Vinçà (, sovint pronunciat , en francès Vinça, sense accent) és una vila i comuna de la comarca del Conflent, a la Catalunya del Nord. El municipi inclou també el poble de Saorla. Hi destaca el Pantà de Vinçà, situat al nord del nucli urbà, construït el 1978.
Etimologia Tal com explicaCoromines, 1997. Joan Coromines, Vinçà procedeix del nom propi llatí Vintianu (de Vintiu), o bé Vencianu (de Venciu) per via dels respectius derivats adjectius del nom propi corresponent.
Geografia Localització i característiques generals del terme miniatura|esquerra|Situació de la comuna de Vinçà en el Conflent El terme comunal de Vinçà, de 77.400 hectàrees d'extensió, és situatEl terme de Vinçà en els ortofotomapes de l'IGNVinçà a les Cartes de Cassini ofertes per l'IGN quasi a l'extrem est de la comarca del Conflent, a prop del límit amb la comarca del Rosselló i no gaire lluny de la Fenolleda.
És un terme essencialment pla, situat a la part més baixa de la comarca del Conflent. El Pantà de Vinçà ha inundat una part de les terres de la vora de la Tet, la part més plana del terme. El terme comunal comprèn la part final del curs de la Lentillà, del Còrrec de Sant Martí, o del Real, del Còrrec de les Escomes, que en el seu tram final, tocant a la Tet, forma el Llac de les Escomes, i del Còrrec de Conillac, que també forma un llac just abans d'arribar a la Tet.
Vinçà exerceix de capital del Baix Conflent; és la comuna de serveis d'aquesta subcomarca.
Termes municipals limítrofs:
La vila de Vinçà miniatura|esquerra|Vinçà en el Cadastre napoleònic del 1812 (Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals) La vila de Vinçà apareix documentada com a vila fortificada des del 939: castrum Vinsanum, i conserva l'estructuraLa vila vella de Vinçà en els ortofotomapes de l'IGN de la vila lleugerament aturonada, a la dreta de la Tet, organitzada a l'entorn de la cellera originària, amb l'església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa, esmentada des del , però refeta del tot els segles XV i XVIII. Encara en època medieval, dins d'un recinte clos del qual es conserven fragments importants de les muralles i dues de les portes: la del Barri, o de la Sal, al nord-est, i la del Puig, al nord-oest.
Vinçà va eixamplar el seu nucli, inicialment amb els barris del Carrer Gran, del Carrer Major i de la Vila, amb els barris del Prat i la Vila Nova, a més de l'anomenat el Barri, primer, existents des del , i de les Escomes, la Creu, els Caputxins, les Amoreres, més tard el Firal, Sant Esteve, i Sobrevila més tardEl Vinçà medieval en els ortofotomapes de l'IGN en un traçat urbanístic encara de configuració medieval, que incloïa l'antic Hospital dels Pobres, amb la capella de Sant Sebastià. Després de mantenir-se sense grans variacions, a la segona meitat del segle XX i primers anys del , la vila s'ha anat estenentL'actual vila de Vinçà en els ortofotomapes de l'IGN sobretot cap al sud, amb urbanitzacions com el Camí de Jóc i la Cité du Canigó, i al llarg de la carretera de Prada, en bona part en modernes urbanitzacions com és freqüent a molts pobles del Rosselló i del Baix Conflent.
La capella de la Mare de Déu de l'Esperança és una capella particular situada en el primer pis de la Porta del Puig, de les muralles medievals de Vinçà. És al carrer dels Baluards (fora vila), al lloc on es troba amb el carrer de la Sal (dins del recinte murallat). Fora muralles, uns 300 metres al sud de la vila vella, a l'Avinguda de Léon Trabis, hi ha l'antic convent dels Caputxins, més tard dels Carmelites Descalços, amb la capella de Santa Maria. També hi ha la capella de Sant Galderic, al barri del Prat, i són desaparegudes les capelles de l'Esperit Sant i de Sant Esteve de l'Hospici. Es conserven dues antigues creus de terme: la Creu Noell i l'anomenada Creu del Cementiri.
Saorla miniatura|Saorla en el Cadastre napoleònic del 1812 (Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals) El poble de Saorla ésSaorla en els ortofotomapes de l'IGN al sud del terme, al bell mig de les terres planes d'irrigació. El lloc és esmentat des del 950, com a alou de Sant Miquel de Cuixà, i la seva església, Santa Maria Magdalena, des del 1600. Entre el 1790 i el 1794, Saorla s'incorporà a la comuna de Vinçà; per tant, pràcticament no va arribar a desenvolupar mai una comuna pròpia.
