El matrimoni homosexual a Espanya va ser legalitzat l'any 2005 després d'una campanya que també incloïa l'adopció homoparental, iniciada l'any 2004 pel govern socialista (PSOE) dirigit per José Luis Rodríguez Zapatero, qui havia guanyat les eleccions poc abans. Després de molt debat, la llei que permetia el matrimoni homosexual va ser aprovada per les Corts Generals d'Espanya el 30 de juny de 2005 i publicada el 2 de juliol del mateix any. El matrimoni entre persones del mateix sexe es legalitzava el 3 de juliol de 2005, convertint-se en el tercer estat al món en fer-ho, després dels Països Baixos i Bèlgica i 17 dies abans que el Canadà.
La ratificació de la llei no va estar absent de conflicte, tot i el suport del 66% de la població. Les autoritats de l'Església Catòlica s'hi van oposar rotundament, criticant el que consideraven el debilitament del sentit del matrimoni. Altres associacions van expressar la seva preocupació per la possibilitat que les lesbianes i els gais poguessin adoptar nens. Les manifestacions a favor i en contra van congregar milers de persones de totes les parts d'Espanya. Després de l'aprovació, el Partit Popular va desafiar la llei portant-la al Tribunal Constitucional.
Unes 4.500 parelles homosexuals es van casar a Espanya durant el primer any de vigència de la llei. Poc després de l'aprovació de la llei, van sorgir dubtes sobre la situació legal dels matrimonis amb persones de països que no permeten el matrimoni homosexual. El Ministeri de Justícia va determinar que la llei de matrimonis homosexual permet a ciutadans espanyols contraure matrimoni amb ciutadans d'altres nacionalitats independentment de si al seu país d'origen es reconeix aquesta associació. Almenys un dels membres de la parella ha de ser ciutadà espanyol per poder casar-se; així doncs, també es reconeix el matrimoni entre dos ciutadans estrangers amb residència legal a Espanya.
Les eleccions generals espanyoles de 2011 van donar la victòria al centre-dretà Partit Popular el líder del qual, Mariano Rajoy, digué que s'oposava al matrimoni homosexual, però que la decisió sobre si mantenir o revocar la llei es faria després de la resolució del Tribunal Constitucional. Aquesta resolució va arribar el 6 de novembre de 2012 certificant la constitucionalitat de la llei.
Història Durant la dècada de 1990 i principis de 2000, diverses Comunitats Autònomes havien aprovat legislacions pròpies sobre parelles de fet, que permetien a les parelles de qualsevol sexe registrar la seva unió i obtenir alguns beneficis administratius. Fins al 2004 s'havien creat registres en 11 de les 17 Comunitats Autònomes: Catalunya (1998), Aragó (1999), Navarra (2000), País Valencià (2001), Illes Balears (2001), Comunitat de Madrid (2001), Astúries (2002), Andalusia (2002), Extremadura (2003), País Basc (2003) i les Illes Canàries (2003). La legislació espanyola ja permetia a persones solteres adoptar nens, i era d'aquesta forma com les parelles homosexuals podien adoptar de facto, però la parella no n'era pare legal i no tenia cap dret si la relació s'acabava o el pare legal moria. La competència en la regulació del matrimoni rau en l'estat segons la Constitució Espanyola de 1978 i, per aquesta raó, la legislació autonòmica no podia atorgar estatus de matrimoni als seus registres.
Els primers moviments en defensa del matrimoni homosexual a Espanya i Catalunya van començar el 1987 amb el cas de Josep Teixidó i Jesús Lozano, van ser la primera parella homosexual en sol·licitar al jutjat de Vic (Barcelona) el permís corresponent per contraure matrimoni. Malgrat que ni el Codi Civil ni la Constitució de l'època tenien articles que prohibissin expressament el matrimoni entre persones del mateix sexe, se'ls va denegar la petició de matrimoni presentada. La sentencia establia que «en les distintes redaccions del codi civil, de la llei del Registre Civil i del seu reglament és tan obvi que el matrimoni el componen un home i una dona que ni els Cossos Legals, ni la jurisprudència de la Direcció General dels Registres i del Notariat, s'han ocupat de concretar que els matrimonis s'han de celebrar entre persones de diferents sexe i, al contrari, de matisar la prohibició de possibles matrimonis entre persones del mateix sexe».
