La batalla de Fort Sumter va ser un bombardeig realitzat entre el 12 i el 13 d'abril de 1861 per l'exèrcit dels Estats Confederats amb la intenció d'expulsar les tropes federals que ocupaven la fortificació de Fort Sumter, ubicada a l'entrada a la badia de Charleston (Carolina del Sud). La importància d'aquesta batalla, que no va causar gaires baixes, és que va ser el detonant que va desencadenar la Guerra Civil dels Estats Units (1861-1865), el conflicte més sagnant ocorregut en territori estatunidenc.
Les negociacions prèvies tractaven de pactar la rendició de les tropes que ocupaven el fort i les condicions d'aquesta. Paral·lelament, els dos governs s'acusaven mútuament de ser culpables d'una possible entrada en conflicte. Per a tots dos bàndols, les accions prèvies tenien com a objectiu estimular les seves tropes i convèncer els estats encara indecisos per tal que s'unissin a la seva causa; igualment, es tractava de presentar l'adversari com a agressor, en cas que finalment la guerra es fes efectiva. El conflicte es va començar a gestar amb l'enfrontament del governador de Carolina del Sud, Francis W. Pickens, amb el President dels Estats Units en funcions, el demòcrata James Buchanan; aquest enfrontament va continuar, a partir del març, a través del President del Govern confederat Jefferson Davis amb el president nord-americà Abraham Lincoln.
Després de diversos mesos de negociació, l'atac al fort de les tropes confederades va provocar la mobilització de l'exèrcit federal per part d'Abraham Lincoln i va precipitar el país a la guerra civil.
Antecedents miniatura|El comandant Robert Anderson, va dirigir les tropes federals durant la resistència del fort. Des de la Guerra d'independència dels Estats Units, la qüestió de l'esclavitud era causa d'enfrontament entre els estats del Nord i els estats del Sud. Amb l'aparició del partit republicà, declarat obertament abolicionista, van empitjorar les relacions i la lluita ideològica entre els dos bàndols es va fer encara més patent. Quan Abraham Lincoln és elegit president a finals de 1860, gràcies al suport republicà dels estats del Nord, es va trencar l'equilibri polític que garantia als estats del Sud la continuïtat del seu sistema social i polític.
Quan els estats del sud sentiren amenaçat el seu sistema esclavista per la futura presidència d'un republicà, alguns d'ells van decidir declarar la seva independència. Lògicament, la majoria de les infraestructures públiques i militars establertes en els estats escindits eren controlades per ells, però alguns funcionaris van decidir donar suport al bàndol federal i adoptar les seves mateixes posicions; aquest va ser el cas de la plaça fortificada de Fort Sumter, a la badia de Charleston.
Fort Sumter i els seus recursos a finals de 1860 miniatura|James Buchanan, President en funcions dels EUA durant el conflicte. Fort Sumter era una fortificació sota control federal, situat sobre un illot de granit artificial a l'entrada de la badia de Charleston. A principis de desembre de 1860, el fort no estava ocupat més que per alguns obrers que es trobaven realitzant millores a l'interior. Les tropes de l'exèrcit, 68 homes, es trobaven ocupant una altra fortificació de la zona, Fort Moultrie.Pàgina 36.
Després d'haver declarat la seva independència, el 20 de desembre de 1860, Carolina del Sud va enviar diplomàtics al Govern Federal per negociar el lliurament dels forts localitzats a Charleston i que eren controlats per l'exèrcit federal. Aquestes negociacions tenien la pressió de diversos centenars de milicians que asseguraven que s'apoderarien dels forts a través de la violència si el Govern Federal rebutjava les seves propostes. En aquell moment, Abraham Lincoln va ser elegit President dels Estats Units d'Amèrica, encara que el president en funcions seguiria sent el demòcrata James Buchanan fins al 4 de març de 1861, quan acabaria el seu mandat.
