El culte a la personalitat (també anomenat culte a la persona) es refereix quan hom empra els mitjans de comunicació de masses per crear una imatge pública i heroica, amb una adoració i adulació excessiva d'un líder viu, carismàtic i, per un general, unipersonal, especialment un cap d'Estat.Cult of personality. Encyclopædia Britannica. Retrieved June 25, 2009. Trobem els cultes a la personalitat sovint a les dictadures.
Aquest culte (com a concepte influït per Nikita Khrusxov al seu Discurs Secret del 20è Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica) és una elevació en dimensions religioses de figures líders carismàtiques a la societat o a la política.
Rerefons Durant tota la història, els monarques sempre han estat objecte de gran reverència. Mitjançant el principi del dret diví dels reis, s'ha afirmat que els governants rebien l'ofici per voluntat de Déu. A la Xina Imperial, l'antic Egipte, Japó, l'imperi dels Inques, l'imperi dels Asteques, el Tibet, Tailàndia i l'Imperi Romà són clars exemples de la definició dels monarques com a déus-reis.
L'onada de les idees democràtiques a Europa i Amèrica del Nord durant els segles i han augmentat la dificultat dels monarques per preservar la seva aurea. No obstant això, el desenvolupament de la fotografia, l'enregistrament de so, el cinema, la producció en massa i l'educació pública, així com les tècniques usades en la publicitat comercial, van permetre als líders projectar una imatge positiva d'ells mateixos com mai s'havia fet fins llavors. Va ser en aquestes circumstàncies en què van aparèixer els cultes a la personalitat més coneguts. Sovint, aquests cultes són una forma de religió política.
Propòsits El culte a la personalitat va ser descrit per primera vegada en relació als règims totalitaris que buscaven radicalitzar o transformar la societat d'acord amb les seves idees radicals.Steven Kreis Stalin and the Cult of Personality (Consulta, 10 de març de 2013 Sovint, un simple líder queda associat amb aquesta transformació revolucionària, i és tractat com a "guia" benèvol de la nació sense el qual la transformació a un futur millor no podria tenir lloc. Aquesta ha estat generalment la justificació per als cultes a la personalitat que han aparegut en les societats totalitàries del , com succeí amb els casos d'Adolf Hitler o Ióssif Stalin.
No tots els dictadors han desenvolupat cultes a la personalitat, i alguns líders han buscat minimitzar la seva pròpia adulació pública. Per exemple, al règim de Pol Pot a Cambodja, ell era rarament vist. Per l'altre costat, a Corea del Nord existeix un culte a la personalitat de gran èxit, que inclou un treball conjunt tant del pare (Kim Il-sung) com del fill (Kim Jong-il).
Característiques devoció exagerada de totes les persones vers al líder recepció sense crítica de les expressions a l'opinió pública de la persona admirada persecució dels crítics del líder, en part amb amenaces de mort o a la salut dels crítics, aprehensió i desaparició dels crítics presència exagerada d'imatges, fotografies i eslògans a escoles, edificis i mitjans de masses designació d'empreses, edificis públics, escoles, carrers, i ciutats amb el nom del líder (per exemple, veure Llista de llocs nomenats en honor de Stalin). elaboració de relacions (en ocasions absurdes des d'un punt de vista crític) entre el líder i tots els aspectes de la vida.
Per regla general, al final de la dictadura es reverteixen les designacions, i les imatges i estàtues són retirades, a més de tots els llibres i obres d'art.
Exemples miniatura|Estàtua del general Franco a Santander. Els crítics del culte a la personalitat sovint se centra en els règims de Ióssif Stalin, Adolf Hitler, Benito Mussolini, Mao Zedong, Nicolae Ceauşescu, Saparmurat Niyazov, Ho Chi Minh, Kim Il-sung, Sukarno, Kim Jong-il i Kim Jong-un.
Durant els seus règims, tots aquests líders van ser presentats com a bons i infal·libles. Els seus retrats penjaven a les llars i als edificis públics, amb artistes i poetes requerits a realitzar només obres que glorifiquessin al líder. D'altres líders amb cultes així inclouen a Siad Barre de Somàlia i Enver Hoxha d'Albània. El terme culte a la personalitat prové de la crítica que va fer Karl Marx al "culte a l'individu", expressat en una carta a Wilhelm Bloss. A aquella carta, Marx afirmava que:
Nikita Khrusxov recordà la crítica de Marx al seu Discurs Secret Sobre el Culte a la Personalitat i les seves conseqüències, pronunciat al 20è Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica i en què denunciava a Stalin:
Alguns autors (com Aleksandr Zinóviev) han comentat que el mandat de Leonid Bréjnev també va caracteritzar-se pel culte a la personalitat, tot i que a diferència de Lenin i Stalin, Bréjnev no va iniciar cap persecució a gran escala pel país. Un dels aspectes del culte a la personalitat de Bréjnev va ser la seva obsessió pels títols, recompenses i condecoracions, autocondecorant-se contínuament. http://oldgazette.ru/kopravda/21021978/01-1.html Aquesta obsessió va ser sovint ridiculitzada pel poble, comportant la creació de moltes bromes polítiques.
