Frederick Ashton (Las Peñas, Equador, 1904 - Suffolk, 1988) va ser un ballarí i coreògraf de dansa clàssica.
Quan tenia tretze anys va ser testimoni d'un esdeveniment que va canviar la seva vida quan va veure una actuació de la llegendària Anna Pàvlova al Teatre Municipal a Lima. Va quedar tan impressionat per això que a partir d'aquell dia sabia que algun dia arribaria a fer-se un ballarí. El 1919 va anar a Anglaterra, d'on era la seva família, per a estudiar al Dover College, ho va fer amb el famós Léonide Massine i va establir una relació de treball amb la companyia de ballet que pertanyia a Marie Rambert. També va estar influenciat pel treball de Bronislava Nijinska.
Rambert va descobrir l'aptitud de Frederick per a la coreografia i va permetre que coreografies el seu primer ballet, The Tragedy of Fashion el 1926, començant així una carrera enormement reeixida com a coreògraf. Va començar la seva carrera amb el Ballet Rambert que originalment va ser anomenat el The Ballet Club. Al mateix temps, va començar a treballar per Ninette de Valois i la seva companyia, el Vic-Wells Ballet, i el 1935 va deixar Rambert i es va unir definitivament a de Valois, com a coreògraf resident. A això va ajudar la gran comunió que sempre va tenir amb el llavors director artístic i musical de Ninette, Constant Lambert: els tres van arribar a la fama després de la guerra, convertint-la companyia en el Ballet Reial. La seva versió de La Fille mal gardée va ser particularment reeixida.
Va treballar amb les ballarines Margot Fonteyn i Maude Lloyd entre altres grans artistes. Les seves àmplies interpretacions travestis com una de les còmiques germanastres al ballet Ventafocs de Serguei Prokófiev van ser esdeveniments anuals per molts anys. Ashton va ser un gran amic de la família Paget i era una visita freqüent a la residència de la família en Plas Newydd; va ser aquí on una de les filles de Paget, Lady Rose McLaren, es va enamorar desesperadament d'ell, ell va rebutjar els seus avenços i en un moment li va tornar totes les seves cartes després d'haver corregit la seva ortografia. Tot i això, van seguir sent amics. El 1962, va ser nomenat cavaller pels seus serveis al ballet. Entre 1963 i 1970 va ser director del Ballet Reial de Londres. Va morir a 1988 a la seva llar, Chandos Lodge, a Eye, Suffolk, Anglaterra. Va ser un gran amic de Michael Baić de Framlingham a Suffolk.
Biografia Primers anys Ashton va néixer a Guayaquil, Equador, el quart dels cinc fills de George Ashton (1864–1924) i de la seva segona esposa, Georgiana (1869–1939), de soltera Fulcher. George Ashton va ser gerent de la Central and South American Cable Company i vicecònsol al consolat britànic a Guayaquil.
El 1907, la família es va traslladar a Lima, Perú, on Ashton va anar a una escola dominicana. Quan van tornar a Guayaquil l'any 1914, va anar a una escola per a nens de la colònia anglesa. Una de les seves influències formatives va ser servir com a monaco, cosa que li va inspirar l'amor pel ritual, com es demostra a Les verges sàvies. Una altra influència, encara més potent, s'estava covant en veure ballar Anna Pàvlova el 1917. Immediatament va decidir que es convertiria en ballarí.
Ballar no era una carrera acceptable per a una família anglesa convencional en aquell moment. Ashton va recordar més tard: El meu pare estava horroritzat. Us podeu imaginar l'actitud de la classe mitjana. La meva mare deia: Vol pujar a l'escenari. No va poder dir-se al ballet."Sir Frederick Ashton – Great Choreographer and founder-figure of British ballet", The Times 20 agost 1988. El pare d'Ashton el va enviar a Anglaterra el 1919 al Dover College, on es va sentir miserable. Homosexual, i amb un accent del qual es reien els seus companys, no encaixava en una escola pública menor de principis dels anys vint.
