Kelenken és un gènere extint d'ocell gegant no volador i predador de la família dels forusràcids o "ocells del terror". Només conté una espècie, K. guillermoi. Va viure durant el Miocè fa 15 milions d'anys en el que actualment és Argentina.
Història L'únic exemplar conegut va ser descobert el 2007 a Comallo per l'estudiant de secundària Guillermo Aguirre-Zabala, a la regió de la Patagònia, i es va convertir en l'holotip del nou gènere i espècie Kelenken guillermoi. El nom del gènere fa referència a un dimoni de la mitologia Aonikenk, que sovint és representat com un ocell rapaç gegant, i el nom específic honra el descobridor. L'holotip consisteix en un dels cranis més complets coneguts d'un gran forusràcid, així com un os tarsometatars de la part inferior de la cama i un os de falange del dit del peu. El descobriment de Kelenken va aclarir l'anatomia dels grans forusràcids, ja que abans eren molt menys coneguts. Els parents vius més propers dels forusràcids són els cariàmids. Es va descobrir que Kelenken pertanyia a la subfamília Phorusrhacinae, juntament amb, per exemple, Devincenzia.
Els forusràcids eren ocells grossos i no voladors, amb extremitats posteriors llargues, pelvis estretes, ales proporcionalment petites i cranis enormes, amb el bec ganxut, alt, llarg i comprimit lateralment. Kelenken és el forusràcid més gros conegut, un 10% més que els seus parents més grossos coneguts anteriorment. Amb 716 mm de llarg, el crani holotip és el més gros conegut de qualsevol ocell, i s'ha comparat amb la mida del crani d'un cavall. L'os de la pota del tarsometatars fa 437 mm de llarg. Es creu que Kelenken feia uns 3 m d'alçada i superava els 100 kg de pes. Kelenken es diferenciava d'altres forusràcids en característiques com la longitud del bec, en tenir una ossificació supraorbital (una vora arrodonida per sobre de l'òrbita ocular) que encaixa en una òrbita del procés postorbital, i en tenir un foramen magnum gairebé triangular (la gran obertura a la base del crani per on entra la medul·la espinal).
Es creu que els forusràcids eren depredadors terrestres o carronyers, i sovint s'han considerat depredadors alfa que van dominar l'Amèrica del Sud del Cenozoic en absència de depredadors mamífers placentaris, tot i que van coexistir amb alguns mamífers borhiènids carnívors grossos. El tarsometatars llarg i esvelt de Kelenken suggereix que podia córrer més de pressa del que s'havia assumit anteriorment per als grans forusràcids, i hauria estat capaç de perseguir animals petits. Els estudis dAndalgalornis relacionat mostren que els forusràcids grossos tenien cranis molt forts i rígids; això indica que podrien haver-se empassat preses petites senceres o haver atacat preses més grosses colpejant repetitivament amb el bec. Kelenken és conegut de la Formació Collón Curá, i va viure durant l'era Colloncurana de Sud-amèrica, quan predominaven els ambients oberts, cosa que permetia l'aparició d'animals més grossos i adaptats per córrer. La formació ha proporcionat fòssils d'una àmplia gamma de mamífers, amb alguns fòssils d'ocells, rèptils, amfibis i peixos.
Descripció alt=Mida en comparació amb un humà i altres forusràcids|miniatura|Mida (verd fosc) en comparació amb un humà i altres forusràcids. Els forusràcids eren ocells grossos i no voladors amb extremitats posteriors llargues, pelvis estretes, ales proporcionalment petites i cranis enormes, amb el bec ganxut alt, llarg i comprimit lateralment. Kelenken és el forusràcid conegut més gros, aproximadament un 10% més que els forusràcids més grossos coneguts anteriorment, com ara Phorusrhacos. El crani holotip fa uns 716 mm de llarg des de la punta del bec fins al centre de la cresta nucal en el pla sagital a la part superior posterior del cap (una mida comparable a la mida del crani d'un cavall), cosa que el converteix en el crani més gros de qualsevol ocell conegut. L'extrem posterior del crani fa 312 mm d'amplada. L'os tarsometatars de la pota fa 437 mm de llarg. L'altura del cap era de fins a 3 m, mentre que els cariàmids moderns arriben als 90 cm d'alçada. Tot i que el pes de Kelenken no s'ha estimat específicament, es creu que superava els 100 kg.
