El sionisme (en hebreu: הציונות) (transliterat: HaTzionut) és un moviment nacionalista sorgit al llarg del per a permetre l'establiment d'una pàtria per al poble jueu a Palestina, una altra nació els límits territorials de la qual es corresponen, aproximadament, amb allò que la tradició jueva considera la Terra d'Israel. "La preocupació de la literatura rabínica en totes les formes per la Terra d'Israel és sens dubte intensa i constant. No és estrany que aquesta literatura ofereixi als historiadors de la Terra d'Israel una gran quantitat d'informació per aclarir una gran varietat de temes." Després de la constitució d'Israel com a Estat de ple dret, el sionisme es convertí en una ideologia que dona suport «al desenvolupament i la protecció de l'Estat d'Israel». Tanmateix, segons diversos experts internacionals, activistes i institucions educatives pro-drets humans i a favor de la pau, Israel —com a autoproclamada nació-Estat jueva— duu a terme un seguit de maniobres polítiques, administratives, de construcció d'assentaments i militars que perpetren i normalitzen l'apartheid, la neteja ètnica i àdhuc amb indicis de genocidi contra la població àrab palestina, motiu pel qual acusen el sionisme com a expressió evolutiva del racisme, del colonialisme i de la deshumanització contemporània.
El sionisme va sorgir inicialment a Europa central i Oriental com un moviment de ressorgiment nacional a finals del , com a reacció a les noves onades d'antisemitisme i com a conseqüència de la Haskalà, o Il·lustració jueva. Poc després, la majoria dels líders del moviment van associar l'objectiu principal a la creació de l'anhelada pàtria a Palestina, llavors una zona controlada per l'Imperi Otomà.Ilan Pappe, The Ethnic Cleansing of Palestine, 2006, p. 10–11 Aquest procés va ser vist pel Moviment Sionista com una "reunió d'exiliats" (kibbutz galuyot), un esforç per posar fi als èxodes i persecucions que han marcat la història jueva, portant al poble jueu de tornada a la seva pàtria històrica.
Del 1897 al 1948, l'objectiu primordial del Moviment Sionista va ser establir les bases d'una pàtria jueva a Palestina i, posteriorment, consolidar-la. En una variació única del principi d'autodeterminació, els Amants de Sió es van unir el 1884 i el 1897 es va organitzar el primer congrés sionista. A finals del segle XIX i principis del , un gran nombre de jueus van emigrar primer a la Palestina otomana i més tard a la Palestina del Mandat i, alhora, es van realitzar intents diplomàtics per obtenir reconeixement i suport a tot el món. Des de la creació de l'Estat d'Israel el 1948, el sionisme ha continuat advocant principalment en nom d'Israel i fent front a les amenaces a la seva existència i seguretat contínues.
El sionisme mai no ha estat un moviment uniforme. Els seus líders, partits i ideologies han divergit sovint entre si. Es van fer compromisos i concessions per assolir un objectiu cultural i polític compartit com a resultat del creixent antisemitisme i l'anhel de tornar al país “ancestral”. Han sorgit diversos tipus de sionisme, com el sionisme polític, el sionisme liberal, el sionisme laborista, el sionisme revisionista, el sionisme cultural i el sionisme religiós. Els defensors del sionisme ho consideren un moviment d'alliberament nacional per a la repatriació d'un poble perseguit a la seva pàtria ancestral.Israel Affairs. Volum 13, secció 4, 2007 – Special Issue: Postcolonial Theory and the Arab-Israel Conflict – De-Judaizing the Homeland: Academic Politics in Rewriting the History of Palestine. S. Ilan Troen"Zionism and British imperialism II: Imperial financing in Palestine", Journal of Israeli History: Politics, Society, Culture. Volume 30, Issue 2, 2011. p. 115–139. Michael J. Cohen Els crítics del sionisme ho consideren una ideologia o moviment colonialista,* Shafir, Gershon, Being Israeli: The Dynamics of Multiple