Entamoeba histolytica és una espècie d'amebozou de la classe Archamoebea, paràsit anaerobi. El terme 'histolytica' deriva de la seva capacitat per destruir teixits. És un microorganisme patogen per als humans, que són el seu principal hoste, i també per a altres primats, sent l'agent causal de l'amebosi invasiva, una entitat nosològica que inclou la colitis amèbica i l'abscés hepàtic produït per aquest protozou.
Morfologia Bàsicament, es poden distingir dues formes o fases de desenvolupament en aquesta espècie, presents durant el seu cicle de vida: trofozoït i quist
El trofozoït és la forma activament mòbil de l'espècie. Pot tenir entre 10 i 60 μm de diàmetre, encara que la mida més habitual és d'unes 12 a 15 μm. Té a l'interior del citoplasma un únic nucli amb una concentració de cromatina puntiforme i generalment concèntrica anomenada «cariosoma central», petits cúmuls perifèrics de cromatina distribuïts regularment i vacúols que contenen els eritròcits fagocitats. Del citoplasma surten pseudòpodes que li permeten desplaçar-se. A la seva membrana també existeixen filopodis, butllofes i altres prominències transitòries implicades en els mecanismes quimiotàctics i el procés de migració dels trofozoïts.
El quist és la forma infectant. La seva mida és de 10 a 15 μm. Conté entre 1 i 4 nuclis, depenent de la maduresa del quist. Són de forma arrodonida, refringents i amb una membrana clarament marcada. L'enzim quitinasa és necessari per a la correcta formació de quists madurs i rodons. En el citoplasma es poden veure sovint d'1 a 3 inclusions de glucogen fosques anomenades cossos cromatidals. Quan s'enquista, el paràsit canvia de morfologia i transforma en oval o esfèrica l'estructura allargada pròpia del trofozoït. Per aconseguir això, activa determinades molècules del proteoma que modifiquen el seu citoesquelet d'actina. En els quists s'expressen molts gens sense funció coneguda fins ara i es creu que diverses proteïnes de membrana altament antigèniques podrien ser objectius d'utilitat en el disseny de nous mètodes diagnòstics o terapèutics. Un grup de dinamines ha estat identificat com un dels elements clau en la remodelació membranosa prèvia a la formació dels quists dEntamoeba, encara que el mecanisme exacte que utilitzen per aconseguir la fissió de les molècules és motiu de debat.
Els metaquists tenen les mateixes característiques que els quists, dels quals s'originen durant el procés de desenquistament dins de la llum del còlon proximal. Són els metaquists els que donaran origen als trofozoïts, de manera que tenen una membrana més irregular i prima que un quist.
Morfològicament, Entamoeba histolytica és idèntica a amebes no patògenes, com ara E. dispar o E. moshkovskii, fet que dificulta el diagnòstic microscòpic. La possible patogenicitat de l'espècie E. moshkovskii, es motiu de revisió, ja que s'ha associat, emprant mètodes biomoleculars, a diarrees infantils i ha estat demostrada la seva capacitat de provocar colitis en ratolins de laboratori. Una altra ameba indistingible microscòpicament dE. histolytica i aïllada en la femta de nens asimptomàtics i diarreics és E. bangladeshi. Entamoeba invadens (un patogen entèric dels rèptils) és molt similar també i el seu cultiu presenta poques dificultats, per això es considera un element valuós en la recerca de substàncies amebicides.
Cicle de vida L'hàbitat dEntamoeba histolytica és la paret i la llum del còlon, especialment el cec, ascendent i el rectosigmoide, lloc on en general passa l'estasi fecal.