Crani
Abans del descobriment de Kelenken, els cranis de grans forusràcids no completament coneguts es van reconstruir com a versions ampliades de parents més petits i complets com Psilopterus i Patagornis, tal com exemplifica un esbós de 1895 reproduït amb freqüència del crani destruït del gran Phorusrhacos, que al seu torn es basava en el de Patagornis. Aquestes reconstruccions destacaven els suposats becs molt alts, les conques oculars rodones i altes i les caixes cranials voltades, però Kelenken va demostrar la diferència significativa entre els cranis dels membres grossos i petits del grup. El crani holotip és molt massiu i triangular quan es veu des de dalt, amb la part posterior comprimida de dalt a baix. El bec superior és molt llarg, superant la meitat de la longitud total del crani, a diferència de Mesembriornis i Patagornis, i és més llarg que el de Phorusrhacos. La proporció entre el bec superior i el crani de Kelenken és de 0,56, basada en la distància entre la cavitat nasal òssia i la punta frontal. Malgrat l'aixafament de dalt a baix, el bec superior és alt i molt robust, tot i que aparentment no tan alt com en els patagornitins, com Patagornis, Andrewsornis i Andalgalornis.
L'extrem frontal del premaxil·lar (l'os més frontal de la mandíbula superior) sobresurt prominentment com un ganxo afilat i girat cap avall. Aquesta forta projecció cap avall s'assembla més a la condició que s'observa en forusràcids de mida gran a mitjana com Phorusrhacos, Patagornis, Andrewsornis i Andalgalornis, que no pas a les projeccions més febles dels psilopterins més petits. La part inferior de la porció frontal del bec superior forma un parell de crestes prominents, cadascuna separada per un solc del tomium (vora afilada del bec). Aquestes crestes també estan separades d'una porció central més ampla del premaxil·lar per un solc longitudinal (el canal premaxil·lar rostral). Patagornis tenia una morfologia similar en la part frontal del paladar. Gran part del costat superior del bec està marcat per petites fosses irregulars, que funcionaven com a sortides nervioses. Els dos terços posteriors del bec superior estan excavats per un solc prominent, que corre paral·lel al marge del tomium.
Els narius són petits, rectangulars i estan situats en el vèrtex posterosuperior del bec superior, com en els patagornitins (la mida i la ubicació dels narius es desconeixen en els forusràcids i brontornitins més grossos). Els narius semblen ser més llargs que alts de davant cap enrere, tot i que això pot estar exagerat per l'aixafament, i el marge posterior està format per l'apòfisi maxil·lar de l'os nasal (una projecció des dels nasals cap el maxil·lar, l'os principal de la mandíbula superior). No es pot discernir si els narius estan connectats entre si al mig (sense septe com en altres forusràcids). La forma quadrangular de la finestra antorbitària (una obertura davant de l'òrbita de l'ull) és clara tot i que està una mica aixafada a banda i banda. La vora frontal d'aquesta obertura està aproximadament a nivell amb el marge posterior dels narius, i el marge inferior és recte quan es veu des del costat esquerre. Els robustos ossos lacrimals formen els marges posteriors de la finestra antorbitària, i aquests ossos estan enfonsats en relació amb l'os jugal (que forma la vora inferior de l'òrbita ocular) i el marge lateral exterior de cada os frontal (ossos principals del front). La finestra antorbitària és proporcionalment més petita que la de Patagornis. alt=Esquelet reconstruït al Museu de Dinosaures de la Prefectura de Fukui (Japó)|miniatura|Esquelet reconstruït al Museu de Dinosaures de la Prefectura de Fukui (Japó) Tot i que la forma de les conques dels ulls pot estar lleugerament afectada per la compressió de dalt a baix, és probable que fossin baixes, de forma gairebé rectangular, amb un marge superior còncau i una vora inferior lleugerament convexa. La part superior de la conca de l'ull està delimitada per una vora gruixuda i arrodonida (una ossificació supraorbital), la part posterior de la qual sembla sobresortir cap avall vista des del costat. A Patagornis, s'ha suggerit que una estructura similar és un procés de l'os lacrimal, i tot i que la connexió entre aquests no està clara a Kelenken, aquesta estructura probablement també era una extensió del lacrimal. L'ossificació supraorbital encaixa dins d'una conca formada per una part de l'os frontal que forma el procés postorbital, una configuració desconeguda en altres forusràcids. El marge inferior de la conca de l'ull està format per una barra jugal robusta que és molt alta (més grossa que la de Devincenzia) i plana de costat a costat. L'os jugal és aproximadament quatre vegades més alt que gruixut pel centre inferior de l'òrbita ocular, i l'alçada és més gran que en altres forusràcids.
