El Concert per a piano núm. 2, op. 18, en do menor és un concert per a piano i orquestra compost per Serguei Rakhmàninov entre el juny de 1900 i l'abril de 1901. El segon i el tercer moviment van ser interpretats per primera vegada amb el compositor com a solista el 2 de desembre de 1900. L'obra sencera va ser estrenada, també amb el compositor com a solista, el 27 d'octubre de 1901, amb el seu cosí Aleksandr Siloti com a director. Aquesta obra és una de les seves peces més recordades, i li va suposar un sòlid reconeixement i fama com a compositor de concerts.
Després de l'estrena desastrosa de la seva Primera Simfonia el 1897, Rakhmàninov va patir una crisi psicològica i una depressió que li van impedir compondre durant tres anys. El 1899 havia de tocar el Segon Concert per a piano a Londres, que encara no havia escrit, i en el seu lloc va fer un debut reeixit com a director. L’èxit li va valer una invitació per tornar l'any següent amb el seu Primer Concert per a piano; tanmateix, va prometre reaparèixer amb un de nou i millor. Després d'una trobada infructuosa amb Lev Tolstoi destinada a desbloquejar la seva paràlisi creativa, uns parents van decidir presentar Rakhmàninov al neuròleg Nikolai Dahl, a qui va visitar diàriament de gener a abril de 1900. Rakhmàninov va dedicar el concert a Dahl per haver-lo ajudat amb èxit a recuperar la salut i la confiança en la composició.
Història Context Serguei Rakhmàninov havia estat treballant en la seva Primera simfonia entre gener i setembre de 1895. Després d'una llarga pausa, l'any 1896, l'editor musical i filantrop Mitrofan Beliaiev va acceptar d'incloure-la en un dels seus Concerts Simfònics Russos de Sant Petersburg. Tot i això, van sorgir dificultats: el seu mestre Serguei Tanéiev va presentar objeccions quan va rebre la partitura, cosa que va motivar revisions per part de Rakhmàninov, i Nikolai Rimski-Kórsakov va mostrar insatisfacció durant els assaigs. Finalment, la simfonia es va programar per estrenar-se el març de 1897. Abans de la data, el compositor estava nerviós però optimista gràcies als èxits previs, que incloïen haver guanyat la Gran Medalla d'Or del Conservatori de Moscou i haver rebut els elogis de Piotr Ilitx Txaikovski.
Tanmateix, l'estrena va ser un desastre: Rakhmàninov va escoltar la interpretació caòtica entre bastidors per evitar la humiliació davant el públic i va abandonar la sala quan l'obra va acabar. La simfonia va ser brutalment destrossada per la crítica, i, a banda dels problemes de l'obra, també es va atribuir part de la responsabilitat al mal rendiment del director Aleksandr Glazunov, possiblement ebri. César Cui va escriure:
miniatura|Rakhmàninov el 1897, després de l'estrena de la seva Primera simfonia
Si hi hagués un conservatori a l'Infern, si un dels seus alumnes talentosos rebés l'encàrrec d'escriure una simfonia programàtica sobre les «Set plagues d'Egipte», i si compongués una simfonia com la del senyor Rakhmàninov, hauria complert la seva tasca brillantment i hauria delectat els hostes de l'Infern.
Rakhmàninov inicialment va restar indiferent al fracàs de la seva simfonia, però, en reflexionar-hi, va patir una crisi psicològica que el va portar a interrompre la seva producció compositiva durant tres anys. Va adoptar un estil de vida de fort consum d'alcohol per oblidar els seus problemes. La depressió el va consumir, i, encara que rarament componia, continuava actiu en l'àmbit interpretatiu, acceptant un càrrec de director d'orquestra ofert per l'empresari rus Savva Mamontov a la Òpera Russa Privada de Moscou entre 1897 i 1898. Això li proporcionava ingressos en una època d'estretor econòmica; finalment ho va deixar perquè no li permetia temps per a altres activitats i per la incompetència del teatre, cosa que va convertir les classes de piano en la seva principal font d'ingressos.