Les escasses tropes emplaçades a Fort Moultrie no estaven dirigides per un militar que vingués del Nord sinó per un natural de Kentucky, Robert Anderson, que havia estat propietari d'esclaus i era comprensiu amb les posicions del Sud. Però el comandant Anderson es va declarar primer de tot fidel a la seva bandera, la federal, i tenia l'esperança que els Estats Units no es precipitarien cap a una guerra que no faria altra cosa sinó dividir el seu país, el seu estat i fins i tot la seva família. A més, era conscient que si la guerra arribava a produir-se, tindria el seu detonant en un dels estranys enclavaments militars que encara es trobaven sota control federal però que estaven situats al Sud.
Per tal de protegir el fort contra possibles atacs de la Confederació, Robert Anderson envià a Washington DC una sol·licitud de reforços. El president sortint, James Buchanan, volia de totes totes impedir que es vessés una gota de sang abans que s'acabés el seu mandat i es negà a enviar reforços. Però no ordenà una evacuació de les tropes enclavades en el fort, a canvi que Carolina del Sud es comprometés a no atacar la posició almenys fins que es donessin per acabades les negociacions diplomàtiques.
Les tensions militars i polítiques miniatura|imatge de Fort Sumter abans de la batalla. La nit del 26 de desembre de 1860, el comandant Anderson va decidir, per la seva pròpia iniciativa, traslladar els seus homes, de manera discreta, des de Fort Moultrie a Fort Sumter, amb la intenció d'oferir una major resistència en cas que finalment es produís un atac de les tropes dels estats escindits. Les reaccions a aquesta maniobra no van resultar ser les que ell esperava. Els federals l'aclamaven com un heroi que els havia fet una bona jugada als sudistes.
Les reaccions confederades van ser molt diferents. Els sudistes van considerar aquesta maniobra d'Anderson com un abús de la seva confiança. Alguns diaris del sud ho interpretaren com una declaració de guerra.
El President Buchanan va dubtar a demanar Anderson que s'incorporés a la seva antiga posició, Fort Moultrie, perquè aquesta decisió posaria en perill la confiança en el Partit Demòcrata en els estats del Nord, una confiança que, d'altra banda, ja es trobava molt afeblida per la recent victòria del Partit Republicà dels Estats Units en les eleccions presidencials amb Abraham Lincoln. Finalment Buchanan va triar de romandre ferm, i fins i tot va acceptar la proposta del general Winfield Scott de reforçar la fortificació de Fort Sumter.
S'enviaren 200 homes de reforç a bord del vaixell comercial Star of the West . Anderson no va informar de l'arribada dels reforços, però es van produir filtracions de la informació que van arribar als diaris i que la van publicar. Mentre el vaixell intentava arribar al port de Charleston, l'artilleria del sud va obrir foc contra ell. Llavors el vaixell es va veure forçat a fer un gir de 180 graus.
La tensió política augmentà i els dos bàndols s'acusaven mútuament d'agressió. No obstant això, els altres estats secessionistes ordenaren a Carolina del Sud que no desencadenés una guerra abans que la Confederació no s'hagués organitzat i preparat militarment per a tal cosa.
Arribada al poder de Lincoln miniatura|Acte d'investidura d'Abraham Lincoln, el 4 de març de 1861. El 4 de març de 1861, James Buchanan traspassà els poders a Abraham Lincoln. En aquest moment la situació dels interessos dels Estats Units a Charleston estava molt deteriorada. El President dels Estats Confederats d'Amèrica, Jefferson Davis, va reprendre les negociacions del traspàs del control del fort i, paral·lelament, també havia enviat a Charleston el general Pierre Gustave Toutant de Beauregard per prendre el control dels milers de milicians allà emplaçats. L'endemà de la seva investidura, Lincoln va ser informat que el fort començava a no tenir recursos i menjar.
