Es coneix com Guerra franco-índia (1754 - 1763) a la part de la Guerra dels Set Anys desenvolupada en l'Amèrica del Nord. El nom es refereix als dos principals enemics als quals es va enfrontar la Gran Bretanya amb França i diferents tribus d'amerindis. També és coneguda com a Guerra de la Conquesta al Canadà. Aquest va ser el quart conflicte colonial entre França i Gran Bretanya.
La guerra va ser el resultat de les tensions entre britànics i francesos degudes principalment a les pretensions expansionistes de les colònies d'ambdós països. També van entrar en joc qüestions com els conflictes entre els nadius, els quals es van veure obligats a demanar protecció a un o altre imperi colonial.
A Amèrica del Nord el primer atac britànic es va produir el maig de 1754. Però el primer enfrontament que va anar més enllà d'una petita escaramussa es va produir dos mesos després, al juliol, a Fort Necessity. La guerra es va desenvolupar durant 9 anys, amb clar predomini francès a l'inici, però el resultat final va ser molt favorable a Gran Bretanya que va conquerir Canadà. La pau es va pactar en el Tractat de París el 10 de febrer de 1763, i va suposar la pèrdua de totes les possessions continentals franceses, ja que també va haver de cedir Louisiana a Espanya en compensació per la pèrdua de Les Florides a mans dels britànics.
Denominació de la guerra La guerra que es va desenvolupar entre els anys 1754 i 1763 ha rebut diversos noms. A Europa, el conjunt de combats que van tenir lloc al continent es va conèixer com a Guerra dels Set Anys, considerada per alguns com una veritable guerra mundial ja que es va desenvolupar en diversos continents, amb nombrosos fronts i amb la participació de gairebé totes les potències europees; es va declarar oficialment el 1756. D'altra banda, el conflicte nord-americà, anglesos, colons britànics i canadencs anglòfons la van conèixer com Guerra franco-índia (en anglès: French and Indian War). Tanmateix, els canadencs francòfons la denominen Guerra de la Conquesta (en francès: Guerre de la Conquête, pel fet que el conflicte va suposar la conquesta anglesa de Nova França. També van entrar en joc qüestions com els conflictes entre els nadius, els quals es van veure obligats a demanar protecció a un o altre imperi colonial.
Els anglesos la denominen Guerra franco-índia perquè, tot i que solien nomenar-les segons el nom del rei que els governava, ja existia la Guerra del rei Jordi (King George's War), la tercera de les guerres franco-índies. Per això van decidir anomenar-la tenint en compte els enemics: els francesos i els indígenes americans, la majoria dels quals, excepte la Confederació Iroquesa, eren aliats amb França.
A Europa, Maria Teresa I d'Àustria va decidir recuperar Silèsia, que estava en mans de Prússia des de la Guerra de Successió Austríaca. En el Vell Món, la guerra va començar a la tardor quan Frederic II el Gran de Prússia va decidir avançar-se a Àustria. També tingué lloc la Guerra Fantàstica entre Espanya i Portugal, i la Tercera guerra carnàtica a l'Índia. De manera més puntual també hi ha la denominació de la Quarta Guerra Intercolonial (Forth Intercolonial War) o la Gran Guerra per l'Imperi (Great War for the Empire).
Motius de la guerra lang=ca|miniatura|Possessions colonials a Amèrica del Nord en 1750. Territorials A principis del la població de les colònies britàniques d'Amèrica del Nord no superaven els 250.000 habitants, el que és un nombre molt reduït si ho comparem amb els 8 milions d'habitants a la sud-amèrica espanyola. Però al llarg de la primera meitat d'aquest segle la població va augmentar ràpidament gràcies a la massiva arribada d'europeus (sobretot escocesos) i esclaus africans; es calcula que van arribar més de 250.000 esclaus en aquests anys. Això va empènyer les colònies britàniques, que fins aquell moment es limitaven a la franja costanera, a expandir-se i, al sud, es va crear la Província de Geòrgia,Les fronteres de les antigues colònies no corresponen amb exactitud als actuals Estats fronterera amb Les Florides espanyoles.
