El Monestir Sant Benet de Bages és un edifici del municipi de Sant Fruitós de Bages (Bages) declarada bé cultural d'interès nacional. És una antiga abadia benedictina del terme municipal de Sant Fruitós de Bages, a la comarca catalana del Bages. És un dels conjunts monàstics més interessants del país, amb elements que van des del Romànic de l'època fundacional fins al Modernisme, passant pel Barroc. Situada a la conca de la Vall dels Horts, en una raconada entre el Montpeità o puig de Sant Valentí i els balços erosionats del riu Llobregat.
Molt a prop de la confluència de l'antic camí ral que anava de la ciutat de Manresa a Vic, actualment té els accessos principals des del municipi de Navarcles.
Història El monestir de Sant Benet de Bages fou fundat entre els anys 950 i 960 pel magnat Sal·la, que anà a Roma a sotmetre directament la futura fundació a la Santa Seu, amb la qual cosa l'eximia de la jurisdicció civil i episcopal. El 967, hi ha l'acta de fundació i la dotació del monestir, i, el 972, mort Sal·la, s'hi consagrà una primera església. La comunitat passà una època difícil per la mala administració dels abats, càrrec que Sal·la havia vinculat als seus descendents. El nomenament del primer abat per elecció el 1002 comportà un redreçament del monestir, que a final del segle fou unit durant uns anys (1075-1118) al monestir llenguadocià de Sant Ponç de Tomeres. Devastat pels sarraïns el 1114, a cavall entre el i el es construïren l'església i el claustre actuals.
El 1593, fou unit al monestir de Santa Maria de Montserrat, que hi instal·là un col·legi d'arts el 1620. El 1633, s'enguixà l'interior de l'església malmès per un incendi. En els darrers temps s'hi retiraven els monjos montserratins vells.
El 1835, arran de l'exclaustració dels monjos, el monestir fou venut a particulars. El 1907, l'adquirí Elisa Carbó, mare del pintor Ramon Casas, que hi feu unes importants obres de restauració assessorades per Josep Puig i Cadafalch. Des del 1936, l'església està abandonada i necessita una gran reparació. La resta es manté bé gràcies a la cura dels propietaris, que en permeten la visita.
La talla de la Verge sembla originària del monestir i malgrat tenir-ne molt poca informació es pot datar al per la seva factura.
La llosa del Sepulcre dels Calders està retallada per un cap, fet que indica que és de construcció anterior a l'arcosoli on va ser encabida després. En aquest sarcòfag, l'heràldica sense escut dona una data incerta de darreria del o principi del . Podria ser que l'hagués fet construir Guillem, senyor de Calders que testà el 1208 destinant el seu cos i molts béns al monestir. Els seus descendents, entre els quals hi ha Guillem i Bernat, van ser sepultats al claustre del monestir almenys fins a l'any 1290.
Ossera de Bernat Desprat i Berenguer Sacoma. Es creu que els finats eren familiars d'Arnau Sacoma, abat del monestir entre 1348 i 1374. L'ossera fou oberta a principi del i s'hi trobaren un setrill i un gerret actualment en col·leccions particulars.
Sarcòfag de Guillem de Boixadors. Per l'estil i la manca d'escut en el senyal heràldic, pot ser datat a la primera meitat del i coincidiria amb un Guillem, senyor de Boixadors, Terrers i Fulleda que morí el 1237 i possiblement encarregà aquest sepulcre. La família dels Boixadors van contribuir a cobrir les despeses de les obres dels nous edificis que es feien al cenobi al i . A canvi demanaven ser sepultats al monestir i que els monjos preguessin per llurs ànimes.
Llosa sepulcral dels Calders. Fou trobada a la cisterna del claustre i en el lloc que avui ocupa hi havia el portal d'entrada a la sala capitular del monestir. Pertanyia a un membre no definit dels Calders, potser Berenguer o Guillem. La família feu nombroses deixes al cenobi durant el i i, com era habitual, demanava destinar un lloc per ser-hi enterrats.
Probablement, les dues ares provenen dels altars laterals de l'església del monestir. Anteriorment, eren a les absidioles de l'església romànica on s'hi havien col·locat, amb gairebé tota seguretat, aprofitant-les de l'edifici anterior.
