Tràcia és una regió del sud-est d'Europa situada al nord-est de Grècia, sud de Bulgària, nord-oest de Turquia i separada d'Àsia pels canals del Bòsfor i Çanakkale Bogazi. Bàsicament, equival a la vall del riu Maritsa. És una regió repartida entre Grècia (Tràcia Occidental), Turquia (Tràcia oriental) i Bulgària.
Límits Inicialment, la península Calcídica en formava part i fins i tot algunes parts al nord, poblades per escites, però progressivament es va circumscriure als territoris entre l'Ister al nord, l'Euxí i el Bòsfor, a l'est, Hel·lespont, la mar Egea i el nord de Macedònia, al sud; i l'Estrímon i més tard fins al Nestos i Il·líria, a l'oest.
Sota els romans, es dividí en dues parts separades pel riu Haemus (Hemos), la del sud que es va dir Tràcia i la del nord (fins a l'Ister) que es digué Mèsia. La part sud o Tràcia pròpiament dita fou més tard coneguda com a Rumèlia.
Descripció La descripció d'Estrabó en el seu setè llibre es va perdre i no en resten bones descripcions antigues. miniatura|Mapa de la Tràcia clàssica
Muntanyes Les muntanyes dels Ròdope, limitades a l'oest per l'Estrímon i al nord i est per l'Hebros (al sud, la mar), conformaven el país, però només les colònies gregues de la costa eren conegudes. La Tràcia pròpia és muntanyosa, a diferència de Mèsia, que és plana. La serralada de l'Haemus es parteix en tres branques cap al sud-est i ocupa quasi tot el país. El Nestos separa les serralades occidentals del Pangeos i dels Ròdope, que s'acosten a la costa. La branca central a les fonts de l'Hebros i Tonzos, arriba fins Adrianòpolis; i l'oriental (avui Strandja Dagh i Tekir Dagh) s'estén fins al Bòsfor i té els cims més alts. Ovidi esmenta en les Metamorfosis el Pindus, que aparentment és una muntanya de Tràcia.
Rius Els rius corren de nord a sud. L'Estrímon forma la frontera occidental. Rebia com afluent principal l'Angites; a l'est de l'anterior, el riu Nestos, després el Travos, el Schoenus (Scoenos) i l'Hebros, el principal del país (amb els seus afluents l'Arda o Harpessos, el Suemos, el Tonzos, l'Artiscos i l'Agrianes) i, finalment, el Melas. Tots desaigüen a la mar Egea. A l'Hel·lespont, cal esmentar l'Egospotamos, l'Arzos i l'Erginos. A l'Euxí s'esmenten el Pira i l'Orosines.
Costa La costa és molt irregular i les aigües són poc fondes. Diverses boques de rius arriben a la costa, on formen dipòsits al·luvials, i alguns s'eixamplen i se'ls va anomenar llacs, com l'Estrímon, que en la seva boca es convertí en el llac Cercinitis, si bé era poc més que uns aiguamolls; altres casos similars són el llac Bistonis, prop d'Abdera, i el llac Stentoris, a la boca de l'Hebros. El golf de Melas és format per la part nord del Quersonès, dit traci, i la costa de l'altre costat. Hi ha també nombroses badies, i l'únic golf de certa importància n'és Portus Hellodos, prop d'Anquialos (conegut després com a Badia de Bonrghaz). Els promontoris més destacats són l'Ismarion, el Serreheon, el Sarpedonion i el Mastusion, a la costa sud, i el Thynies i Hemi Extrema, a l'est.
Illes A la costa, es troben les illes de Tassos, Samotràcia i Imbros. Un canal de menys de 10 km separa Tassos de la costa, però les altres dues estan més llunyanes.
Clima El clima és fred i rigorós en general, però algunes zones són més càlides, com la vall de l'Haemus. El clima era abans més fred perquè hi havia molta extensió de boscos i aiguamolls, i poca terra cultivada, però actualment la temperatura mitjana està en ascens. L'Hebros antigament es gelava, però ara ja rarament ho fa. Florus explica que, durant la campanya del cònsol Minucius, alguns cavallers es van enfonsar al riu en trencar-se el gel; Xenofont també parla de l'hivern passat a Tràcia i diu que fins el vi es gelava i es congelaven els nassos i les orelles. Altres escriptors parlen del fred del país i que els nadius anaven ben abrigats.