El 30 de juny de 2004, el llavors Ministre de Justícia Juan Fernando López Aguilar va anunciar que el Congrés dels Diputats havia aprovat una proposició de llei per estendre el dret del matrimoni als homosexuals. Es compliria així una promesa feta pel President José Luis Rodríguez Zapatero durant la presa de possessió de la presidència espanyola. López Aguilar també anunciava dues proposicions de llei més, introduïdes pel partit català, Convergència i Unió: la primera donava estatus legal a les parelles de fet, tant heterosexuals com homosexuals, i una segona llei que permetia a les persones transsexuals canviar legalment el seu nom sense la necessitat de sotmetre's prèviament a cirurgia.
El projecte de llei va ser aprovat pel Consell de Ministres l'1 d'octubre de 2004 i va ser enviat al Congrés el 31 de desembre. El Consell d'Estat, el Consell General del Poder Judicial i la Reial Acadèmica de Jurisprudència i Legislació van emetre dictàmens i informes en els quals reconeixien la discriminació a les persones homosexuals, però suggerien una regulació diferent a la del matrimoni. Tot i això, el projecte va aprovar-se al Congrés el 21 d'abril de 2005. Però va ser rebutjat pel Senat el 22 de juny de 2005 on l'oposició, el Partit Popular, tenia una majoria d'escons. El projecte de llei va retornar a la cambra baixa, que va aixecar el veto del Senat amb l'aprovació del projecte el 30 de juny de 2005 amb 187 vots a favor, 147 vots en contra i 4 abstencions. miniatura|Celebració al Congrés el dia de l'aprovació de la llei. Amb l'aprovació final i la promulgació de la llei el 2 de juliol de 2005, Espanya es va convertir en el tercer país del món en legalitzar oficialment els matrimonis del mateix sexe a tot el país, després dels Països Baixos i Bèlgica.
El primer casament homosexual es va dur a terme vuit dies després de l'aprovació de la llei, i es va celebrar a la sala del consell de la localitat madrilenya de Tres Cantos entre Emilio Menéndez i Carlos Baturin. El primer matrimoni entre dues dones va tenir lloc a Barcelona onze dies més tard.
Tot i aquestes passes cap a l'igualitarisme, es va mantenir un defecte legal: si els nens havien nascut dins d'un matrimoni entre lesbianes, la mare no biològica no era considerada legalment com a mare, i encara havia de sotmetre's a un llarg procés d'adopció. Aquest dret era garantit en parelles heterosexuals (casades o no), quan un padrastre declarava que els nens de la seva dona també ho fossin d'ell, sense passar per cap més procés. El 7 de novembre de 2006, el govern va esmenar la llei sobre la reproducció assistida, permetent a la mare no biològica ser considerada com un dels pares.
Ratificació de la Llei 13/2005 El projecte de llei anunciat el 30 de juny de 2004 pel Ministre de Justícia va ser estudiat pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Encara que el Consell General va reconèixer que la discriminació que existia contra els homosexuals no podia ser tolerada, era crític sobre l'ampliació del matrimoni cap a parelles del mateix sexe (inclosos els col·laterals de l'adopció). Va sostenir que l'ampliació no era exigida per la Constitució, i que l'acabament d'aquesta discriminació podria aconseguir-se a través d'altres mitjans legals, com l'ampliació de les unions civils.
