En l'últim quart de , Lisboa era una ciutat en plena expansió; com estava ocorrent paral·lelament en Europa, els principals factors eren l'empenta industrial i l'ús de l'electricitat.
A la capital lusa existien dues centrals que abastien d'electricitat la ciutat: la Central da Avenida i la Central de Boavista. Els seus noms eren atorgats per la toponímia on estaven instal·lades; per aquesta mateixa raó, durant el projecte de la Central Tejo, aquesta toponímia va continuar vigent anomenant-la Central da Junqueira, per situar-se prop al lloc de la Junqueira. A pesar de tot, aquesta nomenclatura va durar poc temps, ja que, una vegada construïda, als documents oficials i a les façanes de la central es podia apreciar el nom Central Tejo.
La primitiva Central Tejo Les petites centrals existents a la capital (da Avenida i de Boavista) van ficar obsoletes degut a l'increment de la demanda d'electricitat i, a més, s'hi trobaven situades en barris fortament urbanitzats produint un fort impacte ambiental per a les persones i sense espai per a possibles expansions. Per eixes raons, a principis de 1908, les Companhias Reunidas de Gás e Electricidade (CRGE) començaren a realitzar tràmits per a la construcció d'una nova central termoelèctrica en Lisboa. A la llicència es demanava un permís per una “nova estació generadora d'energia”, localitzada en una zona fabril que s'expandia entre l'Arsenal de la Marinha i la platja de Pedrouços, en la part occidental de la ciutat.
El lloc concret escollit es va situar a mitjà camí entre el Palau de Belém i la Cordoaria Nacional da Junqueira, on encara avui existeix. Així que, després de cercar el capital per subvencionar la nova central termoelèctrica, en març de 1908 va començar la construcció de la fàbrica que abastiria d'electricitat Lisboa i la seua regió durant més de quatre dècades.
El projecte tècnic definitiu fou realitzat per l'enginyer Lucien Neu, el qual aprofità tot l'espai útil inserint les turbines en l'àrea central i les calderes disposades a ambdós costats. Aquest projecte va sofrir diverses modificacions, prolongant les obres més del temps estipulat. L'empresa responsable en la construcció dels edificis fou Vieillard & Touzet, la qual mantenia prop d'una cinquantena d'obrers en aquesta tasca. En estiu de 1909, la Central va ser formalment inaugurada però, no obstant això, ans del final de 1910, encara hi va haver alteracions importants al seu interior, com l'adquisició de nous turboalternadors o l'ampliació de la sala de calderes, que implicà la construcció d'una nova xemeneia de trenta-sis metres d'altura, de forma tronco-piramidal inversa.
Així, des de la seua construcció fins a 1912, la primitiva Central Tejo anà adquirint nova maquinària per fer-la més productiva. En 1908 començà amb dos alternadors d'1 MW cadascun, provinents de la Central de Boavista, i sis calderes de la marca Delaunay - Belleville. L'ampliació adés esmentada de 1910 suposà l'increment de tres nous turboalternadors Brown Boveri & Cª. que elevaren la potència total a 7,75 MW, així com quatre calderes en un primer moment i cinc, més potents, en un segon. Per tant, en 1912, moment en què ja s'hi trobava tot l'equipament instal·lat, la primitiva Central Tejo disposava de quinze petites calderes Belleville i cinc grups generadors que abastien la xarxa elèctrica de la ciutat.
Cap a l'exterior, l'edifici que allotjava tota aquesta simbiosi maquinista encara presentava un tipus d'arquitectura característica de les petites centrals elèctriques de finals de , de “les fàbriques de llum”. La seua planta corresponia a una nau longitudinal coberta a dues aigües i tres pavellons adossats transversalment pel costat occidental; entremig de tots ells, dues esveltes xemeneies que doblaven en altitud el cos de fàbrica vigilaven l'espai. A les façanes nord-sud es podia apreciar la llegenda: “1909 / Cªs Reunidas Gaz e Electricidade / Estação Eléctrica Central Tejo”.