A finals de 1898, Rakhmàninov va ser convidat a actuar a Londres l'abril de 1899, on s'esperava que interpretés el seu Segon Concert per a piano. Tanmateix, va escriure a la London Philharmonic Society que no podia acabar un segon concert a causa d'una malaltia. La societat li va demanar que interpretés el seu Primer Concert per a piano, però ell s'hi va negar, menyspreant-lo com una obra d'estudiant. En canvi, va oferir-se a dirigir una de les seves obres orquestrals, proposta que la societat va acceptar amb la condició que també toqués al piano. Va debutar amb èxit com a director, interpretant La roca i peces per a piano com el seu popular Preludi en do sostingut menor. El secretari de la societat, Francesco Berger, el va convidar a tornar l'any següent amb una interpretació del Primer Concert. Tanmateix, ell va prometre tornar-hi amb un de nou i millor, encara que no el va arribar a interpretar allà fins al 1908. Aleksandr Goldenweiser, company del mateix conservatori, volia tocar el nou concert en un concert de Beliàiev a Sant Petersburg, pensant que la seva culminació era inevitable. Rakhmàninov, que ja havia considerat compondre’l tres anys abans, li va enviar una carta dient-li que encara no havia escrit res.
La resta de l'estiu i la tardor de 1899, la manca de productivitat de Rakhmàninov va agreujar la seva depressió. Un amic dels Satin (parents de Rakhmàninov), en un intent de superar el bloqueig de l'escriptor del compositor deprimit, li va suggerir que visités Lleó Tolstoi. Tanmateix, la seva trobada amb l'autor rondinaire només va augmentar el seu desànim, i es va tornar tan autocrític que va quedar incapacitat per compondre. Els Satin, preocupats pel seu estat, el van convèncer perquè visités Nikolai Dahl, un neuròleg especialitzat en hipnosi, amb qui havien tingut una bona experiència. Desesperat, Rakhmàninov hi va accedir sense dubtar. Des de gener fins a l'abril de 1900, Dahl el va tractar cada dia de franc amb hipnoteràpia. Va aconseguir restablir la salut de Rakhmàninov i retornar-li la confiança per compondre. Músic ell mateix, Dahl mantenia llargues converses sobre música amb el compositor, i repetia una fórmula tripartida mentre aquest es trobava en estat de semiconsciència: «Començaràs a escriure el teu concert... treballaràs amb gran facilitat... el concert serà d'una excel·lent qualitat». Encara que els resultats no van ser immediats, sí que van ser efectius.
Rakhmàninov va ser gairebé més apreciat en el seu temps com a pianista i director d'orquestra que com a compositor, encara que ell va fer sempre tot el possible per destacar en aquesta faceta, des que es va iniciar als 19 anys en l'òpera. Els seus començaments van ser prometedors, però el fracàs després de l'estrena de la seva primera simfonia el març de 1897, dirigida per Aleksandr Glazunov, va bloquejar el jove autor, que durant tres anys no va ser capaç de tornar a estrenar. Sembla que el director va ser en gran manera responsable d'aquest fracàs, ja que, segons es va dir llavors, va dirigir l'obra amb clars símptomes d'embriaguesa..}} No va tornar a la composició, doncs, fins al 1900, amb aquest concert. L'èxit d'aquesta obra li va tornar la fe en el seu talent creador i, a més, va establir les bases d'una reconeguda carrera com a pianista, director i compositor.
