miniatura|Plató. Crítias, o L'Atlàntida és un dels últims diàlegs de Plató. Sembla ser una continuació de La República i el Timeu, és de caràcter inconclús i el seu contingut descriu la guerra entre l'Atenes prehel·lènica i l'Atlàntida, hipotètic imperi occidental i illa misteriosa descrita per Crítias. El sofista sosté que l'Atlàntida va existir en una època molt remota, i la situa més enllà de les columnes d'Hèrcules. Aquesta illa mitològica va ser engolida pel mar i es va perdre per sempre.
Contingut El contingut del diàleg inconclús remet a la geografia i organització política de les forces enfrontades, sent evident en el cas d'Atenes, però no l'Atlàntida, objecte de múltiples hipòtesis al llarg de la història. En un intent de copsar la seva oculta verificabilitat i etern hermetisme s'han dilucidat plantejaments que van des de la consideració aproximada a la literalitat de Plató fins a la ubicació més variada, arribant-se fins i tot a considerar l'existència de múltiples Atlàntides. Sense excloure per això la crítica fonamentada en jutjar l'obra recopilada per Soló un producte del simbolisme, la mitologia, o la projecció històrica del món de les idees de l'autor.
Des d'aquest últim posicionament és interessant entreveure, tal com fa explícit J. O. Thompson, la interpretació que realitza Plató de la constitució atenenca atribuint-la a l'Atenes prehel·lènic. De la mateixa manera procediria amb les corresponents lacedemònia o persa, font des de la qual ens descriuria l'Atlàntida.
Autenticitat A causa de l'estreta unió del Crítias amb el Timeu, l'autenticitat no s'ha posat en dubte, considerant cronològicament posterior, i suggerint com a teoria explicativa de la seva abrupta interrupció l'inici del següent diàleg, Lleis, o bé al seu caràcter intencional.
El Crítias com exposició platònica de la història A la similitud de l'ordre polític expressat al Timeu i el Crítias amb La República, és ressaltable justament per tot el contrari el contrast que hi ha entre el present diàleg i un altre dels diàlegs de Plató, El Polític.
Seguint inicialment H. Herter i K. Gaiser respecte de la relació existent entre l'Atenes prehel·lènic i El Polític, es poden establir les següents diferències: Al Polític es parla d'una Atenes ubicada mitològicament a l'època de Cronos, on el gènere humà conviu sota la guia directa dels déus. El final d'aquesta pinzellada històrica culmina amb un cataclisme de caràcter universal que modifica la naturalesa del Cosmos. Al Crítias també es fa referència a una Atenes primigènia, però Plató la situa a posteriori, és a dir, en el període de Zeus, o època històricament consecutiva a l'enderrocament de Cronos per Zeus, el seu fill. El gènere humà ja no es troba tutelat per la cohort divina sinó sota la guia de l'Estat atenès, que construeix el govern dels filòsofs. El final tampoc serà de caràcter universal, ja que després del cataclisme s'esmenta la continuïtat històrica d'Egipte al Timeu.
En conclusió, comparant les dades establerts i tenint en compte els plantejaments filosòfic-històrics de Plató, es dedueix que:
miniatura|Zeus. Aquesta decadència només és interrompuda pel Demiürg, just en el moment en què l'Univers es dissol en la polaritat oposada a la unitat, és a dir, a la Diferència.
Amb el que Plató ens està volent dir que hi ha dos cicles històrics diferents: Un seria realment ahistòric, ja que reflectiria el món de les Idees en plantejar la convivència divina i humana, i aquesta última el més propera possible a la unicitat ideal i, per tant, a l'absència real de la necessitat de l'esdevenir. Parlaria llavors de lèpoca de Cronosal Polític. El segon cicle seria justament el contrari. La ruptura del món pristi de les Idees i l'aparició de la història tal com la coneixem, en un progressiu allunyament de l'ordre i en un abandonament de tota organització social en què els béns eren propietat comuna i es feia innecessària qualsevol forma d'Estat (Lleis). D'aquí l'origen conseqüent d'un govern, la presència no era requerit quan els déus tutelar els homes. El Crítias i el període de Zeus se situarien a l'inici d'aquest segon cicle.
