El Regne de Toledo fou el regne dels visigots a Hispània successor del Regne de Tolosa. El període a considerar va des del 507 fins aproximadament el 721, tot i que en els primers temps la capital fou a Barcelona, i en els darrers a Narbona i altres ciutats de Septimània (després de la invasió àrab del 711).
Història del Regne de Toledo Formació del regne
Derrotats els visigots del Regne de Tolosa (Toulouse) en la batalla de Vouillé (507), la conseqüència inevitable va ser la pèrdua d'Aquitània i Novempopulània fins a la barrera dels Pirineus. La Provença fou ocupada pels ostrogots i només la Septimània fou conservada més enllà dels Pirineus. Els visigots es van traslladar als seus dominis a Hispània. Durant uns mesos, i potser uns anys (507 a 509), centenars de visigots, amb les seves famílies, els seus esclaus i els seus cercles pròxims, van travessar els passos pirinencs per establir-se principalment a l'altiplà, on des feia anys s'havien fundat el que es podrien anomenar "colònies" visigodes.
A la batalla de Vouillé va perdre la vida el rei visigot Alaric II. El seu fill Amalaric era encara un nen. Sembla que un grup de magnats va optar per proclamar al jove Amalaric però donada la situació de guerra la majoria dels nobles visigots, reunits a Narbona, van aclamar com rei a Gesaleic, fill il·legítim d'Alaric II (si bé la monarquia visigoda era electiva i els nobles haguessin pogut elegir rei entre persones diferents dels familiars o descendents del rei difunt). Mentrestant els francs van entrar a Tolosa, que va ser incendiada.
Isidor de Sevilla, cronista d'aquest període, explica que el rei Gesaleic "retornà a Hispània". De les seves paraules i dels fets coneguts sembla deduir-se que el rei Gesaleic, sentint-se insegur a Narbona després de la caiguda de la capital Tolosa, abandonà Narbona, per establir les seves línies defensives més enllà dels Pirineus. De fet, en una data indeterminada entre finals de l'any 507 i principis de l'any 509, i molt probablement al llarg del 508, els francs van ocupar Narbona.
El Regne de Barcelona Gesaleic va abandonar Narbona, probablement ja l'any 507 i es va establir a Bàrcino (Barcelona), que es va convertir en capital del regne. Entre el 508 i el 511 Gesaleic va mantenir una estreta amistat amb Teodoric el Gran, rei ostrogot d'Itàlia i avi del jove Amalaric, intervenint en la lluita contra els francs, de manera que les seves tropes van entrar en territori visigot el 508 o principis del 509 al comandament del general Ibbas, que va recobrar Narbona expulsant als francs probablement el 509, i el 510 va obligar els exèrcits franc i borgonyó que assetjaven Arle (on resistia una guarnició visigoda que mancava d'aliments) a retirar-se, però el 511 Gesaleic es va aliar amb els enemics dels ostrogots probablement un partit visigot oposat a la influència ostrogoda. En represàlia per l'esmentada aliança el general Ibbas va expulsar a Gesaleic de Bàrcino, obligant-lo a fugir.
El general Ibbas va proclamar el 511 com a rei a Bàrcino al jove Amalaric, fill d'Alaric II i net de Teodoric el Gran. El nou rei només tenia nou anys, pel qual el mateix Teodoric va assumir la regència. Un intent de Gesaleic de recuperar el poder va ser derrotat prop de Barcelona, i l'exrei va morir quan fugia cap a Borgonya. Durant el període que Teodoric va governar sobre els visigots, la seva atenció es va centrar a Septimània o Narbonense, recuperant algunes ciutats que havien caigut a poder dels francs com Rodès o Besiers mentre el domini a la vall de l'Ebre fins a l'altiplà es mantenia precàriament.
Se sap que el 524, en el Concili de Lleida, els bisbes de la Tarraconense allà reunits van considerar necessari declarar que els clergues que celebressin serveis sagrats en ciutats assetjades no havien de vessar sang, ni tan sols la dels seus enemics, car de fer-ho se'ls castigaria amb severes penes. Com que no existeixen notícies d'atacs francs al sud dels Pirineus abans del 531, cal concloure que les "ciutats assetjades" que s'esmenten eren sens dubte les víctimes d'atacs vascons.