Fundació miniatura|Borrell II, actiu col·laborador en la repoblació de la Catalunya central Els arxius del monestir s'han conservat, fet que permet seguir bé la seva història. Fou fundat el 960 a iniciativa dels esposos Sal·la (de la família dels vescomtes de Conflent) i Ricarda (dama osonenca, vídua del vescomte de Bas), que el dotaren econòmicament i el feren alçar en una de llurs propietats. Sal·la era veguer i castlà o governador dels comtes de Barcelona, Osona-Manresa i Girona) Sunyer I (911-947) i el seu fill i successor, Borrell II (947-992), aquest darrer, era a més, comte d'Urgell.Joan Salvadó i Montoriol. El monestir de Sant Benet de Bages a l'alta Segarra occidental: origen i explotació dels seus dominis Ell, però, no arribà a veure'l mai acabat i continuaren l'obra els seus fills Isarn i Unifred.
El mateix fundador va obtenir en un viatge a Roma la tutela papal, alhora que va portar les relíquies de sant Valentí, ja venerat a la zona, que esdevindria copatró del monestir. El primer abat fou el que havia sigut encarregat fins llavors de dirigir l'obra i que tenia cura de les terres, Abbó, conegut des del 967. L'església fou consagrada el 3 de desembre del 972Biblioteca de Catalunya, Fons de Reserva, perg. 1904 (9-I-1) / Catalunya Carolíngia, vol. IV –segona part-, doc. 1127. amb l'assistència dels bisbes Fruià de Vic, el bisbe Guisad d'Urgell, el bisbe de Barcelona, i amb la presència del comte Borrell de Barcelona, a més de membres de la família dels fundadors, que llavors ja havien mort. En aquesta ocasió es torna a esmentar la seva dependència de Roma.
La comunitat estava formada per dotze monjos i el títol d'abat passà el 984 d'Abbó a les mans del descendent dels fundadors Adalbert, fillol del fill de Sal·la. Després d'una nefasta actuació, fou expulsat cap al 993 i el substituí un altre familiar, Seniofred, que tingué també una gestió poc valorada pels monjos. Morí el 999, moment en què Almansor devastava el Bages.
Prosperitat Després d'un primer atac dels sarraïns, en què el monestir fou saquejat i en el qual morí l'abat Seniofred. El bisbe de Vic, Arnulf, aprofità les penúries després de la batalla i aconseguí de Roma que es canviés la disposició de Sal·la en la designació d'abats. D'aquesta manera, amb el beneplàcit del comte Borrell, el 1002 s'elegeix l'abat Ramió, canonge de Sant Pere de Vic, el primer que no formava part de la família fundadora i amb el qual comença una etapa de redreçament del monestir. La seva actuació en el seu llarg abadiat d'uns trenta anys és lloada i aconsegueix redreçar el monestir. El 1016 una butlla del papa Benet VIII va posar el monestir sota la seva jurisdicció directa.
Entre els anys 1045 i 1074, regí el monestir l'abat Miró, germà del comte de Barcelona Ramon Berenguer I. A la mort de l'abat Miró, i com a conseqüència de la reforma eclesiàstica de Cluny, la situació canvia i Sant Benet fou unit al monestir occità de Sant Ponç de Tomeres, al Llenguadoc, del qual esdevingué priorat. Pels volts de 1105, i per circumstàncies no aclarides, es va recobrar la independència, i l'abat Benet (1108-1152) fou elegit de nou entre els membres de la comunitat.
El 1125 es pateix el segon atac dels musulmans, aquesta vegada dels almoràvits, que destrueixen bona part del conjunt. Això propicià la reconstrucció del monestir, en especial de l'església, que havia quedat pràcticament reduïda als seus fonaments. Després de l'ensurt, el monestir va viure una època de gran prosperitat i el 1212 fou consagrada la nova església i es construí el claustre que ha perdurat. L'any 1336 el recinte fou emmurallat.
L'any de la terrible Pesta Negra, el 1348, la comunitat va desaparèixer gairebé del tot. Anys més tard s'iniciaren noves construccions com el nou palau abacial (el Palauet), la infermeria, el celler i altres dependències.
