miniatura|Orfeu davant Plutó i Prosèrpina. Gravat de Virgil Solis per Les Metamorfosis d'Ovidi (X, 11-52) En la religió i la mitologia grega i romana, Plutó () era el governant de l'inframon, idèntic a Hades, nom que amb el temps es va especialitzar per fer referència a l'inframon mateix. Plutó representa un concepte més positiu del déu que presideix el més enllà. El nom de Plutó era molt comú en els misteris d'Eleusis, en els quals era venerat com un governant sever i un marit amorós de Persèfone. La parella rebia les ànimes en el més enllà, i en inscripcions religioses s'invoquen plegats, sota el nom de Plutó i Core, respectivament. Hades, per contra, tenia pocs temples i pràctiques religioses associades a ell, i hom el representa com el segrestador fosc i violent de Persèfone.
Plutó i Hades difereixen en caràcter, però no són figures diferents, i comparteixen dos mites dominants. A la cosmogonia grega, Plutó era el fill de Cronos i Rea; i el déu va rebre el domini de l'inframon en una divisió tripartita de la sobirania sobre el món, amb el seu germà Zeus governant el cel i el seu altre germà Posidó sobirà sobre el mar. La seva narració central en el mite és que va segrestar Persèfone per ser la seva dona i la reina del seu regne. La mare, Demèter (o Ceres) es va enfadar i conseqüentment va provocar l'hivern.Hansen, Classical Mythology, p. 180-181. El nom de Plutó apareix per primera vegada a la literatura grega com el nom del governant de l'inframon a les obres dels dramaturgs atenesos i del filòsof Plató, que és la principal font grega sobre el seu significat. Sota el nom de Plutó, el déu apareix en altres mites en un paper secundari, sobretot com a posseïdor d'un objecte de recerca, i especialment en el descens d'Orfeu o d'altres herois a l'inframon.
Les representacions de Plutó són amb barba espessa i amb una actitud dura. A vegades porta casc, un regal dels ciclops que tenia el poder de tornar-lo invisible. A vegades porta una corona de fulles. Quan està representat en el seu tron, a la mà dreta porta un ceptre de color negre, una forca o unes claus. Les claus representen que les portes del seu regne estan tancades. D'altres vegades hom el representa en un carro de quatre cavalls negres.
Plutō ([ˈpluːtoː]; genitiu: Plūtōnis) és la forma llatinitzada del grec Plouton. L'equivalent romà de Plutó és Dis Pater, el nom del qual es pren més sovint com a «Pare ric», i potser és una traducció directa de Plouton. Plutó també es va identificar amb l'obscur Orc romà, com Hades, el nom d'un déu de l'inframon i de l'inframon com a lloc. Plutó esdevé el nom més comú per al governant clàssic de l'inframon en la posterior literatura occidental i altres formes d'art. El seu nom era un eufemisme amb el qual els grecs es referien a Hades per tal de no provocar la seva còlera. El seu nom ve de l'adjectiu ploutos, que significava 'ric', perquè totes les riqueses que es troben sota terra li pertanyien. Plutó es va combinar amb freqüència amb Plutos, el déu grec de la riquesa, perquè la riquesa mineral es trobava sota terra, i perquè com a ctònic el déu Plutó va governar la terra profunda que contenia les llavors necessàries per a una collita abundant. William Hansen, Classical Mythology: A Guide to the Mythical World of the Greeks and Romans (Oxford University Press, 2005), p. 182.
