Eine florentinische Tragödie (Una tragèdia florentina) op. 16 és una òpera en un acte d'Alexander Zemlinsky sobre un llibret adaptat pel mateix compositor d'una traducció a l'alemany basada en l'obra A Florentine Tragedy d'Oscar Wilde. Va ser estrenada el 30 de gener de 1917 al Hoftheater de Stuttgart. L'obra té una durada de menys d'una hora i es sol interpretar amb una altra òpera en un acte, sovint amb la seva òpera Der Zwerg de 1920. Pels nacionalsocialistes alemanys va ser catalogada com música degenerada.
L’argument adopta, en essència, l’esquema clàssic del triangle: marit, dona i un tercer element «incòmode». Tanmateix, la dramatúrgia subtil fa que el marit, coneixedor de la traïció de l’esposa i de la supremacia social del rival, sorprengui ambdós amb una tornada inesperada a casa seva. La representació de la valuosa mercaderia que el marit ofereix al noble —qui coqueteja descaradament amb la dona, menyspreant de manera ostensible el petit burgès— constitueix, en realitat, una teranyina intel·ligentment teixida per conduir a la conclusió violenta: en atrapar el rival, l’aparentment feble Simone l’assassina estrangulant-lo davant l’esposa adúltera. El desenllaç de la Tragödie afegeix una capa suplementària de perversió: "mai et vaig veure tan maca", reconeix el marit, mentre que la dona confessa, "mai et vaig creure tan fort".
Origen i context Inspirada en l’obra teatral homònima d’Oscar Wilde, traduïda a l’alemany per Max Meyerfeld, l’òpera s’inscriu dins la tendència dominant de l’època d’òperes ambientades en contextos renaixentistas italians: exemples destacats serien Mona Lisa, Violanta, Die Gezeichneten i fins i tot el Gianni Schicchi de tall puccinià.
Representacions Eine florentinische Tragödie va veure la seva estrena a la Staatsoper de Stuttgart el 30 de gener de 1917 sota la direcció de Max von Schillings. L’òpera va obtenir un èxit rotund, que es va repetir aquell mateix any a Praga, Viena i Graz; malgrat això, la seva difusió internacional va ser limitada, condicionada pel context de la Primera Guerra Mundial. L’última representació de l’obra durant la vida de Zemlinsky va tenir lloc a Brno el 1928.
En les dècades posteriors, amb el suport de directors com Otto Klemperer, l’òpera es va presentar als principals teatres alemanys. L’annexió d'Àustria al III Reich i la guerra van obligar Zemlinsky a exiliar-se als Estats Units, on va morir en l’oblit, mentre la seva obra restava gairebé cinquanta anys en l’obscuritat. Tal com havia previst Schönberg, arribaria el seu moment. La posada en escena conjunta amb Der Zwerg a l’Òpera d’Hamburg el 1981 va assenyalar el seu retorn triomfal als escenaris europeus.
Argument Lloc: residència de Simone a Florència Temps:
Un ric comerciant de teixits florentí, Simone, torna a casa després d'una absència d'algunes setmanes. En arribar, troba la seva esposa Bianca en companyia d'un home que es presenta com el príncep Guido Bardi, fill del monarca de Florència. Una mica cohibit, Simone pregunta al seu il·lustre hoste si és ben atès per la seva esposa, al que el príncep, molt segur de si mateix, respon que Bianca l'ha atès tan perfectament que espera poder tornar a visitar-la la propera vegada que Guido s'absenti.
Simone, més calmat, dona per fet que Guido ha anat a casa, no com a amic, sinó com a client i tot seguit li mostra una magnífica tela de Damasc. El príncep li respon que l'endemà al matí enviarà un criat per la tela i que pagarà el doble del preu. Simone li mostra llavors una túnica veneciana i el príncep, no només la compra per molt més del que val, sinó que es compromet a comprar totes les mercaderies que Simone posseeixi. Simone, amb doble sentit, li diu amablement a Guido que, des d'aquesta nit, tot el que hi ha a casa li pertany i que no li negarà res del que li demani. El príncep li pregunta què passaria si li demanés Bianca, Simone, controlant la seva còlera, l'hi respon que no és digna d'un príncep, ja que només serveix per a les tasques domèstiques.
A continuació, Simone pregunta a Guido la seva opinió sobre diversos assumptes de la política ducal: les relacions amb França, amb el papat, els aranzels duaners … i a tot això Guido respon que no li interessa gens ni mica. Simone, cada vegada més acalorat, pregunta llavors si tot l'interès de Guido es redueix a les quatre parets d'aquesta habitació i als tres personatges que hi són. Bianca intenta disculpar les males maneres del seu marit i diu a Guido que li agradaria que Simone fos mort.
