miniatura|La vida en un habitatge compartit és una de les formes de convivència.
La convivència és el fet de viure plegats. El concepte s'aplica tant a la vida compartida en un mateix habitatge com a les relacions entre persones i grups dins d'una comunitat. En l'àmbit social i educatiu, també designa un ideal de relació basat en el reconeixement mutu, la participació i la gestió pacífica dels conflictes.
La convivència domèstica pot correspondre a relacions familiars, de parella, d'amistat o de companyia. La convivència sense matrimoni i les relacions convivencials d'ajuda mútua són modalitats específiques, amb característiques socials i, segons l'ordenament jurídic, efectes legals propis.
Convivència social miniatura|Sopar compartit entre pelegrins a l'alberg de Grañón, al Camí de Sant Jaume, el 2008. En l'estudi de les relacions socials, l'antropòleg Carlos Giménez Romero distingeix tres tipus ideals de sociabilitat: la convivència, la coexistència i l'hostilitat. La convivència es caracteritza per la interacció positiva, la reciprocitat i la cooperació, així com per l'abordatge dialogat dels conflictes. En la coexistència, les persones o els grups comparteixen un espai, però mantenen escasses relacions i poden deixar sense tractar les tensions existents. L'hostilitat implica relacions de rebuig o enfrontament, amb formes de violència latent o manifesta. Aquests tipus poden combinar-se dins d'una mateixa comunitat i transformar-se amb el temps.
Dimensions socials L'anàlisi de la convivència comprèn diferents dimensions: les relacions entre les persones, les actituds envers els altres, les normes, els valors, la participació, la comunicació, el tractament dels conflictes, les identitats i la dimensió política. Això permet estudiar, per exemple, si els membres d'una comunitat intervenen en les decisions col·lectives, disposen de canals de comunicació o comparteixen un sentiment de pertinença, a més de comprovar si hi ha enfrontaments explícits.
La convivència no pressuposa l'absència de conflictes. Les diferències d'interessos i les tensions formen part de les relacions socials; per això, la promoció de la convivència inclou procediments per abordar-les mitjançant el diàleg, la negociació i la mediació. En l'àmbit comunitari, aquests procediments cerquen acords i compromisos entre les persones implicades.
Les polítiques locals de convivència intervenen en espais públics, comunitats veïnals i equipaments municipals. A Catalunya, la Diputació de Barcelona dona suport als municipis mitjançant serveis de mediació ciutadana, diagnòstics i taules de convivència. Aquestes darreres coordinen serveis municipals i agents del territori per abordar situacions de tensió o desavinença veïnal. Les actuacions també poden incloure mesures educatives o reparadores com a alternativa a determinades sancions econòmiques.
Convivència intercultural La convivència intercultural fa referència a les relacions entre persones i grups amb referents culturals, religiosos o lingüístics diversos. El Llibre blanc sobre el diàleg intercultural, presentat pel Consell d'Europa el 2008, proposa compatibilitzar el reconeixement d'aquesta diversitat amb la cohesió social, sobre la base de la igualtat de dignitat, els drets humans, la democràcia i l'estat de dret. Entén el diàleg intercultural com un intercanvi respectuós que requereix tant la possibilitat d'expressar-se com la disposició a escoltar els altres.
Aquest plantejament reconeix que les identitats individuals poden incorporar pertinences múltiples i modificar-se al llarg de la vida. També estableix que les tradicions culturals o religioses no poden justificar vulneracions dels drets individuals, ni la cultura majoritària pot legitimar la discriminació de les minories. La convivència intercultural implica, per tant, el respecte a la diversitat i la protecció de la llibertat de les persones per adoptar, combinar o abandonar determinades adscripcions culturals.
Convivència domèstica Convivència en parella En la sociologia de la família, la cohabitació no matrimonial fa referència a les parelles que comparteixen una llar sense estar casades. Pot constituir una etapa anterior al matrimoni o una forma de vida en parella sense un projecte matrimonial immediat. Les motivacions poden combinar factors afectius, econòmics i pràctics.
L'estudi estadístic d'aquestes unions presenta dificultats, perquè l'inici de la convivència no sempre correspon a un acte formal o a una data inequívoca. Les enquestes poden utilitzar criteris diferents, com la identificació de la parella entre els membres de la llar, el temps de residència compartida o la declaració dels mateixos participants. Aquestes diferències metodològiques condicionen la comparació dels resultats.
A Catalunya, el Codi civil de Catalunya considera parella estable dues persones que conviuen en una comunitat de vida anàloga a la matrimonial quan es compleix alguna d'aquestes circumstàncies: més de dos anys ininterromputs de convivència, tenir un fill comú durant la convivència o formalitzar la relació en escriptura pública. La llei també estableix impediments personals per constituir-la.
A Espanya, la Llei 13/2005, d'1 de juliol, va reconèixer el dret de les parelles del mateix sexe a contreure matrimoni. La reforma va establir que el matrimoni té els mateixos requisits i efectes amb independència que els contraents siguin del mateix sexe o de sexe diferent.
Convivència d'ajuda mútua miniatura|Preparació compartida d'aliments al projecte comunitari francès La Smala, el 2021, com a exemple d'activitat entre generacions. La convivència d'ajuda mútua és una figura del dret civil català que regula determinades formes de vida compartida diferents de les relacions de parella. Pot reunir persones vinculades per parentiu col·lateral, com els germans, o per amistat o companyia. La posada en comú de recursos i de treball domèstic pot respondre a necessitats de suport quotidià i contribuir a evitar l'aïllament, especialment entre les persones grans.
