La trompeta és un instrument musical de vent, pertanyent a la família dels instruments de vent-metall o metalls, fabricat en un aliatge de metall. El so es produeix mitjançant la vibració dels llavis de l'intèrpret en l'embocadura a partir de la columna de l'aire (flux d'aire), embocadura que està acoblada a un tub corbat que acaba en un pavelló. El músic que toca la trompeta rep el nom de trompetista.
Hi ha diferents tipus de trompetes. La trompeta més emprada està afinada en si♭ (bemoll), i és un instrument transpositor, i la més familiar per a nosaltres és la trompeta en do, que no és transpositora. També hi ha trompetes afinades en fa, en la i en mi♭.
L'embocadura de la trompeta, com la del trombó, té una perforació interior en forma de copa en U. Això contribueix a fer que la sonoritat de la trompeta sigui més vibrant, i menys càlida que la d'altres instruments, com per exemple, la trompa. El tub de la trompeta, que pot ésser de diferents aliatges, a base de coure, tret de la part del pavelló que és cònica, està constituït per un tub cilíndric, fet que en combinació amb les característiques de l'embocadura confereixen a l'instrument el timbre i potència sonora característica.
És un dels instruments més antics. De les trompetes, instruments als quals des de l'antiguitat se'ls va an paper militar o cerimonial pel fet d'estar constituïdes per un tub bàsicament cilíndric, caldria cercar-lo en els antics instruments de canya o fusta. En seria un exemple la trompeta d'escorça. Instruments metàl·lics d'aquestes característiques ja es troba a l'antic Egipte, però els parents més propers de les actuals trompetes foren el salpinx, mena de trompeta curta dels grecs, o la tuba, trompeta llarga dels romans, ambdues d'ús militar, així com en la gran trompeta sarraïna, importada pels croats.
Amb una construcció inicialment recta, al s'inicien els intents, primerament amb una rudimentària forma en S, que conduiran, un segle més tard, a desenvolupar una tècnica més depurada que permetrà enrotllar el tub sobre ell mateix així com l'afegit de cossos de recanvi que permetien modificar la llargada de l'instrument i, per tant, la tonalitat.
No serà fins al que s'hi incorpori algun mecanisme per modificar la dimensió total del tub amb algun sofisticat sistema que allargava el tub principal mitjançant la inclusió de tubs complementaris pels quals es podia desvibre de sons que pot fer l'instrument. Si en un principi aquest mecanisme foren les vàlvules giratòries, posteriorment es van imposar arreu les vàlvules de pistons, excepció feta de l'àrea germànica, els quals permeten a l'instrument tocar dues octaves i mitja.
La sordina és un accessori de metall o fusta que s'introdueix en el pavelló. Permet graduar, segons les necessitats expressives, tant la potència sonora de l'instrument com la qualitat tímbrica. Així, el jazz, estil de música en el qual la trompeta ha assolit un paper destacat, ha donat peu a uns tipus específics de sordines calibrats d'acord amb els gusts i estètiques propis d'aquest estil. miniatura|Trompetista de la banda Deacon John Moore
Disseny i mecanisme miniatura|Pistó a l'"aire", és a dir, no premut miniatura|Pistó premut La trompeta pot fabricar en diferents estils, amb models per als principiants, els trompetistes intermedis o per músics professionals. En el passat, es van fabricar trompetes amb un nombre de materials improbables, incloent-hi la fusta, l'argila i la ceràmica. També han estat fabricades completament de llautó, bronze, plata i níquel. La trompeta moderna està fabricada comunament de llautó i de vegades és galvanitzat amb plata, níquel, or o coure. Fa uns 50 cm.