Decadència A les acaballes de l'edat mitjana, el monestir va viure una situació de debilitat econòmica i institucional. Durant la segona meitat del es trobà amb dificultats per mantenir bona part del seu patrimoni, alhora que la seva potestat jurisdiccional era sovint qüestionada i trepitjada per diferents senyors i autoritats limítrofs del territori. Les dependències monàstiques eren força deteriorades.
L'etapa d'abats comendataris de Sant Benet comença el 1490 moment quan el papa Innocenci VIII refusà l'elecció de Joan Agustí Marlés, prior de Santa Maria de Castellfollit, aleshores fundació depenent del monestir del Bages, i posà al davant del cenobi a Galceran de Pons, que era al servei del papa. Aquest va prendre possessió de l'abadia el 9 de novembre de 1491. El van succeir Joan Pillares (1507), arquebisbe de Càller, Clement Mailo (1531-1535), Geroni Ferrer (1538) i Joan de Pinós (1551). miniatura|Pila beneitera de l'abat Frigola al claustre. Frigola feu renéixer el monestir Aquesta dinàmica de decadència quedà superada durant els anys d'abadiat de Pere Frigola (1554-1576). Aquest període comportà el renaixement espiritual, cultural i econòmic del monestir, i va coincidir amb el període de redreçament de l'economia i demografia catalanes que es produí al llarg del . Frigola destacà, a part de pel seu vessant polític, per la important dedicació polifacètica al monestir de Sant Benet, que anà des d'una major eficiència en la percepció de les rendes del monestir fins a l'impuls de la creació artística. L'abat Frigola va ser elegit copresident per als monestirs catalans de la Congregació Claustral per al trienni que començava el 1560, juntament amb l'abat de Besalú, Joan de Tormo. Frigola també va ser nomenat covisitador dels monestirs catalans conjuntament amb Lluís Sagarriga, cambrer de Breda. Per culpa de la Pesta i de les inseguretats provocades pels bandolers, hi havia molta feina a fer tant com a la resta de monestirs.
Amb la mort de l'abat Frigola el 22 d'octubre de 1576, el monestir restà sense abat i altra vegada es veié abocat a una situació crítica. Les rendes disminuïren i la comunitat tingué problemes de subsistència. Paral·lelament, el monestir de Montserrat necessitava un monestir més o menys proper per poder-lo dedicar a col·legi benedictí i desplaçar-hi una petita part de la seva comunitat, que aleshores era força nombrosa. miniatura|Capitell-Majestat de Sant Benet de Bages (s. X aproximadament) El 1593, a petició de Felip II, el monestir va perdre la independència i fou unit a Santa Maria de Montserrat, segons una butlla papal de Climent VIII. Montserrat havia ingressat l'any 1493 a la Congregació de Sant Benet el Real de Valladolid, i, des de llavors, havia viscut una gran etapa de reforma que el portà a ser un dels monestirs més grans i importants del país. Aquesta unió va fer que, com Montserrat, Sant Benet passés a formar part de la mateixa congregació. Segons això, Montserrat deixava Sant Pau del Camp i obtenia la direcció de Sant Benet, més profitosa. Sant Benet de Bages, al contrari de Montserrat, no va patir la castellanització i tingué sempre abats catalans.
A partir de 1620, Sant Benet va esdevenir un col·legi de les Arts, on s'ensenya ciències eclesiàstiques, llengües i poesia i, en fi de curs, se celebren certàmens literaris. També esdevé un centre d'acollida dels monjos d'edat avançada.
El 1633, el monestir pateix un incendi que va cremar els retaules de l'església, va ennegrir les parets i consumí una bona part de la biblioteca i altres dependències. Darreres notícies d'activitat docent durant l'any 1671 i el monestir es converteix en un centre d'acollida dels monjos d'edat avançada de Montserrat. El Trienni Liberal suprimeix el 1820 els ordes religiosos. Sant Benet fou tancat i els monjos van ser obligats a abandonar-lo. Tres anys després, Ferran VII restableix el règim absolutista. Els monjos pogueren tornar a Sant Benet i els seus béns foren en part recuperats.
Desamortització