Els quists, d'uns 15 μm de diàmetre i amb una forma quasi esfèrica, són excretats amb la femta per les persones infectades i poden sobreviure molts dies o poques setmanes fora del cos, mantenint la seva capacitat transmissora gràcies a la protecció proporcionada per la seva paret. Després d'ingerir aigua o aliments contaminats un altre individu, els quists passen sense donar cap resposta a través de l'ambient àcid del seu estómac, fins a la porció inicial del còlon, el cec. En aquest lloc es transformen en metaquists, els quals ràpidament es divideixen en vuit trofozoïts (de 30-50 μm) sense una morfologia determinada tot i sent amebes, que tenen un reticle endoplasmàtic irregular, aparell de Golgi, ribosomes helicoidals i estan privats de mitocondris. A nivell nanotopogràfic, s'aprecia una notòria diferència entre els trofozoïts i els quists. La paret del quist és quatre vegades més rugosa que la membrana cel·lular del trofozoït. Aquesta característica es atribuïble a la gran quantitat de proteïnes, en particular glicoproteïnes de superfície con ara quitinases i lectines Jacob i Jessie, existents al mur extern de la fase quística del paràsit. Els trofozoïts s'adhereixen fortament a la mucosa del còlon gràcies a la producció d'adhesines específiques com ara l'EhADH112, multiplicant-se per fissió binària i podent causar malalties a l'hoste. Alguns metaquists es transformen en formes quístiques que no s'adhereixen a la mucosa i són expel·lits amb la femta.
Els trofozoïts expulsats amb la diarrea es destrueixen ràpidament una vegada fora del tracte intestinal i, si són ingerits, no resisteixen el medi gàstric. Sorprenentment, en algunes persones els trofozoïts resten confinats dins de la llum de l'intestí (infecció no invasiva) sense donar cap símptoma, convertint-se en portadores i transmissores del paràsit a través de nous quists dEntamoeba histolytica presents a les seves deposicions. Un individu infectat pot alliberar molts milers de quists al dia.
Les relacions entre Entamoeba histolytica i l'hoste són complexes. Una vegada arribat al còlon, el protozou comença la seva activitat patogènica fent servir la microbiota bacteriana com a font de nutrients. Després, s'alimenta dels glicans de la barrera de moc i provoca la hipersecreció de mucina per part de les cèl·lules caliciformes. Una vegada aconseguida la depleció de mucina pot contactar amb les cèl·lules epitelials de la mucosa i danyar les seves unions estretes. En E. histolytica la glicòlisi és una via metabòlica crucial, adaptada a la seva vida anaeròbica, per a l'obtenció d'energia mitjançant la síntesi de trifosfat d'adenosina, una característica que li permet créixer i formar els seus quists.
El protozou fa servir diversos mecanismes per infectar les cèl·lules de la mucosa colònica. Activa el procés inflamatori induint la producció pels macròfags del factor de necrosi tumoral i mitjançant l'acció de determinades cisteïna-proteases que degraden el moc, accedeix a les cèl·lules de l'epiteli colònic. Una lectina en concret, la Gal/GalNAc, li permet adherir-se a dites cèl·lules. La subsegüent citòlisi de les cèl·lules epitelials obra una bretxa que li possibilita migrar dins de la mucosa. Per aconseguir això, el protozou allibera uns enzims proteolítics, anomenats amebaporus, que s'insereixen a la bicapa lipídica de la membrana de la cèl·lula que volen destruir. Allà formen oligòmers, gràcies a un procés d'interacció pèptid-pèptid, i formen molècules més grans que s'expandeixen lateralment i creen canals que alteren l'equilibri intern de la cèl·lula, provocant la seva lisi per xoc osmòtic. Aquests amebaporus solubles són un dels principals factors de virulència de l'ameba. Entamoeba histolytica té una estratègia especial que li facilita la invasió dels teixits actuant conjuntament amb la fagocitosi, la trogocitosi (ingerir fragments de cèl·lules vives). Quan arriba a la làmina pròpia, el paràsit provoca la reacció macrofàgica, resisteix l'acció dels neutròfils i ocasiona un alliberament excessiu i contraproduent de citocines proinflamatòries, com ara la interleucina-1β, que facilita el procés infecciós. La capacitat d'''E. histolytica pèr aconseguir i mantenir aquest nínxol en el còlon determina si la infecció persisteix o si l'hoste refusa eficaçment el protozou. Algunes de les cisteïna-proteases que secreta ataquen de forma selectiva les cèl·lules del plexe nerviós entèric, un fet que possiblement facilita la permanència de l'ameba en l'intestí.