Productes i flora Tradicionalment Tràcia va produir vi, alguns de famosos. També produïa moresc i blat (aquest darrer força apreciat). Alguns altres productes eren cultivats. Feien un pa dolç amb fruits secs. Es trobaven al país roses que naixien salvatges i altres espècies, com menta i un parell de plantes poc habituals. Els atenencs n'importaren fusta.
Avui es cultiva tabac.
Fauna Els cavalls blancs de Tràcia eren reconeguts arreu. Els mags de Xerxes, en passar per allí cap a Grècia, van sacrificar alguns cavalls en rituals. La cavalleria era la part principal dels elements tracis armats. Heròdot diu que hi havia alguns lleons a l'oest i a l'est del país, i Aristòtil també en fa esment. Els lleons van atacar els camells de Xerxes durant el pas del rei persa per la regió. Els ramats eren de bèsties grosses i petites, però abundants, i era la principal riquesa del poble, ja que als habitants del país no els agradava l'agricultura. També posseïen aus. Aristòtil parla d'un ocell aquàtic o pelicà que va emigrar de l'Estrímon a l'Ister; alguns tracis també tenien falcons, però no els ensinistraven. En algunes zones es practicava la pesca.
Mineria Les principals produccions foren l'or i la plata que es trobaven a les muntanyes entre l'Estrímon i el Nestos. Crenides (després Filípia), a l'extrem sud del Pangeos al turó de Dionis, era la mina més rica del país (fou establerta per la gent de Tassos) i la seva possessió fou el principal motiu pel qual Filip de Macedònia va annexar la zona. Heròdot esmenta també mines de plata a la mateixa regió del Pangeos, on vivien les tribus tràcies del Pieres, Odomantis i Satres. Heròdot esmenta també altres mines explotades per la gent de Tassos: Scapte Hyle, prop d'Abdera, que donava una renda anyal de 80 talents (la de Crenides en donava 100). Estrabó diu que les arenes de l'Hebros tenien or. Tucídides va buscar mines d'or prop d'Amfípolis. A Tràcia, es trobava també òpals, gemmes locals i alguns altres menys importants, a més de marbre fi a les muntanyes de Lidja. Mines de ferro existien a Samakor, i alumini a Chaphanê. Als Ròdope, hi havia també aigües minerals i aigües termals a Lidja.
Terratrèmols Estrabó esmenta alguns terratrèmols a la regió, i Plini i Mela parlen de la destrucció de Bizone, al Pont Euxí, deguda a un terratrèmol.
Vies Dues vies principals sortien de Bizanci: la primera era la via del rei, perquè la va seguir Xerxes: creuava l'Hebros i el Nestos i, per la costa, fins a Neàpolis, creuant després l'Estrímon a Amfípolis i continuava cap a Pella, la Macedònia interior, Il·líria i Dirràquion; els romans anomenaren aquesta via, després de les seves millores, Via Egnàcia. La segona passava més al nord, creuava l'Hebros cap a Filipòpolis, Sàrdica (Sofia) i Naissus (Nish) cap al Danubi (prop de l'actual Belgrad).
Etnologia El pieres vivien a Macedònia, d'on foren expulsats i van passar a Tràcia. Heròdot esmenta les fortaleses dels pieres a Tràcia en el temps de l'expedició de Xerxes. miniatura|Imperi romà. Se suposa que els tracis eren una ètnia pelàsgica estesa almenys fins a Troia. Homer esmenta dues tribus pelàsgiques, els caucons i els cicons, els darrers sense dubte tracis, i els segons (que per Estrabó sabem que vivien a la costa de Bitínia) podrien ser escites o tracis. Entre els noms probables que els tracis es donaven a ells mateixos hi havia: eudons, denteletes, tinis, satres, maduatens i alguns altres, possibles branques del mateix poble o ètnia.