La primitiva Central Tejo va estar programada per a funcionar en un període de sis anys (1908-1914), fins que foren aconseguits els mitjans necessaris per a la construcció d'una central major però, degut a l'eclosió de la Primera Guerra Mundial aquell mateix any, que comportà una greu crisi econòmica-financera i les dificultats d'abastiment de combustible, aquesta primitiva fase estigué operativa fins a 1921. Això provocà que la producció i distribució d'electricitat fos feta en condicions precàries, ja que, entre d'altres, els combustibles eren de molt mala qualitat i les calderes sofrien constantment avaries. Per sort, a finals de 1916 la Central va començar a rebre vapor de les dues calderes de baixa pressió instal·lades en el nou edifici, encara en construcció, però que ja donava les condicions necessàries per reforçar l'alimentació dels grups generadors existents.
Una vegada fou construït i totalment posat en marxa l'edifici de Baixa Pressió, en 1921, la primitiva Central Tejo va ser desactivada i desmantellada fent servir l'edifici per a tallers i magatzems. Uns anys després, amb la necessitat de construir un nou edifici de calderes d'Alta Pressió, les naus d'aquesta primitiva fase de la central, foren demolits en 1938 no restant res d'ella.
Actual Central Tejo La necessitat de construir una nova central per suplir els increments de consum de l'electricitat i per la precarietat en què es trobava la primitiva Central Tejo donà lloc que, en 1914, començaren a construir-se nous edificis i màquines amb major potència, que no finalitzaran fins a 1951 amb la fase d'alta pressió.
A grans trets, es poden distingir dos grans períodes de construcció: El primer abraça de 1914 a 1930, correspon a les instal·lacions de producció en Baixa Pressió, durant el qual es va edificar i ampliar la sala de calderes de baixa pressió i la sala de màquines. El segon s'encapsa entre 1938 i 1951, correspon a les instal·lacions de producció en Alta Pressió. Al final d'aquest període, el conjunt arquitectònic mantindrà la seua estructura fins avui, destacant l'edifici de calderes d'alta pressió per sobre de tot el conjunt.
Baixa Pressió Amb la construcció de l'edifici de calderes de baixa pressió i la nova sala de màquines, la Central Tejo va començar a consolidar-se, no sense esforços, tant en producció i distribució d'energia com arquitectònicament, amb la utilització del maó a cara vista en tot el conjunt.
Novament, en aquest període de baixa pressió es poden distingir tres fases de construcció: La primera abraça de 1914 fins a 1921. És l'inici constructiu de l'edifici de calderes, del distribuïdor de carbó i de la sala de màquines. La segona fase data de 1924 fins a 1928; és marcada per la primera ampliació, construint-se un cos de fàbrica per instal·lar noves calderes i un altre distribuïdor de carbó, idèntic als ja existents, un nou grup generador i els molls dels canals del circuit de refrigeració. Finalment la tercera, entre 1928 i 1930, on es produeix l'última ampliació de la sala de calderes, amb majors proporcions que les anteriors, de la sala de màquines i de la subestació.
Primera Fase (1914-1921) Com ja s'ha esmentat, la construcció d'edificis de baixa pressió i de màquines començà en 1914. El projecte incloïa diversos cossos de fàbrica: dues naus longitudinals cobertes a dues aigües cadascuna per allotjar sis calderes de baixa pressió marca Babcock & Wilcox; una sala de màquines amb capacitat per a dos turboalternadors alemanys AEG de 8 mW de potència; i un edifici de mida més petita per als despatxos i la subestació. La construcció començaria de nord a sud i d'est a oest; a més, al projecte hi havia la possibilitat d'ampliacions posteriors cap a la vora del riu Tajo, al sud.
