Lanís estrellat, també conegut amb altres noms populars com badiana o badiana de la Xina, gràcies a la forma en estel del seu fruit, és un arbre de la família de les illiciàcies que fa de 2 a 5 m d'altura, amb una escorça blanquinosa. Exhala una agradable aroma molt semblant a la de l'anís verd, encara que molt més intensa.

Distribució L'anís estrellat és originari del sud de la Xina, de Corea i del Japó, llocs on era sembrat en els temples i cementiris utilitzant-ne l'escorça en encens per a combatre el reumatisme. Actualment, és cultivat al sud-est dels Estats Units i en altres zones càlides i humides del continent d'Amèrica. A Europa també es conrea, encara que es va introduir a la fi del .

Descripció morfològica La planta de l'anís estrellat és un arbre perenne de color verd que pot arribar a fer 5 metres d'alt, i pel seu aspecte és molt semblant al llorer. Es caracteritza per la formació de diversos ramells, els quals es componen d'un nombre variable que es formen a l'extrem d'una rama comuna. Aquest conjunt de ramells es diuen umbel·la. Aquesta planta medicinal exhala una aroma molt semblant a la de l'anís comú, encara que és molt més forta. Les seves fulles són senceres i lanceolades, en forma d'estel.

Les flors creixen solitàriament, presenten de 15 a 20 pètals de color verd-groguenc o rosat, amb interacció espiral. El fruit té un color marronós i es troba format per la unió de 6 a 8 fol·licles en forma de barca que s'insereixen com un estel sobre un pecíol central. Presenten una sola llavor ovoide, comprimida i brillant per fol·licle. És el fruit que dona nom a la planta d'anís estrellat, gràcies a la seva forma característica.

Farmacologia La droga és el fruit sec de la planta, el qual ha de tenir com a poc 70 mg/kg d'olis essencials.

Composició química Olis essencials (5-8%) (monoterpens: t-anetol (80-90%), felandrè, cineol, estragol, fencona, anisaldehid, safrol, limonè, alfa-pinè, linalol). Àcid cafeic Àcid quínic Àcid sikímic Flavonoides (rutina, glucòsids del kempferol) Tanins: presenta importants quantitats de catèquics Triterpè|triterpens

Accions farmacològiques Carminatiu: l'oli essencial relaxa el múscul llis dels esfínters, afavorint així l'eliminació de gasos. Antiespasmòdic: l'oli essencial exerceix un efecte relaxant del múscul llis gastrointestinal i bronquial. Expectorant: l'oli essencial actua directament sobre l'epiteli bronquial, exercint un efecte irritant i augmentant la producció de secrecions bronquioalveolars. Antisèptic Antidiarreic

És utilitzat molt com a corrector organolèptic d'olors i sabors. En un ús extern és parasiticida.

Ús medicinal Afeccions respiratòries Dispèpsia hiposecretores Espasmes d'algunes vísceres com l'estómac, l'intestí, l'úter... Flatulència, a causa d'una acumulació de gasos Gastroenteritis Constipats i bronquitis

A més, l'anís estrellat és la font industrial de l'àcid shíkimic, ingredient primari utilitzat per a crear el medicament antigripal Tamiflu. Aquest àcid s'obté de les llavors i es converteix en un epòxid, una forma d'alcohol. Aquest procés requereix tres etapes químiques desenvolupades a baixa temperatura. S'ha comprovat que aquest medicament té gran importància per a lluitar contra la grip aviar.

Ús alimentari L'anís estrellat és utilitzat en forma de te a fi tractar els còlics i el reumatisme, i les llavors són mastegades després d'un dinar per tal de fer la digestió més lleugera. Gràcies a aquest poder carminatiu és molt utilitzat en nens petits i fins i tot, en lactants.

Ús com a espècia En les arts culinàries de la Xina és utilitzat com a espècia per a donar un cert gust a alguns plats elaborats. Aquest forma part de "la pols de les cinc espècies", compost format per anís estrellat, canyella, pebre negre o pebre de Sechuan, embolcall de la mandarina i gingebre. A la part occidental també s'utilitza com a espècia per a donar certes aromes als plats. És també un dels ingredients usats per a fer el brou per a la sopa de tallarines vietnamita dita phở. A França, gràcies als seus olis essencials, s'utilitza en begudes exòtiques com el pastís.

Ús terapèutic i dosis Actualment, la dosi màxima recomanada s'estableix en:

Infusió (fruits): 1g/got. Un got després dels dinars. Pols: 1-2g/dia, en càpsules de 300mg. Extracte fluid (1:1): 10-30 gotes, una a tres vegades al dia. Tintura (1:5): 30 a 60 gotes, entre una i tres vegades al dia. Extracte sec (5:1): 100 a 300mg/dia.

Toxicitat

La infusió d'anís estrellat per a nadons pot produir-los una intoxicació. Revista chilena de pediatría, Intoxicación por anís estrellado: A propósito de un caso en un recién nacido

Com la majoria de les plantes medicinals, l'anís estrellat en la dosi recomanada no produeix cap mena de toxicitat, és acceptada com una planta de consum alimentari; tanmateix, s'ha de considerar una planta tòxica a elevades dosis, per la presència d'essència en la seva composició. Els seus efectes secundaris són efectes narcòtics, deliris, anestesia o convulsions.

Moltes vegades aquesta intoxicació és produïda per la confusió de l'anís estrellat amb altres espècies semblants com l'anomenada Illicium religiosum, Illicium japonicum o Illicium anisatum, molt rica en alcaloides tòxics com la shikimina i la shikitoxina, que presenten una acció estupefaent i cardiotòxica. Per a poder-les diferenciar cal tenir en compte el contingut alcohòlic i la seva tintura.

Observacions L'any 2001, el Ministeri de Sanitat va decidir de retirar l'anís estrellat del mercat, el qual es venia com a infusions pels nadons.

Posteriorment al 2003, la Direcció d'Aliments i Fàrmacs dels Estats Units, també va recomanar d'evitar el consum d'infusions d'anís estrellat a causa de l'associació del consum de la planta amb diverses crisis convulsives, vòmits i agitacions. La FDA va donar l'alarma en raó de la dificultat de diferenciar a cop d'ull l'anís estrellat amb una altra espècie procedent del Japó molt semblant, la qual és tòxica.

Galeria d'imatges

Referències

Bibliografia

Taxonomy for Plants, Agricultural Research Service. United States, Department of Agriculture. Alonso, J. R. (2004). Tratado de fitofármacos y nutracéuticos. Ed. Corpus. Buenos Aires. Berdonces, J.L. (1998). Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid. Consejo General de Colegios Oficiales de Farmacéuticos (2007). Catálogo de plantas medicinales. CGCOF. Madrid. Vanaclocha, B. i Cañigueral, S. (2003). Fitoterapia: vademecum de prescripción. Ed. Masson, Edició 4a. Barcelona. European Scientific Cooperative on Phytotherapy (2003). ESCOP monographs: the scientific foundation for herbal medicinal products. ESCOP. Blumenthal, M. (1998). The complete German Commission E monographs: therapeutic guide to herbal medicines. American Botanical Council. Boston. Bruneton, J. (2000), Plantas tóxicas: vegetales peligrosos para las personas y los animales. Ed. Acribia. Zaragoza. Starrgrove, M.B. (2008). Herb, nutrient and drug interactions: clinical implications and therapeutic. Ed. Elsevier. St Louis.

Categoria:Plantes medicinals angiospermes Categoria:Austrobaileyals