Hesíode 300px|miniatura|Un mosaic de la tomba de Kasta a Amfípolis que representa el segrest de Persèfone per Plutó, El nom de Plutó no apareix a la literatura grega del període arcaic.Lewis Richard Farnell, The Cults of the Greek States (Clarendon Press, 1907), vol. 3, p. 281. A la Teogonia d'Hesíode, els sis fills de Cronos i Rea són Zeus, Hera, Posidó, Hades, Demèter i Hèstia. Els nens mascles divideixen el món en tres regnes. Hades pren Persèfone per la força a la seva mare Demèter, amb el consentiment de Zeus. Ploutos, la «riquesa», apareix a la Teogonia com el fill de Demèter i Jasíó: «Plutos boníssim, que va per tota la terra i l'ample fons del mar, i qui el troba i arriba a les seves mans, aquest home l'enriqueix i li dona moltes riqueses». La unió de Demèter i Jasió, descrita també a lOdissea,Odissea V 125–128: And so it was when Demeter of the lovely hair, yielding / to her desire, lay down with Iasion and loved him / in a thrice-turned field (translation of Richmond Lattimore). va tenir lloc en un guaret que havia estat llaurat tres vegades, en el que sembla ser una referència a una còpula ritual o màgia simpàtica per assegurar la fertilitat de la terra. Hesiod, Theogony 969–74; Apostolos N. Athanassakis, Hesiod. Theogony, Works and Days, Shield (Johns Hopkins University Press, 1983, 2004), p. 56. "La semblança del nom Ploutos amb Plouton...", s'ha assenyalat, "no pot ser casual. Plouton és el senyor dels morts, però com a marit de Persèfone té serioses reivindicacions sobre els poders de la fertilitat."Athanassakis, Hesiod, p. 56. El fill de Demèter, Plutus, es fusiona en la tradició narrativa amb el seu gendre Plutó, redefinint l'implacable conductor de carros del qual Hades. els cavalls trepitgen la terra florida. Emily Vermeule, Aspects of Death in Early Greek Art and Poetry (University of California Press, 1979), p. 37, 219; Hendrik Wagenvoort, "The Origin of the Ludi Saeculares," in Studies in Roman Literature, Culture and Religion (Brill, 1956), p. 198.
Que el déu de l'inframon es va associar des del principi amb l'èxit en l'activitat agrícola ja és evident a Les obres i els dies d'Hesíode , línia 465–469: "Pregueu a Zeus de la Terra i a Demèter pura perquè el gra sagrat de Demèter soni i pesat, quan primer Comenceu a llaurar, quan agafeu a la mà l'extrem de la cua de l'arada i baixeu el vostre bastó sobre l'esquena dels bous que estiren a la barra per les corretges del jou". Hesiod, Works and Days 465–9.
Plouton i Ploutos miniatura|Ploutos amb el corn de l'abundància, en companyia de Dionís ( aC) Plouton va ser un dels diversos noms eufemístics d'Hades, descrit a la Ilíada com el déu més odiós pels mortals.Hansen, Classical Mythology, p. 162 and 182, citing Homer, Iliad 9.158–159. Euphemism is a characteristic way of speaking of divine figures associated with the dead and the underworld; Joseph William Hewitt, "The Propitiation of Zeus," Harvard Studies in Classical Philology 19 (1908), p. 66, considers euphemism a form of propitiation. Plató diu que la gent prefereix el nom Plouton, "donador de riquesa", perquè el nom d'Hades provoca por. Plato, Cratylus 403a; Glenn R. Morrow, Plato's Cretan City: A Historical Interpretation of the Laws (Princeton University Press, 1993), p. 452–453. El nom s'entenia com a referint-se a "les riqueses il·limitades de la terra, tant els cultius a la seva superfície —originalment era un déu de la terra— com les mines que s'hi amagaven".Fernando Navarro Antolin, Lygdamus: Corpus Tibullianum III.1–6, Lygdami Elegiarum Liber (Brill, 1996), p. 145–146. El que de vegades es pren com a "confusió" dels dos déus Plouton i Ploutos ("La riquesa") va tenir o va adquirir una importància teològica a l'antiguitat. Com a senyor de l'abundància o de la riquesa, Plutó expressa l'aspecte del déu inframon que era positiu, simbolitzat en l'art pel "corn de l'abundància" (cornucòpia),Charlotte R. Long, The Twelve Gods of Greece and Rome (Brill, 1987), p. 179; Phyllis Fray Bober, "Cernunnos: Origin and Transformation of a Celtic Divinity," American Journal of Archaeology 55 (1951), p. 28, examples in Greek and Roman art in note 98; Hewitt, "The Propitiation of Zeus," p. 65. per mitjà del qual Plouton es distingeix de l'Hades més tenebrós.Tsagalis, Inscribing Sorrow, p. 101–102; Morrow, Plato's Cretan City, p. 452–453; John J. Hermann, Jr., "Demeter-Isis or the Egyptian Demeter? A Graeco-Roman Sculpture from an Egyptian Workshop in Boston" in Jahrbuch des Deutschen Archäologischen Instituts 114 (1999), p. 88.