El comerciant veu en un racó un llaüt propietat del príncep i li demana que toqui. Guido refusa al·legant que amb la bella veu de Bianca ja n'hi ha prou plaer per aquesta nit. La situació entre els tres personatges, a poc a poc, es fa més tensa. Simone, llavors, ordena a la seva esposa que porti una ampolla de vi per celebrar la visita de tan honorable hoste. Guido comença a inquietar-se. Simone, en servir les copes, vessa unes gotes de vi sobre les estovalles i comenta que quan el vi s'aboca és senyal que de la mateixa manera s'abocarà sang; a continuació abandona l'habitació.
El príncep, fart de la tensió, pren la seva espasa i s'acomiada amb un petó apassionat de Bianca. Apareix Simone i en assabentar-se que Guido se'n va, ordena a Bianca que cerqui un llum d'oli per il·luminar el camí de retorn del príncep. A continuació Simone, mirant descaradament el príncep, li diu que ell, tot i ser plebeu, també posseeix una vella espasa que en una ocasió li va servir per tallar el coll d'un lladre que va intentar robar-li un cavall; ja que a ell, l'únic que el treu de polleguera és que algú intenti treure-li alguna cosa seva per insignificant que sigui. El comerciant, com fent broma, proposa al príncep comprovar quina de les dues espases és millor temperada i proposa un duel. Bianca, ja sense dissimular, diu a Guido que mati el seu espòs. Els dos homes es baten, al principi com de broma, després de debò. El comerciant, desarmant el príncep, el llança a terra i sense atendre les seves súpliques l'escanya.
Al costat del cadàver de Guido, Bianca abraça sensualment el seu espòs mentre li pregunta: «Per què no m'havies dit mai que eres tan fort?» … Al que aquest, besant-la, respon: «I per què mai m'havies dit que eres tan bella?»
Anàlisi musical Eine florentinische Tragödie representa el punt àlgid de la trajectòria de Zemlinsky. Amb reminiscències de la polifonia pròpia de la música de cambra de Brahms i un cromatisme que evoca Strauss i Schreker, els matisos dels registres propicien un acostament de l’obra a l'expressionisme. Zemlinsky coneixia i mostrava admiració per l’òpera Salomé de Strauss, que també pren com a base una obra d’Oscar Wilde. Ambdues obres transcorren en una atmosfera nocturna, sovint il·luminada per la lluna, que adquireix un valor simbòlic gairebé equivalent al d’un personatge propi. També comparteixen un marcat sentit estètic, reflectit en descripcions poètiques exuberants de detalls sensuals i entorns atractius.
Tragödie és una òpera en un sol acte que, com també Salomé o Elektra, comença amb acords orquestrals intensos i dramàtics. L’obra reflecteix, com aquestes referències straussianes, un desordre psicològic profund dins d’un ambient tancat i decadent, culminant en la resolució tràgica. Tot i centrar-se en un sol triangle amorós, la tensió dramàtica creix constantment gràcies a la mestria orquestral de Zemlinsky. L'obertura actua com una escena amorosa dels esposos, desplegant-se de manera gradual fins a l’escena de l’assassinat, i finalitza amb un desenllaç líric, inesperat, inquietant i quasi irreal.
La música, rica i de gran impacte simfònic, aborda les veus com a instruments dins d’un continu canto di conversazione proper al schprechgesang wagnerià, establint un lligam evident amb l’estil de Strauss. Zemlinsky actua com a rival directe de Strauss, cercant assolir impactes comparables als del compositor bavarès, però revela una diferència essencial. Es situa en un espai intermedi entre l’herència straussiana i les innovacions de la Segona Escola de Viena, representada per Berg i Schönberg, desenvolupant un lirisme simfònic intens i interiorment malaltís. Les línies vocals adopten una declamació complexa i fragmentada, fins i tot en els moments de màxima expansió, projectant l’obra cap a l'expressionisme.
Referències
Bibliografia Traducció catalana del llibret:
Llibret original en alemany:
Categoria:Òperes ambientades a Itàlia Categoria:Òperes del 1917 Categoria:Òperes en alemany Categoria:Òperes estrenades a Stuttgart Categoria:Òperes basades en obres d'Oscar Wilde Categoria:Òperes d'Alexander von Zemlinsky