No tenia cap inclinació acadèmica, i el seu pare va decidir que, en deixar l'escola el 1921, Ashton s'unís a una empresa comercial. Va treballar per a una empresa d'importació i exportació a la City de Londres, on la seva habilitat per parlar espanyol i francès així com anglès era un avantatge. El gener de 1924, George Ashton es va suïcidar. La seva vídua va quedar econòmicament dependent dels seus fills grans, que dirigien un negoci d'èxit a Guayaquil. Es va traslladar a Londres per estar amb Ashton i la seva germana petita, Edith.
Massine i Rambert miniatura|Massine el 1914
Malgrat la desaprovació familiar (i al principi en secret) Ashton va perseguir la seva ambició de ballar professionalment. Va fer una audició per a Léonide Massine; a l'edat inusualment tardana de vint anys va ser acceptat com a alumne. Després que Massine va deixar Londres, Ashton va ser acceptat com a estudiant per Marie Rambert. Ella el va animar a provar la coreografia. El seu primer intent va ser el 1926 per a una revista organitzada per Nigel Playfair i el marit de Rambert, Ashley Dukes. The Observer va comentar un petit ballet atractiu anomenat A Tragedy of Fashion: or The Scarlet Scissors, que el Sr. Eugene Goossens ha musicat més adequadament. La senyoreta Marie Rambert, com un maniquí descaradament vivaç, i el Sr. Frederick Ashton com un distret modista, lidera el ball. És una mica tan elegant com l'establiment de moda del senyor Playfair et fa esperar."Riverside Nights", The Observer, 20 juny 1926, p. 13. El vestuari i l'escenografia eren de Sophie Fedorovitch, que va continuar treballant amb Ashton durant més de vint anys, i es va convertir, segons les seves paraules, no només la meva amiga més estimada, sinó el meu màxim col·laborador i assessor artístic.
Rambert va intentar eixamplar els horitzons dels seus estudiants, portant-los a veure actuacions de Londres del Ballet Diaghilev. Van tenir una gran influència en Ashton, sobretot en el ballet Les biches de Bronislava Nijinska. El 1930 Ashton va crear un ballet innovador, Capriol Suite, utilitzant la suite homònima de 1926 de Peter Warlock. La música es basava en la música francesa del , i Ashton va investigar els balls de l'època anterior i va crear una peça d'època amb basse danse, pavane, tordion i bransle, barrejant suaument salts masculins robusts amb duets cortès. L'any següent Rambert va fundar el Ballet Club, precursor del Ballet Rambert, amb Alicia Markova com a ballarina principal i Ashton com a coreògraf principal i un dels principals ballarins.
Els ballets d'Ashton de principis dels anys trenta són La péri (1931), The Lady of Shalott (1931), Façade (1931), Foyer de danse (1932) i Les Masques (1933). També va col·laborar en revistes i musicals del West End, com The Cat and the Fiddle (1932) per a CB Cochran i Gay Hussar (1933), en què The Manchester Guardian va destacar la coreografia engrescadora i encantadora de la manera clàssica.Vaughan, David. "Chronological Index", Frederick Ashton and His Ballets, accessed 5 juliol 2013."Gay Hussar: New Musical Comedy at the Palace", The Manchester Guardian, 2 octubre 1933, p. 11.
Vic-Wells L'associació d'Ashton amb Ninette de Valois, fundadora del Vic-Wells Ballet, va començar el 1931, quan va crear un ballet còmic, Regatta per a ella. Va rebre crítiques mixtes; The Times va considerar que va tenir èxit com una peça de diversió feixuga,"The Camargo Society", The Times, 14 juny 1932, p. 12. però The Manchester Guardian va considerar que falla completament... definitivament un espectacle pobre."London Music – The Ballet Season at the Savoy Theatre", The Manchester Guardian, 22 juny 1932, p. 7. No obstant això, Ashton ja era reconegut com un coreògraf de talent considerable i havia guanyat una reputació nacional, encara que no internacional.