Al cap de poc d'inici de les obres, esclatà la Primera Guerra Mundial, provocant un retardament en la data fixada i un problema per rebre els turboalternadors encomanats a Alemanya, que quedaren retinguts fins al final de la contesa. No obstant això, en 1916 foren muntades les dues primeres calderes de baixa pressió (que al projecte tenien atribuïdes els nombres 5 i 6) per abastir els generadors de la primitiva Central Tejo.
Durant els dos anys següents es muntaren dues noves calderes (les nombres 3 i 4) que, junt a la 5 i la 6, sobrepassaven la potència que els vells generadors da Junqueira podien suportar. Les CRGE observaren que era imprescindible adquirir un altre turboalternador aliè als dos alemanys encomanats feia anys, que continuaven retinguts a Alemanya i, alhora, avançar en la construcció d'una part de la sala de màquines per allotjar aquest nou generador. Finalment, en 1919 va començar a funcionar un nou turboalternador suís marca Escher & Wyss de 7500 kW.
A l'any següent, foren instal·lades les últimes calderes restants (nombres 1 i 2) i ja, amb la guerra acabada, els dos grups alemanys AEG foren per fi rebuts, entrant en servei en 1921. Amb la instal·lació definitiva d'aquestes sis calderes i dels tres grups generadors, la producció es va estabilitzar i va ser possible desmantellar l'equipament de la ja antiquada Central da Junqueira.
Segona Fase (1924-1928) Progressivament, en funció amb l'augment dels consums d'electricitat, es va tornar indispensable efectuar nous i importants treballs en la Central per augmentar i finalitzar les sales de calderes de baixa pressió. El programa que les administracions de les CRGE van realitzar consistia en l'ampliació d'una nova nau industrial que allotjaria tres noves calderes de baixa pressió, i l'adquisició d'un nou grup generador.
Així, durant 1922 es va portar a cap un estudi per a la instal·lació de les calderes número 7 i 9, i el seu possible funcionament amb carbó polvoritzat que, finalment, no es va dur a terme perquè, en la caldera número 6, es van realitzar proves d'aquestes i no donaren resultat. Això no obstant, la caldera número 11 si utilitzaria carbó polvoritzat.
La “nova sala de les calderes”, com se la coneixia, avançava cap al sud, en direcció al riu Tajo, la façana que donava cap allí es va deixar inacabada, tancada temporalment per una xapa de zinc i una estructura metàl·lica imitant els finestrals de l'altra banda, pressuposant la tercera i última ampliació d'aquesta sala de baixa pressió. Les calderes set i nou, de la marca Babcock & Wilcox, foren les primeres a instal·lar-se en aquest nou espai, 1924 i 1925 respectivament. La tercera, l'onze, era de la marca Humboldt i va ser instal·lada en 1928. A més, ja que usava carbó polvoritzat, a sota d'ella tenia el seu propi molí.
La sala de màquines no va sofrir cap alteració de volum, en canvi, al seu interior va ser muntat un nou grup generador de 8 MW en 1925, el número 4, de la marca Stal-Asea. A més, també es van construir els canals i dos sifons a les noves dàrsenes del circuit de refrigeració, el qual conduïa l'aigua del riu fins a l'interior de la central.
Tercera Fase (1928-1930) La tercera fase constructiva d'aquest primer període de la Central Tejo consistí en l'acabament de les naus fabrils (tant les sales de calderes com de màquines). Ja en 1928, el mateix any de muntatge que la caldera 11, es va decidir avançar en la compra de les últimes dues calderes de baixa pressió, la 8 i la 10 de la marca habitual Babcock & Wilcox, degut al retardament en els treballs de muntatge de la caldera marca Humboldt.
No obstant això, no serà fins a 1930 quan es van muntar definitivament. El nou cos de fàbrica per allotjar-les continuà amb la mateixa línia estètica que les anteriors però amb unes dimensions majors; primerament es va enderrocar la façana temporal de xapes de zinc i, darrerament, es va construir l'edifici en direcció al riu, realitzant la façana definitiva que encara avui existeix.