Els francesos també s'havien instal·lat a Amèrica del Nord, encara que els seus dominis no estaven prou consolidats doncs eren massa extensos per a una població d'uns 70.000 habitants. Tot i això, van aconseguir expandir-se ocupant tot el Quebec, els Grans Llacs d'Amèrica del Nord i van arribar fins a Louisiana, creant així una barrera territorial que impedia l'expansió britànica cap al nord i cap a l'oest. Tot aquest territori era controlat amb diversos forts militars repartits per les zones frontereres i amb escasses zones molt poblades.
Tots dos imperis colonials, per tant, van xocar a la vasta regió que va des de les Muntanyes Apalatxes al riu Mississipi i des dels Grans Llacs al golf de Mèxic. La zona més conflictiva era Ohio Country, una regió al sud dels Grans Llacs que comprenia gran part dels actuals estats d'Ohio, Pennsilvània i Virgínia de l'Oest. Ohio Country, a principis de la dècada del 1750, va ser ocupat pels francesos progressivament, que hi van construir-hi diversos forts.
Religiosos Els conflictes religiosos, que des de la reforma protestant portaven més de dos segles sacsejant Europa, encara que no tan directament, també es van traslladar a les colònies d'Amèrica del Nord. La major part dels colons britànics eren protestants, tant anglicans com d'altres reformes, que fugiren de les persecucions a Europa i es van traslladar al Nou Món. A França la fe oficial era la catòlica, i la major part dels colons i missioners que van arribar al nou món van intentar transmetre i imposar les seves creences.
En ambdós països hi havia lleis persecutòries contra els creients de les religions no oficials, que també eren aplicables en els nous territoris. Per això, els dos imperis colonials temien per la seguretat dels seus ciutadans si queien sota domini enemic.
Expedicions militars Entre 1747 i 1754 es van succeir diverses expedicions i escaramusses que van ser les accions preliminars de la guerra.
El 1747 el governador de Nova França va ordenar a Pierre-Joseph de Céloron que liderés una expedició a l'Ohio Country per eliminar la influència anglesa a la zona i assegurar-se que podien seguir sent aliats dels nadius. La comitiva, composta per 213 soldats i 23 canons, va partir el juny de 1749 per marxar riu avall tot seguint el curs del riu Ohio. Céloron informà als comerciants de pells que havien d'abandonar aquell territori que pertanyia a França. Per la seva banda, els nadius de la zona digueren a Céloron que ells eren els amos d'aquelles terres i volien continuar tenint relacions comercials amb els colons britànics. Després d'aquest fracàs va seguir avançant al llarg del riu fins a arribar a la ciutat dels indis miami, Pickawillany, i va fer la mateixa petició al seu cap, 'Old Britain', el qual la va ignorar. Després d'aquest últim fracàs l'expedició de Céloron retornà a Montreal el novembre de 1749."Park Spotlight: Lake Loramie" , Ohio State Parks Magazine, Spring 2006
El 1752, Charles Michel de Langlade va liderar una altra expedició al riu Ohio acompanyat de 300 homes, indis ottawa i francesos. La seva missió era castigar els miami per no haver obeït a Céloron i per seguir comerciant amb els anglesos. El 21 de juny de 1752 els francesos van atacar el centre de comerç de Pickawillany, matant 14 miamis, incloent-hi el seu cap, "Old Britain". Després de l'atac, l'expedició va tornar a casa.