Està construïda amb un tub de llautó, generalment, doblat en una espiral d'uns 180 centímetres de llarg. Té diverses vàlvules o pistons i acaba en una boca acampanada, que rep el nom de campana o pavelló. Els dos primers terços del tub són pràcticament cilíndric, fet que li proporciona un so fort i brillant, al contrari del que passa amb la corneta i el fiscorn, que posseeixen un tub cònic i produeixen un to més suau. Els altres dos terços restants són un tub cònic, excepte en els últims 30 centímetres en les que el tub s'eixampla per a formar la boca en forma de campana. El calibre és una sèrie complexa de voltes, més petites en el receptor de broquet i més gran just abans del començament de la campana. El disseny acurat d'aquestes voltes és fonamental per l'entonació de la trompeta.
Com amb tots els instruments de metall, el so és produït per l'aire que bufa a través dels llavis tancats, obtenint un «brunzit» a la boca i començant una permanent onada de vibració a la columna d'aire a l'interior de la trompeta. El trompetista pot seleccionar l'execució d'una gamma de matisos harmònics o canviant l'obertura i tensió del llavi exercida sobre el broquet (coneguda com l'embocadura). miniatura|esquerra|Trompeta de vàlvules giratòries, en do En principi, la capacitat per a produir sons es limitava a una sèrie d'harmònics sobre la nota fonamental. Tanmateix, amb la posterior adaptació del mecanisme del pistó, la trompeta es va convertir en un instrument cromàtic. Està proveïda de tres pistons i en general està afinada en si♭, do o la. Am l'afinació en do no hi ha necessitat de transportar. A la trompeta en si♭ i la trompeta en la, la transposició és bàsicament la mateixa que s'utilitza per al clarinet.
Els pistons La trompeta té tres pistons que dirigeixen el so per diferents parts de la canonada que forma l'instrument i d'aquesta manera allarga o escurça el recorregut del so; així aconsegueix l'afinació cromàtica. Cadascun d'aquests pistons augmenta la longitud dels tubs quan són premuts, la qual cosa redueix la tonalitat de la nota. El primer pistó, que està connectat a un tub de llarg mitjà, redueix la nota de la trompeta en dos semitons; el segon pistó, connectat a un tub de curta longitud, baixa la nota un semitò; i el tercer pistó, connectat a un tub llarg, baixa la nota tres semitons. A vegades hi ha un quart pistó, com és el cas de la trompeta piccolo, que redueix en cinc semitons la nota de la trompeta. Mitjançant la combinació d'aquests tres (o quatre) pistons s'aconsegueix gairebé tota l'afinació cromàtica donat que s'obtenen fins a vuit longituds diferents en el tub ressonador. El so es projecta cap a l'exterior per la campana.
D'aquesta manera, la trompeta en si♭ al prémer el primer pistó (dos semitons menys), fa que do baixi a si♭, mi a re, i sol a fa. A la tonalitat real baixa si♭ a la♭, re a do, i fa a mi♭. Al prémer el segon pistó (un semitò menys), do baixa a si, mi baixa a re ♯ (sostingut), i sol a fa ♯. En tonalitat real baixa si♭ a la, re a do ♯, i de fa a mi. Al prémer el tercer pistó (tres semitons menys), do baixa a la, mi baix a do ♯, i sol baixa a mi. En la tonalitat real baixa si♭ a sol, re a si, i fa a re. Al prémer dos pistons a la vegada, se sumen les caigudes de tonalitat. No es pot baixar més que tres tons: estrenyent els tres pistons a la vegada: 2 semitons + 1 semitò + 3 semitons = 6 semitons o 3 tons. miniatura|Bomba d'afinació La sèrie harmònica de la trompeta s'assembla a l'escala musical, però hi ha algunes notes de la sèrie que són compromeses, ja que estan lleugerament fora del rang i se les coneix com a tons de llop (o wolftone). Algunes trompetes tenen un mecanisme que llisca, per a compensar.
L'afinació se sol veure afectada per la temperatura ambiental, per tant és necessari escalfar l'instrument abans de tocar, bufant-hi. Per afinar correctament la trompeta és necessari ajustar la bomba d'afinació. La bomba d'afinació és el colze metàl·lic que remata la secció central de la trompeta i que queda a la mateixa altura que la campana. En aquesta mateixa ubicació es troba la clau de desguàs, utilitzada per a expulsar l'aigua que s'acumula en l'interior de la trompeta com a resultat de la condensació de l'aire en les canonades.