Regne de Narbona Teodoric el Gran va morir el 526, i el seu net i pupil Amalaric es va convertir en rei pel seu compte, actuant des d'aleshores per dret propi. Aviat va signar un tractat que afavoria als visigots amb Atalaric, un altre net de Teodoric i nou rei dels ostrogots. El rei ostrogot va tornar al visigot el tresor reial, del qual Teodoric s'havia apropiat (el tresor visigot va ser salvat per Teodoric de mans dels francs a Carcassona i des d'aleshores va passar al seu poder). A més el tractat establia que els ostrogots i visigots casats entre ells podrien escollir lliurement la seva nacionalitat; la frontera visigoda amb els ostrogots a Provença va quedar fixada en el braç occidental del delta del Roine, quedant Ugernun i Usès en territori ostrogot. El territori comprès entre el braç occidental del Roine i els Pirineus va quedar a poder dels visigots constituint la província Narbonense o de Septimània. Amalaric va fixar la seva residència a Narbona, i no va viatjar gairebé mai al sud dels Pirineus. Es va casar amb la princesa Clotilde (filla de Clodoveu), a qui va voler convertir en arriana i suposadament la va maltractar. Clotilde va cridar als seus germans i Khildebert I va envair el regne visigot, va ocupar Narbona i va entrar a Barcelona (531) i Amalric fou assassinat allí mateix. Els francs es van retirar emportant-se a Clotilde.
Mort Amalaric el va succeir l'ostrogot Teudis que es va instal·lar a Barcelona. Sembla que Teudis dirigia un partit hostil al rei mort, i que potser ja s'havia alçat en rebel·lia abans de la mort del seu antecessor, en ocasió de l'esclat de la guerra contra Khildebert. Va lluitar contra els francs, que van assetjar Cesaracosta el 542 i contra els romans d'Orient. Va traslladar la capital a Toledo abans del 546.
El Regne visigot de Toledo miniatura|Els dominis visigots el 560 Amb el trasllat en una data anterior al 544 de la capital a Toledo pel rei Teudis, que morí assassinat en el seu palau de Toledo el 548 sense que es coneguin els motius que van portar al crim, s'inicia el Regne de Toledo.
Teudisel, successor de Teudis fou de la mateixa tendència nobiliaria i fou assassinat possiblement per la tendència oposada, que va portar al tron a Àquila I, que va perdre el prestigi molt ràpid en ser derrotat pels cordovesos, rebels o encara independents. La facció rival es va revoltar sota la direcció d'Atanagild, que va dominar la Bètica i Cartaginesa el 551. Àquila es va establir a Mèrida i va cridar en ajut l'emperador romà d'Orient Justinià. Els romans van desembarcar, van ocupar part de la Bètica i la costa de la Cartaginesa, però no foren prou forts per ajudar el rei a dominar la revolta, i fou un altre cop derrotat, i poc després assassinat, essent reconegut com a únic rei Atanagild. lang=ca|miniatura|upright=2|Província d'Espània de l'Imperi Romà d'Orient. miniatura|Els dominis visigots el 586, amb les conquestes de Leovigild Atanagild va voler expulsar els romans d'Orient, però aquests van enviar un nou exèrcit i van mantenir la part essencial dels dominis que ja havien establert. Vers el 560 es va acordar la pau i es va establir formalment en els territoris romans d'Orient la provincia romana d'Orient d'Hispània (Espània). Atanagild va morir de mort natural el 567 i després d'un interregne, va obtenir el suport de, Liuva I Dux visigot de la Narbonense.
Liuva va associar al seu germà Leovigild. El 572 aquest va quedar com a rei únic i va iniciar una ràpida expansió: contra els romans d'Orient, contra els àsturs, contra els càntabres, contra els araucons de la frontera gallega, contra els sueus i contra els vascons. La revolta del seu fill Hermenegild, convertit al catolicisme, va afavorir els vascons que van fer una devastadora expedició que va arribar a Catalunya el 581, però el rei els va rebutjar i va construir Victoriacum a la plana d'Àlaba, una fortalesa per mitjà de la qual els podria controlar. Després de sufocar la revolta del seu fill, el 584 va conquerir el regne sueu.
