miniatura|Fotograma de la pel·lícula: Garras de oro (1926). El terme cinema de Colòmbia o cinema colombià es refereix, en un sentit ampli, a les produccions cinematogràfiques realitzades a Colòmbia o considerades colombianes per altres raons. El cinema colombià, com qualsevol cinema nacional, és un procés històric amb una dimensió industrial i artística.
El cinema colombià no ha aconseguit ser rendible com a indústria al llarg de la seva història, la qual cosa ha impedit que hi hagi continuïtat a la producció i en l'ocupació de realitzadors i tècnics. Durant les primeres dècades del segle XX van existir algunes companyies que van intentar mantenir un nivell constant de producció però la falta de suport econòmic i la forta competència estrangera van acabar per desaprofitar les iniciatives. En els anys 1980 la de nou creada Compañía de Fomento Cinematográfico (Focine) de caràcter estatal, va permetre que es realitzessin algunes produccions. Tanmateix, la companyia va haver de ser liquidada a començaments dels anys 1990. En l'actualitat es viu una creixent activitat cinematogràfica gràcies a la Llei de Cinema aprovada l'any 2003 que ha permès que al país reneixin les iniciatives al voltant de l'activitat cinematogràfica.
Història La història del cinema a Colòmbia comença el 1897 quan es registra l'arribada del cinematògraf al país. Només dos anys abans, l'aparell dels Germans Lumière hauria fet la seva llegendària aparició pública a París i amb la recent eufòria ocasionada a tot el món per l'aparició de l'invent, molts camarógrafs estrangers es van bolcar amb les seves cambres a la recerca de nous paisatges per descobrir, d'aquesta forma es coneix que alguns van fer incursions en territori colombià aquell any on es van realitzar exhibicions inicialment a la ciutat de Colón (Panamà), per llavors encara ciutat colombiana; d'allà va passar a Barranquilla després a Bucaramanga per arribar més tard a la capital, Bogotà, on l'agost d'aquell mateix any va ser presentat en societat al Teatre Municipal, que estava localitzat en la Carrera 8 i va ser posteriorment demolit.Soraya Hoyos, Ernesto Moreno, Diana Rojas, Història del Teatre Municipal, Número Ediciones, pàgina 60.
Inicis Poc després de la introducció del cinema al país es desencadena la Guerra dels mil dies pel que les primeres produccions han d'esperar el final del conflicte civil per sortir a la llum, al principi les produccions cinematogràfiques del país es limitaven a capturar paisatges i moments de la vida nacional i l'exhibició de pel·lícules estrangeres era dominada pels Germans Di Doménico propietaris del Salón Olympia de Bogotà, que també produirien la primera pel·lícula documental "El drama del quince de octubre" que narra l'assassinat del general Rafael Uribe Uribe desencadenant una gran polèmica.Biblioteca Luis Angel Arango, Final del període "primitiu" miniatura|Fotograma de la pel·lícula: Bajo el cielo antioqueño (1924 -1925).
