Però aquests ornaments o barreges de sons no tenien, en cap grau, el caràcter o paper dels nostres contrapunts sobre harmonies modernes.

En definitiva, els sons de les escales varien en funció del lloc on s'ubiquen els tons i els semitons. Mentre que la música occidental moderna distingeix relativament pocs tipus d'escales, els grecs feien servir aquesta ubicació de tons, semitons i fins i tot la quarta part de to per desenvolupar un gran repertori d'escales, cadascuna amb un suposat "ethos". No hi ha però cap evidència que porti a concloure que una seqüència de notes en una escala concreta correspon "de forma natural" a una emoció particular o una característica de la personalitat. No obstant això, la idea grega de l'escala (inclòs el seu nom) va arribar fins a la música romana posterior i fins a l'edat mitjana, podent trobar-se un exemple en el sistema modal eclesiàstic.

A partir de les descripcions que han arribat als nostres dies des dels escrits de Plató, Aristoxen de Tàrent i, més endavant, Boeci, podem dir, encara que amb certes precaucions, que els antics grecs, almenys els anteriors a Plató, escoltaven música principalment monofònica, és a dir, construïda amb melodies simples basades en un sistema de modes o escales, construïdes sota el concepte que les notes havien de ser col·locades entre intervals consonants. Està comunament acceptat en musicologia que l'harmonia, en el sentit d'un sistema desenvolupat de composició en què molts tons contribueixen al mateix temps a l'expectació de resolució de l'audiència, va ser inventada a l'edat mitjana europea, i que les cultures antigues no tenien un sistema desenvolupat d'harmonia. No obstant això, resulta obvi a partir del text de Plató que els músics grecs de vegades feien sonar més d'una nota al mateix temps, encara que això aparentment era considerat una tècnica avançada. El fragment musical conservat d'Orestes d'Eurípides clarament demana que soni més d'una nota al mateix temps. També hi ha un interessant estudiKilmer. en el camp de la música de l'antiguitat a la Mediterrània (desxifrant escriptures musicals cuneïformes) que defensa l'existència de diversos sons al mateix temps i de la invenció teòrica d'una escala molts segles abans que l'escriptura arribés a Grècia. Tanmateix, tot el que es pot dir a partir de l'evidència existent és que, mentre que els músics grecs sí que van emprar la tècnica de fer sonar diversos tons de forma simultània, la forma més comuna i bàsica de la música grega era monofònica.

Tot això sembla evident si tenim en compte els escrits de Plató:

El ritme La teoria del ritme tenia per als grecs una importància capital, i va adquirir un desenvolupament considerable, el anàleg es troba en els tractats de composició moderns.

El pols, que servia de base al sistema, era el valor de durada de la més petita, la «breu» (U), el múltiple era la llarga (-), que equivalia a dos breus. Combinant llargues i breus, s'obtenien diferents ritmes elementals o "peus», que corresponen als temps dels nostres «compassos»: el iambe (U-), l'troqueo (-U), el tribraquio (UUU), el dàctil (-UU), l'anapest (UU-), l'espondeu (--), etc. En reunir diversos peus es formaven els metres, com els nostres compassos es componen de temps. La unió de diversos metres donava lloc a un element de fraseig o Kolon. Generalment el fraseig es componia de dues Kola.

Els frasejos es reagrupen en períodes i els períodes en estrofa s, que es presentaven d'ordinari seguides de la antístrofa, i del'épodo (coda). Les lleis més minucioses i més variades s'aplicaven a la construcció d'aquests grans conjunts rítmics, que apareixien ja sigui en una oda de Píndar o ja sigui en un escena tràgica de Èsquil; molt anàlogues per la seva arquitectura a les sonates i simfonies. Aquestes regles de construcció van ser totalment ignorades a l'edat mitjana. Retrobades gràcies al instint dels grans mestres clàssics, no van ser enunciades de forma molt explícita fins després del descobriment en el segle XX del veritable significat de la doctrina dels antics.

Partitures miniatura|Partitura l'Epitafi de Seikilos Es conserven una seixantena de fragments musicals grecs, malauradament molt incomplets, transmesos essencialment en papirs d'època grecoromana trobats a Egipte. Han sobreviscut poques peces íntegres, com l'Epitafi de Seikilos (segle II aC), alguns Himnes de Mesomedes - músic habitual del emperador Hadrià - que han arribat als nostres dies gràcies a la seva inclusió en manuscrits medievals, i algunes peces instrumentals anònimes. Queden trenta-set notes de l'«Orestes» d'Eurípides i prop d'unes vint notes de Ifigènia en Áulide, del mateix autor.