Nossa Actualment desapareguts sota les aigües del Pantà de Vinçà, els molins i els banys de NossaLloc on eren els banys i els molins de Nossa en els ortofotomapes de l'IGN eren a cavall dels termes d'Arboçols i de Vinçà, en el marge esquerre de la Tet. Els molins són esmentats des del 1265 (molendina qui vocantur de Nossa), i els banys (Aquas Calidas), des del 1268.
Santa Maria Magdalena de Lentillà L'església de Santa Maria Magdalena de Lentillà, de vegades esmentada com a Nentillà, és esmentada des del 1299, i encara consta com a ermita i santuari el 1688. És actualment desapareguda, i només se'n conserva el topònim. El lloc on era l'església és actualment ocupat per una masia.
La marededeu de Vinçà Actualment en mans d'un particular, es conservaDelcor, 1995. a Vinçà una marededeu romànica del de procedència desconeguda. Fa 59 cm d'alçada, i és una imatge de la Mare de Déu amb l'Infant damunt del genoll esquerre vestida amb túnica, vel i mantell verds, asseguda en una càtedra, La imatge està mal conservada i mutilada pel que fa als peus, els braços de la Mare de Déu i al braç dret de l'Infant.
El Castelló A la riba dreta del Pantà de Vinçà, cap a la meitat del pantà i a la zona oestEl Castelló de Vinçà en els ortofotomapes de l'IGN del terme del mateix nom es conserven, molt malmeses, les restes del Castelló de Vinçà.
Els masos del terme Vinçà no té actualment gaires construccions aïllades en el seu terme. S'hi troben el Casot d'en Barbaste, el Casot d'en Pacull, diversos casots sense nom, el Castell d'en Molins, la Cava Cooperativa Vinyaters del Conflent, la Cooperativa frutícola de Vinçà, la Destil·leria, les quatre darreres al límit del nucli urbà, la Gara, el Mas de la Llorda, el Mas Botet, el Molí, el Molí de la Cristina i el Molí d'en Noell, tots tres desapareguts,. També cal esmentar els oratoris i creus de terme de la Creu del Prat, la Creu Escapçada, l'Oratori de la Costa, l'Oratori de la Mare de Déu i l'Oratori de la Mare de Déu i l'Infant. També caldria esmentar el Pont de Sant Pere, desaparegut en fer-se el Barratge de Vinçà.
Hidrografia La construcció de l'embassament de Vinçà, entre 1975 i 1978, cobrí les restes de l'antic balneari de Nossa, d'aigües sulfuradosòdiques, que estigué en funcionament comercial entre 1812 i 1932. En l'actualitat, el Pantà de Vinçà constitueix un paisatge fonamental del terme comunal de Vinçà i de tot el Baix Conflent. El pantà aprofita la conca de la Tet entre Marqueixanes i Rodès i és, per tant, el principal element hidrològic del terme de Vinçà. Aquest terme, pla i a prop del principal riu de la Catalunya del Nord, era un territori essencialment agrícola, la major part de regadiu, en el qual eren molt importants els canals d'irrigació, com la Branca, o Rec, de Bardines, la Branca del Còrrec de Sant Martí, la Branca, o Rec, de les Colomines, a Jóc anomenada Branca de Vinçà, la Branca, o Rec, de les Socides (o SolsidesDECAT, Joan Coromines), la Branca dels Camps Grans, la Branca, o Rec, dels Coscollets i la Branca, o Rec, de Saorla, el Rec de Castelló, el Rec de Corbera (en part desaparegut), el Rec de la Nadala, el Rec del Molí de la Cristina, el Rec del Molí d'en Noell, el Rec de Sota Ribes, els tres darrers desapareguts, i el Rec Nou de Marqueixanes.
En el terme de Vinçà la Tet rep l'afluència d'alguns dels cursos d'aigua que provenen dels termes veïns, la major part dels quals articulen la vall on s'assenta el poble i comuna respectiu. Per l'esquerra, procedents, per tant, del nord, arriben a la Tet dins del terme de Vinçà el Còrrec de la Font del Sofre, que afluïa en la Tet just on hi havia els Banys de Nossa; més endavant rep el Còrrec de l'Oratori, al lloc on la línia del terme comunal baixa fins a la llera de la Tet.