A banda de la citòlisi i la trogocitosi, aquesta ameba utilitza mecanismes independents que indueixen l'apoptosi de les seves cèl·lules 'diana' colòniques, accelerant així la destrucció tissular en les colitis invasives i —particularment— en els abscessos que el paràsit origina. Dits mecanismes inclouen l'activació de la caspasa-3 (un enzim del grup de les proteases), però no es coneix amb claredat el tipus específic de senyal efectora emprada per E. histolytica per aconseguir aquest fenomen i la subsegüent mort de la cèl·lula hoste.
Les proteïnes de la família AIG1 tenen in vitro un paper primordial en la regulació de la capacitat adhesiva dEntamoeba histolytica a les cèl·lules hostes i, conseqüentment, en la major o menor virulència del patogen.
Epidemiologia i manifestacions clíniques miniatura|Colitis amèbica humana greu, amb presència de grups de metaquists. Peça de biòpsia. Microscopi òptic. 40X. Tinció d'HE. Majoritàriament es troba a l'Àfrica, l'Àsia tropical i l'Amèrica llatina. També es donen casos d'infecció parasitària en humans, tot i que pocs, als Estats Units i a Europa, causant una colitis amèbica amb disenteria (una varietat d'amebosi). Afecta principalment a primats però també hi ha casos en canins i felins. Una part important dels pacients europeus diagnosticats d'amebosi per Entamoeba histolytica correspon a viatgers que han visitat països on aquesta malaltia és endèmica.
A l'Estat espanyol els casos autòctons d'amebiasi registrats al llarg de les tres primeres dècades del no arriben a la cinquantena, apreciant-se en aparença un increment de la seva incidència durant els últims anys. Aquest fet, però, presenta molts matisos. Per una banda, l'augment de la immigració pot haver promogut la circulació ambiental del paràsit juntament amb l'entrada concomitant d'aliments forans, sense que es pugui descartar la seva existència a petites zones rurals amb estructures de sanejament obsoletes en regions de característiques climatològiques particulars. Per una altra banda, és possible que certs diagnòstics antics d'amebiasi intestinal fossin poc acurats en estar fonamentats únicament en la microscòpia i que la generalització de les tècniques biomoleculars hagi millorat la detecció correcta del protozou.
Es creu que aquest paràsit infecta uns 50 milions de persones arreu del món i és la causa d'aproximadament unes 100.000 morts anuals, si bé les estimacions poden ser poc fiables, ja que el protozou predomina a zones sense una bona infraestructura epidemiològica. Segons les dades de l'OMS, possiblement sigui la segona causa de mort derivada d'una infecció per protozous després de la malària.
Entamoeba histolytica té una alta capacitat de recombinació genètica, una característica que podria explicar la diferent virulència que presenten les seves soques. Un fet ara per ara sense una clara explicació és la desigual susceptibilitat que presenten les persones infectades: el 90 per cent dels individus són portadors asimptomàtics, en alguns casos durant molts anys, mentre que el 10 per cent restant desenvolupa patologies intestinals i extraintestinals. Diversos especialistes creuen que la disparitat en la composició de la microbiota de l'intestí i alteracions del seu equilibri immunitari podrien ser factors determinants en l'origen d'aquesta discrepància. La fagocitosi de certs bacteris intestinals, amb excepció dels probiòtics, aporta múltiples factors que l'ameba necessita per sobreviure i que tenen influència en l'èxit del procés infectiu.