Per tant, en l'elaboració del Crítias concorren dos elements de fons que fonamenten la seva història: l''ús de la mitologia grega i la introducció de les bases històric-polític-filosòfiques de la teoria de Plató.
D'això es dedueix que encara que el contingut del diàleg de lAtlàntida pugui justificar a través del que s'ha exposat, la verificabilitat esmentada inicialment sobre la inexistència o no de l'imperi rival d'Atenes i el seu lloc geogràfic real, no es pot posar en dubte perquè no es disposa de criteris per a poder desistimar-la completament. Al mer valor com a ingredient d'una exposició històric-filosòfica es podria unir una altra possibilitat: la de l'argumentació del relat partint al seu torn de l'existència real del mite. Només l'aportació futur de proves consistents podrà donar sortida a posicionaments i propostes tan variats. Mentrestant persistirà el seu interès i valor filosòfics.
Manuscrits La tradició manuscrita, és a dir, les fonts primàries des de les que ens podem remuntar als textos originals, remet al Parisinus Graecus 1807 [A] com manuscrit principal del Crítias. Això no obstant, el Vindobonensis 55 [F] conté lliçons interessants, mentre que el Vaticanus 228 i el Venetus 184 són només variants de rellevància menor.
Personatges A més de Sòcrates hi intervenen Timeu, Crítias i Hermòcrates. miniatura|Soló. Timeu: l'única informació autèntica de la qual es disposa la proporciona el diàleg immediatament anterior, el Timeu, que com sabem és un binomi literari amb el present Crítias. S'hi fa referència a un destacat ciutadà de Lòcrida que uneix domini en política i filosofia, destacant sobretot en astronomia i cosmologia.Timeu, 20, 27 Es dedueix del seu origen italià una afiliació filosòfica amb l'oest.
Crítias: les referències a la seva edat mostren que realment es tractava de l'avi de Plató. Com sabem pel Timeu, Plató és l'única autoritat sobre el relat de l'imperi Atlàntida. Aquest s'origina en els sacerdots egipcis dels quals ho aprendrà Soló, que al seu torn el narra al seu contemporani Crítias, el qual, amb noranta anys, el repetirà en presència del seu net, el narrador del Timeu-Crítias, comptant en aquells al voltant de deu anys.
Hermòcrates: és identificable amb el general siracusà, elogiat per Tucídides, que va anticipar i va derrotar l'animadversió atenenca contra Sicília. Va ser sogre de Dionís II.
Estructura i desenvolupament Es constaten quatre parts ben definides:
I. Introducció (106-109) Dificultats de l'objecte d'exposició (106-108) Timeu acaba el seu discurs previ, i invoca el Déu que acaba de néixer en el nostre relat, cedeix a Crítias el torn de la seva exposició, no sense abans al·ludir a la ciència com a instrument de tota correcta dissertació. No obstant això, Crítias demana a Sòcrates major benevolència, ja que el pas del que és diví a allò humà, així com la seva dificultat intrínseca, comporten un increment en el judici de l'auditori, en estar més familiaritzat.
Invocació de Crítias a Mnemòsine (108-d) La concessió socràtica és acompanyada per la presa de consciència respecte de l'alta consideració atorgada prèviament a Timeu. Crítias invoca llavors diversos déus, entre ells Apol·lo, les Muses i, especialment, la mare de totes, Mnemòsine, deessa del record i la memòria.
Resum introductori (108è-109) Després de recordar que el temps transcorregut des que va esclatar la guerra entre l'Atenes primigènia i l'imperi Atlàntida va ser de nou mil anys, Crítias anuncia la seva descripció dels ordres polítics imperants aleshores en ambdues forces enfrontades, començant per Àtica.