Els ossos frontals semblen haver estat plans a la part superior. La zona on els frontals haurien contactat amb les premaxil·les està danyada, de manera que les sutures (unions entre ells) no es poden identificar, però les sutures entre els frontals i els nasals i els parietals estan completament fusionades. Aquesta fusió fa que sigui difícil identificar com aquests ossos formaven part del sostre del crani, però els processos postorbitals roms i robustos probablement estaven formats principalment pels frontals. A les cares inferiors, cada frontal forma una gran depressió on s'uneix un múscul mandibular. El procés postorbital (projecció sobre l'os frontal prop de la vora superior posterior de l'òrbita de l'ull) està estretament separat d'un robust procés zigomàtic, i aquestes dues projeccions tanquen una estreta fossa temporal (obertura a la templa). El procés postorbital conté cicatrius deixades per músculs mandibulars massius, parts dels quals van envair la major part del sostre del crani a l'altura dels ossos parietals. Hi ha una depressió ben desenvolupada darrere del procés zigomàtic, al llarg del costat de l'os escatós, que correspon a un múscul de tancament de la mandíbula. La fossa subtemporal més enrere és ampla i la part posterior està definida per una extensió roma i lateral de la cresta nucal.
Els maxil·lars formen un paladar extens, amb els marges laterals gairebé paral·lels durant la major part de la longitud del bec superior, i el paladar s'eixampla des de la part frontal fins a la regió de les conques dels ulls. Com en Patagornis, aquests ossos estan separats a la línia mitjana per una depressió longitudinal diferenciada que recorre gran part de la seva longitud, i al llarg de la meitat posterior del paladar, aquesta depressió està flanquejada per porcions dels maxil·lars. El marge lateral a la part posterior del maxil·lar té un contacte suturat amb el jugal que està ben definit, similar a Patagornis. La part del sostre del crani darrere de les conques dels ulls és plana i està marcada pel desenvolupament de la musculatura temporal. L'occipital és molt ample, com en Devicenzia, i baix, cosa que li dóna un aspecte rectangular quan es veu des de darrere. El còndil occipital (la prominència arrodonida a la part posterior del cap que contactava amb la primera vèrtebra del coll) és rodó amb un solc vertical que s'origina en la superfície superior i arriba gairebé al centre del còndil. El foramen magnum (la gran obertura a la base del crani per on entra la medul·la espinal) és gairebé triangular, cosa única en aquest gènere, i té un àpex superior rom, i és lleugerament més petit que el còndil. Per sobre del foramen magnum hi ha una prominència semblant a una cresta, que s'estén verticalment des de la vora del foramen fins la cresta nucal transversal. No es veu una fossa (depressió poc profunda) sota el còndil, a diferència de Patagornis i Devicenzia, les fosses dels quals són diferents.
Os de la cama