Heròdot ja parla dels tracis com una nació poderosa; els getes eren una de les seves branques; d'altres eren els misis (més tard anomenats bitinis, suposadament derivat de la unió dels misis i dels tinis) i probablement els dacis. Els misis establerts a Mísia foren colonitzats pels tracis, i Heròdot suposa que ho foren pels misis de Bitínia, ja colonitzats abans. Els iàpodes, melinòfags, els il·liris i els dàrdans són indicats també com a tracis o emparentats amb els tracis per Heròdot, que també diu que els frigis van colonitzar els tracis i que els sarapares, un poble que vivia al nord d'Armènia, i els mariandins, de Bitínia, també eren d'ètnia tràcia. Sembla que elements tracis es varen barrejar cap al sud del Mont Olimp amb els macedonis. Florus també anomena els escordiscs, dels quals diu que eren la branca més salvatge dels tracis.
Costums Heròdot descriu els costums dels tracis. Venien els seus fills com a esclaus a l'estranger; les dones solteres podien tenir tota classe de relacions amb els homes, però després del matrimoni es devien al marit; per casar-se, els homes pagaven diners als parents de la dona. Els tatuatges eren signe de noblesa. Els pagesos no eren apreciats mentre que la guerra i el saqueig eren oficis nobles. Els seus únics déus eren Ares, Dionís i Artemisa, però els reis tenien com a déu Hermes, del qual deien ser descendents. Quan un ric moria, el seu cos es conservava tres dies i els seus amics feien una gran festa abans de l'enterrament. Una muntanya de terra quedava sobre la tomba i es feien allí jocs esportius.
Alguns altres costums no eren comuns sinó propis només de determinada tribu. Així, els tracis al nord dels Crestonis tenien diverses dones, i quan un home moria s'iniciava un concurs entre les vídues per decidir quina havia estat la més estimada, i la guanyadora era sacrificada a la tomba del marit pel seu parent mascle més proper, mentre les altres vídues es consideraven molt desgraciades. Estrabó diu que el costum de la poligàmia no era exclusiu d'alguna tribu sinó que estava bastant estès. Xenofont parla del costum de comprar dones vídues i diu que el rei traci Seutes li va proposar donar-li en matrimoni la seva filla i li va oferir comprar una filla de Xenofont com a muller.
Els tracis no eren un poble unit. Freqüentment, segons Heròdot, les tribus estaven en guerra entre si i no cooperaven ni davant de l'enemic exterior, o ho feien per molts breus períodes. Tucídides esmenta Sialtes com el rei traci més poderós de tots els reis en tots els temps. En temps de Cir el Jove, molts tracis foren reclutats pels perses com a mercenaris contra altres tracis. Quan Seutes va iniciar una expedició militar, els tracis se li van unir des d'arreu. Els tracis van desertar de l'exèrcit persa d'Artaxerxes després de la Batalla de Cunaxa. Tàcit diu que els tracis es van revoltar l'any 26 perquè no volien ser reclutats (el reclutament fou introduït al país per Roma).
Els tracis combatien amb armament lleuger (infanteria). La presència de cavalleria hi era irregular. Els soldats de Sitalces, muntanyencs dels Ròdope, es van distingir per la seva valentia; anaven armats només amb espases curtes; la descripció que Heròdot fa de l'armament dels tracis d'Àsia coincideix amb la que fa Xenofont de l'armament dels soldats de Seutes. Les gorres els cobrien les orelles i els cabells, i portaven una acolorida capa; les botes eren altes i fetes de pells d'animals peluts; portaven escuts, javelines i espases curtes. Els tracis de l'exèrcit de Filip V de Macedònia portaven una arma anomenada rhomphaeae, que podria ser una javelina o una espasa. Els guerrers tracis combatien amb ímpetu i valentia, però eren indisciplinats. Livi els descriu després de la victòria obtinguda per Perseu contra els romans (en el primer combat de la guerra) i diu que després de guanyar van retirar-se al campament i es van posar a cantar cançons de triomf i portaven els caps tallats dels soldats morts a la punta de les seves armes; però quan eren derrotats fugien ràpid, posant-se els escuts a l'esquena per protegir-se.
En el temps de la Guerra del Peloponès, Tràcia proveïa tots els exèrcits de mercenaris, sempre que es pogués pagar el preu. Més tard, continuaren sent mercenaris per als macedonis, i fins i tot per a Roma (auxiliars en les legions, però segurament ja molt pocs voluntaris i la majoria reclutats). Alguns tracis foren gladiadors i Cal·lígula va donar el comandament de la guàrdia germana a tracis.