La psicologia clínica és la branca de la psicologia que s'ocupa principalment de la diagnosi, el tractament i la prevenció dels trastorns mentals. http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/21 TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de psiquiatria [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2008. (Diccionaris en Línia) Consultat el 20 d'abril de 2012 Es pot definir globalment com una disciplina que integra coneixement científic, models teòrics i experiència clínica amb l'objectiu de comprendre, prevenir i alleujar les malalties mentals i el malestar psicològic així com promoure la percepció de benestar personal i el desenvolupament personal.
Tradicionalment, la psicologia clínica està associada a l'assessorament (counseling en anglès) i a la psicoteràpia, encara que alguns enfocaments moderns consideren una aproximació més eclèctica, incloent una diversitat de tècniques terapèutiques. Habitualment, excepte els que treballen conjuntament amb psiquiatres, els psicòlegs clínics no prescriuen psicofàrmacs (medicaments psicotròpics).
A Espanya cal una formació sanitària especialitzada, que depèn del Ministeri de Salut, anomenada PIR: Psicòleg Intern Resident. Per adquirir el títol cal superar l'examen PIR i realitzar quatre anys de residència en un hospital que són avaluats de forma continua.
Els psicòlegs clínics treballen amb un model de pràctica científic, on les problemàtiques clíniques es formulen en termes d'hipòtesis a ser comprovades, a través de la informació recopilada de les trobades amb el pacient o client, que dona compte del seu estat mental. Alguns psicòlegs clínics poden enfocar-se en el maneig clínic de pacients amb dany cerebral, la qual cosa es coneix com a neuropsicologia clínica, la qual implica generalment entrenaments addicionals de les funcions cerebrals compromeses.
En l'últim temps, i particularment als Estats Units, s'ha produït una separació cada vegada major entre els psicòlegs que fan recerca universitària i els psicòlegs clínics. Molts psicòlegs acadèmics creuen que els clínics empren teràpies que es basen en teories ja desacreditades o sense proves de suport empíric sobre la seua efectivitat. D'altra banda, els clínics creuen que els acadèmics ignoren l'experiència adquirida pel fet de tractar directament i contínuament amb pacients o clients. Aquests desacords han donat com a resultat la formació de la Societat Americana de Psicologia (American Psychological Society, APS) per part dels psicòlegs dedicats a la investigació, per a distingir-se de l'Associació Americana de Psicologia (American Psychological Asociation, APA).
Història miniatura| Molts tractaments del per al malestar psicològic es basaven en idees pseudocientífiques, com la frenologia. Els primers enfocaments registrats per avaluar i tractar el malestar mental eren una combinació de perspectives religioses, màgiques o mèdiques. A principis del , una de les tècniques per estudiar les condicions mentals i el comportament era la frenologia, l'estudi de la personalitat mitjançant l'examen de la forma del crani. Altres tractaments populars en aquella època incloïen l'estudi de la forma de la cara (fisonomia) i el tractament de Mesmer per a afeccions mentals mitjançant imants (mesmerisme). L'espiritualisme i la curació mental de Phineas Quimby també van ser populars.
Tot i que la comunitat científica finalment va rebutjar tots aquests mètodes per tractar les malalties mentals, els psicòlegs acadèmics tampoc es preocupaven per les formes greus de malaltia mental. L'estudi de les malalties mentals ja es feia en els camps en desenvolupament de la psiquiatria i la neurologia dins del moviment d'asil. No va ser fins a finals del , més o menys quan Sigmund Freud desenvolupava per primera vegada la seva psicoanàlisi a Viena, que va començar la primera aplicació científica de la psicologia clínica.
Psicologia clínica primerenca miniatura|250x250px| La Universitat de Pennsilvània va ser la primera a oferir educació formal en psicologia clínica. A la segona meitat del , l'estudi científic de la psicologia s'estava consolidant als laboratoris universitaris. Tot i que hi havia algunes veus disperses que demanaven psicologia aplicada, el camp general menyspreava aquesta idea i insistia en la ciència pura com l'única pràctica respectable. Això va canviar quan Lightner Witmer (1867–1956), un antic estudiant de Wundt i cap del departament de psicologia de la Universitat de Pennsilvània, va acceptar tractar un noi que tenia problemes amb l'ortografia. El seu tractament reeixit aviat va conduir a l'obertura per part de Witmer de la primera clínica psicològica a Penn el 1896, dedicada a ajudar els nens amb discapacitats d'aprenentatge.Alessandri, M., Heiden, L., & Dunbar-Welter, M. (1995). "History and Overview" in Heiden, Lynda & Hersen, Michel (eds.), Introduction to Clinical Psychology. New York: Plenum Press. Deu anys més tard, el 1907, Witmer va fundar la primera revista d'aquest nou camp, The Psychological Clinic, on va encunyar el terme psicologia clínica, definida com l'estudi dels individus, mitjançant l'observació o l'experimentació, amb la intenció de promoure el canvi. El camp va trigar a seguir l'exemple de Witmer, però el 1914 hi havia 26 clíniques similars als Estats Units.
Fins i tot quan la psicologia clínica estava creixent, treballar amb problemes de patiment mental greu va seguir sent l'àmbit dels psiquiatres i neuròlegs. No obstant això, els psicòlegs clínics van continuar fent incursions en aquest àmbit a causa de la seva creixent habilitat en l'avaluació psicològica. La reputació dels psicòlegs com a experts en avaluació es va consolidar durant la Primera Guerra Mundial amb el desenvolupament de dues proves d'intel·ligència, Army Alpha i Army Beta (que avaluaven les habilitats verbals i no verbals, respectivament), que es podien utilitzar amb grans grups de reclutes. En gran part a causa de l'èxit d'aquestes proves, l'avaluació esdevindria la disciplina bàsica de la psicologia clínica durant el següent quart de segle, quan una altra guerra impulsaria el camp cap al tractament.