esquerra|miniatura|Ninette de Valois amb qui Ashton es va relacionar des de 1931
El 1933 Ashton va idear una altra obra per a de Valois i la seva companyia, el ballet-divertissement Les Rendezvous. Robert Greskovic descriu l'obra com una excursió d'excursió clàssicament precisa però espumosa que mostra 'noies de ballet' amb faldilles grans i companyes de swain elegants. La peça va ser un èxit immediat, ha estat revisada moltes vegades, i l'any 2013 es manté en el repertori del Royal Ballet vuitanta anys després de la seva creació. El 1935 de Valois va nomenar Ashton com a coreògrafa resident de la seva companyia, on va treballar al costat de Constant Lambert, el director musical des de 1931 fins a 1947, i una companyia que inclou Markova, Anton Dolin i Robert Helpmann. The Times descriu els primers anys d'Ashton amb els Vic-Wells com un període molt productiu: Les seves aparicions el 1936 van ser per molts comparades favorablement amb la Simfonia Fantastique de Massine sobre un tema similar, i aquell any també va veure l'emocionant Nocturn al París de Delius. Aquestes obres han desaparegut, però l'enginyós A Wedding Bouquet i Les Patineurs de l'any següent continuen amb nosaltres.
El 1936–37, malgrat la seva homosexualitat, Ashton va tenir una aventura amb una hereva i socialité estatunidenca, Alice von Hofmannsthal. Després que la aventura va acabar, el seu amor per ell va continuar, tot i que va tenir dos matrimonis posteriors, tots dos amb anglesos gais.
A mesura que avançaven la dècada del 1930, la carrera d'Ashton va començar a estendre's internacionalment. El 1934 va coreografiar l'òpera Four Saints in Three Acts de Virgil Thomson a Nova York, i el 1939 va crear el seu primer ballet per a una companyia estrangera: Devil's Holiday (Le Diable s'amuse) per al Ballet Russe de Monte-Carlo. Va continuar creant danses per a altres formes de teatre, des de revistes com The Town Talks i Home and Beauty, fins a òpera, inclosa la producció de Clive Carey de Die Fledermaus a Sadler's Wells, i pel·lícules, especialment Escape Me Never, una altra col·laboració amb William Walton, seguint Façade quatre anys abans.
Sadler's Wells i Covent Garden Poc abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial se li va oferir a Ashton un lloc a Nova York amb el que es convertiria en l'American Ballet Theatre. Va declinar, i va tornar a la companyia de De Valois, aviat rebatejada com Sadler's Wells Ballet. Va crear algunes obres amb línies més fosques, inclosa la Sonata de Dante, que simbolitzava la lluita inacabable entre els fills de la foscor i els fills de la llum."Sadler's Wells Ballet", The Times, 24 gener 1940, p. 4. L'obra va abandonar el repertori i es va creure perduda fins a l'any 2000, quan el Birmingham Royal Ballet va organitzar una reconstrucció per Jean Bedells i Pauline Clayden amb l'ajuda de Pamela May.Halewood, Lynette. "Birmingham Royal Ballet" , Ballet magazine, accessed 5 juliol 2013. A la revista Ballet, Lynette Halewood va comentar l'any 2000: «Cap altra obra d'Ashton és tan inquietant i tan desoladora».
El 1941 Ashton va ser cridat al servei militar. Va ser encarregat com a oficial de la Royal Air Force, analitzant al principi fotografies aèries i més tard com a oficial d'intel·ligència. Mentre estava a la RAF li van concedir períodes ocasionals de permís per continuar la seva feina amb el ballet. La seva col·laboració amb Walton va continuar amb The Quest (1943). Va ser creat i posat en escena amb pressa, i Walton va dir més tard que no va tenir gaire èxit des de cap punt de vista. Tenia un tema de cavalleria cavalleresca, tot i que Walton va observar que Helpmann al capdavant s'assemblava més al Drac que a Sant Jordi. Igual que amb la col·laboració Ashton-Walton de 1940 The Wise Virgins, la música ha sobreviscut però el ballet no.Palmer, Christopher. Notes to Chandos CD 8871 (1990).