Tot i aquest informe negatiu, el Govern va presentar el projecte de llei al Congrés l'1 d'octubre de 2004. Amb l'excepció del Partit Popular i els membres d'Unió Democràtica de Catalunya (que formava part de CiU), els partits parlamentaris van donar suport a la reforma. El 21 d'abril de 2005, el Congrés va aprovar el projecte de llei, amb 183 sís, 136 nos i 6 abstencions (entre ells un membre del Partit Popular). El projecte de llei per permetre matrimonis del mateix sexe a Espanya va ser breu: va afegir un nou paràgraf a l'article 44 del codi civil, dient que «el matrimoni tindrà els mateixos requisits i efectes, independentment de si les persones que intervenen tenen el mateix o diferent sexe». miniatura|El polític Pedro Zerolo va ser un dels majors promotors de l'ampliació del dret al matrimoni i l'adopció de parelles homosexuals al país. En conformitat amb les disposicions constitucionals, el text aprovat pel Congrés es va presentar a continuació al Senat per a la seva aprovació definitiva, el canvi o veto. El 21 de juny de 2005, els experts van ser cridats al Senat per debatre el tema. Les opinions dels experts van ser diverses: alguns van assenyalar que l'adopció gai no té cap efecte sobre el desenvolupament d'un nen, a excepció potser d'una major tolerància cap a l'homosexualitat. No obstant això, el psiquiatre Aquilino Polaino, convocat pel Partit Popular en qualitat d'expert, va anomenar l'homosexualitat una patologia i el va qualificar de trastorn emotiu. Entre altres afirmacions que van generar debat, va afirmar que «molts homosexuals tenen antecedents de violació i abusos des de la infància» i que els homosexuals en general provenen de famílies amb pares i mares «hostils, alcohòlics i distants», que eren «sobreproteccionistes» amb els nens i «freds» amb les nenes. Membres prominents del Partit Popular van rebutjar després les afirmacions de Polaino.
El Senat va vetar el text presentat pel Congrés. El veto va ser proposat pel Partit Popular, que tenia la majoria dels escons, i per Unió Democràtica de Catalunya, i va ser aprovat per 131 sís, 119 nos i 2 abstencions. Com a resultat d'això, el text va ser enviat de nou al Congrés. El 30 de juny de 2005 va ser aprovat pel Congrés, que, de conformitat amb les disposicions constitucionals, està per sobre del veto del Senat. Això es va aconseguir amb 187 vots a favor (entre ells una diputada del Partit Popular, Celia Villalobos), 147 vots en contra i 4 abstencions. L'aixecament del veto implicava l'aprovació de la llei. Després de la votació, Zapatero inesperadament va prendre la paraula al Parlament per parlar en el seu suport, dient «estem ampliant les oportunitats per a la felicitat dels nostres veïns, els nostres col·legues, els nostres amics i els nostres parents. Al mateix temps, estem construint una societat més decent». Mariano Rajoy, el líder de l'oposició Partit Popular, se li va negar l'oportunitat de dirigir-se al Parlament després de l'aparició de Zapatero, i va acusar Zapatero de dividir la societat espanyola.
Quan els mitjans de comunicació van demanar al Rei Joan Carles si anava a aprovar el projecte de llei que s'estava debatent a les Corts Generals, va respondre que ell era el Rei d'Espanya, no de Bèlgica (una referència al rei Balduí I de Bèlgica, que es va negar a signar la legislació belga que va legalitzar l'avortament). Efectivament, Joan Carles I sancionà la Llei 13/2005, en compliment de les previsions constitucionals. La llei va ser publicada al Butlletí Oficial de l'Estat el dia 2 de juliol de 2005, i va entrar en vigor l'endemà, 3 de juliol de 2005.
Reaccions Una enquesta estatal realitzada pel Centre d'Investigacions Sociològiques, publicada l'abril de 2005, va informar que el 66% dels espanyols estaven d'acord amb la legalització dels matrimonis del mateix sexe. Una altra enquesta duta a terme per l'Instituto Opina, un dia abans de l'aprovació de la llei, indicava que un 62,1% donava suport al matrimoni homosexual i un 49,1% donava suport a l'adopció per part de parelles del mateix sexe. Una altra enquesta també realitzada per Instituto Opina nou mesos després indicava que el suport era del 61%.