II. Descripció de l'ordre polític d'Atenes (109b-112b) Atribució d'Àtica a Atenea i Hefest (109b-110c) miniatura|Atenea. En una ocasió, els déus van distribuir per mitjà de la sort de la justícia totes les regions de la terra, davant la disjuntiva prèvia de saber el que li convenia a cada un però no voler recórrer a l'apropiació a través de la disputa. Després de l'adjudicació i la corresponent ocupació «ens criaven com els seus ramats i animals, actuant sobre l'ànima per mitjà de la convicció com si fos un timó, segons la seva pròpia intenció, i així conduïen i governaven tot ésser mortal».
Hefest i Atenea van rebre ambdós la regió d'Àtica, apropiada a la virtut i intel·ligència per naturalesa, implantant l'ordre constitucional en l'ànima d'homes bons (la qual cosa ratificaria que ens trobem davant el germen d'una nova societat tutelada a si mateixa, sense la intervenció directa dels déus).
La tradició d'aquesta humanitat primigènia s'ha perdut a causa de la destrucció gradual dels seus hereus i al temps transcorregut, conservant els seus noms sense els seus fets correlatius, tal com van ser nomenats pels sacerdots a Soló:Cècrops, Erecteu, Erictoni, Erisícton.
Descripció geogràfica (110c-111d) Aquesta regió l'habitaven ciutadans que es dedicaven a l'agricultura i a l'artesania, i separats d'ells, segons el desig dels homes divins, hi havia els guerrers, que vivien organitzats socialment de manera que els béns eren propietat comuna i es feia innecessària qualsevol forma d'Estat.
Les seves fronteres geogràfiques arribaven a l'Istme i, en la resta de terra ferma, fins a les cimeres del Citeró i el Farnés, baixant el límit amb la Oròpia a la dreta i vorejant a l'esquerra el Asop des del mar.
Destacava més per la gran qualitat de la terra així com per la consegüent quantitat en la seva producció agrícola i ramadera. Llavors, quan encara la terra no s'havia erosionat a partir de les múltiples inundacions esdevingudes al llarg dels nou mil anys transcorreguts (amb el que Crítias pressuposa noves inundacions afegides després de l'enfonsament de l'Atenes primigènia, tal com es relata a Timeu 25C-d), es podien albirar muntanyes coronades d'extensos boscos i alts arbres de gran utilitat. També les planes ressaltaven per la feracitat de la seva terra, i a causa precisament a ella, el ric cabal d'aigua amb què Zeus proveïa anualment a tota la regió quedava emmagatzemat, de manera que canalitzant des de les altures a les diverses cavitats subterrànies servia de font a fonts i rius, tal com testimonien els llocs sagrats que han perdurat des de llavors.
La ciutat (111e-112e) En aquells dies, l'Acròpoli (o lloc més alt i fortificat de les ciutats gregues) es caracteritzava per estar coberta de terra i en ser plana a la part superior, a diferència del seu estat actual, totalment erosionat i al descobert degut als dos diluvis esdevinguts després de la destrucció de l'Atenes primitiva (el de Deucalió i un altre anterior). miniatura|esquerra|Acròpolis.
La seva mida «arribava fins al Erídan i el Iliso i incloïa en el seu interior turó Pnyx amb el turó Licabet com a límit del costat oposat del Pnix».Críties, 112
Camperols i artesans s'ubicaven circumdant vessant exterior per tal de treballar la proximitat dels camps, mentre l'estament dels guerrers es trobava a la part nord de l'Acròpoli, al voltant del temple d'Atenea i Hefest.
Tota construcció de la república comuna es caracteritzava per l'absència d'or i plata, donat l'innecessari del seu ús en pretendre la recerca de la virtut en el terme mitjà que separa la prepotència de la pusil·lanimitat. Les cases a les que habitaven eren l'ordre i la semblança d'estat entre els seus immediats descendents.
Al sud de l'acròpoli, reservada per a la seva ocupació estival, es trobaven jardins, gimnasos i llocs per al menjar comú.
Es caracteritzava també el lloc per una font que proporcionava tant abundància com temprança independentment de l'estació en què es recorre al seu ús, i de la qual només romanen petits brolladors.
Els seus habitants tenien cura dels seus conciutadans i la resta dels grecs els consideraven els seus guies per atribució pròpia, limitant constantment el nombre d'homes i dones adults de vint mil.