Citizenship, Cambridge University Press, 2002, p. 37–38 Bareli, Avi, "Forgetting Europe: Perspectives on the Debate about Zionism and Colonialism", in Israeli Historical Revisionism: From Left to Right, Psychology Press, 2003, p. 99–116 Pappé Ilan, A History of Modern Palestine: One Land, Two Peoples, Cambridge University Press, 2006, p. 72–121 Prior, Michael, The Bible and colonialism: a moral critique, Continuum International Publishing Group, 1997, p. 106–215 Shafir, Gershon, "Zionism and Colonialism", in The Israel / Palestinian Question, by Ilan Pappe, Psychology Press, 1999, p. 72–85 Lustick, Ian, For the Land and the Lord... Zuriek, Elia, The Palestinians in Israel: A Study in Internal Colonialism, Routledge & K. Paul, 1979 Penslar, Derek J., "Zionism, Colonialism and Postcolonialism", in Israeli Historical Revisionism: From Left to Right, Psychology Press, 2003, p. 85–98 Pappe, Ilan, The Ethnic Cleansing of Palestine, Oneworld, 2007
racista,* Zionism, imperialism, and race, Abdul Wahhab Kayyali, ʻAbd al-Wahhāb Kayyālī (Eds), Croom Helm, 1979 Gerson, Allan, "The United Nations and Racism: the Case of Zionism and Racism", in Israel Yearbook on Human Rights 1987, Volume 17; Volume 1987, Yoram Dinstein, Mala Tabory (Eds), Martinus Nijhoff Publishers, 1988, p. 68 Hadawi, Sami, Bitter harvest: a modern history of Palestine, Interlink Books, 1991, p. 183 Beker, Avi, Chosen: the history of an idea, the anatomy of an obsession, Macmillan, 2008, p. 131, 139, 151 Dinstein, Yoram, Israel Yearbook on Human Rights 1987, Volume 17; Volume 1987, p. 31, 136 Harkabi, Yehoshafat, Arab attitudes to Israel, p. 247–248 o excepcionalista.
Orígens
Sota la pressió de l'antisemitisme europeu i sota la influència de les ideologies nacionalistes, una part dels intel·lectuals jueus d'Europa transforma a finals del aquesta tradició religiosa o cultural en un projecte polític: el sionisme. Alguns dels seus ideòlegs aprofitaren l'antisemitisme per convèncer molts jueus del seu projecte:
El projecte, influït pels moviments europeus de l'època, tindrà un fort component racista. El 1904, Vladimir Jabotinsky, fundador del "sionisme revisionista", o ultranacionalisme sionista de dreta, i autor anys més tard d'"El Mur de Ferro", que es pot considerar com un assaig de referència per a tot el moviment sionista, i especialment influent en posteriors dirigents sionistes com Menachem Begin o Yitzak Shamir; exposava sense embuts les premisses essencials del sionisme, establertes anys enrere i de forma menys contundent, per Theodor Herzl, Chaim Weizmann i d'altres. Expressaria les bases del caràcter racista i colonialista de sionisme en els següents termes:
Entre 1917 i 1922, el moviment sionista obté per la declaració Balfour de 1917 i la conferència de San Remo (1920) la declaració d'una «Llar Nacional Jueva» a Palestina. Palestina és llavors col·locada sota mandat britànic, període que s'anomena «Mandat Britànic de Palestina, en contra de l'opinió dels àrabs» que hi viuen i als quals pretén ocupar la seva terra. Els dirigents sionistes van apostar per aquesta dominació britànica, recolzant l'imperialisme britànic com a mitjà pel qual obtenir una posició favorable als seus plans:
De 1918 a 1948, la població jueva passa de 83.000 persones a 650.000. El creixement és a causa a una forta natalitat, però sobretot a una forta immigració causada per l'antisemitisme a Europa i la propaganda sionista, sobretot després de l'Holocaust (el genocidi nazi).
Per a molts dirigents sionistes, durant el nazisme, el més important serà fomentar la immigració jueva a Palestina, Ben-Gurion afirmà:
L'objectiu declarat des del començament serà expulsar els pobladors palestins natius per establir-hi una majoria de població jueva que faci viable el projecte d'Estat jueu.
Establiment de l'estat jueu Després d'un conflicte violent entre 1944 i 1947, els britànics abandonen Palestina.