Compondre, de tota manera, va ser un desafiament difícil, sobretot després de la Revolució russa de 1917. Rakhmàninov es va exiliar primer a l'Europa de l'Est i després als Estats Units i les gires de concerts van copar gairebé tot el seu temps. L'èxit com a intèrpret virtuós li va proporcionar l'estabilitat econòmica, però li van restar temps per a la seva faceta creadora. De fet dels 45 opus del seu catàleg, poques estan datades després de 1917 (algunes tan extraordinàries com el Concert per a piano núm. 4 o la seva famosa Rapsòdia sobre un tema de Paganini). Els episodis depressius van marcar tota la seva vida. De fet, aquest concert va néixer després d'una profunda depressió que va aconseguir superar amb el tractament hipnòtic del psiquiatre Nikolai Dahl, a qui va dedicar la partitura. Per treballar en aquesta obra es va retirar a la casa de camp dels seus cosins a Ivanovka, lloc molt estimat per ell per ser el que li proporcionava la pau d'esperit necessària.
El desembre de 1901 va tocar els dos últims moviments a Moscou i en la primavera següent va completar l'obra. La primera execució completa va ser l'octubre de 1901 amb un gran èxit, per la seva força expressiva, la seva sorprenent inventiva melòdica (en algunes ocasions, melodies amb un clar color "rus") i al seu enlluernador virtuosisme. La filosofia musical de Rakhmàninov va ser sempre l'expressió sincera dels sentiments i això va ser el que va captar el públic. La millor manera d'entendre-ho és escoltar el mateix compositor: "En els meves partitures no faig cap esforç per ser original, romàntic, nacionalista o qualsevol altra cosa. Escric sobre el paper la música que escolto dins meu i ho faig de la forma més natural possible. Sóc un compositor rus, i el país on he nascut ha influït en el meu temperament i la meva concepció del món. La meva música és el fruit del meu temperament, de manera que és música russa, però mai m'he esforçat conscientment a escriure música russa ni cap altra classe de música. He estat fortament influït per Txaikovski i Rimski-Kórsakov, però, en la mesura dels meus coneixements, no he imitat mai a ningú. El que intento fer quan escric la meva música és dir senzillament i directa el que escolto al meu cor quan estic component. Si sento amor, amargor, tristesa o pietat, aquests sentiments formen part de la meva música, que es revela bella, amarga, trista o piadosa".
Composició i estrena miniatura|Alexander Siloti (esquerra) amb Rakhmàninov (dreta) El juny de 1900, després de rebre una invitació per interpretar Mefistofele a La Scala, Fiódor Xaliapin va convidar Rakhmàninov a viure amb ell a Itàlia, on buscava el seu consell mentre estudiava l'ópera. Durant l'estada, Rakhmàninov va compondre el duet d'amor de la seva òpera Francesca da Rimini i també va començar a treballar en el segon i tercer moviment del Segon Concert per a piano. Amb un nou entusiasme per la composició, va reprendre la feina després de tornar a Rússia, i la resta de l'estiu i la tardor els moviments es van acabar «ràpidament i fàcilment», tot i que el primer moviment li va causar dificultats. Va explicar al seu biògraf Oscar von Riesemann que «el material creixia en volum, i noves idees musicals començaven a bategar dins meu —molt més de les que necessitava per al meu concert».
Els dos moviments acabats s'havien d'interpretar al Saló de la Noblesa de Moscou el 2 de desembre, en un concert organitzat a benefici del Comitè de Presons de Caritat de Senyores. La vigília del concert, Rakhmàninov va refredar-se, i amics i familiars el van omplir de remeis, fent-lo embriagar de vi calent; ell no volia admetre el desig de cancel·lar la interpretació. Amb ell com a solista amb orquestra després de vuit anys d'absència i el seu cosí Alexander Siloti fent el seu debut com a director, l'esdeveniment va ser ple de tensió, però el concert fou un gran èxit, cosa que va tranquil·litzar els seus més propers. Ivan Lipaev escrigué: «Feia temps que les parets del Saló de la Noblesa no ressonaven amb uns aplaudiments tan entusiastes i tempestuosos com aquella nit... Aquesta obra conté molta poesia, bellesa, calidesa, una rica orquestració, un poder creatiu sa i ple de vitalitat. El talent de Rakhmàninov és evident a tot arreu.» La companyia alemanya Gutheil publicà el concert com a op. 18 l'any següent.