Per la dreta, i, per tant, procedents del sud, són alguns més els cursos d'aigua que hi aflueixen: fent de límit amb Marqueixanes, procedent d'Espirà de Conflent, hi ha el Còrrec del Canigós. Més a l'est, arriba a la Tet la Lentillà, més endavant, el Còrrec de Coma Doctor, passat el Castelló, el Còrrec, o Rec, de la Pruneta, anomenat la Ribereta en el seu tram final i també Camí de la Pruneta; ja en el poble, hi arriba el Còrrec de Sant Martí, o Torrent de la Creu, anomenat el Real en el seu tram final, després el Rec dels Pradells, que és en realitat un torrent, malgrat el seu nom, més a l'est el Còrrec de les Escomes, que en el seu tram final forma el Llac de les Escomes, i encara més a llevant, a prop del límit dels termes de Vinçà i de Rodès, i el Còrrec de Vallorera, anomenat en el seu tram final, on forma el Llac de Conillac, Còrrec de Conillac.
Hi ha algunes fonts significatives, en el terme de Vinçà. A més d'algunes fonts sense nom propi, hi ha la Font Ballesse, la Font Darrere la Vila, la Font del Puig, o d'en Preses, i la Font Pacull.
Orografia miniatura|Vinçà, Canigó Malgrat la manca de grans unitats de relleu, en el terme de Vinçà hi ha bacs, com el Bac de la Cogulera; colls, com el Coll de Sant Pere; comes, com Coma de l'Oliu i Coma Doctor; costes: la Costa, la Costa d'en Sicallines; coves: la Cova de les Encantades; serres i serrats: el Serrat d'en Molins i el Serrat d'en Venta Farines.
El terme comunal Les partides i llocs específics del terme de Vinçà són les Amoralles, o Hort de les Amoralles, les Amoreres, els Baiers, la Baldosa, la Balma, els Banys de Nossa, o la Font del Sofre, el Camí de Freixenet, el Camí de Jóc, el Camí de la Mare de Déu, el Camí de la Solana, el Camí de Rigardà, el Camí de Saorla, el Camí Ral, o Real, el Camp del Roc, la Camperia, els Camps de Venta Farines, els Camps Grans, els Canals, els Canals d'en Macià, la Cardenosa, el Castelló, el Castelló de Lentillà, la Colomina, el Comberet, Conillac, els Coscollets, la Creu Escapçada, Darrer del Molí, els Donets, Envistes de Saorla, l'Era Vella, les Escomes, les Esposes, les Ferreres, els Fillols, la Font del Castanyer, la Garbesa, la Garriga, Gomà, l'Hort d'Amunt, els Horts del Camí de Saorla, l'Hort del Cementiri (actualment, Cementiri Nou), Lentillà, la Llorda, Mira Conflent, Mas del Ral, la Negra, els Pontets, Pontet Dellà les Escomes, la Pruneta, la Ribereta, la Ribereta d'Amunt, Santa Magdalena, Sant Pere, les Socides (o SolsidesDECAT Joan Coromines), Terrafort, les Teuleries, el Trauc de la Vola i les Valloreres. El Pantà de Vinçà cobreix molta part de l'any algunes de les partides tradicionals: els Camps de la Garbesa, Dellà l'Aigua, el Mas, els Pradells, el Riberó, Santa Esperança, Sota Ribes i els Tornalls, abans els Omalls. Alguns topònims indiquen senyals termenals: Roc Forada i Roc Gros Foradat.
Transports i comunicacions Carreteres La principal carretera que travessa el terme de Vinçà és la N - 116 (Perpinyà - la Guingueta d'Ix), que venint de Perpinyà té forma d'autovia fins a prop de Bulaternera. Aquesta carretera, que passa al nord de Vinçà, comunica Vinçà amb Perpinyà en 36,9 quilòmetres, d'una banda (passant per tot de poblacions, en les quals l'autovia evita el pas pel nucli de la població: Bulaternera, a 9,4 km, Illa, a 11,6, Nefiac, a 15,2, Millars, a 21,7, Sant Feliu d'Amunt, a 22,4, Sant Feliu d'Avall, a 23,4, i el Soler), a 27, en direcció est. Cal dir que en tot el traçat d'autovia, de Bulaternera cap a l'est, existeix la calçada antiga de la N - 116, ara D - 916, que sí que passa pels nuclis de població. Per la mateixa carretera, ara ja com a carretera convencional, Marqueixanes, a 3,6, els Masos, a 18,4, Prada, a 19,1, etc.