El 1947, l'ONU determina la partició de Palestina entre un Estat jueu (prop d'un 55% del territori) el qual s'anomenaria Israel i un estat àrab, amb el 45% del territori de Palestina. Fet que no és acceptat pels àrabs, els quals demanaven que es respectés la integritat del territori dels seus habitants natius. El nou estat proclama la seva independència el 14 de maig de 1948. expulsant centenars de milers de palestins de les seves terres i cases, per mitjà de matances i accions de terror de grups paramilitars sionistes com Stern o Irgun.
Entre finals de 1947 i començaments de 1949, l'Estat d'Israel ha de fer front a la invasió dels exèrcits de cinc estats àrabs els quals no reconeixen l'Estat fundat sobre aquest territori. A partir d'aleshores, i després de successius èxodes, centenars de milers de palestins viuen en camps de refugiats. Es calcula que després de la guerra de 1948, 726.000 palestins van ser desplaçats o exiliats, i des d'aleshores la xifra dels anomenats refugiats palestins ha arribat als 4.255.120, repartits entre els camps de refugiats de Cisjordània (687.542), Gaza (961.645), el Líban (400.582), Síria (424.650), Jordània (953.012) i altres països, segons dades de l'ONU.Total registered refugees per country and area (PDF). 2005 ONU, 20 de novembre de 2007
Amb l'expulsió dels palestins i la destrucció de les seves ciutats i pobles, una gran quantitat de propietats van ser confiscades sota la secció "Llei sobre els propietaris absents" (1950). Fins al 1947, la propietat de terres per part de jueus a Palestina representava entorn del 6%. Quan l'estat va ser formalment establert, el Fons Nacional jueu estimava al 90% les terres que havia estat requisada.Jewish National Fund, Jewish Villages in Israel, p.xxi. Quoted in Lehn and Davis, The Jewish National Fund.
La confiscació de les propietats palestines va ser indispensable per fer d'Israel un estat viable. Entre 1948 i 1953, es van establir 370 ciutats jueves i colònies. Tres-cents cinquanta ho van fer sobre propietats "d'absents". El 1954, prop del 35% dels jueus d'Israel vivien sobre propietats confiscades als absents i prop de 250.000 nous immigrants es van instal·lar a zones urbanes d'on s'havia fet fora els palestins.
La Guerra dels Sis Dies del 1967 acaba amb l'annexió per part d'Israel de Jerusalem Est i els territoris de Cisjordània o la Franja occidental i Gaza, i manté la població sota un règim d'ocupació, mentre comença a instal·lar centenars de colònies o assentaments i a apropiar-se de nombroses terres. Ocupà, a més, els Alts del Golan a Síria. Continua el projecte sionista d'un estat del mediterrani al Jordà.
El 1973, Israel tornà a entrar en guerra aquest cop al Yom Kippur. El 1982 envaeix el sud del Líban, en suport dels les Falanges Libaneses, deixant enrere la nefasta massacre de Sabra i Xatila. El conflicte es perllongarà fins a la retirada de les tropes israelianes el 2000, i l'estiu de 2006, amb la segona invasió del sud del Líban,
La Resolució 3.379 de les Nacions Unides, "Eliminació de totes les formes de discriminació racial", aprovada el 10 de novembre de 1975, determinava que el sionisme era una forma de racisme i discriminació racial. Va ser revocada, però, a l'Assemblea General de les Nacions Unides el 16 de desembre del 1991. Kofi Annan, secretari general de l'ONU, en el seu discurs del 21 de juny del 2004 al seminari sobre antisemitisme declara:
Jueus contra el sionisme
Arreu del món, hi ha jueus que han expressat el seu rebuig al sionisme criticant el tracte donat als palestins per Israel, o que s'oposen a la legitimitat d'un estat jueu i a la ideologia sionista;Jewish Friends Of Palestine també des de posicions religioses ortodoxes, grups com Satmar, Neturei Karta,Neturei Karta o els Jueus contra el sionisme,True Torah Jews Against Zionism s'oposen al sionisme en considerar que aquesta ideologia i l'estat d'Israel és contrari al judaisme.
Referències
Bibliografia
Vegeu també Terra promesa Terra d'Israel Terra Santa
Enllaços externs
World Zionist Organization. The Jewish Agency for Israel . Jews against the occupation (laica) Jews against Zionism (religiosa)