El cinema mut Durant els primers anys els realitzadors de cinema es dedicaven a fer filmacions de paisatges i reportatges de notícies per a la seva exhibició pública i no serà fins al 1922 que apareix el primer llargmetratge de ficció anomenat "María" (del qual avui no existeixen còpies) dirigida per Máximo Calvo Olmedo un immigrant espanyol que treballava com a distribuïdor de cinema a Panamà i va ser contractat per viatjar a Cali on realitzaria el film basat en la novel·la homònima de Jorge Isaacs.Biblioteca Luis Ángel Arango, Calvo, Máximo; Biografia
Un altre dels pioners del cinema a Colòmbia va ser Arturo Acevedo Vallarino un productor i director de teatre antioqueny que vivia de fer obres de teatre a Bogotà, davant de la crisi que es va desencadenar en aquesta activitat per l'arribada del cinema, Acevedo va decidir fundar la companyia Acevedo e hijos. casa productora de més durada i continuïtat dins de la història del cinema colombià amb 23 anys d'existència (1923 a 1946) sent l'única que sobreviuria a la crisi dels anys 1930, l'esmentada productora realitzaria un primer llargmetratge el 1924 anomenat "La tragedia del silencio" dirigit pel mateix Arturo Acevedo, que el 1928 realitzaria un segon llargmetratge que és un dels pocs que han sobreviscut dels primers anys de la cinematografia al país fins als nostres dies titulat Bajo el cielo antioqueño, el qual es va realitzar més com un caprici de la classe burgesa de l'època, finançada pel magnat Gonzalo Mejía, que com una realització amb pretensions comercials o artístiques encara que va assolir una important i inesperada acceptació del públic; tanmateix el film reflectia el caràcter de l'època que venia presentat determinades característiques comunes no només en el cinema sinó en les altres arts a les quals se'ls acusava de presentar certa despreocupació o evasió de la dura realitat per la que estava travessant el país que es recuperava de devastadores guerres civils i de la pèrdua del canal de Panamà; en contrast d'això, les arts en general es preocupaven principalment de tres aspectes una mica superficials: el paisatgisme, el folklorisme i el nacionalisme, amb algunes excepcions sobretot en la literatura però que no eren alienes al cinema a excepció d'algunes pel·lícules com Garras de oro (1926) que abordava el polèmic tema de la separació de Panamà de Colòmbia el 1914 criticant el paper dels Estats Units a la presa.Hernando Martínez Pardo, Historia del Cine Colombiano, Editorial América Latina, pàgines 50 a 55 i 80.
Crisi de la dècada de 1930 miniatura|Fotograma de la pel·lícula: Garras de oro (1926). Després del que semblava una florent indústria, l'any 1928 l'empresa Cine Colombia va comprar els estudis dels germans Di Domenico tancant els únics laboratoris existents a Colòmbia, per dedicar-se únicament a l'exhibició de pel·lícules estrangeres que li proporcionaven bons dividends amb el que es va aniquilar tot seguit la producció nacional. Va ser així com des de 1928 fins a 1940 a Colòmbia no es va produir ni un sol llargmetratge (a excepció de Al son de las guitarras d'Alberto Santana, que mai no va ser estrenat).Hernando Salcedo Silva, Crónica del cine colombiano, Carlos Valencia editores, pàgina 151. D'aquest període sobreviuen, no obstant això, nombrosos curtmetratges documentals o noticiaris realitzats per Acevedo e Hijos.
La transició del cinema mut al cinema sonor, que es va iniciar a tot el món el 1927, va agreujar el retard tecnològic que afectava els productors colombians. El cinema sonor era molt més costós i complicat de fer, i les companyies locals no estaven en condicions de competir amb les pel·lícules de Hollywood, que oferien als distribuïdors gran perfecció tècnica, taquilla confiable i preus molt baixos, ja que la inversió es feia al mercat nord-americà. A això s'afegeix la competència del cinema argentí i mexicà, que travessaven les seves "edats d'or".Cuadernos de cine colombiano Nº 23, pàgines 2-5 de març de 1987 Publicació periòdica de la Cinemateca Distrital, Maria Elvira Talero i altres autors Tanmateix, va ser aquest mateix exemple d'èxit d'altres països llatinoamericans el que va encoratjar alguns empresaris a provar la seva sort a la producció de cinema colombià. Entre 1941 i 1945 es van estrenar deu llargmetratges de ficció colombians, realitzats per quatre companyies:
Ducrane Films: Dirigida per Oswaldo Duperly, un empresari de Bogotà que havia viscut als Estats Units. Van començar el 1939 realitzant curts publicitaris i noticieros, per a després produir Allà en el Trapiche (1943), Golpe de Gràcia (1944), i Sendero de Luz (1945).