El poeta romà Enni (vers 239–169 aC), la figura principal de l'hel·lenització de la literatura llatina, considerava Plutó un déu grec que s'explicava en termes dels equivalents romans Dis Pater i Orcus.Pluto Latine est Dis pater, alii Orcum vocant ("In Latin, Pluto is Dis Pater; others call him Orcus"): Enni, Euhemerus frg. 7 in the edition of Vahlen = Var. 78 = E.H. Warmington, Remains of Old Latin (Heinemann, 1940), vol. 1, p. 421. The Augustan poet Horaci retains the Greek acusatiu form of the noun (Plutona instead of Latin Plutonem) at Carmen 2.14.7, as noted by John Conington, P. Vergili Maronis Opera (London, 1883), vol. 3, p. 36. No és clar si Plutó va tenir presència literària a Roma abans d'Ennius. Alguns estudiosos pensen que els rituals i creences relacionats amb Plutó van entrar a la cultura romana amb l'establiment dels Jocs Seculars l'any 249 aC, i que Dis pater era només una traducció de Plouton.H.D. Jocelyn, The Tragedies of Ennius (Cambridge University Press, 1967), p. 331, with reference to Kurt Latte, Römische Religionsgeschichte (C.H. Beck, 1967, 1992), p. 246ff. A mitjans del segle I aC, Ciceró identifica Plutó amb Dis, explicant que "La terra en tot el seu poder i abundància és sagrada per al pare Dis, un nom que és el mateix que Dives , 'El ric', com ho és el grec Plouton . Això és perquè tot neix de la terra i hi torna de nou".Cicero, De natura deorum 2.66, translation of John MacDonald Ross (Penguin Books, 1972): Terrena autem vis omnis atque natura Diti patri dedicata est, qui dives, ut apud Graecos Πλούτων quia et recidunt omnia in terras et oriuntur e terris.
Durant l'època imperial romana, el geògraf grec Estrabó (segle I dC) fa una distinció entre Plutó i Hades. En escriure sobre la riquesa mineral de l'antiga Ibèria, diu que entre els turdetans, és "Plutó, i no Hades, qui habita la regió de sota". Estrabó 3.2.9, citing Posidoni as his source, who in turn cites Demetri de Falèron on the silver mines of Àtica, where "the people dig as strenuously as if they expected to bring up Pluto himself" (Loeb Classical Library translation, in the LacusCurtius edition). The 16th-century mythographer Natale Conti describes Pluto's imperium as "the Spains and all the places bordering the setting sun" (Mythologiae 2.9, edition of 1651, p. 173; cf. Strabo 3.12). En el discurs Sobre el dol de l'autor grec Llucià (), la "riquesa" de Plutó són els morts que governa a l'abisme (chasma); el nom Hades està reservat per al mateix inframon.Lucian, On Mourning (see Greek text); Peter Bolt, Jesus' Defeat of Death: Persuading Mark's Early Readers (Cambridge University Press, 2003) discusses this passage (p. 126–127) and Greco-Roman concepts of the underworld as a context for Christian eschatology passim.
Altres identificacions