La presència romana d'Orient a la península comença el 552 quan un exèrcit arriba de Constantinoble donar suport a Atanagild, revoltat al sud contra el rei Àkhila I, en el marc de l'expansió de l'Imperi per la Mediterrània occidental, en el regnat de l'emperador Justinià, amb l'ambiciós objectiu de reconstruir el domini de l'Imperi Romà. En algun moment entre el 552 i el 565 (mort de l'emperador Justinià) Atanagild va signar un tractat delimitant la frontera entre el seu regne i la província romana d'Orient. Després de diferents avenços i retrocessos, els visigots del Regne de Toledo acabarien expulsant els romans d'Orient en temps de Suíntila entre el 621 i el 625.
La conquesta musulmana
El 710 una petita expedició a la península Ibèrica va permetre comprovar que era fàcil creuar-la. Els dos partits que es disputaven el poder al regne visigot van demanar ajuda als musulmans, segurament a través del que havia estat governador romà d'Orient de Ceuta, Olban. Mussa va consultar què fer al califa Al-Walid, qui segons la tradició li va contestar: "guarda't d'arriscar els musulmans a través dels perills d'una mar de violentes tempestes". Però sembla que Mussa, temptat pel tresor reial visigot, va desobeir-lo. Tàriq va travessar l'estret el 711, segurament com aliat del pretendent Àquila (que tenia el suport de la Tarraconense i la Septimània), i va derrotar el rei visigot Roderic (que tenia el seu suport principal a la Bètica i Lusitània), i es va apoderar del tresor reial visigot, el qual havia de fer entrega a Mussa, descomptada la cinquena part pel califa.
El 712 Mussa va deixar el seu fill Abd-Al·lah com a governador delegat a Ifríqiya i, acompanyat del seu altre fill Abd-al-Aziz, va passar amb un exèrcit de divuit mil homes a territori visigot. Ocupà Medina-Sidonia, Carmona i Sevilla sense lluita i després va atacar Mèrida on es concentraven les forces afins a Roderic i que fou ocupada després d'un any de setge el (30 de juny del 713). Durant el setge el rei Àquila es va presentar a Toledo i Tàriq el va enviar a Mussa, partidari d'establir el domini musulmà a Hispània qui el va remetre al califa. Avançat el 712 o potser el 713, Àquila va sortir del regne acompanyat d'un nombre important de magnats gots, camí de Damasc, mentre un emissari de Mussa feia el mateix camí amb un missatge recomanant l'annexió.
De Mèrida, Mussa es va dirigir a Toledo rebent arreu la submissió dels magnats, senyors i ciutats, obligant-se a ser fidels al valí d'Hispània, a no conspirar amb els seus enemics, i a pagar un tribut anual per cada súbdit cristià; en canvi se'ls respectaven els dominis i la llibertat de religió, i les esglésies no podrien ser cremades. Els comes i duces que se sotmetien rebien les terres dels magnats lleials a Roderic, i les terres reials visigodes serien donades, si el califa acceptava el país, als que havien participat en la conquesta, menys la cinquena part pel califa. Els impostos recaptats serien per a Mussa, que enviaria la cinquena part al califa. A l'arribar Mussa a Toledo el va rebre, entre d'altres, Oppas, germà del rei Àquila. Molts magnats gots van fugir de la ciutat en saber que Mussa no venia com a aliat sinó com a conqueridor. Segurament l'any següent, el 714, Mussa va pujar cap al riu Ebre, i després d'ocupar per la forçà Ocilis, va arribar fins a Saragossa, que va ocupar sense lluita i on va rebre la submissió de Cassi i es va conèixer que Àquila, a Damasc, havia renunciat a la corona i al regne i l'havia cedit al califa a canvi d'ésser reconegut comes, recobrar els seus béns, segurament expropiats per Roderic, i de tres mil hisendes. Aquest va ésser el títol jurídic en què es va fonamentar el domini musulmà a Hispània, i des de llavors Mussa va ser realment valí. Els gots no ho van acceptar i van elegir un nou rei, anomenat Ardó.