miniatura|Mapa de l'Ohio Country La primavera següent, Paul Marin de la Malga va comandar un grup de 2.000 homes, indígenes i francesos, per protegir les terres d'Ohio Country de les incursions angleses. Va seguir el camí que ja havia recorregut Céloron usant els mapes que aquest havia dibuixat. La diferència entre les dues missions era que de la Malga volien construir diversos forts. El primer va ser Fort Presque Isle, a la riba sud del llac Erie i van construir una carretera que l'unia amb LeBoeuf Creek, on també van aixecar un fort que van anomenar Fort Le Boeuf. Dos mesos després de la construcció del fort, el 3 de setembre, Tanaghrisson, cap dels Mingo, va arribar a Fort Le Boeuf on va amenaçar Marin si els francesos prenien les seves terres. Tanacharison odiava els francesos per haver-lo capturat de petit i perquè creia que aquests havien cuinat i menjat al seu pare. Tanacharison hi va anar en representació de la Confederació Iroquesa que veien amb recel l'augment de poder dels francesos a la zona. També van enviar una delegació mohawk a William Johnson demanant-li suport. El 1746, aquest va arribar a ser el comandant de les tropes iroqueses.
A Albany hi va haver una reunió entre el governador de Nova York i alguns caps indis, entre ells Hendrick, un dels més importants. Aquesta reunió no va resultar com els nadius esperaven i el Governador Clinton va negar qualsevol ajuda per defensar-los dels francesos. Els iroquesos, per tant, declararen trencat el Covenant Chain, un pacte d'amistat que portava molt de temps vigent. No obstant això, el governador de Virgínia, Robert Dinwiddie no opinava igual que Clinton. Molts dels seus mercaders havien invertit molts diners per a comerciar a Ohio i si els francesos els expulsaven, hi perdrien molt. Per això va ordenar al gran George Washington que dugués un missatge a les milícies franceses d'Ohio.
Washington, acompanyat de diversos homes que l'ajudarien com a traductors i com a guies, va partir el 31 d'octubre i van arribar a Logstown el 24 de novembre. Allà es va reunir amb Tanacharison, que el va acompanyar per repetir l'amenaça que ja havia fet als francesos. A mitjans de desembre van arribar a Fort Boeuf, on el comandant francès Saint-Pierre va convidar Washington a sopar. Durant el sopar, Washington li va lliurar a Saint-Pierre una carta escrita per Dinwiddie en què demanava que abandonessin la zona de l'Ohio. El francès es va negar amablement a acceptar la petició al·legant que tenien més dret que els anglesos a estar a Ohio Country doncs va ser un francès el primer que, cent anys enrere, havia explorat la zona. Quan Washington va tornar a Virgínia va informar de la negativa francesa i que aquests estaven avançant cap al sud, on construïen més forts.
Desenvolupament de la guerra Aquesta va ser la quarta guerra colonial entre francesos i anglesos a Amèrica. No obstant això, va tenir diferències amb les tres anteriors. A diferència de les altres, aquest enfrontament va començar en sòl americà i es va estendre, dos anys després a Europa. A més, i possiblement a conseqüència d'això, la major part de les batalles es van desenvolupar a les colònies,S'ha calculat que per cada soldat que enviava França, Gran Bretanya aconseguia enviar a més de 8 homes mentre que fins llavors solia ser al contrari. Això va donar consciència als colons anglesos de la seva capacitat militar i aprendre a combatre l'enemic.Molts dels dirigents de la posterior Revolució Americana van lluitar en la Guerra franco-índia
La guerra a Amèrica del Nord es va desenvolupar principalment entre els anys 1754 i 1759, encara que es va mantenir el conflicte amb escasses batalles fins a la signatura de la pau el 1763. El període de major intensitat bèlica es podria dividir en dos grans moments: el primer, que compren des de l'etapa inicial fins a mitjans de l'any 1758, en la qual hi va haver un clar domini francès del camp de batalla, i el segon, que va des de 1758 fins a 1763, quan van bufar nous vents per als anglesos i van començar a dominar, culminant la seva expansió amb la conquesta del Canadà francès el 1759. Després de la pèrdua del Quebec, els francesos van intentar durant tres anys més sense èxit, recuperar i expulsar els britànics dels seus territoris.