Primeres organitzacions professionals El camp va començar a organitzar-se sota el nom de psicologia clínica el 1917 amb la fundació de l'Associació Americana de Psicologia Clínica. Aquesta organització va durar fins al 1919, després del qual l'Associació Americana de Psicologia (fundada per G. Stanley Hall el 1892) va desenvolupar una secció sobre psicologia clínica, que oferia certificació fins al 1927. El creixement en el camp va ser lent durant els següents anys fins que diverses organitzacions psicològiques no relacionades es van unir com l'Associació Americana de Psicologia Aplicada el 1937, que va actuar com a fòrum principal per a psicòlegs fins després de la Segona Guerra Mundial, quan l'APA es va reorganitzar. El 1945, l'APA va crear el que ara s'anomena Divisió 12, la Societat de Psicologia Clínica, que continua sent una organització líder en el camp. Les societats i associacions psicològiques d'altres països de parla anglesa van desenvolupar divisions similars, incloses les de Gran Bretanya, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda.
La Segona Guerra Mundial i la integració del tractament Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, l'exèrcit va tornar a recórrer als psicòlegs clínics. A mesura que els soldats tornaven del combat, els psicòlegs van començar a notar símptomes de trauma psicològic anomenats "xoc de bomba" (que finalment es van anomenar trastorn d'estrès posttraumàtic) que era millor tractar-los el més aviat possible. Com que els metges (inclosos els psiquiatres) estaven massa ocupats en el tractament de lesions corporals, es va recórrer a psicòlegs per ajudar a tractar aquesta afecció. Al mateix temps, les psicòlogues (que van ser excloses de l'esforç bèl·lic) van formar el Consell Nacional de Dones Psicòlogues amb l'objectiu d'ajudar les comunitats a afrontar l'estrès de la guerra i donar consells a les mares joves sobre la criança dels fills. Després de la guerra, l’Administració de Veterans dels Estats Units va fer una inversió enorme per establir programes per formar psicòlegs clínics amb nivell de doctorat per ajudar a tractar els milers de veterans que necessitaven atenció. Com a conseqüència, els EUA van passar de no tenir programes universitaris formals de psicologia clínica el 1946 a més de la meitat de tots els doctorats en psicologia el 1950 que es van atorgar en psicologia clínica.
La Segona Guerra Mundial va contribuir a canvis dràstics en la psicologia clínica a tot el món. L'educació de postgrau en psicologia va començar a afegir la psicoteràpia a l'enfocament científic i de recerca basant-se en el model científic-practicant de 1947, conegut avui com el Model Boulder, per als programes de doctorat en psicologia clínica. La psicologia clínica a Gran Bretanya es va desenvolupar de manera molt semblant a la dels Estats Units després de la Segona Guerra Mundial, concretament en el context del Servei Nacional de Salut amb qualificacions, estàndards i salaris gestionats per la Societat Britànica de Psicologia
Desenvolupament del grau de Doctor en Psicologia A la dècada del 1960, la psicoteràpia s'havia integrat dins de la psicologia clínica, però per a molts, el model educatiu de doctorat no oferia la formació necessària per a aquells interessats en la pràctica en lloc de la recerca. Hi havia un argument creixent que deia que el camp de la psicologia als Estats Units s'havia desenvolupat fins al punt que justificava una formació explícita en la pràctica clínica. El concepte d'un títol orientat a la pràctica es va debatre el 1965 i va obtenir per poc marge l'aprovació d'un programa pilot a la Universitat d'Illinois a partir del 1968. Poc després es van instituir diversos altres programes similars, i el 1973, a la Conferència de Vail sobre Formació Professional en Psicologia, es va reconèixer el model de psicologia clínica entre professionals i acadèmics —o Model de Vail— que donava lloc al títol de Doctor en Psicologia (PsyD). Tot i que la formació continuaria incloent habilitats de recerca i una comprensió científica de la psicologia, la intenció seria produir professionals altament qualificats, similars als programes de medicina, odontologia i dret. El primer programa basat explícitament en el model PsyD es va instituir a la Universitat Rutgers. Avui dia, aproximadament la meitat de tots els estudiants de postgrau nord-americans en psicologia clínica estan matriculats en programes de doctorat en psicologia.
Una professió canviant Des de la dècada del 1970, la psicologia clínica ha continuat creixent fins a fer-se una professió sòlida i un camp d'estudi acadèmic. Tot i que es desconeix el nombre exacte de psicòlegs clínics en exercici, s'estima que entre 1974 i 1990, el nombre als Estats Units va augmentar de 20.000 a 63.000. Els psicòlegs clínics continuen sent experts en avaluació i psicoteràpia, alhora que amplien el seu enfocament per abordar qüestions de gerontologia, esports i el sistema de justícia penal, per anomenar-ne alguns. Un camp important és la psicologia de la salut, l'entorn laboral de més ràpid creixement per als psicòlegs clínics en l'última dècada. Altres canvis importants inclouen l'impacte de l'atenció gestionada en l'atenció de la salut mental; una creixent consciència de la importància del coneixement relacionat amb poblacions multiculturals i diverses; i privilegis emergents per prescriure medicaments psicotròpics.
Pràctica professional Els psicòlegs clínics poden dedicar-se a un ampli rang de serveis professionals com ara: el diagnòstic de trastorns mentals, el tractament psicològic individual i grupal i el tractament de problemes mentals i d'adaptació associats a malalties físiques. Es poden dedicar a més a la investigació científica psicològica, programes de prevenció i tractament, expertes en psicologia forense, psicoteràpia i ensenyament.
Marc europeu