L'antecedent legislatiu específic és la Llei 19/1998, de 28 de desembre, sobre situacions convivencials d'ajuda mútua. Aquesta norma reconeixia les relacions de persones que compartien habitatge, despeses o treball domèstic amb voluntat de permanència i ajuda mútua.
La regulació es recull als articles 240-1 a 240-7 del llibre segon del Codi civil de Catalunya. Requereix compartir l'habitatge habitual i les despeses o el treball domèstic, sense contraprestació i amb voluntat de permanència i ajuda mútua. Es pot constituir mitjançant escriptura pública o després de dos anys de convivència. Si els convivents no són parents, el màxim és de quatre persones. Els acords poden distribuir desigualment les aportacions econòmiques i les tasques domèstiques.
Els programes de convivència intergeneracional posen en contacte persones de diferents edats per compartir habitatge i establir relacions de companyia i suport. A Catalunya, el programa Viure i Conviure, iniciat el 1996, facilita que persones grans acullin estudiants universitaris a casa seva. La persona gran obté companyia i l'estudiant disposa d'allotjament durant el curs acadèmic. El programa incorpora la selecció i la posada en contacte dels participants, així com el seguiment de la convivència per professionals.
Cohabitatge i vida comunitària miniatura|Pati interior de La Borda, una cooperativa d'habitatge de Barcelona que combina habitatges particulars amb espais comunitaris. El cohabitatge, també conegut amb el terme anglès cohousing, és una forma d'habitatge comunitari que combina espais privats amb instal·lacions i activitats compartides, gestionades pels residents. La dimensió convivencial es concreta en l'organització conjunta d'aspectes de la vida quotidiana i en la creació de vincles entre les persones que hi participen. Aquesta combinació permet mantenir espais d'autonomia personal alhora que es comparteixen recursos i responsabilitats.
Una revisió acadèmica publicada el 2020, que va reunir 25 estudis sobre 77 experiències, va identificar associacions entre el cohabitatge, el suport social, el sentiment de comunitat i la reducció de l'aïllament. Tanmateix, els autors van assenyalar que la qualitat de l'evidència era baixa i que els dissenys dels estudis no permetien establir relacions causals. També van advertir de les desigualtats d'accés a aquests projectes, que poden limitar la participació de persones amb menys recursos.
A Barcelona, la cooperativa d'habitatge La Borda, situada al barri de la Bordeta, constitueix un exemple d'organització residencial orientada a la vida comunitària. El projecte combina habitatges particulars amb espais compartits, com la bugaderia i les sales polivalents. La participació dels residents en la preparació del projecte i en la gestió dels serveis comuns forma part del seu model de convivència, que també facilita pràctiques quotidianes de suport entre veïns.
Convivència escolar miniatura|Alumnes treballant junts a l'aula. L'aprenentatge de la convivència ocupa un lloc destacat en les propostes educatives de la UNESCO. L'informe de la Comissió Internacional sobre l'Educació per al Segle XXI, presidida per Jacques Delors i publicat el 1996 amb el títol Learning: The Treasure Within, va establir quatre pilars de l'educació: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a viure junts i aprendre a ser. Aquesta concepció situa la capacitat de relacionar-se amb els altres entre les finalitats fonamentals de l'educació al llarg de la vida.
En l'àmbit educatiu, l'aprenentatge de la convivència comprèn el desenvolupament d'habilitats de relació, el respecte a la diversitat i la participació en la vida col·lectiva. Inclou tant la prevenció i la gestió dels conflictes com l'organització del centre i l'educació en valors. Hi tenen cabuda la coeducació, l'educació intercultural, l'educació per la pau i l'educació socioemocional.
A Catalunya, el Projecte de convivència s'inscriu en el projecte educatiu de centre i recull les actuacions destinades a preparar l'alumnat i la resta de la comunitat escolar per conviure i gestionar els conflictes. La Generalitat de Catalunya proporciona orientacions, recursos i instruments de diagnosi per elaborar-lo d'acord amb les necessitats de cada centre.
Convivència digital miniatura|Representació gràfica de l'assetjament a les xarxes que mostra els riscos de la cibercovivència. La convivència digital o ciberconvivència fa referència al conjunt de relacions, normes i actituds que es desenvolupen en els entorns virtuals, com ara les xarxes socials, aplicacions de missatgeria, fòrums i entorns de treball o aprenentatge en línia. A mesura que gran part de la interacció humana s'ha traslladat a l'esfera digital, ha sorgit la necessitat d'adaptar els principis de respecte i responsabilitat a un context caracteritzat per la immediatesa, l'anonimat relatiu i l'absència de comunicació no verbal.
El foment d'una bona convivència a la xarxa s'articula al voltant de la netiqueta (bones pràctiques de comportament a internet) i l'alfabetització digital ciutadana. D'altra banda, els conflictes en l'entorn virtual poden derivar en fenòmens com el ciberassetjament (cyberbullying), els discursos d'odi o l'aparició de trols. La prevenció d'aquestes situacions passa per l'educació en valors digitals des de la infància i el desenvolupament d'eines de moderació i protecció de la privacitat per part de les plataformes digitals.
Convivència laboral En l'àmbit del treball, la convivència laboral fa referència a la qualitat de les relacions interpersonals entre els membres d'una organització. Un bon clima laboral afavoreix el treball en equip, redueix l'estrès laboral i millora tant el benestar físic i psicològic de les persones com la productivitat general de l'entitat.