Calb Film Company: Dirigida per l'espanyol Máximo Calvo, que havia arribat a Colòmbia en temps del cinema mut per dirigir una adaptació de la novel·la María (1922). Va realitzar Flores del Valle (1941) i Castigo del Fanfarrón (1945)
Patria Films: Formada pels actors xilens de la companyia de varietats Álvarez-Sierra. Van participar en Allá en el Trapiche, i van produir Antonia Santos (1944), Bambucos y Corazones (1945), i El sereno de Bogotá (1945).
Cofilma: Companyia antioquenya formada per inversors locals. Van produir Anarkos (1944) i La canción de mi tierra (1945)
És probable que Allá en el Trapiche sigui l'única pel·lícula d'aquest període que va permetre als seus productors recuperar la inversió. El segon govern d'Alfonso López Pumarejo va aprovar el 1942 la Llei Novena, que establia exempcions aranzelàries i d'impostos per fomentar la producció. Encara que aquesta llei no va arribar a aplicar-se efectivament en benefici de les companyies colombianes, va establir un precedent de (feble) protecció estatal al cinema. Totes les empreses van acabar en la fallida i va passar una dècada abans que algú s'arrisqués de nou a produir un llargmetratge.
La falta d'oportunitats comercials i suport estatal no va impedir que en els anys 1950 s'assagessin diferents models de producció. Potser el més interessant va ser el curtmetratge surrealista La langosta azul (1954), produït per un grup d'artistes de la costa Atlàntica entre els quals hi havia Gabriel García Márquez i Enrique Grau. Encara que aquests artistes no van continuar treballant en el mitjà cinematogràfic, García Márquez continuaria col·laborant més endavant en diversos projectes com a guionista, activitat que desenvolupa en l'actualitat. Un altre dels artistes que intentarien infructuosament aconseguir desenvolupar una carrera cinematogràfica al país va ser Fernando Vallejo, qui durant la dècada de 1980 va intentar realitzar produccions cinematogràfiques que no només no van aconseguir suport estatal sinó que van ser censurades. Malgrat que Vallejo intentava retratar a les seves pel·lícules la problemàtica de la violència, va haver de realitzar-les a Mèxic.
Llei de cinema La Llei 814 de 2003, coneguda com a Llei del Cinema va ser aprovada en segon debat en la plenària del senat, pel qual: "es dicten normes per al foment de l'activitat cinematogràfica a Colòmbia", per mitjà de cobrament d'impostos a distribuïdors, exhibidors i productors de cinema, la recaptació del qual estarà destinada a donar suport a directors de llargmetratges, curtmetratges i documentals, així com projectes de formació de públics. Els esmentats fons són administrats per El Fondo Mixto de Promoción Cinematográfica PROIMAGENES en Movimiento.Proimagenes en moviment Legislació Gràcies a aquesta llei durant la primera dècada del segle XXI la producció cinematogràfica ha augmentat significativament.
Amenaça a la llei de cinema En iniciar el segon període presidencial, que va coincidir amb l'apogeu del cinema al país, el govern de Álvaro Uribe Vélez va presentar una reforma tributària per ser aprovada en el congrés de la república; l'esmentada reforma va ser molt criticada per diferents experts del sector cultural que van considerar que tindria un devastador efecte no nomé pel cinema sinó per a diverses manifestacions culturals i artístiques, amb la qual cosa s'acabaria amb els avantatges de la llei de cinema acabada d'aprovar acabant una vegada més amb l'oportunitat per a l'existència d'una indústria cinematogràfica al país.Diari El Tiempo, edició impresa del 20 d'agost de 2006, pàgines 2.1 i 2.2
Finalment l'agost de 2006, la llavors ministra de cultura Elvira Cuervo de Jaramillo, junt amb un grup d'assessors del ministeri va realitzar gestions davant del Ministeri d'Hisenda per impedir que la reforma afectés els beneficis de la llei de cinema. El Ministeri d'Hisenda es va comprometre que la reforma no afectaria els beneficis de la llei.Ministerio de cultura, La Ley de Cine en proposta de Reforma Tributària
Projecció internacional