Lincoln llavors va estudiar diverses possibilitats. Podia ordenar la intervenció de la flota federal perquè es congregués per la força a Fort Sumter, i prendre a l'assalt la badia de Charleston. Tal decisió faria que el Nord fos considerat com a agressor, la qual cosa podria dividir els seus propis estats membres i, al mateix temps, reforçar al bàndol del Sud. Podia també cedir el control del fort, i crear així una pau una mica més duradora. D'aquesta manera conservaria el suport d'alguns estats limítrofs als estats del Sud, la posició dels quals en el conflicte era encara vacil lant. Aquesta decisió posaria en risc la seva autoritat, que seria titllada de dèbil, i que encara havia de demostrar.
miniatura|esquerra|El president dels EUA Abraham Lincoln. El President Lincoln havia guanyat les eleccions primàries del seu partit amb un escàs suport. Això s'explicava perquè les grans figures del Partit Republicà estaven massa enemistades com per donar-se suport mutu. Un cop el Partit Republicà va guanyar les eleccions presidencials, molts d'ells creien que havien de tenir molt pes en el govern, entre ells William Henry Seward, que va ser elegit Secretari d'Estat de la nova administració i que esperava dirigir de manera oficiosa el país. D'aquesta manera, per iniciativa pròpia, es va posar en contacte amb la Confederació, per anunciar-los que Fort Sumter s'evacuaria (una decisió que en absolut Lincoln havia pres).
Entre la resta de membres del gabinet de Lincoln, només un únic ministre, Montgomery Blair, es va oposar a la rendició del fort. Per Blair
En el procés de presa de decisions en aquest sentit, un memoràndum del general Winfield Scott, de Virgínia, recomanava la capitulació sense condicions del fort per motius polítics. Aquest dictamen el feia aparèixer com a sospitós i incapaç de secundar el comandant Anderson. A nivell militar, va considerar que la intervenció requeria una flota important i d'almenys 25.000 homes.
miniatura|Jefferson Davis, President dels Estats Confederats d'Amèrica. Lincoln va decidir ajornar la presa d'una decisió definitiva pel que fa a Fort Sumter. En canvi va decidir donar suport a un altre fort en una situació similar a Florida, el Fort Pickens. Sol·licità la preparació d'una expedició destinada a proveir de recursos, tot i l'oposició de la majoria dels seus consellers.Tom IV.
Contrari a la intervenció, el Secretari d'Estat William Seward va minvar l'expedició en privar-la de l'ús del vaixell més potent de la flota. Per tal d'evitar la guerra, també va enviar al President Lincoln una carta on li proposava que preservés la Unió d'entrar en conflicte, i que centrés la seva atenció a reunir el Nord i el Sud per lluitar contra Espanya i França, que acabaven d'intervenir en l'Illa de Santo Domingo i Mèxic tot i la doctrina Monroe.Vegeu la Expedició de Mèxic que va començar poc després de la Guerra Civil dels Estats Units. Lincoln va qualificar aquesta proposta de ridícula i es va fer fort contra el seu rival polític.
El 4 d'abril, Lincoln va donar definitivament la seva aprovació perquè una expedició encapçalada per Gustavus Fox subministrés recursos a Fort Sumter. El pla preveia que l'expedició no havia d'entrar en batalla a la badia de Charleston, sinó només subministrar recursos a Anderson i les seves tropes. Si els confederats obrien foc, llavors la marina federal i les tropes expedicionàries tindrien permís per intervenir militarment. La intenció de Lincoln era que si els del sud intervenien per bloquejar l'ajuda, i condemnaven per tant les tropes de Fort Sumter a morir d'inanició, llavors els acusaria d'agressió. El 6 d'abril, Lincoln va informar el governador de Carolina del Sud que es duria a terme l'expedició.
miniatura|esquerra|El secretari d'Estat de la Unió, William Henry Seward, va ser un dels candidats no elegits a la investidura pel Partit Republicà dels Estats Units a 1860.