Broquet i sordines El broquet té una vora circular anomenat anell que proporciona un ambient còmode per a la vibració dels llavis. Immediatament darrere de l'anell està la copa, que canalitza l'aire per una obertura molt menor, el granet, que disminueix una mica perquè coincideixi amb el diàmetre de la canonada principal de la trompeta. Les dimensions d'aquestes parts del broquet afecten el timbre o la qualitat del so i a la facilitat i comoditat de l'execució. En general, com més gran i més profunda és la copa, més fosc és el so del timbre. miniatura|Diferents tipus de sordines per a trompeta La sordina és un mecanisme que serveix per canviar la qualitat i atenuar el so produït per la trompeta. Té forma de pera i encaixa perfectament en la campana de l'instrument, tot i que existeixen altres tipus de sordines que no s'acoblen a la campana (com la sordines desembussador). Solen fabricar de fibra o metall.
Les sordines obstrueixen els moviments de les ones sonores en els metalls, amplifiquen certs harmònics i en redueixen altres. Els trompetistes han experimentat amb diverses formes de sordines, des inserir una mà al pavelló (tècnica ortodoxa en alguns metalls clàssics) o fins i tot cobrir la campana amb un barret.
Tessitura i notes miniatura|Extensió d'una trompeta: fa#₂ a do₅, i fins a un do₆. La tessitura bàsica de la trompeta té una extensió de dues octaves i mitja, des de fa♯₂ per sota del do central del piano, fins i tot en algunes ocasions des notes més greus, fins do₆. Encara que en l'actualitat el registre augmenta fins a un fa o un sol per sobre d'aquesta nota augmentant el registre a tres octaves. Per sobre d'aquesta nota, la trompeta tendeix a emetre un so distorsionat, que és molt difícil de dominar. Per tant, es recomana als compositors que no passin els límits abans esmentats. Aquesta recomanació és sovint ignorada. Hi ha trompetistes dedicats a sobrepassar aquest règim (els anomenats «agudistes»), que superen amb escreix aquests límits, fins i tot podent augmentar aquest registre en més d'una vuitena, i juguen amb els tons aguts i sobreaguts, aproximadament, fins al tercer do per sobre del do central.
La trompeta mitjana, sense pistons premuts (és a dir: l'aire) produeix en general les notes do, mi i sol en totes les octaves. No obstant això, hi ha quatre excepcions: A l'octava per sota de la central, el sol no es produeix deixant les pistons a l'aire, sinó prement el primer i tercer pistó. A l'octava central, el mi no es produeix a l'aire, sinó prement el primer i segon pistó. A la segona octava, existeix un si♭ a l'aire. A la tercera octava, existeix un re a l'aire. Aquestes irregularitats es deuen als harmònics naturals.
En el quadre següent es mostra les diferents notes que s'obtenen prement els diferents pistons. 800px|center|miniatura|En aquesta gràfica es mostren les notes que es produeixen al prémer cadascun dels pistons. El nombre sobre cada compàs es refereix al nombre de pistó de la trompeta que ha de ser premut per emetre.
Història La història de la trompeta es remunta als orígens de la història de la humanitat. La trompeta deuria ser gairebé tan antigua com la flauta, que té la reputació com l'instrument més antic i generalitzat; derivaren de la banya de bou que encara s'empra com a trompa de caça. Per tant, les primeres trompetes van ser fabricades amb banyes d'animals cuinats, canyes de bambú, tubs vegetals buits per dins, o petxines de mol·luscs. Eren emprades pels homes primitius en diversos actes com eren els enterraments, rituals per a espantar els mals esperits, per a la caça o transmetre senyals.
Antigues civilitzacions miniatura|Trompeta persa de la dinastia aquemènida feta de bronze. Es troba al museu de Persèpolis (Iran).