El periodista Bradley Martin documentà els cultes a la personalitat cap al lideratge pare-fill a Corea del Nord, amb el "Gran Líder" Kim Il-sung i l'"Estimat Líder" Kim Jong-il.Bradley K. Martin. Under the Loving Care of the Fatherly Leader: North Korea and the Kim Dynasty. Mentre que visitava el país el 1979, advertí que tota la música, art i escultura que veia glorificaven al "Gran Líder" Kim Il-sung, el culte a la personalitat del qual s'estenia cap al seu fill, l'"Estimat Líder" Kim Jong-il. Les imatges del jove Kim estaven per tot arreu i les seves capacitats eren descrites com un superhome. Kim Il-sung rebutjà el fet que havia creat un culte al voltant seu i acusà a aquells que ho havien suggerit de faccionalisme. Una investigació nord-americana sobre la llibertat religiosa confirmà les observacions de Martin en veure que els escolars nord coreans aprenien a agrair a Kim Il-sung per totes les benediccions com a part del culte. Les proves d'aquest culte continuen al , tot i que ell va morir el 1994, amb l'erecció dels monuments "Yeong Saeng" (vida eterna) per tot el país, tots dedicats al Gran Líder traspassat, i s'espera que tots els ciutadans paguin un tribut anual pel seu aniversari oficial o per l'aniversari de la seva mort."Controversy Stirs Over Kim Monument at PUST" NK Daily. Retrieved 4-24-2010.
Al voltant de Francisco Franco, dictador d'Espanya entre 1939Tot i que va ser nomenat Generalíssim dels Exèrcits i Cap de Govern a la Zona Nacional a Burgos l'1 d'octubre de 1936 i 1975, es desenvolupà durant tota la seva dictadura un culte a la seva persona. Ja durant la Guerra Civil espanyola, els cartells Nacionals no necessitaven més que l'efígie o el nom de Franco per ser efectius, i durant la seva dictadura, les biografies publicades a Espanya eren condicionades a la dictadura i als seus mètodes. La primera d'elles, apareguda a Burgos el 1938, escrita per Joaquin Arrarás i titulada simplement "Franco" és poca cosa més que una apologia. El 1956, el llavors director del diari La Vanguardia Luis de Galinsoga publicà "Centinela de Occidente (Semblanza biográfica de Francisco Franco)", text ditiràmbic, hagiogràfic, amb un text que resultà ruboritzant fins i tot per als mateixos franquistes, donat el seu exacerbat culte a la personalitat.Mateo Madridejos - La Guerra de todos – Ed. Primera Plana – SA – ISSN B-36-860-1978 El 1964, amb motiu del 25è aniversari del final de la Guerra Civil, s'estrenà el documental "Franco, ese hombre".
miniatura|Discurs d'Adolf Hitler a les masses durant la Reunió del Partit Nazi a Nuremberg, 1934 Adolf Hitler, líder del Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys, governà Alemanya entre 1933 i 1945. Actuà com a líder polític i militar durant tot aquests anys; i encara que assolí el seu estatus mitjançant medis parlamentaris, el seu poder transcendí el seu títol oficial, penetrant a l'interior de la societat alemanya. Hitler tenia el títol de Führer o cabdill. Aquest títol implicava que Hitler tenia la darrera paraula i l'autoritat suprema. Molts alemanys el veien com una mena de déu; i aquesta visió de Hitler com a autoritat suprema va ser complementada mitjançant la legislació oficial. La salutació "Heil Hitler!" esdevingué obligatòria; http://www.britannica.com/eb/article-9106283"Adolf Hitler." Britannica Online Encyclopedia. 4 December 2007 així com els militars havien de jurar obediència incondicional a la seva persona i no a l'Estat o al càrrec.Gonzalez Crespo, Jorge. Regalia del III Reich-Organización e insígnias de las Fuerzas Armadas. Editorial San Martin - - p.31 Les accions de Hitler eren percebudes com a benintencionades per a promoure el bé comú. L'historiador Ian Kershaw escriu com, malgrat incidents com la Nit dels Ganivets Llargs, els alemanys havien caigut víctimes d'una deïficació sense crítica cap a Hitler. Els alemanys cregueren el mite que Hitler no era en absolut responsable dels problemes que poguessin tenir; sinó que culpaven a la corrupció del Partit Nazi de qualsevol sentiment negatiu, assumint que Hitler no en tenia coneixement.Kershaw, Ian. The Hitler Myth: Image and Reality in the Third Reich. London: Oxford University Press, 2001.
La retòrica de Hitler contribuí enormement al desenvolupament del culte a la seva personalitat. El seu estil era directe i aconseguia que els alemanys sentissin que ell entenia les seves necessitats específiques. Segons afirmà Joseph Goebbels:
L'estil dels discursos de Hitler donava ales al culte a la personalitat perquè li permetia connectar amb els alemanys d'una manera que semblava sincera i honesta: Hitler demostrà una comprensió emocional de les necessitats alemanys i jugà amb la seva vulnerabilitat parlant-los de manera càndida i forta. Els desesperats alemanys trobaren confort en aquelles paraules poderoses i aquell estil directe.
A més de les seves paraules, Hitler va promoure una imatge de si mateix com a salvador del poble alemany. Hitler revisava totes les seves fotografies, permetent que es publiquessin només aquelles que ell mateix aprovava. Per exemple, prohibí la publicació de qualsevol fotografia seva en la que portés ulleres, les quals si bé li eren necessàries, podien suggerir feblesa. Les imatges d'un Hitler fort jugaren un gran paper en la percepció que el poble alemany tenia del seu líder, i aquests retrats estaven per tot arreu, fins i tot per les cases privades. Hitler es mostrà com l'home que podia dirigir Alemanya cap al seu destí, convencent-los que aquest era ser "una potència imperial i militar"
El culte a la personalitat al voltant de Hitler adquirí proporcions èpiques. Els alemanys, deprimits per les condicions de vida després de la I Guerra Mundial, veien a Hitler com el guia per sortir de les seves penúries. La retòrica i les representacions simbòliques de Hitler van fer que el veiessin com un salvador. A més, els nazis van saber aprofitar els mitjans de comunicació i la propaganda per alimentar aquest culte.